Obres completes de Josep Torras i Bages, vol. 1-10

El doctor Josep Torras Bageí
(1846-1916), bisbe de Vic, ha esta: e~
certa manera, el patriarca espiritual ce
la Catalunya contemporània i íes seves
obres han constituït durant mots a~ys
una mena de llibre de capçaie^a deis
cristians catalans. Aquesta nova eoició
permet de posar-les altre cop a i acast
dels interessats, per ordre temàtic sen¬
se fer cap distinció de íes llengües em¬
prades, sinó d'acord amb la cronologia.
Aquest cinquè volum és dedicat íntegra¬
ment a les pastorals, que feren famós e!
bisbe de Vic més enllà dels límits de la
seva diòcesi. Es tracta d’un gran bloc,
iniciat ja al volum IV i que serà comple¬
tat al volum VI.

Obres completes de Torras i Bages

Biblioteca Abat Oliba, 63

JOSEP TORRAS I BAGES

OBRES COMPLETES

Volum V

Publicacions de l’Abadia de Montserrat

Primera edició, maig de 1988
ISBN 84-7202-940-9
Dip. leg. B. 15.928-1988
Impremta de Montserrat

III. PASTORALS

(Continuació)

LA PAGESIA CRISTIANA*

Sumari

I. Motius d'especial propensió als agricultors.

II. Admirable constitució de les cases de pagès catalanes.

III. La seva influència moral i religiosa.

VI. La seva força social.

V. Harmonia de la vida agrícola i industrial.

VI. Relacions del pagès amb Déu, amb la naturalesa i amb els
demés homes.

VII. Integral constitució de la família agrícola.

NÓS, EL BISBE DE VIC,

Als propietaris, parcers i jornalers de la terra, i a tots els qui
treballen en la producció de la riquesa material i són de
la nostra jurisdicció, salut i pau en Nostre Senyor Jesu -
crist.

Replete terram et subiicite eam.
«Pobleu la terra i domineu-la.»

(Gènesi, I, 28.)

* Document episcopal que l'autor, pagès d'origen i d'afecció, dedica
a la que es pot dir la seva classe social, amb la qual ha pogut gustosa¬
ment alternar en la pastoral Visita.

8

J. TORRAS I BAGES

I

Motius d’especial propensió als agricultors

El nostre cor sent una afectuosa necessitat de dirigir-vos
la present Carta, caríssims fills. És cert que l'amor que deriva
de Jesucrist s’estén a tot l’humà llinatge, que tots els fidels,
cristians subjectes a la jurisdicció espiritual del Prelat són
igualment acreedors de son paternal afecte i dels cuidados i
atencions que requereix l'obligació de treballar per a la sal¬
vació de tots; però és indubtable també que aquest afecte u i
igual per a tots els membres del cos social, els membres del
cos místic de Jesucrist, revesteix matís distint en les diferents
classes i condicions de persones que hi ha dintre de la Santa
Mare Iglésia, com la llum que fa visibles els objectes de la
terra és una, i, no obstant, apareix amb matís divers en 1 ho¬
ritzó, en les muntanyes, en els rius, en els camps i en els
prats.

El nostre afecte a la Pagesia és singular i provinent de mo¬
tius naturals i sobrenaturals, personalíssim i juntament fill
de les circumstàncies de l'ofici pastoral, que per missió divina
exercitem en aquesta nostra estimada Diòcesi. La Providència,
qui governa tot el curs de la vida humana, féu que naixéssim
de llinatge pagès, i que les tradicions, els sentiments, els cos¬
tums de les Cases de pagès tinguessin una gran influència en
la formació del nostre caràcter, servint com de base a la filo¬
sofia i a la teologia i a totes les altres disciplines científiques
a què naturalment tinguérem de subjectar-nos com a piepa-
ració per a l’estat sacerdotal. O al portar-nos la Providència
a aquesta Diòcesi, i a l'unir-nos amb ella pel vincle de l’espi¬
ritual i sobrenatural matrimoni de l’episcopat, sortí del nostie
cor espontàniament aquella tendríssima i amorosa expressió
d’Adam, al desvetllar-se del misteriós somni, trobant-se al cos¬
tat l'esposa que el Senyor li donava; això és, os dels meus os-

LA PAGESIA CRISTIANA

9

sos i carn de la meva carn. 1 Perquè encara que dintre de la
nostra jurisdicció eclesiàstica s'hi troba la indústria manu¬
facturera amb una importància que supera a gairebé totes les
altres diòcesis d’Espanya, no obstant, en molts llocs els ma¬
teixos industrials tenen més o menys de pagesos; i el caràcter
agrícola de tot el país és indubtable, i encara que la indústria
vagi prosperant, no obstant, per la força natural de les coses
la pagesia continuarà essent com la base social, com l’ossada
de tot el país; i així és que la viva intuïció dels nostres vene¬
rables antecessors, qui en les monedes episcopals d'Osona hi
feien gravar el parell de bous, símbol bellíssim del caràcter
agrícola del país que espiritualment governaven, veia el caràc¬
ter permanent de la terra i sentia amb vehemència la sabor
específica de la vida humana que caracteritza a la nostra gent.

D'altra banda, l’estat sacerdotal està lligat amb un llaç de
gran afecte amb la pagesia d'aquest país, puix d'aquestes cases
de pagès, lo mateix de les famílies dels propietaris que de les
dels parcers i de les dels jornalers, han eixit sacerdots, religio¬
sos i religioses, obrers evangèlics, qui han cultivat i cultiven
la vinya del Senyor, no solament en aquesta Diòcesi; sinó en
moltíssimes altres d’Espanya i de tota la cristiandat; especial¬
ment en les nacions en les quals, per ésser noves en la fe, ne¬
cessiten l'auxili d’aquelles parts on la Iglésia de Déu existeix
des de son principi.

II

Admirable constitució de les cases de pagès catalanes

I si aquesta no hagués d'ésser, caríssims fills, una Carta
evangèlica per raó dels nostre ofici pastoral, vos parlaríem de
l’atenció especial que la constitució familiar i territorial de

1. Gènesi, XI, 23.

J. TORRAS I BAGES

les Cases de pagès ha de merèixer de tots els homes pensadors
i amants del bon ordre i fecunditat de la societat civil. Meres-
qué ja aquesta atenció fa anys de part d’un estranger eminent,
qui en lo que toca a l’estudi de l'ordre i composició conve¬
nient de la societat és considerat com un dels prohoms d'Eu-
ropa i fundador d’una escola que ha influït poderosament en
aquest ordre d'idees en tota la societat civilitzada; i Nós amb
legítima satisfacció, en la contemplació directa i immediata
de la composició social del nostre país, veiem com els nos¬
tres antecessors, els nostres progenitors, els nostres passats,
qui donaren forma a la nostra societat, tingueren, en virtut
de la natural finesa de son enteniment, fecundat per la gràcia
cristiana, un coneixement pràctic de les conveniències socials
al fomentar la constitució i permanència de les cases de pa¬
gès, a les que l'al·ludit sociòleg estranger anomenà famiües
souches, 1 famílies qui són com soques, d'on deriven com re¬
brots altres cases, que, enllaçant-se les unes amb les altres,
afavoreixen l’esperit de família, i són un remei contra l’acció
dissolvent i corrosiva del temps, que així com arriba a corcar
i esmicolar les penyes de les muntanyes, convertint-les en
arena, així també tira a dissoldre la humana associació, dei¬
xant als homes, deslligats els uns dels altres, com grans d’a¬
rena, movedissos i incapaços de resistir als torbs i tempes¬
tats que naturalment sovint hi ha d’haver en ïa terra.

Tot lo que sia afavorir l’esperit d'associació, l'organització
dels homes dins de les formes que la naturalesa i la llei de
Jesucrist han consagrat, és fer una obra agradable al Criador
del llinatge humà, qui de moltíssimes maneres, per medi dels
seus profetes, ensenyà als homes com no els havia fet per a
viure separats els uns dels altres, sinó units; i aquell vae
soli 2 que ressona en les Sagrades Escriptures, el crit de com¬
passió envers el qui sol i vern ha de fer el camí de la vida, és

1. Le Play, La Réforme sociate en France, vol. II, pàg. 66.

2. Eclesiastès, IV, 10.

LA PAGESIA CRISTIANA

11

com un crit d’alerta del Criador que deu excitar a tots els
homes qui per raó de sa intel·ligència, de sa posició econòmi¬
ca o de sa virtut, tenen influència en la societat per a treballar
en el sentit de que en ella hi hagi sempre nuclis de defensa
humana, aglutinants poderosos que mantinguin la unió entre
els homes; la qual és tot l'objecte que en la vida present se
proposà el diví Redemptor Jesús, segons aquella tendríssima
oració que dirigí al Pare celestial: «Feu que tots sien com si
fossin un, com Vós i jo som una sola cosa». 1

Els nostres passats tingueren una intuïció vivíssima, il·lu¬
minats per la gràcia del Redemptor Jesús, de la necessitat
d’aglutinants socials: era com un sentiment que informava
a la comunitat humana del nostre país; no discutien, no ana¬
litzaven especulativament, no feien estudis socials en les Uni¬
versitats i escoles, però passaven sa silenciosa vida en l’estudi
de les grans lliçons que a l’home reflexiu donen la naturalesa
i la gràcia; sabien que en el món hi ha d'haver moviments
tempestuosos com en la terra hi ha rius, torrents i xaragalls
que s'emporten els camps, i per això hi plantaven xops per a
aguantar les vores, i amb el mateix sentit íntim i vivíssim
coneixien la necessitat de les cases de pagès destinades a re¬
gularitzar i normalitzar els corrents de passions i d'idees que
sovint en el món se desfrenen, i que és necessari contenir per¬
què, en lloc de fecunditzar la societat, no la destrueixin.

Naixia aquesta ciència social dels nostres passats de l’amor.
No eren ells, no són encara avui els qui noblement segueixen
els seus passos, uns explotadors de la terra sense altra mira
que l'interès egoista de fer-se rics, sentien profundament la
seva missió social, amaven el país i justament es creien obli¬
gats a mirar per son bé. No els inflava la supèrbia de consti¬
tuir una casa poderosa; en lloc de l’esperit mundà, regia la
seva conducta l’esperit cristià, per sa naturalesa difusiu i
generalitzador d'afectes amorosos; i així succeïa i succeeix

1. Joan, XVII, 11.

12

J. TORRAS I BAGES

afortunadament encara en aquesta nostra estimada Diòcesi,
que quan pel matrimoni d’un hereu amb una pubilla se jun-
taven dos patrimonis, en els capítols matrimonials se pactava
que dits dos patrimonis se tornarien a separar, heretant per
a cada un d’ells un fill diferent.

I encara havem vist en els rústecs filosops socials de les
nostres cases de pagès instints tan altíssims d'amor a la terra,
al membre social de què formaven part, que deixa molt a
sota l’especulació científica dels savis sociòlegs qui estudien
les entranyes naturals de la societat per a determinar l’estruc¬
tura que ha de tenir el cos social; i estaven amb tant d'avan¬
tatge de sàvia elevació els nostres pagesos, perquè la ciència
social ha de tenir per motor i principi directiu l'amor, que els
nostres passats i molts dels presents també posseeixen en la
forma més elevada, que és en la forma sobrenatural i divina.
Tenien i tenen la caritat de pàtria, que els moderns laïcistes,
els qui es fan apòstols de la societat laica, són incapaços de
posseir, perquè són incapaços de vèncer l’egoisme, que és el
corc destructor de la germanor humana, que sols pot matar
la caritat sobrenatural que deriva de l'amorosíssim Jesús.
Doncs havem trobat en nostres expedicions apostòliques de
Santa pastoral Visita cases, el darrer propietari de les quals,
morint sense fills, deixava el patrimoni a algú de la parentela,
però amb la condició precisa de que se n'anés a viure a la
casa pairal; i havem trobat també propietari de molta impor¬
tància, de vida ja de gran ciutat, que es resolgué a tornar a la
casa de pagès vella i grandiosa per a complir l'encàrrec d'afec¬
te del pare moridor, que li digué: «Fill, estima sempre molt
aquesta casa, com jo la só estimada.» El ritme vital harmònic
de la societat naix de la circulació de l'afecte, i el regnat social
de l'afecte humà, que els positivistes cregueren poder revifar
amb l'amor laic de l’home, sols és subsistent, robust i fecund
quan deriva de la flama de la caritat cristiana. L'amor natural
(mai, no obstant, el laic, és a dir, divorciat de l’amor religiós)
pogué ésser un aglutinant eficaç en les societats primitives;
però quan el món arriba, pel curs d'una llarga existència, a

LA PAGESIA CRISTIANA

la complicació de la vida, fins podem dir a la decrepitud de la
vida, sols menjant del fruit de l’arbre de vida, que és Jesucrist,
la societat renova les forces i adquireix saba de vida. Sense
aquest aliment diví de l'esperit que dóna calor a totes les ope¬
racions vitals de la societat, aquesta se fa caduca i cau mi¬
serablement en la descomposició, signe precursor de la mort
en tot organisme, tant individual com col·lectiu.

III

La seva influència moral i religiosa

Per això Nós, considerant la vida pagesa com una base
social, com un aglutinant d’homes de gran vàlua en nostre
país, havem cregut que era propi de nostre deure pastoral diri-
gir-vos la present Carta, que, d’altra banda, creiem ha d'ésser
profitosa a tots els nostres diocesans, puix el treball agrícola
ve a ésser com un símbol i representació de tots els oficis i
professions dedicats a la producció de la substància mate¬
rial, necessària per a la vida humana a la terra. A tot el llinat¬
ge, sense distingir professió ni ofici, se dirigí el Criador al
dir als nostres pares: «Creixeu i multipliqueu-vos, i ompliu la
terra i subjugueu-la»; i més tard, després de la seva prevari-
cació, al promulgar la llei del treball com una condició impo¬
sada a la nostra naturalesa, amb aquelles paraules sobiranes
que diuen menjaràs pa amb la suor de ton front, 1 se dirigí no
solament als pagesos, sinó també a tots els homes.

La vida humana és un lligament de distints elements que
tots plegats formen una sublim unitat; però és indubtable
que, sobretot i d’una manera més evident que en altres parts
en nostre país, l’agricultura, la vida pagesa, té una importàn¬
cia transcendental que influeix d’una manera eficaç en la civi-

1. Gènesi, III, 19.

J. TORRAS I BAGES

14

lització general, i li ha de donar un to moral; essent la societat
pagesa com la societat típica, primitiva, essencial, com el mot-
llo proporcionat per la naturalesa que, desenrotllant-se en ma¬
jors proporcions, convé que sempre servi la llei harmònica
de vida de son germen, la vida patriarcal que tots els pobles
de la terra, cristians i gentils, han considerat respectable i
font generosa d'utilíssims sentiments humans.

En l’ordre fisiològic, per lo que ateny a la sanitat física dels
homes, és de sentit comú universal la influència benèfica del
camp, de la muntanya i de sos aires i de ses aigües sobre els
habitants de la ciutat. Sembla que en els homes hi hagi tam¬
bé la llei general dels sers físics, qui degeneren quan se’ls
transplanta de son lloc d'origen, i que per a la regeneració
s’ha de renovar la llavor primitiva, el germen natural i pro¬
pi. Així de la ciutat surten sos habitants i se'n van al camp i
a la muntanya per a fortificar sa salut, com si la vida pagesa
fos (i en realitat és) la vida primitiva humana, i la forma que
encaixa més amb la nostra naturalesa. I el preciós tresor de
renovació de vida que troba la humanitat en la pagesia en
l'ordre físic, l’ha de trobar també en l'ordre espiritual, perquè
les harmonies socials, signe eloqüent de procedència divina,
són més encara en l'ordre espiritual que no pas en l'ordre fí¬
sic, i la correspondència en l'ordre moral entre la vida pagesa
i la vida ciutadana és evident, com i també ho és que la forma
patriarcal és la forma engendradora permanent de tota la
vida humana.

Fins en l'ordre religiós, en lo que ateny a les creences, tota
la humanitat civilitzada ne cerca el germen en la història dels
patriarques, i per això els llibres de l’Antic Testament són un
text sagrat, on estudia el germen de la vida de l'esperit en
aquells antiquíssims pagesos que anomenem Abraham, Jacob,
Isaac, etc., l'home modern, el ciutadà de les nacions d'Europa,
d’Amèrica i d'Austràlia: en una paraula, la Cristiandat sencera
del segle xx. I la Santa Mare ïglésia, a les dones dels nostres
dies i de les grans ciutats, sia qualsevulla la classe social a què
pertanyin, en la missa nupcial els recorda l'exemple de vida

LA PAGESIA CRISTIANA

15

d’aquelles antigues i venerables mestresses i mares de família
Raquel, Sara i Rebeca com a exemplars de virtut i de la pràc¬
tica de vida domèstica. I és perquè la Iglésia, amb sabiduria
divina i discreció maternal, comprèn que els gèrmens, lo ma¬
teix en la vida física que en la vida moral, han de subsistir
com fonts de vida, i que aquesta s’estronca quan s'asseca la
font d'on deriva.

Per això Nós, constituït per designi de la Providència mes¬
tre de vida en aquest Bisbat, creiem complir un deure pasto¬
ral a l'exhortar-vos, caríssims fills, a perseverar en la vida pa¬
gesa, no sols pel vostre bé i pel bé del país, sinó que fins pel
bé de la humanitat en general, per constituir la pagesia cris¬
tiana un germen de vida social de gran vàlua.

IV

La seva força social

Un talent famós del segle xix, encara que desgraciadament
no tingué la sabiduria de saber viure i morir com deu un cris¬
tià, si bé és cert que en sa obra més important féu justícia
a la maternal influència de la Iglésia catòlica sobre els po¬
bles d'Europa, explicà amb una gran exactitud el fet de la
Revolució a França i, de consegüent, podem dir a tot arreu,
no com una època heroica i d'alts sentiments, encara que
fossin extraviats, sinó com una època de gran misèria moral,
de decadència i descomposició social produïda en gran part
per haver-se disminuït en el país i gairebé desaparegut la vida
pagesa, les antigues cases que en diferents parts del territori
administraven i dirigien i sostenien la societat, com l’ossada
sosté el cos de l'home i és condició necessària de l’exercici
de la força vital.

Aquest escriptor, 1 sense potser ell pensar-s'ho, parla com
un intèrpret de la doctrina catòlica, la qual ensenya que la

1. Taine, Les origines de la France contemporaine .

16

J. TORRAS I BAGES

posició, la riquesa i l'autoritat que tenen els homes dins de la
societat, és una mena d’ofici que els imposa altíssimes obli¬
gacions, que no és la posició, la riquesa i l'autoritat un avan¬
tatge egoístic per l’individu que la posseeix, sinó que importa
una missió que ha de complir, envers els seus paisans, motiu
pel qual la Providència i la llei de la societat li han donat aque¬
lles prerrogatives; com en la societat espiritual de la ïglésia,
qui posseeix un benefici el té, no per a disfrutar-lo i regalar-se
amb la pensió que percep, sinó per a dedicar sa vida en bé
dels fidels cristians, complint les obligacions que en favor
d’aquests li ha imposat la Santa Mare ïglésia.

I així és que el propietari, devent considerar sa posició
social com un benefici que existeix pel bé general del país,
té una mena d’obligació de residència, com valent-se d'aqueix
mateix concepte canònic s'expressa l'al·ludit escriptor, i l'in¬
compliment absolut d’aquesta llei social de la residència no
sols porta la destrucció a la curta o a la llarga del propietari
particular, sinó també la descomposició social del país, que
va naturalment mal menat quan li falta la direcció, l’exemple,
la protecció i el sosteniment d’aquells qui per sa posició i con¬
següents prerrogatives vénen a ésser com les naturals autori¬
tats socials per sa superior categoria. És necessari que ells
tinguin amb el país una comunitat de vida, puix els membres
fan un cos quan estan units pel vincle de la vida; un membre
queda mort quan li falta la participació de la vida comuna,
i això passa en la vida pública i social lo mateix que en la vida
de l'individu particular. Per això Nós exhortem, en nom de
Jesucrist Senyor nostre, Cap invisible de la societat cristiana,
als membres preeminents d'ella per sa posició econòmica, per
sa il·lustració, per qualsevol superioritat que posseeixin, a fi
que no se separin de la comunitat de vida del país, i que fins
aquells qui per sa riquesa especial o per sa categoria social
o per les circumstàncies del temps visquin fora dels llocs on
tenen els seus patrimonis, finques o grans indústries, procu¬
rin almenys passar en dits llocs alguna part de l’any afavorint
amb l’influx de sa riquesa, de sos coneixements i amb l'exer-

17

LA PAGESIA CRISTIANA

cici de les virtuts cristianes la vida del país; perquè és precís
que tinguin present que Jesucrist en l’hora del judici els exa¬
minarà amb gran rigor sobre aquest punt, com se desprèn
clarament de diferents llocs de l’Evangeli. La societat, segons
la doctrina del nostre diví Redemptor, és un cos, és son cos
místic, i tots els membres que componen el cos han de ser¬
vir-se l’un a l'altre, i el membre més robust està més obligat
a servir al menys robust, i el més noble al més vil, i un mem¬
bre que sols servís per a xuclar la vida dels demés seria mons¬
truós i mereixedor d'ésser amputat, perquè la vida és per tot
el cos; i així la mateixa Providència divina, que distribueix la
vida, fa que tot membre que se separa del cos, que no es
comunica anib els altres membres, que no fa participant de la
vida que disfruta als demés i que sols xucla la que els altres
tenen, aquest membre, diem, per la mateixa llei amb què la
Providència regeix la vida, està condemnat a mort; i l’expe¬
riència sovint ens fa veure en la pràctica social l'execució de
la sentència de mort dictada per les lleis naturals que regeixen
a la humanitat contra dits membres, que, aïllant-se de la vida
comuna, no segueixen altra llei que la del propi egoisme.

I devent Nós predicar el bé comú i general, i essent un
principi evident, endevinat per la intuïció dels nostres passats,
la conveniència de que existeixin aqueixes cases pairals, ano¬
menades molt pròpiament pel cèlebre Le Play maisons sou-
ches, que són aglutinants socials de força poderosa, i tenint,
a més, present la doctrina de nostre Santíssim Pare el Papa
Lleó XIII, 1 quan aconsella que no és convenient l'acumulació
de grans riqueses en poques mans, sinó que hi hagi una dis¬
tribució socialment més equilibrada, aconsellem també als
propietaris de la nostra jurisdicció, i fins, a més, als industrials
posseïdors de grans manufactures, que procurin educar als
diferents fills que tinguin per a la pràctica de l’agricultura o
de la indústria, i que a l’hora de la mort, al fer la disposició

2

1. Lleó XIII, Rerum novarum (v. Mercedem).

18

J. TORRAS I BAGES

de les seves finques o capitals, procurin distribuir-les entre
els diferents fills, a fi que, constituint-los caps de noves cases
i apartant-los del perill de dissolució, de luxe i de supèrbia
que fàcilment engendra la possessió de grans riqueses, vin¬
guin a ésser com rebrots d’una soca poderosa, medis de ge¬
neralitzar i solidar la vida comuna del país facilitant pels vin¬
cles naturals de la consanguinitat l’extensió de la caritat cí¬
vica, de l'amor dels conciutadans o paisans entre si, que ales¬
hores justament vénen a considerar-se com a individus d'una
mateixa família. La sàvia llei civil catalana i fins el costum
faciliten aquesta providència paternal i social tan profitosa al
bè moral de la família com a la conveniència pública, econò¬
mica i moral.

Havem oït contar del cap d'una família antiquíssima i molt
distingida d’aquest país, qui deia que en la comarca de sa pro¬
cedència fins els femataires li eren parents, lo qual indica el
bon sentit de l'home il·lustre qui pronuncià aquella frase, per¬
què demostra que posseïa la idea verdadera de la noblesa, que
no consisteix en la fastuositat cortesana, ni en el luxe de la
vida, sinó en la natural preeminència social que deriva d’ésser
germen, principi i font de la vida comuna del país.

V

Harmonia de la vida agrícola industrial

Tal vegada algú de vosaltres, caríssims fills, creurà que a
l'escriure aquestes pàgines ho fem portats d'un entusiasme
ideològic que no considera les condicions de la vida moderna,
ni les exigències de la gran indústria, ni la forma del cultiu
agrícola des de l’aplicació de la maquinària al treball de la
terra, motius que molts al·leguen com imposant la necessitat
per a la prosperitat de la indústria i de l’agricultura, de I'acu-
mulació del capital en poques mans, a fi que el treball resulti
més robust i productiu. Mes, en primer lloc, s’ha de considerar

LA PAGESIA CRISTIANA

19

que mai dóna bons resultats constants la violació de la llei
natural de les coses, i l’experiència demostra en l’art de la
terra, que si la producció se fa excessiva és en detriment de la
qualitat dels fruits, l’excés de raïms en una vinya significa un
vi inferior; com en la indústria una producció exorbitant no
vol dir augment de la riquesa general, sinó acumulació tran¬
sitòria de capital en mans d’un particular, però que no signi¬
fica ni multiplicació de benestar en el comú del poble, ni, de
consegüent, un avenç real en la civilització material del país,
que un dia o altre sent el resultat del desequilibri, que es
produeix tant pel massa com pel poc de les coses.

A més, la manera natural, justa i humana d’augmentar la
potència productiva és, sens dubte, l’associació, que produeix
concentració de capital, d'intel·ligència i de voluntat molt su¬
perior en eficàcia al capitalisme individual, puix excita l’acti¬
vitat, estimula la intel·ligència i al mateix temps fortifica el
vincle del sentiment humà reduint a u l'esforç i la potència
material i espiritual de molts. A Catalunya tenim un argument
pràctic en favor de la potència de l'associació, almenys per lo
que toca al treball agrícola, en les associacions entre propie¬
tari i parcers en el conreu de la vinya, que sens dubte con¬
tribuí a que arribés a ésser el nostre país d’una producció
vinícola notable en tot Europa.

L’harmonia de la vida és condició indispensable de la fe¬
cunditat de la vida. Els antics qualificaren sàviament a l’home
de món petit (mikros kosmos ) i el món és món perquè és
una complexitat, no un element simple obtingut mitjançant
un anàlisi químic. Així l’home perquè és un món petit és una
gran complexitat, i voler reduir-lo a ésser un element aïllat és
esquarterar la naturalesa, qui ha fet a l’home espiritual i ma¬
terial, racional i animal, individual i social; i voler retallar
aquesta nostra naturalesa i eliminar d'ella les condicions que
la integren és esguerrar-la, és fer-la improductiva pel bé, és
caminar envers l'esclavitud, segons la qual hi havia homes, la
raó d'existència dels quals era solament servir per a la utilitat
dels altres, en contra del concepte cristià de la humanitat que

20

J. TORRAS I BAGES

ens ensenya que els homes són tots els un pels altres; doctrina
explicada admirablement per l'apòstol Sant Pau, 1 quan escriu
que tots som membres d’un mateix cos, els quals membres
tots hem de participar de la mateixa vida i els uns han de
servir als altres, i que el cap del cos social és el mateix Jesu-
crist, qui morí igualment per tots els homes, sense distinció
de savis ni ignorants, rics ni pobres, blancs ni negres.

I aplicant Nós aquesta doctrina de la complexitat de la na¬
turalesa humana i de la necessària harmonia de la vida per
la fecunditat verdadera i permanent del treball de l'home, i
atenent a que ens sembla que havem vist recomanada per al¬
gun escriptor de competència en el ram econòmic la mateixa
idea, cridem l’atenció dels homes poderosos per son capital
o per sa intel·ligència o per sa influència social de qualsevol
classe que sia, sobre la conveniència d’aliar en una mateixa
família el treball industrial i el treball agrícola, fomentant
una població pagesa i industrial al mateix temps, forma de
vida que ens sembla han de facilitar les condicions naturals
de moltes de les comarques del nostre Bisbat, i que ha de
contribuir molt a la dignitat, a la tranquil·litat i al major benes¬
tar del poble.

Són evidents els avantatges morals de la vida pagesa. La
naturalesa és una font inestroncable de nobles sentiments i
d’altíssima poesia. Tant els gentils com els cristians han sentit
l'atracció que exerceix sobre l’esperit, i des de Virgili fins al
nostre veí Mistral, pagès i poeta, trobaríem una cadena d'intel-
ligències i cors nobles qui han interpretat en obres immor¬
tals el llenguatge d'harmonia sobirana amb què la naturalesa
parla als seus contempladors; i avui que corre vulgarment
com una lamentació, més de boca que no pas de cor, que és
una gran plaga la dels analfabets, volem consignar aquí un pas
interessantíssim d’una època que té moltes analogies amb la
nostra, la de la decadència grega i romana, que es troba refe-

1. I Corintis.

LA PAGESIA CRISTIANA

21

rida en les immortals obres de Sant Atanasi, arquebisbe d’Ale-
xandria.

Durant la llarguíssima vida de Sant Antoni Abat, passada
en la regió muntanyenca d’Egipte, conreant son camp i men¬
jant d'ell i santificant-se amb la pràctica de la vida solitària,
diferents vegades, moguts per una natural curiositat d'esperit,
alguns intel·lectuals d'aquell temps, filosops cristians i gentils,
volgueren visitar-lo, puix la seva fama, com és sabut, era uni¬
versal, i el considerarien una mena de filosop espontani i
evangèlic. En una d’aquestes visites un de dits filosops, un
refinat, li preguntà: «Pare, icom podeu passar la vida sense
disfrutar del solaç dels llibres?» «El meu llibre, oh filosop,
respongué Sant Antoni, és la naturalesa de les coses (natura
rerum), i sempre que vull, puc llegir els discursos de Déu
(sermones Dei legere). 1

És indubtable que no hi ha lectura de major eficàcia que
la del llibre de la naturalesa; en els llibres escrits pels homes
enriquim nostre enteniment amb les idees de sos autors; en
la contemplació de la naturalesa, al nostre esperit se li mani¬
festen també les idees de son Autor, és a dir, queda informat
de pensaments divins. Per això moralment, intel·lectualment
i en el desenrotllament integral de la personalitat humana,
usant el llenguatge de moda, qui treballa en el gran taller de la
naturalesa com que està en relació immediata amb la vida
i contempla tots sos incidents, tant en els animals com en els
vegetals, i disfruta contínuament dels magnífics espectacles
que presenten la terra i el cel, té un eixamplament d’esperit,
d’idees i de sentiments, superior al qui treballa en un taller
manufacturer sobre la matèria morta. El pagès més pobre
posseeix sense limitació l’aire, l’aigua i les vistes dels grans
horitzons; té parcs magnífics, que mai igualaran els de les
ciutats més esplèndides per l'espontaneïtat graciosa de la vida,
i així s’explica per la satisfacció moral i estètica de l’home

1. Apud Migne, Opera Athanasii, vol. II, pàg. 975.

J. TORRAS I BAGES

l’aferrament que per regla general té el pagès al seu tros i aï
seu ofici, sobretot quan l'ofici l'exerceix sobre un tros propi
o del qual ne té pràcticament una mena de condomini en vir¬
tut del contracte d'aparceria.

L'amor que l'home té a la seva professió, el gust del propi
ofici, fa més suau el jou imprescindible del treball i consti¬
tueix una influència moralitzadora, equilibrant les nostres
potències, aptituds i instints. L’odi a l’ofici que de vegades
trobem en el manufacturer, la rancúnia contra l'oficina de son
treball, que alguns cops fa volar a l’aire per medi de la dina¬
mita, a més de provenir de la predicació socialista i anarquis¬
ta, potser s'explica també perquè la fàbrica no inspira l’amor
natural que la terra, els camps, les vinyes, el bosc, el conreu
i la muntanya. La fàbrica no parla a l'esperit, no satisfà els
sentiments de l’home, no contribueix al desenrotllament equi¬
librat del caràcter; al revés, sembla que més aviat esmorteix
o irrita les facultats afectives, i l’home que hi treballa neces¬
sita refer-se moralment, eixamplar el cor, dilatar son esperit
en la immensitat i bellesa infinita dels horitzons de la natu¬
ralesa, i en el contacte amb la vida humana universal, que
exigeix per a sa satisfacció el concurs de la Iglésia, de la na¬
turalesa i de la societat.

Per això Nós, a qui per obligació estretíssima del nostre
ofici pastoral toca pensar i reflexionar pel bé del país la di¬
recció espiritual del qual ens correspon, havem volgut cridar
l'atenció dels homes influents perquè estudiïn la possibilitat
i els avantatges d'una aliança entre la vida pagesa i la manu¬
facturera que faciliti l'equilibri social i afavoreixi moral i ma¬
terialment la vida del poble, i eviti les immenses aglomera¬
cions d’homes que, com totes les grans masses, exerceixen una
influència d'atracció irresistible per a molts individus, i que
al parer nostre no són convenients per a la perfecció del llinat¬
ge humà. En alguns punts de la nostra estimada Diòcesi exis¬
teixen aquestes famílies mixtes d'agricultura i d'indústria
amb verdaders avantatges en l’ordre moral i en l'ordre eco¬
nòmic, i sembla indubtable que la disposició natural d'aques-

LA pagesia cristiana

23

tes comarques afavoreix i facilita una forma de vida que, har¬
monitzant amb la naturalesa de l'home, ha de contribuir al
bon concert social fent mes acompassada l’existència de l'ho¬
me mentre va fent el viatge cap a l’eternitat.

VI

Relacions del pagès amb Déu, amb la naturalesa

I AMB ELS DEMÉS HOMES

Sempre s’ha de tenir en compte la complexitat de la natu¬
ralesa humana per a estudiar les relacions dels homes entre
si. «No som nosaltres qui ens havem fet a nosaltres mateixos,
sinó que és Déu qui ens ha fet», diu amb gran profunditat
el diví poeta hebraic . 1 Per això l’estudi de l’home, la conside¬
ració de la seva naturalesa és el primer i més essencial conei¬
xement que deu tenir-se quan s’han de tractar aquestes qües¬
tions que ara anomenen socials; i l’home ha d’ésser estudiat
viu, complet, no atrofiat, portant a Déu en son esperit i lligat
amb tot l’univers i amb tota la societat en virtut de les seves
facultats afectives. L’atrofiament i l’artifici adormen certes po¬
tències de l’home, però no les maten, i per això veiem com
en certes circumstàncies, per adormides que sien, se desper¬
ten amb gran vivesa. El deure del bon cristià consisteix en
universalitzar les relacions de l’home, en estendre la seva per¬
sonalitat, en engrandir-la, mai en enxiquir-la, i Nós pensem
que en el pagès se troba l’exercici màxim de les relacions de
l’home amb Déu, amb la naturalesa i amb la humanitat en ge¬
neral.

La societat íntima de l’home amb Déu, confidencial i secre¬
ta, mai l’havem vista més desenrotllada que en el pagès i en
el mariner, i és perquè l’un i l’altre treballen en comunitat
amb Déu. És clar que mai l’home pot deixar de comptar amb

1. Psalm XCIX, 3,

24

J. TORRAS I BAGES

una voluntat omnipotent i irresistible, sia qualsevol l’objecte
a què tingui dedicada la seva vida; però és indubtable que en
la terra i eri la mar la necessitat d’una connivència amb Déu
és evidentíssima, sens ésser possible tancar els ulls per a no
veure-la; i això porta una societat de l'home amb Déu, una
unió de la força divina i de la força humana necessària per a
obtenir el resultat que es proposen l'agricultura i les arts ma¬
rines. En quant a la unió de l’home amb la naturalesa, taller de
Déu on passa la vida treballant el pagès, no és necessari que
en diguem res més per a demostrar la plenitud de son com¬
pliment en l'art d’agricultura; però sí que us volem dir alguna
cosa, caríssims fills, de les relacions humanes del pagès, que
a nostre entendre són de les més completes que existeixen en¬
tre els homes qui es dediquen a les diferents arts i professions.

Encara ressona per tot el món civilitzat a l’escriure aques¬
ta Carta, que principalment dirigim als pagesos, l'eco uni¬
versal d'admiració tributat a un poble pagès que en la defensa
de sa pròpia llibertat i autonomia arribà fins a l'heroisme, de¬
mostrant una riquesa de sentiments nobles que contrasten
amb la falta de sentiments, amb l’escarni dels grans senti¬
ments humans de Déu, Pàtria i família, de què, per desgràcia,
algunes vegades veiem exemple en els grans centres de pobla¬
ció d'Europa, i que una pretesa ciència sectària pondera com
el summum de la perfecció de l'home, del qual procura ex¬
treure’n la humanitat. I les festes patriòtiques del poble boer
no són més que una reproducció de les que féu l'Espanya,
quasi universalment pagesa, de 1808; i la gairebé única espe¬
rança de la França actual, en mig del diluvi d’errors, instints
desfrenats i preocupacions funestíssimes que la fan ésser mi¬
rada amb compassió per tots els pensadors d’Europa i témer
un esborrament total de sa gloriosa civilització, se funda en
la seva pagesia, en el concertat equilibri de la propietat ter¬
ritorial, que li dóna energia de vida per a resistir la tempestat
que ha desencadenat sobre aquella nació cristianíssima la tene¬
brosa secta de la Maçoneria, aprofitant les il·lusions i les divi¬
sions introduïdes per la política.

LA PAGESIA CRISTIANA

25

Per això Nós creiem que les relacions humanes, avui ofus-
cades, deuen ésser restaurades; i recordant aquell antic símbol
gcntílic, expressió primitiva i lluminosa de la sabiduria que
governa la humanitat, i revelació d’un encertat coneixement
de la nostra naturalesa, els mals de la qual en l'ordre natural
s’han de curar per sos propis principis constitutius, ajudats
de l’eficacíssima gràcia del Redemptor Jesús, recordant, diem,
aquell símbol de l'antic heroi qui recobrava les perdudes for¬
ces així que tocava a terra; creiem que les relacions socials,
llaços avui dèbils i pròxims a trencar-se, han d'ésser reforçats
per l'eficaç acció dels sentiments naturals que fomenta la
vida de pagès.

Així com l'art de la terra és el treball característic í típic,
imprescindible en totes les èpoques, races i països, és el tre¬
ball humà per excel·lència; així també la vida pròpia natural i
comuna en totes les pagesies del món la podem considerar
com la forma primitiva i típica de la vida humana, on les re¬
lacions socials, brotant espontàniament, han d’ésser conside¬
rades com norma permanent i exemplar, que han de tenir en
compte els homes, sia qualsevol el medi social en què visquin
i les condicions de treball en què s’exercitin, puix expressen les
facultats, necessitats i instints de la nostra naturalesa.

VII

Integral constitució de la família agrícola

Per això vos exhortem, caríssims fills, a conservar i per¬
feccionar aquelles relacions entre vosaltres que donen al país
l'aspecte d’una gran família unida amb els vincles amorosís-
sims de l'afecte, que cria la naturalesa i consagra la gràcia.
Sant Pau, 1 qui predicava en un temps de gran decadència de

1. II Timoteu, III, 3.

26

T. TORRAS I BAGES

la vida humana, acusava als gentils de que no tenien afectes,
i la Religió de Jesucrist poseeeix una eficàcia fecundíssima per
a multiplicar i purificar els afectes que lliguen als homes
entre si, malgrat les contrarietats que naturalment sempre
sobrevenen a conseqüència de la diversitat de caràcters, de
criteris i d'inclinacions.

Exhortem als amos i propietaris a que mai s'oblidin de
que dintre de la Religió catòlica, que no fa altra cosa que
ratificar en això el dictamen de la naturalesa, han de tenir, per
a complir bé son ofici, un caràcter paternal; que tota sa de¬
pendència ve a ésser com una família de la qual els ha cons¬
tituït caps la Providència divina al posar-los en la posició en
què es troben. L’home mai pot ésser explotat; de consegüent,
el propietari i l'amo, encara que tenen dret a sa legítima ga-
nància i benefici, mai poden oblidar tampoc la justa i digna
participació que pertoca al treballador que amb ses fatigues i
suors ajuda a la producció. La sabiduria divina digué: 1 «No
vulguis lligar la boca al bou que bat el teu gra»; expressiva
forma simbòlica amb la qual ensenyà que el treballador i jor¬
naler deu participar de la substància material que Déu posà
a la terra del sosteniment general del llinatge humà.

L’amo ha d’ésser com la Providència de tots els seus de¬
pendents i auxiliars, i ha de tenir en compte totes les seves
necessitats individuals i de família, i mai deu oblidar la dig¬
nitat de la naturalesa humana; que el principal i el depen¬
dent són d'idèntica naturalesa, que tots són súbdits d'un ma¬
teix Senyor qui examinarà severament a l'amo de son com¬
portament envers els seus treballadors, dels quals abans que
amo és germà, i que l’autoritat i poder que lí ha donat la
Providència no és en benefici propi i en un sentit egoista,
sinó per a la utilitat general del nostre llinatge, qui mentre
està aquí a la terra fent la peregrinació cap a la vida eterna,
deu viure en conformitat a les lleis naturals de la societat.

1. Deuteronomi, XXV. I Corintis, IX, 9.

27

LA PAGESIA CRISTIANA

que no poden alterar-se sense confusió, desordre i estronca-
ment de vida racional en els homes, els quals han de mani¬
festar amb la dignitat de sa conducta, vencent els obstacles
i dificultats del camí, que són dignes de la vida divina amb
què Déu revesteix al sortir d’aquest món als qui han sabut
lluitar noblement fent prevaler l’esperit sobre la matèria i la
virtut sobre la passió.

Per això l'amo ha de donar el to en la general harmonia
que ha de dominar entre els homes amb el públic exemple
d’una vida virtuosa, ha d’ésser l’exemplar dels seus depen¬
dents. L'estat com més alt és, obliga a més virtut; i encara
que tots siguem homes d'una mateixa naturalesa miserable,
no obstant, així com acceptem els avantatges de la posició en
què ens ha posat la Providència, també ens havem d'esforçar
en el compliment d’aquelles virtuts pròpies i corresponents
al nostre ofici. L’ofici de ric imposa moltes obligacions; i mal¬
grat la predicació herètica dels socialistes que voldria abolir
el capital i la propietat i declara il·lícits l’un i l'altra, no obs¬
tant, és necessari parlar clarament el llenguatge de la veritat,
puix que Déu permet l'heretgia en la Cristiandat, a fi que la
veritat i la virtut quedin més purificades. L'ésser ric, l'ésser
amo o propietari o capitalista és un ofici social, el més social
de tots els oficis després del sacerdoci, puix així com aquest
és dipositari i distribuïdor de la gràcia entre els homes se¬
gons la Providència general i ordinària de Déu, així també
l’amo i el capitalista són com uns acumuladors necessaris de
la riquesa pública que ells han de distribuir entre els seus
auxiliars en conformitat amb les lleis naturals i ordinàries que
l’experiència i la raó humanes, i fins les indicacions de la Sa-
biduria divina revelada, ensenyen que són justes i necessàries.

Els caps i amos de les nostres antigues pagesies solien te¬
nir una idea molt clara de l’ofici social que els pertocava, com¬
prenien com mai podien prescindir de la utilitat comuna, que
s'havien d’interessar pel bé del país on radicava la seva casa
i la seva terra; sense pompàtiques pretensions eren verdaders
educadors qui, coneixent la pròpia dignitat, amb la gravetat

J. TORRAS I BAGES

28

i justícia de son procedir ensenyaven la justa norma de vida
als seus con veïns. I al parlar així, no és que siguem un tem¬
perament històric que s’enamora de formes socials passades,
de costums i usos antics, puix sabem perfectament que amb
els temps canvien les formes socials, o, com diu Sant Pau,
que la figura d'aquest món és transitòria, i que tal és la llei
que regeix a tota la creació, oposada a la llei de l'eternitat
invariable, la qual consisteix en la inalterable perfecció, en la
divinització de tota l'existència.

Però també sabem que el vici, l'abús, la tergiversació de
les relacions socials entre les diferents classes d'homes, que
naixen de la imperfecció irremeiable de la humanitat viadora,
com l'anomenen els teòlegs, se corregeixen providencialment,
i amb la influència de l'Esperit diví qui governa la Iglésia de
Jesucrist, la qual, amant sempre del progrés dels seus fills, no
obstant, mana la contemplació de la humanitat primitiva,
malgrat sos grans defectes i aberracions en els llibres de l'An¬
tic Testament; i la vida patriarcal sempre objecte d'estudi i
de racional i discreta imitació, baix el magisteri de la Iglésia,
com les grans obres de l’Art humà encara que pertanyin a
civilitzacions, a races i a èpoques molt distintes de les nostres
són perpètuament objecte d'estudi i de discreta imitació de
part dels artistes de totes les edats i de totes les escoles.

Hi ha tipus de relacions socials de caràcter permanent en
les quals les varietats d’època i de totes les altres circumstàn¬
cies externes no poden canviar l'essència. Les relacions d'afec¬
te que lliguen entre si a tots els individus de la humanitat són
d’origen diví, deriven del Pare de tot el llinatge; però aquests
mateixos llaços afectius són més estrets i més íntims entre
els homes d’un mateix país, entre els qui estan entre si lligats
pels vincles de la sang, entre els qui tenen una comunitat
d’origen, de residència i de treball. Entre l'amo i els seus
cooperadors hi ha d'haver una verdadera unió.

I tornant al nostre principi de la complexitat de la natu¬
ralesa humana i de la satisfacció que es deu donar a totes
les potències de l'home, se dedueix clarament que la unió

LA pagesia cristi ama

29

que importa la comunitat d'interessos entre els qui contri¬
bueixen a la producció de la terra, o també de qualsevol altra
indústria, ha de passar més allà de l'ordre material i econò¬
mic i ha de transcendir a l'ordre de l’afecte, i segons la doc¬
trina x pràctica de la Iglésia han de formar com una família.
El cap d’una casa de pagès, i també d’una casa industrial és
un Pare de famílies, els drets i obligacions del qual se refe¬
reixen no sols als seus fills segons la carn i la sang, sinó també
als qui amb ell cooperen al treball i a la producció. D’aquí
prové que els mossos i jornalers han d'estar lligats amb
l’amo, no sols per l’interès, sinó encara més pel vincle de
l'afecte humà divinitzat per Jesucrist i elevat a la categoria
de l'amor diví: tots junts han de formar com una família amb
la gradació que importa la jerarquia natural.

I aquest principi de que mossos i amo formen com una
sola família, no sols és una doctrina especulativa que hagi
sortit de les pàgines dels volums de la teologia catòlica, puix
que Nós mateix havem vist en els llibres de Visita Pastoral
de la Diòcesi decrets de nostres venerables Predecessors, en
els quals al dirimir qüestions de pi'ecedència entre les dife¬
rents cases de la feligresia en l’assistència als actes solemnes
de Religió, se resol, a l’establir l’ordre de precedència, que
primer vagin els amos, després els fills i de seguida els mos¬
sos i criades de tal casa, i venint després amb el mateix ordre
les altres cases de la parròquia. Lo qual demostra el criteri
pràctic de la Iglésia sobre aquestes comunitats domèstiques
que han d’ésser comunitats, no sols pel vincle del material
interès, sinó molt més encara pel vincle de l’afecte í amor.

Per això exhortem també als treballadors a la deferència
i consideració envers els amos, puix la jerarquia i gradació
entre els homes és una necessitat de la nostra naturalesa i
existeix en tots els ordres de la vida: en la Religió, en l’Estat,
en la família, en l’exèrcit, en l’agricultura, en la indústria i,
segons ens ensenya la Sagrada Teologia, fins en els mateixos
àngels de la Glòria. Així l’Omnipotent Criador de totes les co¬
ses ha volgut ordenar-les, i aquest ordre, que correspon a la

30

J. TORRAS I BAGES

naturalesa d'elles, és essencialment invariable, i tota pertor¬
bació que les revolucions humanes produeixin en un sentit
contrari serà passatgera i de poca durada, efecte de la vio¬
lència; i passada aquesta les coses tornaran naturalment a
prendre el seu ordre natural, com després d'un terratrèmol o
altra tempestat que altera la natural disposició de les terres,
la topografia d'un país, tomen a regir les lleis indestructibles
de l'equilibri que governa l'ordre material de les coses.

Fortifiqueu vostre esperit, caríssims fills, qui guanyeu
vostre pa amb la fatiga del vostre cos, considerant la misèria
de les riqueses, la corrupció que porten i com amb elles no
es pot comprar la fecilitat, segons ho demostra l’exemple de
tants homes opulents dominats per la melancolia i el neguit,
fets uns infeliços que de vegades se donen la mort a si ma¬
teixos per no poder aguantar el fàstic de la vida.

Mentre tingués pa per a satisfer la necessitat de viure, i
roba per a vestir el seu cos, ja es donava per content el sant
Apòstol; 1 però vosaltres, caríssims fills, lícitament podeu tenir
l’aspiració natural, que naix d’un instint posat pel Criador al
cor dels homes a qui destina a la condició de pares de famí¬
lia, de constituir una casa i obtenir un patrimoni més o menys
gran que respongui de les necessitats d'aquells que la Provi¬
dència posa en vostre domini. 2 Per la condició natural de les
coses humanes, unes cases cauen i altres pugen. La major part
de cases de més o menys posició de Catalunya s’han format
amb la modèstia de la vida i la constància en el treball, amb
la intel·ligència i discreció en el govern de les seves coses i
sacrificant les inclinacions al luxe i als plaers i diversions;
així com se perden les cases quan trenquen el fre i es deixen
arrossegar per dites inclinacions.

Sempre la llei de l’equilibri serà la llei fonamental i cons¬
titutiva, lo mateix del món material que de la societat dels
homes.

1. I Timoteu, VI, 8.

2. Lleó XIII, Rerum novarum (v. Qtiod igitur).

la pagesia cristiana

31

I si alguns se troben, pels inescrutables designis de la Pro¬
vidència, sense l’esperança de poder fundar una senzilla casa
i patrimoni per defecte de ses facultats personals o per l'ad¬
versitat de les circumstàncies, si s’han d’acontentar amb el
nostre pa de cada dia, que no es creguin amb menys dignitat
que els altres, ni que la seva destinació sia menys gloriosa que
la dels demés, puix en el Sagrat Evangeli 1 llegim clarament la
predilecció que Jesucrist manifestava pels pobres, i com pro¬
meté, als qui sabessin portar dignament la pobresa, les pri¬
mícies del regne de la Glòria.

Lo present i temporal mai ha d'enlluernar els ulls del nos¬
tre esperit. Portats de la fe i fins de la mateixa experiència
humana que admirablement confirma els dictàmens de la
Religió, havem de considerar que la felicitat no consisteix en
la riquesa, que la felicitat està en el cor dels homes, que és
una perfecció de vida que no es guanya, ni compra amb l’or.
Al revés, sabem de diferents savis, cristians i gentils, que
despreciaren la riquesa i que, cercant la felicitat, fugiren de
l'opulència. Quan Jesucrist Senyor nostre envià pel món als
seus apòstols a predicar l'Evangeli, no els digué que prometes¬
sin als homes que seguirien les seves doctrines la riquesa com
a recompensa, sinó la pau del cor i el consol de l'esperit.
I les promeses de Jesucrist se compleixen infal·liblement; i
sos verdaders deixebles, lo mateix avui que dos mil anys en¬
rera, quan se predicà l’Evangeli, si amb fidelitat guarden les
divines ensenyances troben la pau del cor i el consol de l'es¬
perit, perquè posseeixen la Veritat, que és un patrimoni que
no enganya i satisfà la necessitat fonamental del nostre es¬
perit, semblant a la naturalesa dels àngels i fins a l'adorable
naturalesa divina.

Que aquesta Veritat, caríssims fills, sia sempre la base de
la vostra vida temporal i passatgera del món, el pa substanciós
que us doni forces per a sostenir les fatigues del camí de la

1. Lluc, VI, 20.

32

J. TORRAS I BAGES

present vida, a fi que a i’arribar al port dc la vida eterna sia
també per a vosaltres el pa deliciós que us doni la felicitat
que mai s’ha d’acabar. I al pregar al Pare de les misericòr¬
dies i Déu de tota consolació que pels mèrits del seu Unigònit
Fill, el nostre Redemptor Jesús, Cap de tota la humanitat, faci
circular per tots els membres del cos social la divina saba de
la gràcia que produeixi l’harmonia i la caritat divina dels uns
homes amb els altres, en signe del nostre afecte paternal vos
enviem a tots la nostra benedicció en nom del Pare t, del
Fill t i de l'Esperit Sant f. Amén.

Vic, 19 de març, festa de Sant Josep, de 1903.

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ *

Sumari

I. Anunci de l'any jubilar.

II. Maria és 1’alegria, la força i l’amor.

III. Maria és la puresa.

IV. Oficis maternals de Maria Immaculada.

V. Maria, sol que il·lumina, escalfa i purifica.

VI. Maria en el segle xix.

VII. Les festes jubilars.

VIII. Peregrinació a Montserrat.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre
Senyor Jesucrist.

In sole posuit tabemaculwn suum.
«En el sol hi posà sa estada.»

(PSALM XVIII, 6.)

* És aquest document un repic de campanes en la vigília de l’any
jubilar de la Immaculada, cinquantenari de la proclamació dogmàtica,
í un ressò de la veu dels papes Lleó XIII i Pius X que han anunciat el
jubileu.

3

34

J. TORRAS I BAGES

I

Anunci de l'any jubilar

Tota la Iglésia es commou d'alegria a l'acostar-se el quin-
quagèsim aniversari de la definició dogmàtica de la Immacu¬
lada Concepció de Maria. El papa Lleó XIII, de gloriosa me¬
mòria, poc abans de la seva mort, ja nomenà una comissió de
Cardenals que preparés les solemnitats que devien celebrar-
se en honor d'Aquella que és alegria del poble cristià i porta
del cel; i elegit per a Vicari de Jesucrist nostre Santíssim
Pare Pius X, un de sos primers actes pontificals ha sigut con¬
firmar la comissió de Cardenals nomenada per son antecessor,
publicar un Decret establint algunes pràctiques piadoses per
a honrar a Maria i compondre una devotíssima oració en ho¬
nor d'aquesta celestial Senyora.

L'any d'aquest jubileu de Maria Santíssima començarà el
dia 8 del pròxim desembre, festa de la Immaculada Concepció,
i es conclourà en igual dia de l’any vinent, 1904, que farà cin¬
quanta anys que el Sant Pare Pius IX definí dogmàticament
el singular i admirable privilegi de Maria d’haver sigut pre¬
servada del pecat original, i concebuda, de consegüent, sense
aquella màcula i principi de corrupció, que portem ja al venir
al món tots els descendents d’Adam i Eva, que és dir tot el
llinatge humà.

Renovem tots la fe catòlica d'aquest Misteri, que, glorifi¬
cant a una Dona escollida per Déu, dignifica a tots els qui
formem part de la família humana; la fe en el Misteri de la
Immaculada és vella, forta i entusiasta en el poble catòlic; en
nostre país tota classe i condició de persones la publica; tot¬
hom n’és predicador: amb l’angèlica fórmula: Ave Ma?ia pu-
ríssima, sens pecat concebuda, la gent se saluden quan se
troben, Descriviren nostres pares en els llindars de les cases
que edificaren, i en un poble d'aquesta Diòcesi encara s'hi tro¬
ba gravada en la pedra aquesta mena de solemne intimació
d'homenatge al gran privilegi de Maria, com la intimació feta

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ

35

per l'Arcàngel destinat per Déu a la guarda i custòdia dc la
que predestinà des de tota l'eternitat per Mare dc son Fill
Unigenit.

II

Maria és l'alegria, la iorça i l'amor

La fe cristiana és sempre principi d'alegria suau i tranquil-
Ia, és el consol de la vida; però la fe i devoció en els misteris
de la Immaculada Verge Maria produeix d'una manera par¬
ticular la dolçura en l'esperit de l'home, perquè Ella és vida,
dolçura i esperança nostra, i per això tot el poble cristià canta
devotament aquella invocació: Causa nostrae laetitiae, ora
pro nobis.

En aquests temps de contradicció i de lluita a la fe catò¬
lica, d'insídies i enganyoses doctrines de les sectes que han
portat a una bona part del poble fidel a la incredulitat, de
predomini de la sensualitat que inflama les humanes concu¬
piscències, havem de posar la nostra confiança per a la res¬
tauració del poble cristià en la intercessió de la Immaculada
Verge Maria. La Iglésia canta d'Ella que ha extirpat totes les
heretgies, i la història de la Iglésia demostra que, havent Ma¬
ria amb sa Concepció Immaculada aixafat el cap de la serpent
infernal, continua essent més forta que un exèrcit ben armat
per a la destrucció de la malícia diabòlica en la terra.

En Maria es reuneixen d’una manera admirable els dos
atributs de la força i l'amor. Ens acostem a Maria per l’amor.
Maria és la criatura més amada del Cel i de la terra. Amada
dels àngels i dels homes, perquè és amada de Déu, de qui el
poble cristià la proclama per excel·lència Filla, Mare i Esposa.
Ama l’Altíssim a aquesta privilegiada Filla seva més que a
totes les altres criatures, i per això li donà un dot major que
a totes elles: solament Maria ha rebut la plenitud de la gràcia.
L’arcàngel Sant Gabriel, humiliat davant de la puríssima Ver-

• j

J - TORRAS I BAGES

ge tic Natzaret, la saluda plena de gràcia, que és com dir que
cn Ella tüt es agradable a Déu, que no té ni ombra, ni influèn¬
cia, n, rastre, m màcula de pecat, que és Immaculada; de ma¬
nera que quan el Sant Pare Pius IX definí que Maria estava

auTSfp — at d6S de ‘ PrÍmer ÍnStant de la seva Concepció,

que era Puríssima i que Déu li havia conferit la plenitud de
a gràcia, la seva veu, la paraula i sentència del Papa no fou

mortak'deT 1 ^ * la P romuI S a ció a nosaltres

pronuncià^’artSgel·'sant'GabiM^Pamímciar a^Ma^Tque

3 — « - -

sublimi 7 UÍ ‘ Carissims S 6 ™ 3 " 5 ’ j com en aquest acte
“ * * ““f d f Ma ™ es manifesta evidentment
I St /. et llaç o que uneix les dues Principals prerrogatives de Nos-
T DéT ’ f ny0r ";.? S ImmacuIad3 P»què havia d’ésser Mare
ílòrb, i \ 6SC í llda per tal Perflnò era Immaculada. Tota
f t0 . ta Srandesa, tota bondat, tota bellesa ve de Déu;
mes l a claror de la divina sublimitat on resplendeix d'una
manera més admirable i vtsible és en Maria, i fins podem dir
que on podem contemplar-la d’una manera més completa és
en la seva Puríssima Concepció.

Maria és la puresa

Dur L f a I !™ Í ’ a cIar ° r suposen la puresa; quan el cel és molt

tenebres né.rfr n 1X “ ^ qUan eStà tapat dominen les

això tamh t eSSe " CÍaI 1 tota 1Ium ™ d’Ell; per

' o també es la puresa per essència, i és tal la puresa divina

que totes les coses, tant les espirituals com les materials po-

la 6 FonT^T m" 56 r aqUeHa puríssima Substància, qué és
la Font cristal·lina de tota l’existència: per això la doL ex

clamacio, la devota jaculatòria de nostre Pare Sant Francesc

la IMMACULADA concepció

37

cra dir: «Deus meus et omnia. Déu meu i totes les coses»;
puix tota la creació està continguda en Déu, i en Ell veurem
totes les coses quan haguem arribat a l’eterna felicitat de
]a Glòria.

Aquesta immensa puresa de Deu volgué l’Omnipotent que
fos reflectida en una privilegiada criatura, en la Immaculada
Verge Maria, a qui escollí per a sagrari de son Fill etern; per
això la Tglésia aplica a Nostra Senyora aquell text del Profeta:
«En el sol hi posà sa estada»; perquè així com el sol és el
més resplendent de tots els astres, així Maria és la més pura
de les criatures, i per això Déu volgué reposar en ses virginals
entranyes quan volgué revestir-se de la nostra humana na¬
turalesa.

Sols a Déu poden aplicar-se els atributs o perfeccions dient
que són infinits, és a dir, sense terme ni mida; mes, els Sants
Pares de la Iglésia, amb gran exactitud teològica, no portats
per l’entusiasme de la devoció, sinó per la justa evidència,
proclamen infinita la puresa de Maria. En efecte, quan ens
parem a contemplar la puresa d'aquesta celestial Senyora des
dels cims de la més alta especulació filosòfica i teològica, ens
passa com quan des del cim d'una altíssima muntanya con¬
templem tot el cel visible als nostres ulls carnals i no desco¬
brim el més petit llegany que enteli la blava i pura resplendor
de la volta del cel. La puresa de Maria no té límits ni mida;
correspon a la plenitud de la seva gràcia, la seva Concepció
és anterior al món del pecat, és una Concepció divina. EUa,
engendrada des del principi en l’eterna Intel·ligència, es man¬
tingué sempre pura, i pura nasqué a la terra com havia sigut
engendrada des de l'eternitat, puix estava destinada a ésser
la restauradora de la puresa, en el llinatge dels descendents
d’Adam i Eva. <-Com Déu no havia de guardar i mantenir pura
en el manantial i font de les existències que radica en lo íntim
de sa adorable Substància, impenetrable al pecat, i no havia
d’enviar al món, quan fos hora, revestida de sa invencible
gràcia, aquella criatura amorosíssima que havia escollit per
Mare seva i Mare de tots els homes?

.T. TORRAS I BAGES

38

Tota l’obra del Cristianisme no és altra cosa que la restau¬
ració de la puresa en el món, és la purificació de l’home, per¬
què la santedat no és altra cosa que la puresa més sublim
i completa, per això el Ser pur per essència és la mateixa San¬
tedat, i una criatura així que augmenta de puresa augmenta
de santedat. Però Déu ha posat per llei fonamental de la crea¬
ció, lo mateix en les coses espirituals que en les materials, la
llei de la jerarquia, i la puresa i santedat que radiquen subs¬
tancialment en Ell són esparramades pel món principalment
pel ministeri d'una criatura, que és Maria. Jesús és la mateixa
essència divina, la olor de la qual ha d'ofegar en el món el baf
pestilencial del pecat; la olor del dolcíssim Redemptor pre¬
serva a la Humanitat de la culpa; és Jesús aquell fruit deli¬
ciós i balsàmic que, segons el símbol del Cantar dels Cantars,
amb son aroma retorna dels desmais a la flaca Humanitat, i
Jesús és el fruit del sant ventre de Maria.

Pel fruit es coneix l'arbre, diu el sagrat Evangeli, i l'arbre
és el qui ens proporciona el fruit; per tant, si la olor de Jesús
és la que retorna els esperits a l'home desmaiat, si és la que
treu del món el baf dels vicis i males passions, si la santedat
no és altra cosa que la bona olor de Crist, la que purifica el
cor dels homes, essent Jesús el fruit produït per la florida
branca de Jessè, que significa la Verge Maria, és evident que
tota la puresa, la olor angèlica i divina, que és l'aire que res¬
piren les ànimes pures, és proporcionada als homes per la
Immaculada Verge Maria. Els artistes cristians tradicional¬
ment han representat el símbol de la Concepció Immaculada
de Maria en una graciosa i pura Donzella, que amb son peu
aixafa el cap del dragó infernal que escampa entre els homes
l'error i la corrupció, i que introduí la culpa en el nostre lli¬
natge i atia en el nostre cor les flames de la impura concupis¬
cència; els artistes cristians amb exacta intuïció han donat
forma plàstica al principi teològic, i la Iglésia, Mestra de la
Veritat, ha acceptat el símbol dels artistes i l'ha introduït en
la sagrada litúrgia com una lliçó popular que interpreta amb
fidelitat la revelació primitiva, el proto-evangeli, la promesa

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ 39

de la destrucció del poder del mal sobre la terra mitjançant
la intervenció de la dona, com la dona havia iniciat la intro¬
ducció del pecat, segons ens explica cl sagrat llibre del Gcnesi.

I els camins i les vies dc la gràcia, els medis de què Deu
es val, els decrets amb què governa a la Humanitat, són cons¬
tants i irrevocables, perquè la seva voluntat és eterna; i així
com volgué que Maria iniciés la destrucció dc 1’imperi del pe¬
cat en el món, així també l’ha constituïda auxili perenne del
poble cristià, puix com el mal contínuament rebrota en la nos¬
tra naturalesa, hem de tenir a mà la defensa, el bàlsam de
salut per a curar les llagues de la culpa que fàcilment s’obren
en la nostra malalta consciència.

IV

Oficis maternals de Maria Immaculada

Les congruències entre el món de la gràcia i el món de la
naturalesa són, al mateix temps que inefables, evidents; puix
el sapientíssim i amorosíssim Governador de la Humanitat
ha volgut governar als homes d’una manera molt humana. La
superba sabiduria mundana, la ciència fàtua de què parla
Sant Pau, mai podrà comprendre els misteris de l'amor de
Déu, desprecia lo humil, lo senzill i lo humà; eco de la supèr¬
bia satànica, s’avergonyeix de sa pròpia naturalesa, com certs
homes que s’avergonyeixen de son pobre llinatge, i en sa fan¬
tasia es forma un món de mentida, que li impedeix la clara
visió de la Veritat. Així succeeix que la supèrbia herètica sol
ésser enemiga del culte de Maria i el moteja com inútil, in¬
degut i supersticiós. Al revés, la pietat catòlica, il·luminada
per la fe divina, pren a Maria per salut i vida; confessa certa¬
ment que la salut ve de Jesús, únic Salvador dels homes, però
rebem la salut i la vida per medi de sa Immaculada Mare.
Jesús és el metge diví; Maria, la celestial infermera de les
nostres ànimes. I la congruència entre la gràcia i la natura-

■

40

J. torras i bages

lesa de que us parlava, canssims germans i fills, consisteix en

dühtah, n ° S f a n COIPOra1 ' qUan Passem mala M“s, és in-
dubtaWe que la dona es especialment la delegada per la Pro-

videncia divma per a assistir i cuidar als malalt*; fi i

Ita rebut del Criador qualitats i condLfons a ptpòdt" i £?

tambe, la suavitat dolcíssima de la Reina de misericòrdia eí

Iada Mare P de Dé!f T la devoció a Ia Immacu '

sia catòliL « confian « a <3 ue “ Ella ens inspira la »

vida terrenal i els obstacles que en ell es troben es vencen per

ll rosf d - 6 Da u 1 n ° Stre eSperit la mísüca oIor d el lliri de
delsTnd^" ; ^ »P la nostra ànima

Maria Santíssima 5 P “ n ° S ‘ re COr Ia deTOdó de

La gràcia ens ve per medi d'Ella. Així vingué al món ner
primera vegada després del pecat, quan en el portal de Bet-

dó m emfe q i'ho e L! edem d Pt ° r ‘'fi 1 “ tota la ™fa-

d a ™ lh P eca dor i el Jutge etern intervé la misericòr-

Ia leíés^ 1 fi n Se f 0nS r ° pini0 de molts venerables doctors de
au Jtí l lexpenencia dels homes apostòlics i de tots
quants amb mes o menys zel ens havem dedicat al ministeri

deïïprcad® 1186 ^ ^ Per m6dÍ d ® Maria s ' obté la conversió
ls pecadors. No en va els fidels cristians canten, dirigint-se

la celestial Mare: Refugmm peccatorum, ora pro nobis

paslns éS 'n, e a T* ma,altÍeS dC rànÍraa ' quan es desfrenen les
passions quan la gangrena del vici vol apoderar-se de la cons¬
ciència de 1 home cristià, tots ens dirigim a la Verge Maria

LT enS , 8 “, ardi dt ·' caure en la ten >Ptació, i en cl dia del
ici, en el dia cn què es revelaran clarament els misteris

cre s de C Ta S flda? S ^ “ Pecaran els se-

ffrtut co n , terr T- veurem '«* grans victòries de la
m a H "T “ ,a ,Iuita de ,a vida . han obtingut
xili de í , V "7 la lm mortalitat perquè invocaren l'au-
MJi dc la Verge poderosa, Virgo potens.

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ

41

La joventut cristiana, assedegada d'amor i de puresa, ins¬
tintivament cerca la font on ha d’apagar aquesta noble set, i
unànimement la troba en la devoció de la Mare de Déu. Les
verges cristianes, els joves d’elevat esperit, que són la flor de
la societat cristiana, viuen alegres i purs a l’ombra del celes¬
tial Roser plantat en mig del Jardí de la Iglésia. ï aquest
instint, com tots els nobles instints del poble cristià, ve de
rEsperit Sant, de qui deriva tota la vida sobrenatural, i ,-com
no ha de dirigir els afectes humans envers Maria aquell Es¬
perit Santíssim que l’amà d’una manera tan meravellosa i
inefable, que ha inspirat a la Iglésia el dictat d'Esposa de
l’Esperit Sant, amb què honra i alaba a la Verge Maria?

En tots els misteris que de Nostra Senyora ens proposa la
Iglésia s’exciten devota i amorosament els afectes del nostre
cor. En sa Nativitat la saludem com l'aurora de la gràcia; en
l'Anunciació venerem la grandesa de sa dignitat, i com l'ar¬
càngel Sant Gabriel ens postrem al seu davant per a dir-li:
«El Senyor és amb Vós»; en la Passió i Mort de son Santíssim
Fill la contemplem Reina dels màrtirs, Corredemptora del
nostre llinatge, revestida del mantell de roja porpra de la
Sang de Jesucrist, Rosa matisada amb un matís diví; i en sa
Assumpció gloriosa al Cel, elevada sobre totes les jerarquies
coronada per la Trinitat Beatíssima, enllaçada amb Déu amb
íntims vincles, distints de tots els altres que uneixen a l'uni¬
vers de les criatures amb son Criador, lo mateix els àngels
que els homes la proclamen Reina de cels i terra, Mare i Ad¬
vocada de pecadors.

Però la contemplació del Misteri de la Immaculada Con¬
cepció de Maria eleva al nostre esperit fins a la sublimitat
dels més inefables atributs divins i als principis i origen del
nostre llinatge; la doctrina del Misteri de Maria Immaculada
és un compendi de tota la Religió cristiana i el llaç misteriós
que lliga a la Divinitat amb la Humanitat. Parlant el llenguatge
de la ciència natural, podem dir que és la transició de Déu a
l’Home, perquè ^com lligaria la Divinitat amb la Humanitat
si no fos per la mediació de la Immaculada Concepció de

j. torras I BAGES

Maria? L'omnipolòncia, la sahirlnrí^

dc Deu no podrien lligar amh n-. ’ puresa ’ la justícia
amb la corrupció i el^ccat de fill maT' amb Ia 'gn°rància,
■sobirana no hagués consten , ’ ** Ia Pr0 '’ id “cia

apliqués els mèrits del a TLZZ™ ^ ^ 3 ia qual
diccions de santedat i de dolçura " mb ^
mar senyalant-U d'on no nntL· ' om ha posat llei aI
límit al mar de la cuina ^ • passar ’ DO hagués posat també
Hosa illa, semblant a un nar H COm una merave-

plendent de pur“I ^ “’oS ~

Sabiduria, ia CeTa ÍSffi"«■ '*

Maria, sol que il·lumina, escalfa i purifica
FiU^le^DéÍ í^ian^v^gué 3 fer-s^també Fül^dM'h 16111 * P “ S W

Cel vingué a habitar Pn in de Ihome, quan del

tabemade en el sol T ^ S ' a,I ° tjà COm “ son
posuit tabernaculum suum Immaculada - In sole

g can La eSïï C El ^ d * d '™ a

Mare Iglésia canta de Maria que IH’eÏil ma?' í ^ SaMa
mma, i l’estrella del mar que euía a l’ho 1 al que lHu '
Sit pel mar tempestuós mentre fa el tràn-

Quan s-apagren la consciènda?? 150531 aI

Verge Maria, aquell esperit aueda ^ Cn / Üa Ia devoció a la
sobrenatural s’encongeix i i 2 1SS fosques * Ia sev a vida
per això Sant Bernat clamin ^ , a . COm en una nit espiritual;
l a claror d’aque ^ « N ° " eIs cte
golir-te, l’abisme del pe Ca t"' deTvicf § ** * f**?' per a en -

tmdràs ferm i segur en el camí dé ^ a Mana ' 1 et man-
° 61 Cami de Ia ^ da -» El sol, demés,

la immaculada concepció

43

escalfa i purifica. La calor de la vida espiritual rep un gran
auxili de la devoció a la Verge Maria. Us impossible que el
devot de Maria sia una ànima freda; la calor maternal arriba
fins als temperaments menys afectuosos, i dins de la pietat
catòlica la devoció a la Verge Maria té la condició d’un esti¬
mulant de pietat i excita l'amor espiritual en el cor del creient,
de manera que si Maria és la qui condueix a l’ànima de l’estat
del pecat a l’estat dc la gràcia, Ella és també qui fomenta el
fervor i qui empeny suaument l'esperit envers la vida dc per¬
fecció. Per això observareu, caríssims germans i fills, que totes
les ordres religioses prenen a Maria per Patrona i per Mare,
no sols dels religiosos en particular, sinó també de tota sa
religió, perquè els mateixos fundadors creixeren en la vida de
l'esperit i de la santedat fins a convertir-se en pares d’una
nombrosa descendència, perquè prengueren a Maria per mare,
i a sa maternal calor i dolçura arribaren a ésser homes per¬
fets, i d'una forta i fecunda vida espiritual.

El sol, a més de donar calor al món, també purifica la
terra; a son influx queden dissipats els vapors malèfics i res¬
tituïda la sanitat a l’aire que respirem i que sosté la vida de
l'home. La Iglésia simbolitza a la Verge Maria en aquella dona
revestida del sol i que el profeta i evangelista Sant Joan 1 ens
representa en aquella meravellosa visió que tingué de la lluita
de Déu per medi de Jesucrist amb l'esperit infernal, qui no
pogué dominar a la dona, sinó que fou vençut. Satanàs és un
esperit pestilencial; tota pestilència humana per ell és pro¬
moguda, és el cap i capità de l'exèrcit del mal; i Maria, que
amb sa Immaculada Concepció quedà revestida del sol, coro¬
nada d'estrelles i amb la lluna als seus peus, mitjançant el raig
puríssim de santedat i justícia que envia a la terra, raig que
donà al món la plenitud de la divinitat en la sagrada Persona
de Jesucrist, Maria, doncs, amb aquest inefable raig de la
gràcia, Mater divinae gratiae, dissipa el vapor de corrupció i
de pecat que ofega a les ànimes purificant la vida dels homes.

1. Apocalipsi, XII.

44

J. TORRAS I BAGES

La influència purificant de Maria és evident, i per això la
virginitat cristiana la reconeix com per sa patrona i funda¬
dora. És cert que l'antiguitat gentílica i judaica reconegué
1 exceliencia de la virginitat en alguns casos especials, però la
considerava irrealitzable, un ideal quasi bé inassequible, una
manifestació transitòria; però mai cregué lo que han vist els
segles cristians; que arribés a constituir una classe nombrosa
de la societat i de suavíssima i saludable influència en la vida
humana.

VI

Maria en el segle xix

La influència purificadora de la devoció a la Immaculada
Verge Mana és una de les majors manifestacions de la gràcia
sobrenatural en el món modern; i en la nació més revolucio¬
nària, en la més minada per la secta maçònica, en la que els
vids, revestits de formes elegants, predominen d'una manera
mes visible, és allà on la manifestació sobrenatural de la in¬
fluencia purificadora i salvadora de Maria ha sigut més evi¬
dent. El segle xix és per excel·lència el segle de la Immaculada
Concepció, i la França i tot el món contemporani han sigut
testimonis de dos fets, que figuraran en la història de la pie¬
tat cristiana com dos corroborants indestructibles d'ordre so¬
brenatural, de l’excel·lentíssima eficàcia de la devoció a la Im¬
maculada Verge Maria, com dues recomanacions que el cel
ha fet als homes moderns de l’excel·lència de son culte com a
remei dels mals morals que afligeixen a la cristiandat en nos-

La revelació de la medalla miraculosa feta a la devota re¬
ligiosa filla de Sant Vicenç de Paül en la primera meitat del
segle passat, i l'aparició de Nostra Senyora a l’altra banda del
Pirmeu, dins del terme de la petita vila de Lourdes, en la dar¬
rera meitat de la mateixa centúria, són una reproducció o

la immaculada conclpció

45

nova realització d’aquell gran principi de l’apòstol Sant Pau
quan diu que els miracles són pels infidels, no pels fidels. El
fidel catòlic no necessita miracles, ja cn té prou amb la seva
fe i arrib la pietat que d'ella deriva; però quan el món es
refreda en ses creences, quan la pietat es desvaneix, quan el
cristià d’home espiritual es va convertint en home animal,
quan de la religió se'n vol fer una branca de la ciència huma¬
na, subjectant sos dogmes infal·libles a una crítica fal·lible, es
a dir, subjectant la fe a la raó, Déu a l’home, com succeeix
ara, sobretot a França: aleshores Déu dóna una lliçó a la
societat superba i descreguda, i li parla per boca d'una sen¬
zilla monja o d’una simple pastoreta, i les manifestacions
d'aquestes dones sense lletres s’estenen i s’imposen, i els savis
cristians les escolten quan parlen de Maria, aquesta altra
dona, i per ordre de Déu aquestes ingènues criatures posen
a prova la humilitat dels cristians i confonen la supèrbia dels
incrèduls, obtenint l'assentiment de tota la societat verament
cristiana que novament proclama a la Immaculada Verge
Maria auxili dels cristians, i en sa protecció fia la restauració
dels costums de l’esperit cristià, que és necessari perquè el
llinatge del homes tingui la unió d'afectes, constituint com
una sola família i fent dels homes entre si germans.

El contrast entre el món creient i el món incrèdul és un
dels espectacles més interessants i més propis per a enfondir
l'ésperit de fe. La força humana i la força divina es presenten
en una forma distinta. La humana, aparatosa, amb grans pre¬
tensions, fent molt soroll i proclamant-se sàvia; la força divi¬
na, exercida humilment per persones de qui no fa cas el món,
i, no obstant, en definitiva ella s’imposa i dóna la direcció
moral als homes; i, malgrat la contradicció que se li fa, la
Iglésia catòlica continua essent la gran educadora de la Hu¬
manitat. I <^de qui rep l’impuls aquesta força i acció catòlica
en el món sinó de Maria Immaculada?

46

J. TORRAS I BAGES

VII

LOS TESTES JUBÍLARS

El nostre Santíssim Parc Pius X, cn sa primera encíclica,
a la gloriosa Verge recorre sol·licitant la protecció sobre la
Iglésia; cl difunt papa Lleó XIII, home amant de les ciències,
amic de les arts, protector dels estudis, no obstant, més que
en aquests medis d'eficàcia indubtable, es refiava de la Imma¬
culada Verge Maria. ^Què havem de fer nosaltres, els pastors
secundaris de la Iglésia de Déu, sinó seguir les ensenyances
del Cap de la Iglésia i Vicari de Jesucrist, que és la mateixa
ensenyança dels pares i doctors de la Iglésia?

Per això, caríssims germans i fills, pròxim ja el solemnís-
sim Jubileu dels cinquanta anys de la definició dogmàtica de
la Immaculada Concepció de Maria, anunciat pel Sant Pare
Lleó XIII, de santa memòria, i ratificat i ampliat per son
successor, nostre Santíssim Pare Puis X, ens havem cregut
obligats a dirigir-vos la nostra paraula perquè prepareu el vos¬
tre esperit, a fi de poder obtenir els abundants fruits de sal¬
vació que la Santa Mare Iglésia es proposa sempre en la ce¬
lebració dels Jubileus. Des d'aquell solemníssim dia, allà en
els principis del Cristianisme, en què el Concili d'Efès definí
la divina Maternitat de Maria contra l'heretgia de Nestori amb
la solemnitat i entusiasme que ens conten les històries d’aquell
temps, sortint els nombrosíssims Bisbes que s'havien reunit
en aquella ciutat, santificada, segons la tradició, per la presèn¬
cia de la Verge Maria, que visqué allí alguns anys en com¬
panyia del deixeble predilecte Joan, portant els Pares del
Concili llum a la mà i cantant amb inefable alegria alabances
a la Mare de Déu, Maria de Natzaret, des d’aquell dia, d’eterna
memòria en la història de la Iglésia catòlica, fins al dia 8 de
desembre de 1854, en què el Santíssim Pare Pius IX, acom¬
panyat dels Cardenals i de grandíssim nombre de Bisbes de
tota la cristiandat, definí solemnement la Concepció Immacu¬
lada de la Verge Maria, potser no se’n trobaria un altre en

la immaculada concepció

47

lan Ilarguíssim transcurs dc segles, en tanta varietat dc temps,
de costums, d'inlercssos i dc civilitzacions, en què la pietat
cristiana s’hagi manifestat tan entusiasta i l’esperit popular
hagi demostrat una major alegria.

1 en aquest pròxim any de 1904, en que es compliran els
cinquanta anys d’aquell fet memorable que celebraren els
homes en la Iglésia dc la terra i els àngels i Sants en la Iglé-
sia del cel, coronant d’alabances i de glòries a la seva Immacu¬
lada Reina i Mare de Misericòrdia, en aquest any, diem, s'ha
de sentir un eco vivíssim de la pública devoció a la Concep¬
ció Puríssima de Maria, i sacerdots i seculars, homes i doncs,
joves i donzelles, la totalitat del poble cristià, han de demos¬
trar visible i palpablement, han de confessar solemnement
amb públiques alabances i festes, que Maria és Immaculada
i Mare de Misericòrdia i advocada universal del poble cristià,
no en aquesta o en aquella necessitat de la vida, sinó advo¬
cada de la mateixa vida, que per això cada dia la invoquem
dient-lí que és vida, dolçura i esperança nostra.

La vida cristiana es troba amenaçada de mort; hi ha una
secta poderosíssima, que és l’exèrcit de Satanàs a la terra, la
Maçoneria, que treballa fa més de cent anys per a extirpar el
Cristianisme de la societat humana, per a treure del món la
vida sobrenatural. I el Cristianisme, la nostra sagrada Religió,
no és res si no és la nostra vida sobrenatural. Sense la vida
sobrenatural és impossible obtenir la vida eterna, la felicitat
de la glòria, o sia, la nostra salvació. I aquesta heretgia que
vol desterrar del món la vida sobrenatural i procura perdre
les ànimes redimides per Jesucrist, aquesta secta poderosa
serà vençuda com ho foren les antigues sectes i heretgies, tam¬
bé poderoses, per mediació de Maria, puix d'aquesta celestial
Senyora canta la Iglésia que extirpà totes les heretgies per
tot el món.

Ella, revestida del sol, tabernacle sublim on reposa i resi¬
deix el Sol de Justícia, Crist Jesús, envia als homes la llum
de la veritat, la calor de la vida i la puresa del cor, desterrant
les tenebres de l’error, el fred de la indiferència i la corrup-

48

J. TORRAS I BAGES

ció dels vicis. Dirigim, doncs, amb confiança les nostres pre¬
gàries a la Verge Maria, i procurem celebrar el solemne Ju¬
bileu de la definició dogmàtica de sa Concepció Immaculada
amb gran puresa de consciència i fervor de cor. En aquest
misteri resplendeixen la puresa i l’amor; que les obres que en
obsequi de Maria celebrarem vagin també revestides de pure¬
sa i d amor. Que a l’influx de la devoció a la Immaculada Verge,
font de totes les gràcies, la nostra estimada Diòcesi es ratifiqui
en la fe del Salvador Jesús, que ens proposa la Santa Mare
Iglésia, i que aquesta fe sia la cuirassa de l'esperit de què par¬
la l'apòstol Sant Pau, per a defensar-lo dels trets que la falsa
ciència dels heretges dirigeix a l'ànima del poble cristià; que
per la intercessió de la Verge Immaculada els costums es puri¬
fiquin, i que Ella, en el Cor de la qual el foc de l'amor fou
més viu que en el de totes les altres criatures, estengui la sua-
víssima caritat cristiana entre totes les classes i condicions
d homes, de manera que tots es tinguin i tractin com germans
i fills d'un mateix Pare qui està en els cels.

Així ho lograrem, estimats diocesans, si dirigim a la Verge
Maria, en aquest quinquagèsim aniversari de la definició de
sa Concepció Immaculada, els nostres obsequis i el culte fervo¬
rós que a Ella li pertoca per sa gran dignitat de Mare de Déu.
I, perquè el Jubileu sia de glòria a Maria i d'utilitat a les àni¬
mes, encarreguem als reverends Rectors, en quant els sia pos¬
sible, que en ses igjésies procurin, durant l’any jubilar, cele¬
brar devots exercicis en honor d'aquest gran misteri, segons
la proporció dels diferents llocs, i els autoritzem perquè s'a¬
profitin de la gràcia apostòlica concebida pel Sant Pare, en
son Breu de 14 d’agost proppassat, de poder cantar missa vo-
tiva de la Immaculada Concepció en la forma que es relata
en dit Breu, publicat en aquest Butlletí de 15 d’octubre últim,
traslladant-la al diumenge següent del dia 8 en tots els mesos
de 1 any jubilar. Igualment, perquè se'n puguin servir en les
devotes funcions que se celebraran en honor de la Immacu¬
lada Verge, publiquem en aquest mateix Butlletí l'oració com¬
posta per nostre Santíssim Pare Pius X.

la immaculada concepció

49

VIII

Peregrinació a Montserrat

I com tota aquesta Diòcesi professa entusiasta devoció a la
Immaculada Verge Maria, i totes Ics comarques i poblacions
d’ella la reconeixen per Mare i com a tal la veneren i estimen,
com iota la Diòcesi és com una família que reconeix per mare
a Nostra Senyora, i com en aquest Principat de Catalunya tc
Maria Santíssima un dels principals santuaris de la cristian¬
dat, essent el Monestir de Montserrat la casa pairal de tots
els catalans, i Nostra Senyora de Montserrat fou declarada,
pel papa Lleó XIII, Patrona principal de tot Catalunya, cri¬
dem a tots els fidels cristians de la Diòcesi perquè es reunei¬
xin en la Muntanya de Maria baix la nostra presidència, baix
la presidència amorosa de la Mare celestial. Esperem que to¬
tes les comarques i totes les poblacions del Bisbat sentiran
l’atracció de la meravellosa Muntanya de Maria en aquella
circumstància del quinquagèsim aniversari de la definició dog¬
màtica. Tots som igualment amants d'aquesta Mare de Mise¬
ricòrdia, i al voltant de son tron de Reina de cels i terra, i
Patrona de Catalunya, esperem que acudiran la gent de mun¬
tanya que des de Ripoll estengueren la devoció de Maria per
tot el Principat, els d’aquesta Plana, els de Bages, de Segarra,
del Lluçanès, de la Guilleria, del Moianès, i de totes les altres
regions, amb les respectives ciutats i viles, que són com les
seves capitals, que allà, passada la Pasqua Florida (oportu¬
nament ja s anunciaran els dies fixos), quan la muntanya de
Montserrat és olorosa, com el Carmel d'Orient, i com un im¬
mens encenser despedeix el perfum de ses innombrables flors,
de què Maria és jardinera, complint la divina pronòstiga que
de simbòlica Esposa, profètica figura de la Immaculada, fa el
Cantar dels Cantars quan diu que la seguiran portats per l'en¬
cís de la olor que despedeix, acudiran al venerable Santuari
de la Patrona de Catalunya gent de tots els pobles de la nostra

4

50

J. TORRAS I BAGES

jurisdicció espiritual per a cantar amb fe, alegria i esperança,
l'himne amorós de nostre gran poeta:

Rosa d'abril. Morena de la serra,
de Montserrat Estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al cel.

Els bisbes de Vic sempre han pres per guia l’Estel de Mont¬
serrat en el camí de la vida. Nostre venerable predecessor
Gotmar, fa més de mil anys, des de Manresa, pujant als pe-
nyals de la sagrada Muntanya, mostrà a tot Catalunya la Santa;
Imatge i la constituí ministre de la Providència divina, el tre¬
sor d'amor més ric dels catalans; sos successors sempre acudi¬
ren als seus peus per a implorar els auxilis celestials per me¬
diació d'aquesta Reina de misericòrdia; i Nós, el darrer d'ells,
volguérem rebre la consagració episcopal en el Santuari on
misteriosament conflueixen els afectes de totes les comarques
i territoris del nostre Principat, per a anar a regir espiritual¬
ment els pobles que formen l’antiga i venerable Diòcesi d’Au¬
sona.

Que el Déu de les misericòrdies i Pare de tota consolació'
accepti els nostres desigs de glorificar a sa Criatura predilecta,
de la qual volgué Ell fer-se fill; que protegeixi el pròxim any
jubilar que s’ha de celebrar en honor del gloriós privilegi de
la Immaculada Concepció, i perquè aquesta protecció vingui
sobre tota la nostra Diòcesi, a tots, caríssims germans i fills,
donem la nostra pastoral benedicció en nom del Pare del
Fill t i de l’Esperit Sant f. Amén.

Vic, festa de Sant Lluc de 1903.

L’ÚNICA EFICÀCIA*

Sumari

I. El cas Newman demostra que no han variat els camins
d’anar a Déu.

II. La literatura pseudo-mística equovoca el camí.

III. La pau i consistència de tot està en l’harmonia de lo tempo¬

ral i lo etern.

IV. Eficàcia de la idea d’eternitat.

V. La pseudo-mística no té la sabiduria.

VI. La verdadera sabiduria està en la possessió de la veritat.

VII. Les Sagrades Escriptures són el tresor de l’Eterna Sabiduria.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS 1 BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU 1 DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre
Senyor Jesucrist

* Pastoral de Ouaresma, que el Bisbe de Vic escriu amb els ulls
posats mes enllà de la seva diòcesi, en tants literats i intel·lectuals que
canonitzen el sentiment i redueixen la pietat cristiana a una simple
emoció sentimental. Una carta de Maragall al Prelat dóna a entendre
que no queien a terra aquestes pastorals ensenyances.

52 J. TORRAS I RAGHS

Duo enim mala ferit popuhts
meus: me dereliquerunt fontem
aquae vivae, et foderunt sibi cis-
ternas, cisternas dissipatas, quae
continere non valent aquas.

«Dues maldats ha comès el meu
poble: m’ha deixat a mí, que só
font d’aigua viva, i s’ha fet unes
cisternes que vessen i no poden
aguantar l'aigua.»

(Jeremies, II, 13.)

I

El cas Newman demostra que no han variat
ELS camins d'anar a DÉU

La conversió o agregació a la Iglésia catòlica del gran es¬
criptor anglès Joan Enric Newman, nascut en el cisma angli¬
cà i per espai de molts anys enemic acèrrim, encara que amb
certa dignitat quasi sempre, de la Santa Iglésia Romana, í que,
quan estava al capdamunt de sa influència religiosa en els
països anglosaxons de tot el món, es féu catòlic; aquesta con¬
versió, diem, d’un home tan il·lustre i famós, creat Cardenal pel
Sant Pare Lleó XIII, mereix ésser estudiada.

La consideració del camí que ha portat a Déu als grans
homes i els ha decidit a abraçar la virtut cristiana, complint la
norma de vida ensenyada per la Iglésia, és un tema d’estudi
de gran instrucció. Ja no es tracta d'una conversió com la de
Sant Pau, en què la força de la gràcia obertament domina a
l’home d’una manera meravellosa i extraordinària, sentint l’im¬
perí de la veu divina i el pes de l’omnipotència sobirana; sinó
que es tracta d’un home de gran intel·ligència que, sempre
naturalment a l’influx de la gràcia sobrenatural, cerca a Déu
per medis racionals, cerca la veritat i la virtut, obra amb recti-

53

l’única uncXciA

tud de voluntat i troba lo que cercava: el camí de la pau i de
la salvació.

Els metges en l’ordre de la salut corporal, exercint la seva
professió, troben casos típics, en els quals es paren especial¬
ment perquè els il·lustren i ensenyen pels demés casos que es
presenten. Són casos que serveixen d'exemple. Lo mateix pas¬
sa en l’ordre de la salut espiritual; i el cas de Newman és
un cas de gran ensenyança i que volem serveixi de base a la
present Carta Pastoral, que escrivim amb motiu de la pròxima
Quaresma de 1904.

Tractem de parlar del camí que porta a Déu. Les varia¬
cions de les èpoques, el caràcter distint que pren l’esperit dels
homes, les noves idees i costums, el nou gust, l'avorriment i
contradicció que causen al nostre desig de novetats certs
principis vellíssims i de summa simplicitat que només sem¬
blen propis d'èpoques primitives i infantils, tot plegat ha fet
que fins molts homes de bona voluntat han cregut que devia
haver-hi una renovació de medis per a portar l'home a Déu;
que el vell sistema espiritual era ja caduc, i que el camí de
la veritat i de l’eternitat, que l’Evangeli 1 diu terminantment
que és difícil, que és costa amunt, devia esmenar-se, perquè
és possible servir a dos senyors i obtenir la dignitat de vence¬
dors sense la fatiga de la batalla.

I com el cas de la conversió de Newman és tan típic i sig¬
nificatiu, i es tracta d'un home ara objecte d’estudi en moltes
revistes sàvies d’Europa, d'un gran esperit modern, usant el
llenguatge dels literats presents, d’una intel·ligència poderosís-
sima i lluminosa, admirada principalment en els països que
avui van al davant del moviment humà, convé recordar el camí
que ell seguí per a arribar al port de salvació, el qual port fou
per ell la Religió catòlica i la piadosa Congregació de Sant
Felip Neri, en la qual visqué i morí santament fins després
d’ésser ja Cardenal.

1. Mateu, VII, 14.

54

J. TORRAS I BAGES

En famós doctor de la Universitat d'Oxford, 1 filosop, teò¬
leg i poeta, portat de] desig de trobar la Veritat, estudià du¬
rant molts anys la tradició del Cristianisme, la doctrina dels
Parcs de ia Iglésia, totes les institucions nascudes d’aquesta,
sospesà totes les raons en favor i en contra del Pontificat
Romà, i arribà a la persuasió de que la Iglésia catòlica era la
verdaderament fundada per Jesucrist; però totes aquestes
raons científiques i moltíssimes altres que no devem aquí re¬
latar, perquè aquesta Carta no és un tractat, no foren les qui
li donaren el cop de gràcia i l’impuls que devia portar-lo a la
pràctica de la vida catòlica: la raó concloent, la causa deci¬
siva i el motiu de la seva conversió que al·lega al públic no
d alguna nació decaiguda, sinó dels pobles anglosaxons de
tot el món qui l'estaven contemplant, l'última paraula que diu
i repeteix en el llibre que publicà com a preliminar de la seva
conversió és aquesta: «El temps és curt, l'eternitat és llarga.»

I si aquell gran esperit, d'una cultura i d'una penetració
científica meravellosa, potser el primer del segle xix, de natu¬
ral noblesa de sentiments, de passions frenades, d'un gust ex¬
quisit per a les coses perfectes, necessità la consideració de
1 eternitat i de la sort definitiva de la seva ànima a l’acabar-se
la vida present, per a resoldre’s a emprendre el camí de sal¬
vació, i així ho publica davant del món, ^com no necessitarem,
per a portar una vida verament cristiana, la consideració de
les veritats eternes, la immensa multitud de persones comunes
i vulgars, qui som com no res en comparació d’aquell home
insigne admirat i respectat per tot el món?

Els homes moderns, fins els creients, pensen poc en la sal¬
vació eterna. Hi pensen poc i fins en parlen poc en les conver¬
ses, en les conferències religioses, en la comunicació mútua
entre ells, i fins en les controvèrsies i propagandes en què
exerceixen el proselitisme. Una mena de racionalisme s’ha apo-

1. Développement de la Doctrine Chrétienne. Traducció de Boyeldieu
DAuvigny.

l'única eficàcia

55

dcrat dels esperits. El racionalisme està com escampat per
l’atmosfera que respirem; i perseverant íntegra per la gràcia
de Déu la fe cristiana en l’interior dels fills de la Iglésia, no
obstant, un engrut mundà es posa sobre les nostres ànimes i,
obrant sobre d’elles, les fa frívoles, apareixent la religió més
com un sistema social, com una mena de policia moral, com
un art i una filosofia per acontentar l'espeiït, que no pas
com un medi de salvació que Jesucrist vingué a ensenyar-nos.

I l'arrel fonda de la religió en el cor dels homes, que la
fa fixa i ferma de manera que no hi ha força mundana que
la pugui arrencar, no és la convicció de sa utilitat social, ni
de la bellesa de ses doctrines, ni dels nobles sentiments que
inspira, ni l'ésser una tradició veneranda respectada per totes
les generacions; l’arrel única, indestructible, de la religió és
la creença ferma de que sense ella no podem salvar-nos, se¬
gons la claríssima sentència de Nostre Senyor Jesucrist. 1

La sort eterna a ningú li és indiferent. Davant de l’etemi-
tat tothom tremola, solament no temen al sortir d'aquest món
•els homes bestialitzats; per això l'il·lustre savi anglès de qui
havem parlat es recordava a si mateix aquest principi: «La
vida és curta, l'eternitat és llarga.» I aquest argument decisiu
en les vacil·lacions humanes, aquesta raó summa i transcenden¬
tal per a tothom qui creu que la seva ànima és immortal,
aquesta base essencial de la Religió, és també base de la fer¬
mesa de la vida social; de manera que la fermesa, lo mateix
de la vida individual que de la vida pública, depèn de que tin¬
gui aquest fonament: el record i la viva convicció de l'eterni¬
tat. Sobre un fonament flac no s’hi poden fer construccions
fortes, l'equilibri depèn del fonament; i quan falta en l'edi¬
fici de la vida, aquesta és inconstant, desequilibrada: tremola,
i a l'últim s’enfonsa.

La inconstància i la frivolitat dels homes moderns és evi¬
dent, lo mateix en la vida particular que en la vida pública i

1. Marc, XVI, 16.

56

J. torras i bages

mn , H aV,dl V C ,8IOSa ' En la raa -i° r P art «l’clls la força que
™ I . ding f lx Iactlvitat de la seva vida són els desigs, els iLs-
i ts, i en els mes distingits el sentiment. Però aquestes forces
humanes eJs instints, els desigs i els sentiment, són foíc es
que han d esser dirigides, perquè elles de si mateixes són ce
gues i mudables, i si els falta una direcció superior són inca
paces d una obra completa i harmònica. La vida aleshores
lluny d esser una harmonia, és un desequilibri i discordança’

II

La literatura pseudo-mística equivoca

EL CAMÍ

, n f? ra que a vosaltre s, caríssims germans i fills de la
nostra diòcesi, no us sia gaire usual una certa literatura fofa
desmanegada, i com flaca de nervis, i de vegades epilèptica,
de que s alimenten alguns esperits moderns i la tenen per l'úl-

ridíc.fle qUISlt t at; n ° ° bstant ’ com les modes, encara que sien
ridicuies, pertot arreu es fiquen, i les novetats impressionen i

es fan agradables, almenys per una temporada, us volem pre¬
venir contra la mateixa, perquè, no essent ella sana, emmaTat
ix 1 espent d aquells que s'hi aficionen. Aquest estil í gust

deT nen 110 & ^ f ° rma ' SÍnÓ qUe arriba a Io essencial

ca alana a esr t ' a ' té !* SeVa resonància en ^ literatura
catalana, essent així que es oposat per diametrum al pensa¬
ment caracter de la nostra gent, pràctic i concret, i que ha-
dor . at de pi ° curar mantenir, perquè és sens dubte lo que ha
donat en el temps modern, positiu i treballador, una certa
preponderància al nostre país, i que manté en ell encara maï-
gra les fnvolitats i extravagàncies de les doctrines ^cTals
sectanes, un relatiu aplom al nostre poble que naix de son
tradicional sentit comú; sentit comú que tira a destmir aque

usual 3 £antastIca 1 °P° sada a la rraütat de la nostra vida

l’única eficàcia

57

Aquesta literatura no té nord ni guia, va a les seves, no
cerca altra inspiració que la de sentiment, i, no obstant, té
grans pretensions reformistes, no solament sobre les institu¬
cions socials, el matrimoni, cl treball i la propietat, sinó també
sobie 1 esperit humà; vol ésser una mena de literatura pro¬
fètica, i per això pren aires místics, i els seus deixebles es pre¬
senten com místics, mestres d’esperit, però d’un esperit laic
que tebut ja la inspiració i la direcció que per espai de llargs
segles la Iglésia ha donat a les nobles ànimes qui cerquen la
perfecció de la vida i la font de la perfecció humana, que és
Déu, per aquest procediment intem, que sempre ha d’anar
acompanyat de la pràctica de la virtut, que s'anomena la mís¬
tica.

La mística és un procediment de l'esperit humà dels més
exposats a rampells de fatalíssimes conseqüències, quan no va
governada per un criteri molt segur; la mateixa Iglésia, mestra
de veritat i assistida de l’Esperit Sant, modera, vigila i escull
amb molta reflexió als qui han de regir ànimes qui van per
aquest camí, per lo qual aquests místics de la literatura, que
volen ésser com els directors espirituals del poble i obrir
noves vies de la vida humana, guiats solament per la fanta¬
sia i per un sentiment malaltís, arriben com a terme del seu
esforç a certes fermentacions humanes, estèrils i extravagants,
que no són altra cosa que un similar de les aberracions filosò¬
fiques i místiques de certes nacions asiàtiques, amb el desa¬
vantatge encara de faltar als d'aquí la natural espontaneïtat
que mai tenen les coses que són filles del refinament.

Els falta el fonament de l’eternitat.

I haveu de pensar que aquesta falta de fonament verdader,
i el guiar-se sols pel sentiment i la fantasia, essent el princi¬
pal objecte que es proposa disfrutar el gust que l'home sem¬
pre troba quan es banya en emocions sentimentals, no és
exclusiu d aquesta literatura que avui domina en molts espe¬
rits i exerceix influència en la literatura catalana, sinó que
fins es troba en 1 exercici de la pietat cristiana, responent
sens dubte les dues manifestacions, la literària i la piadosa, a

58

3 . TORRAS I BAGES

un estat actual dels esperits que, faltats d'energia, enervats,
més que de l'exercici, de les altes facultats de la intel·ligència i
de la voluntat, els plau el sentiment, preferint la llaminadura
a l’aliment nodritiu que dóna vigor a l’home i fortifica al cris¬
tià per a fer el camí de la vida, seguint el corriol dels ma¬
naments que porta indefectiblement a Déu. Posada la pràcti¬
ca de la religió en aquests termes, una religió de sentiment
i de fantasia, una quincalla de pietat i no l'or macís que es
deriva de la doctrina de l’Evangeli i dels exemples dels sants,
és a dir, l’exercici sovint dur per a la vostra viciada naturalesa
de les virtuts cristianes; la religió aleshores resulta insuficient,
aigualida, i els homes qui sols d'aquella manera la practiquen,
mig mundans i mig cristians, no arriben a trobar la pau sòlida
de la vida, no estan en terreny ferm, coixegen de les dues ca¬
mes, com diu l'antic Profeta, 1 i, de consegüent, no poden se¬
guir el sublim camí que porta a Déu, la imitació de Jesucrist,
que és la veritat, el camí i la vida.

Voldríem desterrar de vosaltres aquesta frivolitat de reli¬
gió, aquesta ombra de religió que es guia pel sentiment i que
més que altra cosa és una satisfacció incompleta i irracional
de l’instint que ens porta a lo sobrenatural, que l’ateisme no
podrà mai extirpar de la nostra naturalesa. D'aquest instint
nasqué la idolatria, i els nostres literats modernistes són ar¬
rossegats pel mateix viciós desig que els antics gentils, i per
això són idolàtrics; tornant l'esperit humà a l’estat o positura
que tenia abans que Nostre Senyor Jesucrist el purgués de
tota superstició. Quan del sentiment i de l'amor instintiu se’n
fa la guia de la vida, aleshores cada home adora a l'ídol de sa
preferència, segons el temperament que en ell domina, o de
les circumstàncies en què es troba sa existència; així el sagrat
llibre de la Saviesa, 2 per l'hermosura i grandesa de les coses
i pels sentiments apassionats dels homes, explica l’origen dels

1. III Reis, XVIII, 21.

2. Saviesa, XIII.

l’única eficàcia

59

ídols; i en nostres dies el doctor Newman, dirigint-se als seus
lectors, que eren lo més escollit dels països anglosaxons de
tota la terra, els diu: «No vulgueu convertir en ídols les vos¬
tres preocupacions predilectes.»

Tots els qui coneixeu les produccions de la moderna litera¬
tura haureu observat en ella un error fonamental i en gran
manera seductor per a les persones joves de fantasia ardent i
de cor encès, i fins per les ànimes generoses qui no sien al
mateix temps reflexives. Els vicis i passions, els delictes més
ignominiosos, els crims destructius de la societat humana, tots
queden dissimulats, perden sa malícia, i es converteixen en
obres divines i santes en mans de certs literats, quan aquells
pecats i delictes tenen per mòbil i per objecte, o quan van
acompanyats d'un sentiment intens que moltes vegades ni
és tal sentiment, sinó purament instint. Això és que en les
novel·les i en el teatre la literatura artística, i en la corrent
dels successos humans el periodisme, han donat al sentiment
i a la passió un valor purificant i santificador, considerant-lo
d’una força redemptora que no solament eximeix de respon¬
sabilitat en tota aberració, sinó que volta i circueix d'una res¬
plendor de glòria a aquell qui, mogut per un sentiment o pas¬
sió desfrenada, ha comès excessos criminals. [Considereu quan
oposada és aquesta idea de la que amb sa doctrina i exemple
ens ensenyen Jesucrist i tots els sants que fan consistir la re¬
dempció en el sacrifici! Les passions no són purificants, són
cegues, i elles han d’ésser purificades amb la recta direcció
de la raó i de la fe cristiana, que han de senyalar-los el curs
que deuen seguir.

I quan una idea d'aquestes primordials en la direcció de la
vida humana s'escampa per la societat, en virtut de la llei del
contagi, la qual és més evident encara en el món dels esperits
que no pas en el món corporal, d'aquella idea tothom en pa¬
teix, i fins influeix en el criteri dels cristians fidels a la doctri¬
na i a l'autoritat de la Iglésia; i per això Nós creiem complir
amb nostre magisteri al rectificar certes idees, més de caràc¬
ter pràctic que no pas especulatiu, que corrompeixen la vida

60

J. TORRAS I BAGES

cristiana, i que encara que sembla que no es tracta més que
de matèria literària, de medis estètics, no obstant, transcen¬
deixen a lo més essencial de la religió, perquè perverteixen
la vida humana.

III

La pau i consistència de tot està en l'harmonia

DE LO TEMPORAL I LO ETERN

Convé avivar la consciència de la responsabilitat, el princi¬
pi de què havem de donar compte en el tribunal etern de tota
la nostra vida, i recordar sovint l'eternitat que ens espera.

La veritat és concreta i determinada, consisteix en un sí o
en im no, i aquesta serietat de la Veritat els ministres d'ella
devem treballar perquè regni en tota l’extensió de la vida
humana, perquè la nostra llei és la Veritat, 1 i la justícia és la
Veritat, la qual és reina sobirana.

Als ulls dèbils la resplendor del sol els mortifica; així en
els diferents ordres de la vida la resplendor de la Veritat tam¬
bé mortifica a molta gent; no obstant, ella és l'única que
salva.

En les èpoques de grans refinaments, de luxe, de riquesa,
de vanitat, de desigs desenfrenats, de plaer, sol augmentar
també la sofisteria. Un sofista és aleshores un home interes¬
sant, posseeix una certa coqueteria, i té el do d'agradar a
tothom; fa bona cara a tots els sistemes, i s'entén amb les opi¬
nions contradictòries. La veritat aleshores, al costat de la doc¬
trina sofistica, sembla ferrenya i malcarada; la Veritat, ama¬
ble per naturalesa, delícia dels grans esperits i dels esperits
senzills, és suplantada pel sofisma; les aparences atractives i

1. Psalm CXVIII, 142.

L’ÚNICA eficàcia

61

agradables enganyen als sentits, i la realitat més fonda, i que
per a ésser capida necessita la força superior de l’ànima, queda
desconeguda del gran nombre de gent del món, que ja diu per
això 1 antiquíssim psalm: 1 «Fills dels homes, ^fins a quan sereu
de cor imbècil? <-;per què ameu la vanitat i aneu al seguici de
la mentida?»

I el perill d'ésser enganyat pel sofisma, d’ésser seduït pel
sí i el no, per la doctrina que s'avé amb tothom, fins cl tenen
els grans talents: Sant Agustí es confessa d'haver seguit la
secta dels acadèmics de son temps, que, com ell diu, es com-
plaïen en sostenirt totes les opinions, fins les entre si contra¬
dictòries.

Sembla que per aquest camí l’home hauria de trobar amb
seguretat la pau, que així s'hauria d'acabar les lluites de l'es¬
perit, i que el cor hauria de reposar disfrutant d'una immen¬
sa varietat d'idees i de doctrines. El fonament permanent de
la guerra entre els homes, lo mateix de la guerra d'idees que
de la guerra externa de les armes, és indubtablement la dis¬
tinció entre el Bé i el mal que correspon a la distinció entre
la Veritat i l’error; sembla, doncs, superficialment la cosa con¬
siderada, que abolida aquella distinció i proclamada la igual¬
tat de totes les doctrines, i la licitud de totes les passions,
haurien de disfrutar, lo mateix els homes particulars que la
societat, d’un repòs deliciós, regnant sobre la terra una cari-
nyosa fraternitat. I, no obstant, quan en el món es va desva-
neixent la distinció entre el Bé i el mal, entre la Veritat i
1 error; quan en la societat domina la indiferència, la societat
es desfà com un cos mort, i quan en el cor de l'home s'apaga
la preeminència de la Veritat i del Bé, i tots sos afectes queden
igualats, i desapareix el contrast de la virtut i del pecat, i no
fa diferència entre una cosa i altra, alshores el fàstic de la
vida s apodera de l'home i comença la guerra de l'home amb
si mateix, i, de consegüent, el tedi s'apodera dels esperits, apa-

1. Psalm IV, 3.

62

J. TORRAS I BAGES

reixent la guerra irracional, lluita de bèsties per la contrarietat
de les passions, de cibis et venereis, que és la més repugnant
de totes.

La distinció entre el Bé i el mal, entre la Veritat i Terror,
és la llei fonamental de la consciència humana, és la mateixa
consciència, de manera que treta aquella distinció desapareix;
i l’home ja no és home més que per defora, queda buit i bau-
mat i sense substància. Aleshores l'home giravolta contínua¬
ment, segons d’on bufa el vent de la passió i del sentiment;
deixa d’ésser autònom, no té dret ni llei pròpia, el governen les
circumstàncies externes, perquè ha quedat consumit el codi
essencial de la seva racionalitat.

Aquesta anihilació de la substància humana explica la falta
de consistència dels homes i de les institucions públiques en
nostres dies, la falta de soliditat social i aquesta mena de pol¬
vorització que es nota en les classes, en els partits, en les es¬
coles, en els pobles i en les famílies. No hi ha dissolvent més
actiu que la passió, i per això entronitzada aquesta, fet el
sentiment autònom, independent i sobirà, déu dels homes, és
una reproducció d'aquells antics ídols insadollables i devo¬
radors que constituïen el càstig més terrible de Déu sobre
aquells pobles que, com diu Sant Pau, 1 havent-lo conegut no el
volien adorar.

I per a retornar a l'home d'aquest desmai espiritual, per a
curar-lo d'aquesta epilèpsia moral que no el deixa ésser amo
dels seus propis moviments i per a ressuscitar-li la morta
consciència, substància de l’home, no hi ha medi més assegu¬
rat que el qui portà a TiHustre Newman a la vida de la veri¬
tat, o sia el record del gran principi: «La vida és curta, l'eter¬
nitat és llarga.»

Nós creiem que la tan general ofuscació de les conscièn¬
cies en el temps present es deu a l'oblit en què es deixa el
càstig etern, que sempre hauríem de tenir davant dels ulls

1. Romans, I, 21.

l’única eficàcia

63

i fer ressonar en les orelles de nostre pròxim. Diuen que Ale¬
xandre Magne, després que s'hagué ensenyorit de tan immen¬
sos territoris, tingué por de si mateix, i que, per no quedar
desvanescut per la supèrbia, manà a un esclau que cada matí
li digués: «Alexandre, recorda’t que ets home.» Així a l'home
modern ensenyorit de la matèria, però esclau de les pròpies
passions, és necessari dir-li: «La vida és curta, l'eternitat és
llarga.»

No ln ha estímul que reaccioni més fortament a l’home que
l’instint de la pròpia existència, lo mateix de la caduca exis¬
tència material que de l’espiritual: l’home tot ho dóna per
la vida, i la preocupació per la sort de la nostra existència
eterna no sols és una creença en els cristians, un principi ra¬
cional en els filosops formals i discrets, sinó que fins és un
instint en tots els homes, tan fort com l'instint de conserva¬
ció d'aquesta vida temporal i terrena. En efecte, per la vida
es perd la vida, diu la sabiduria del nostre poble, i per a gua¬
nyar-se la vida i per a assegurar-se el benestar d'ella els homes
s’escarrassen en el treball, sacrifiquen fins la pròpia salut, i
per a salvar la pròpia existència es desprenen de tot lo demés.

Sols hi ha un instint que venç a l’instint de conservació de
la nostra vida temporal i terrena, i és l'instint sobrenatural
d’assegurar la vida eterna. Per això el Criador del nostre lli¬
natge volgué, per magisteri de son Verb etern, el Fill de Déu
encarnat, il·lustrar en gran manera, resoldre el misteriós pro¬
blema, que tots els pobles de la terra havien tractat, sobre qui¬
na era la sort de l’home quan sortia d’aquest món el seu espe¬
rit immortal. Volgué que hi hagués una summa claredat en
aquest problema que cada home s'ha de resoldre a si mateix,
i fins als més simples facilitar-los la resolució. Sobre la força
d aquest instint sobrenatural de la pròpia salvació, vencent i
sacrificant l’instint de conservació d'aquesta vida temporal i
material present, en tenim completa demostració no sols en
els innombrables màrtirs de la fe cristiana, que el nom màrtir,
com tothom sap, significa testimoni, perquè ells foren testimo¬
nis de la Veritat del Verb etern, qui prometé la glòria im-

64

J. TORRAS I BAGES

mortal als qui per amor de la Veritat donessin la vida; sinó
que fins en els pobles de la gentilitat trobem homes qui, il·lu¬
minats per la pròpia intel·ligència racional, vicaria de Déu, han
sacrificat l’encís poderosíssim d'aquesta vida present i terre-
na per a guardar fidelitat a la Veritat eterna, principi i fi de
totes les coses. Tothom sap el cas de Sòcrates; i al poble
gentil pertanyia l'home típic, eternament exemplar, sant per
tots els segles de la Humanitat, heroi vencedor en les lluites
de la vida que ens descriu admirablement la Sagrada Bíblia i
que la Iglésia ens proposa com a norma que devem imitar en
aquestes difícils batalles: el patriarca Job.

Envestit de totes les contradiccions, ferit en tots els seus
afectes, el Senyor alaba la seva virtut, però Satanàs respon al
Senyor: «L'home tot ho dóna mentre pugui salvar la pell.»
L apreta encara més, per permissió divina, l'enemic de la na¬
turalesa humana, i quan arriba a lo més fort del conflicte,
quan sembla que ha de caure en la desesperació, ix de son
coi el crit de confiança, i, il·luminat per l'esperit de profecia,
diu: 1 «Conec que viu el meu Redemptor, que em ressuscitarà
de la pols de la terra, i tinc la invencible esperança de que l'he
de veure amb mos propis ulls.» I l'esperança en la vida immor¬
tal, l'instint sobrenatural de la vida eterna, li dóna forces per
a vèncer el cúmul insuportable dels sofriments de cos i d'àni¬
ma; i amb lo invisible 2 venidor venç lo present i sensible. De
manera que les sublims exclamacions del Patriarca d’Idumea,
la fe de 1 altra vida, amb els quals confortat resisteix i domina
tota la potència contradictòria i es manté ferm malgrat totes
les envestides, són la mateixa idea, la mateixa fe, amb la qual
el doctor d’Oxford es resol a sortir del protestantisme, on
era glorificat, i abraçar la religió verdadera, és a dir, aquella
sentència: «La vida és curta, l’eternitat és llarga.»

Sempre, sense variació, procurarem avivar en vostre es¬
perit la idea de l'eternitat. És la idea mare de totes les idees,

1. Job, XIX, 25.

2. Hebreus, XI, 21.

3/tfNICA EFICÀCIA

65

cs Ja íont de totes les energies, és el lligam iníinit que uneix
-entre si totes les existències, és la que dóna unitat a totes les
coses; podem dir que ella és l'única realitat, és la mateixa
Veritat, es Déu. Tot lo que no és etern és no res. És una il·lusió;
es com les projeccions lluminoses que en si no tenen realitat
ni substància, i l’única finalitat de les quals és donar-nos idea,
anticipació i participació d’una realitat que voldríem veure i
tenim lluny. Així és tot lo mundà i temporal en relació amb
lo diví i etern. Sols tenen importància les coses terrenals, els
aconteixements humans, en quant es refereixen a lo etern i

n’t! aleshores la substància mundana i els homes pels quals
ella ha sigut criada s'engrandeixen i divinitzen; i veiem l'o-
peracio divma regint el moviment de tot lo criat, i els agents
espirituals o intel·ligents i materials i sensibles se’ns presen¬
ten com dòcils instruments del poder diví. La Sagrada Bíblia,
inspirada per Déu, ens manifesta l'admirable espectacle de
tot lo criat, movent-se a l'impuls de Déu, í a Aquest, inalte¬
rable, sense mutació, sempre el mateix, i principi de tota la
mundana varietat.

Lo temporal i lo etern, de consegüent, estan lligats d'una
manera indissoluble; i separar lo temporal de lo etern és una
mutilació, és una dislocació que pertorba l’harmonia de l’Uni¬
vers i trenca la Llei de la vida; per això la vida de ï'espe-
rit quan queda ofegada per les invasions materials, quan la
carn amb tots els elements que d'ella deriven mata a l’esperit
el principal reactiu per a tomar-li la vida és la profunda con¬
sideració de l'eternitat.

Lo etern es féu temporal, i lo invisible, visible en la Per-
.sona de Nostre Senyor Jesucrist per a retornar a la Huma¬
nitat de son desvaneixement, per a soldar lo que s’havia tren¬
cat, per a restablir la unió entre l’home i Déu promulgant la
Llei de la Ventat, que és son sant Evangeli, que porta l'har¬
monia de la vida. D’aquí és que, quan Jesucrist és rebutjat, i
/sa doctrina no és escoltada, i la seva Llei no és obeïda, de se¬
guida es presenta el gran conflicte en la consciència particular
de cada home i en l'equilibri de la societat pública. Els gentils

:5

66

J. TORRAS I BAGES

antics resolgueren l'equilibri públic amb la institució de l’es¬
clavitud; els gentils moderns encara no han trobat la fórmula
de l’harmonia social, i, si rebutgen la ponderació de forces que
ensenya l'Evangeli, és fàcil que no reïxin amb felicitat de ses
moltíssimes provatures.

Però no volem Nós tractar ara d’aquest públic equilibri i
d’aquesta harmonia social. Per raó de nostre ministeri, i ate¬
nent al sant temps de Quaresma que s’acosta, volem única¬
ment parlar-vos de la manera de resoldre el gran conflicte de
la vida actual en els dominis de la nostra consciència, de la
manera d'aliar-la amb l'altra vida, de com hem d’harmonitzar
lo temporal i lo etern, lo material i lo espiritual; és a dir, par¬
lant el llenguatge claríssim de la Iglésia, intel·ligible a tota
criatura racional per insignificant que sia la seva instrucció,
volem parlar de com hem de portar-nos per a viure amb amis¬
tat i gràcia de Déu en aquest món, a fi d’assegurar la nostra
eterna salvació en l'altre.

Tota harmonia suposa un pacte que les dues parts han de
complir amb fidelitat. En aquest cas solemníssim de què trac¬
tem, el pacte existeix, el proposà a totes les generacions huma¬
nes el Verb etern de Déu encarnat, Jesús de Natzaret, Fill de
la Immaculada Verge Maria i Redemptor del nostre llinatge, i
aquest pacte s'anomena el Nou Testament, i és el testament
i perdurable aliança que Déu ha fet amb els homes, la salva¬
ció dels quals depèn de la fidelitat amb què el compleixin.

IV

Eficàcia de la idea d'eternitat

A la pobra criatura humana li és molt difícil acostar-se a
Déu, Esperit infinit. Veu les seves resplendors en les magnifi¬
cències de la Creació material, el sent en el ritme moral de
la pròpia consciència; coneix que la seva intel·ligència racional
és com una espuma d’una Llum infinita, reconeix en els dic-

l'única eficàcia

67

tats dc l'Evangeli sentències divines; però l’Infinit i Invisible
li fa por, té l'home consciència de la pròpia poquedat i misè¬
ria, i no gosa acostar-se a Aquell que és cl principi i fi dc totes
les coses. Per això la Sabiduria divina, el Verb etern, reves¬
tint-se de la nostra naturalesa, es féu Mediador i lligà al llinat¬
ge dels homes amb Déu per medi de l'eternitat.

L’eternitat és la idea mare de l’Evangeli; és la seva subs¬
tància i essència, és l'ànima que li dóna vida, és la base i fo¬
nament de totes les seves ensenyances; sense la idea de l’e¬
ternitat, que omple i vivifica totes les seves pàgines, fóra un
llibre de sabiduria vulgar, una veritat sense demostració, un
bellíssim somni, mes no un codi de la vida humana; una com¬
posició imaginativa, mes no llei pràctica i real de la Humani¬
tat civilitzada, com fa prop de dos mil anys que és i continua¬
rà essent d'aquí en avant.

Per això avui, per a molts literats que viuen en la il·lusió
del món, adorant les mesquineses mundanes, encesos en el foc
de les passions terrenals, dins de l’estret horitzó dels sentits
o en el desvaneixement de la supèrbia racional, als quals falta
la sublim simplicitat humana, la superioritat i domini de la
sensualitat i de la vanitat, aquella simplicitat que proporciona
a l'esperit la visió universal, la contemplació de totes les coses
a la llum de l'eternitat que dóna a les coses les proporcions
reals, i destrueix les proporcions grandioses i enciseres amb
què ens les presenta la pròpia imaginació mentre dormim el
somni de la vida terrena; aquests literats, aquests filosops,
aquests artistes, aquests polítics, tots aquests homes de món,
diem, faltats de la llum principal i verdadera, que es produeix
i resulta de la consideració de l'eternitat, miren i no veuen la
sabiduria de l'Evangeli, llegeixen la seva lletra, però no pe¬
netren el seu esperit; i la comprensió falsa que tenen del
celestial llibre fa que el considerin purament com un llibre
regulador de relacions humanes, com l'obra d'un filosop social.

Per això Nós en aquesta Carta vos cridem l'atenció sobre
lo imprescindible que és per a l’home la llum sempre serena,
viva, penetrant, mai illusionadora, de l’eternitat, per a tenir

68

J. TORRAS I BAGES

la idea verdadera de lea- coses, per a no caure en il·lusions i
enganys que ens facin errar en el camí que condueix al port
de salvació; i tant en la nostra vida social com en la nostra
conducta individual, i fins en la pràctica de la pietat i de la
devoció, sempre havem de tenir la vista fixa en aquell estel de
llum constant, que ni minva ni creix, que mai enganya, que
venç i desfà totes les boires que despedeix la fermentació hu¬
mana, la llum immensa i divina de l'eternitat.

La gent superficial pensa que la consideració de l'eternitat
de què es valen els homes apostòlics per a cridar a la vida
cristiana, a l’exercici de la virtut i de la pietat, a les ànimes,
és un medi afectiu, una manera d’influir sobre el cor, més que
no pas sobre la intel·ligència, un argument ad terrorem per a
impressionar la fantasia; però, encara que és cert que la con¬
sideració de l’eternitat impressiona, la impressió viva i fonda
que causa prové de la llum meravellosa de la idea, del concep¬
te d'aquella veritat immensa dins de la qual es mouen i viuen
totes les existències, el cel i la terra, la llum del qual no és
altra cosa que la mateixa resplendor de Déu.

A la contemplació de l’eternitat vos cridem, estimats ger¬
mans i fills, en el pròxim temps de la Quaresma, i com l’a¬
pòstol Sant Pau 1 us direm: «Ja és hora de despertar-vos del
somni d'aquesta vida mundana i d’obrir els ulls a la llum per
a veure la realitat.» Lo present i material és il·lusió passatgera,
és com aqueixos núvols de figures fantàstiques que per l'aire
es fan i es desfan en poca estona. «La vida és curta, l'eternitat
és llarga.»

Quan els homes consideren la idea de l’eternitat, la vida
deixa d'ésser lleugera i frívola, i es converteix en formal i dis¬
creta; perquè aleshores la vida està edificada sobre fonaments
verdaders i guarda les lleis de l'equilibri. La vida humana
aleshores és resistent i aguanta totes les envestides; les tem¬
pestats més furioses no poden aterrar-la, s'ha fet ja en certa

1. Romans, XIII, 11.

l'O XICA hiíc.Xcia

69

manera eterna, i com l’eternitat es un atribut diví, ella queda
també divinitzada. Els sants no són altra cosa que els homes
de l’eternitat. Són homes del temps i del seu temps, no cons¬
titueixen un anacronisme, tenen una perenne actualitat per¬
què l’eternitat abraça tots els temps, comprèn totes les cir¬
cumstàncies i conté totes les coses. Lo més vell i lo més nou,
lo passat i lo esdevenidor, tot queda inclòs en l’eternitat. Per
això aquell admirable esperit de Sant Agustí, contemplant
l’eternitat, atribut de Déu, exclamava: «jOh Hermosura vella
i sempre nova! És una mar sense límit i sense mida.»

Els homes de l’eternitat, els sants, són els qui saben mi¬
llor adequar-se a tots els temps i a totes les circumstàncies,
perquè no estan aferrats a lo variable i transitori que passa, i,
en canvi, viuen identificats amb lo essencial, amb lo etern, que
dura i permaneix sempre i pertot arreu, en totes les èpoques
i en tots els països. Per això els sants són ciutadans de tot el
món i no perden l’actualitat en cap època. Sant Antoni Abat
era d'Egipte i de l'època romana, i avui és familiar i conciu¬
tadà de totes les nacions cristianes; i com ell moltíssims d'al¬
tres. Són els homes per excel·lència, perquè, desfent-se de lo
accidental, es queden amb lo essencial; el país, l’època, la clas¬
se social, el grau de ciència que posseïren, el caràcter de la
civilització en què visqueren, són accidents que queden ofe¬
gats per la llum de lo essencial, per l'exceHència de son espe¬
rit, per l'elevació de la seva vida identificada amb l’eternitat.
De manera que en definitiva lo que sempre triomfa en la
Humanitat és lo etern; el temps, com un riu poderós, tot s’ho
emporta: sistemes de filosofia, règims polítics, gust artístic
i literari, modes socials, drets i consuetuds, tot va riu avall;
i sols queda la immutable Eternitat, envers la qual giren els
ulls totes les generacions com l’única llum que pot desxifrar
l'enigma de la vida.

La vida dels sants és una vida lluminosa; per això devo-
tament les llegim i sentim la força atractiva de son exemple:
com sempre tenien a la vista l'eternitat i per ella regien totes
les seves accions, la solució de la seva vida resulta enterament

70

J. TORRAS I BAGES

racional. És el riu que va a la mar. La criatura que cerca al
Criador, l’Existència insuficient i variale que s’aferra al Ser
infinit i etern. El deixeble de la Llei evangèlica que, mitjançant
la pràctica d’ella, vol identificar-se amb son Autor, Jesús de
Natzaret, Fill de la Immaculada Verge Maria, Verb etern de
Déu, que il·lumina a tot home que ve a aquest món, í, mitjan¬
çant la seva fe i la pràctica de la seva doctrina, li dóna la po¬
testat de fer-se fill de Déu. 1

V

La pseudo-mística no té la sabiduria

L'adaptació d'aquesta vida temporal i terrena, variable per
naturalesa, distinta segons els temps i les circumstàncies, a
la vida immutable i eterna, que ve després d'aquest món, i de
la qual la vida present és una preparació i preàmbul, és una
verdadera dificultat que exigeix una llum intensa a l’enteni¬
ment i una constant energia a la voluntat. Per això són molts
els cridats i pocs els escollits; i la idea del regne etern im¬
porta una selecció, en el qual no seran compresos sinó aquells
que, purificada la seva vida, identificats amb el Primogènit del
nostre llinatge, que és l’Unigènit Fill de Déu, sien altres Crís-
tos, és a dir, estiguin ungits amb la gràcia del Redemptor, que
és la caritat eterna, l’amor de Déu que lliga i uneix la criatura
amb son Criador, fent-la participant de la vida d'Aquest.

Sols Déu pot ensenyar d'una manera inequívoca les drece¬
res que porten a Déu, el camí ral del compliment de la Llei
que la raó ensenya a l’home, i la gràcia del Senyor que favo-
reix a tota criatura racional l’ajuda a complir-la. Així és que
la Sagrada Bíblia ens presenta a diferents gentils que guar¬
daven justícia i eren amics de Déu. Però el Criador del nostre

1. Joan, I, 12.

l'única eficXcia

71

llinatge volgué donar-nos un Pedagog, un Mestre infal·lible, que
és Jesucrist, i la Iglésia, que el representa.

La mística és una d'aquestes dreceres, un procediment per
a arribar a Déu, propi únicament de certes ànimes, sempre ex¬
cels i, de consegüent, difícil; i si la Llei natural i general a
tots els homes no pot complir-se amb perfecció sense l’auxili
de la gràcia divina, és clar que voler arribar a Déu, a la Veri¬
tat Summa, per medi de la mística, és a dir, per procediments
misteriosos, és seguir un camí exposadíssim i que exigeix un
guia molt expert.

Tots aquests filosops, artistes i literats que en ses especu¬
lacions cerquen un aliment per a son esperit i no miren lo
que mengen, morts de fam, no són en el fons altra cosa que
una gent que està afamada de Déu, però que, rebels a la seva
autoritat i a la doctrina per Ell revelada, ells mateixos es devo¬
ren les pròpies entranyes de l’ànima; i cercant el consol de la
vida, de l'existència, amb la ceguetat de l’instint i amb la insu¬
ficiència de la raó que rebutja l'auxili de la fe, arriben al terme
tristíssim de la seva destrucció. Per això veiem la pseudo-mís-
tica modernista amb íntima relació de família amb els nihilis¬
tes contemporanis; i els terribles anarquistes no són altra
cosa que els pràctics que sense contemplacions volen arribar
al súmmum: són els moderats i els exaltats d'una mateixa
escola.

Tot el món es perd per una mateixa causa, com ja predica¬
va el profeta Jeremies, 1 perquè els homes ni reflexionen ni me¬
diten; per la lleugeresa de son esperit, perquè no consideren
la vida ni contemplen les coses a la llum de l’eternitat, que de
cap manera pot ésser suplerta, perquè és essencial. Quan d'una
cosa se n'extreu un element essencial, dita cosa queda desna¬
turalitzada, no és ella mateixa; i com l'eternitat és un element
essencial en la vida de l'esperit humà, extreta ella, la natura¬
lesa humana queda dissipada, i la seva vida perd l’harmonia

i. XII, 11.

72

J. TORRAS I BAGES

que té la vida dels animals i de les plantes, que desenrotllant-
se segons les lleis de la creació material i del temps transi¬
tori en tenen prou, no senten cap deficiència: sa fam queda
apagada, i reposen dins de la llei de sa pròpia naturalesa.

Amb gran profunditat l’apòstol Sant Pau 1 ensenya que l'he¬
retgia és filla de la carn; la sensualitat i la supèrbia, fermen¬
tacions de la vida animal, l’engendren, i ella després pareix la
mort. Per això, per a deslliurar-nos del pecat i mantenir-nos-
fidels a Déu, la Iglésia ens exhorta, i tots els Sants amb ses
doctrines i sos exemples ens ensenyen l'eficàcia de la mortifica¬
ció de la carn i de la humil oració del nostre cor per a deslliu¬
rar el nostre esperit. L'heretgia, com tot pecat, és una esclavi¬
tud. L'home flac es fa heretge pretenent que així es fa lliure,,
mes en la realitat de la vida passa que està amarrat per la ca¬
dena de la sensualitat i de la supèrbia, i aquesta cadena que
el manté lligat i esclau queda a mercè i a la direcció de Ia\
passió més forta. Per això veureu un continu canvi de posició
en l'esperit dels qui volen guiar-se a si mateixos i no admeten la<
direcció divina. Com aquells d'Atenes, de qui parla el llibre
dels Fets dels Apòstols, esperen sempre la darrera novetat, i:
és perquè els falta la llum de l'eternitat. Incapacitats de tastar
la summa Veritat i la summa Bellesa, que és l'únic aliment
de l'esperit de l'home, cerquen la satisfacció amb la novetat;
estimulant propi dels esperits vulgars, de les ànimes incapaces
d'assaborir lo infinit i etern.

Alcem nosaltres, caríssims germans i fills, el cor a Déu, vis¬
quem en l’amplíssim horitzó de l’eternitat, procurem deslliu¬
rar-nos de la cadena dels sentits que ens lliga a lo terrenal i
transitori, per a trobar lo etern i immutable, la summa de la.
perfecció, aquella Hermosura vella i sempre nova. Déu Senyor
nostre, que vingué a ensenyar-nos el Redemptor Jesús.

1. Gàlates, V, 17.

l'única eficàcia

73

VI

La verdadera sabiduria està en la possessió

DE LA VERITAT

Quan es troba a Déu es troba la verdadera Sabiduria; tot
l'esforç de l’enteniment, tota l'activitat de la nostra raó, es di¬
rigeix a cercar la Sabiduria, que consisteix en la possessió de
la Veritat; qui no està amb Déu està fora de la Veritat, que
és l’atmosfera dins de la qual ha de respirar la criatura racio¬
nal; i qui no disfruta d’aquesta atmosfera s'ofega. Per això
vosaltres haureu vist les convulsions que pateixen aquells es¬
perits que volen viure fora de Déu. Pateixen ells i fan patir als
altres. No tenen ells pau i pertorben la dels demés. Una litera¬
tura convulsiva, avui existent, demostra el gran nombre d’es¬
perits moderns que viuen fora de Déu; i fora d’Ell, l’esperit
no pot viure. El psalmista hebraic , 1 el sublim cantor dels mis¬
teris de l’esperit, els càntics del qual encara avui canta tot el
món civilitzat, ja usà aquesta metàfora de que l’home respi¬
ra en Déu. Bado la boca, diu, per a engolir aire quan desitjo
complir la teva Llei. Quan les nostres aspiracions s’efectuen en
conformitat amb la Llei divina engolim aire pur i el moviment
vital s'efectua amb naturalitat i facilitat; els quí viuen en
l'aire impur de la impietat, en l'atmosfera viciada de la vanitat
i de la sensualitat, baden la boca com els asmàtics, però no
poden respirar, i la vida se’ls fa pesada. Viuen fora del seu ele¬
ment, perquè l’element propi de la criatura racional és Déu; i
per això passa que així que els homes viuen separats de Déu,
el pessimisme creix en la societat. Quant més es predica que
aquest món és el centre de les ànimes, més disminueix el con¬
sol de la vida; i l'experiència demostra que la pau, l'alegria i
el goig de les ànimes són patrimoni dels humils i dels purs
que amen a Déu i viuen baix l'ombra de les ales de sa pater¬
nal Providència.

1. CXVÏII, 131.

74

J. TORRAS í BAGES

Una literatura que pertorba els esperits no va guiada per
la verdadera Sabiduria, perquè aquesta, per a ésser tal, ha de
saber proporcionar el consol de la vida. Si no té tal eficàcia, si
en lloc de consolar pertorba, no és filla de la Sabiduria, per¬
què és atribut necessari i essencial d'aquesta consolar als
seus deixebles. Per això els deixebles del Verb etern, de la
Sabiduria encarnada, fins en mig de les grans contradiccions
disfruten d'un goig inefable. Sant Pau 1 ens diu clarament que
així que se li augmentaven les tribulacions i conflictes i les per¬
secucions, s'augmentava també infinitament el consol del seu
esperit, fins al punt, deia, que ell consolava als altres. La Sabi-
duría consisteix en la possessió de la Veritat. Qui no posseeix
la Veritat, encara que no sàpiga de lletra, és savi de debò.
L'inspirat poeta hebraic ja deia, dirigint-se al Senyor: «Dó-
na'm la intel·ligència de la Veritat i viuré .» 2 Aquell gran espe¬
rit no podia viure fora de la Veritat. Tothom en la Veritat hi
reposa; l'home sincer hi està com el peix a l'aigua. És son ele¬
ment natural. El camí d'arribar a la possessió de la Veritat
de la vida, és a dir, a la Sabiduria, Déu ha volgut ensenyar-lo
per si mateix a l'home, i l'antic oracle ja fa molts segles que
digué: «El principi i font de la Sabiduria és el temor de Déu .» 3

La Veritat és una necessitat perenne i universal de l'home.
L’esperit la necessita per a viure lo mateix ara que dos mil
anys enrera, lo mateix el ciutadà de Barcelona que el de Lon¬
dres o de Chicago, lo mateix el literat que l’home sense lletra.
Per això és que hi ha d'haver un camí universal que porti a la
Veritat a tots els fills d'Adam, puix que tots igualment la ne¬
cessitem per viure. La mentida no és cap aliment; entreté,
però no satisfà. L’enginy literari i artístic i el talent filosòfic,
quan, estant seduïts pel sofisma, saben donar a la mentida i a
la il·lusió formes excitants, la fan suggestiva, perquè obren so¬
bre l'instint vivíssim de la novetat i de la veritat, i, encara que

1. II Corintis, I, 5.

2. CXVIII, 144.

3. Eclesiastès, I, 16.

l'única i:ficacia

75

falsament, són en l’ordre natural uns vidents del misteri de lo
Etern i Infinit i de la limitació de les nostres potències. En
la infància veiem aquest mateix fet d'una manera evident, els
nois prenen per realitats tot lo que els interessa i agrada. En
una esfera diferent lo mateix passa als homes, jQuants entu¬
siasmes per pures il·lusions! [Quantes felicitats d'un dia!
I tot lo del món, amb ses grandeses i opulències i vanitats, és
la felicitat d'un dia; perquè el món, enemic de l'home i rebel
a Jesucrist, està posat en la mentida i és incapaç de posseir la
Veritat. Mai el món ha pogut ésser qualificat de savi, ni pels
seus mateixos amics. Són bogeries del món, tothom diu. I per
això havem de cercar la Sabiduria fora del món, i la trobem
en el temor de Déu, que modera a l’home, aplaca ses passions
i, contenint nostres instints animals forts i avassalladors, per¬
met que el nostre instint racional s'elevi fins a Déu, on troba,
guiat per Jesucrist, la pau, la puresa i la consolació de la vida.
Per això diu l'oracle diví: «El temor de Déu és el principi i la
font de la Sabiduria.»

La mística cristiana arriba a la llibertat per la identificació
de l'home amb Déu. Pel just no hi ha llei , 1 perquè ell és la llei
de si mateix, puix l’Etern impera en sa consciència i és el
mòbil i el fi de tota sa activitat i la llum que dóna a les coses
ses verdaderes proporcions. En ell hi ha una identificació en¬
tre la llibertat i la Veritat, coincideixen perfectament en sa
consciència , 2 efectuant-se aleshores aquella sentència divina
que diu que la Veritat ens deslliura. L’ànima justa vola lliure¬
ment en la infinita esfera de l’Etern, perquè Aquest és la llei
de la seva vida.

Molts dels qui avui pretenen donar espiritual pastura als
homes per medi de les lletres, no fan consistir la sabiduria en
la possessió de la Veritat. Prescindeixen d'ella, i com el Pro-
cònsol de Judea amb to incrèdul pregunten: «<-Què és la Veri-

1. I Timoteu, I, 3.

2. Joan, XVII, 10. Vegeu Sant Joan de la Creu, Llama de Amor viva,
canc. III.

76

J. TORRAS t BAGES

tat?» No volen traba ni mida; i com la Veritat és la mida de
les coses, la qui els dóna les verdaderes proporcions, la tenen
per raquítica i tirànica, i, incapaços del sublim goig de la Infi¬
nita Veritat, la supleixen per vanes fantasmagories, i cerquen
en les emocions sentimentals i apassionades, variades, vehe¬
ments i impensades, el goig de la vida. Com en els gentils
d abans de que vingués al món el diví Mestre Jesús, els d'ara
també, els mateixos es volen fer els déus que adoren, adoren
les pròpies ficcions i rebutgen la Veritat com llei dels esperits:
volant sense nord ni guia, s'ixen del camí de la raó, i les prò¬
pies passions i sentiments, que per sa naturalesa han d’ésser
conduïts son el vehicle en el qual cerquen inútilment el re¬
pòs de l'anima.

VII

Les Sagrades Escriptures són el tresor
de l'Eterna Sabiduria

A tots vosaltres, caríssims germans i fills, vos dirigim la
present Carta, perquè no us deixeu seduir per les enganyoses
i frívoles delícies d'una literatura falsa. No vulgueu amar i ado¬
rar els falsos déus. La Veritat sia sempre er n ord del vostre
enteniment i la delícia del vostre cor. Ella és eterna, la resplen¬
dor i la glòria de Déu; l’única atmosfera respirable per l'es-
perit perque davalla del cel; els profetes de la terra, els qui
us volen fer viure del sofisma, els qui pretenen crear una nova
esfera per a la vida de l'esperit dins de la qual la Humanitat
diuen ells que ha de renovar-se, vos inclinen a la terra i us
separen del cel. Per a respirar no us abaixeu envers la terra
alceu-vos cap al cel. L’aire pur ve de les altures; per això vos
aconsellem la lectura i meditació dels Llibres Sagrats baix la
direcció i magisteri de la Iglésia, amb aquella humilitat d’es-
pent que obre les potències il·luminant l'enteniment i ence¬
nent el cor amb un amor puríssim.

í.’l'NICA EFICÀCIA

77

Els Llibres Sagrats són un tresor d’eterna sabiduria, i sa
lectura nodreix les ànimes i apaga la fam de lo Infinit i diví
que el Criador ha posat en la nostra naturalesa, essent com
un vestigi i senyal de la nostra procedència; l'aire de família
propi del llinatge humà que l'acredita de llinatge diví. Són
com una carta que Déu ha escrit als homes, un descobriment
i revelació de les coses altes i sobiranes que quedaren ocul¬
tes a l’home quan aquest, després del pecat, quedà en una gran
disminució d'intel·ligència, una comunicació de l’eterna Sabi¬
duria feta en llenguatge d'homes per a adequar-se l'Infinit a
la nostra limitada raó; per això avui mateix veiem que la
Sagrada Bíblia és el llibre de la civilització, la llum que il·lumi¬
na a tots els pobles civilitzats, l'aliment intel·lectual dels homes
sòlids i el fonament i codi de la vida de perfecció cristiana.

<;Què són els llibres dels homes al costat d’aquests llibres,
l’Autor dels quals és Déu, valent-se d'instruments humans?
,-Quin consol voleu esperar de llibres escrits d'homes tan mi¬
serables com nosaltres? Sant Pau tenia consciència de posseir
una gran potència de consolació, i així ho escriu; mes també
diu que el poder de consolar el tenia perquè Jesucrist abans
l'omplia a ell de celestials delícies, de manera que l’Apòstol
consolava perquè ell abans havia sigut consolat pel gran
Consolador, l’Esperit de dolçor infinita.

El nostre Sant Vicenç Ferrer increpava amb energia, i al
mateix temps amb gran simplicitat, als seus contemporanis,
pel deliri que tenien per la lectura dels lírics, dels còmics i
dels altres poetes clàssics, i amb sobrenatural intuïció pronos¬
ticava en el segle xiv la conseqüència que havia de venir de
l'oblit de les Sagrades Escriptures, apenes llegides ni medita¬
des, donats els esperits a la pura literatura humana com si
fos un aliment suficient per la nostra naturalesa. I endevinà
el gran conflicte religiós del segle xvi. èQuè diria aquell apos¬
tòlic predicador si veiés les lectures que serveixen d’aliment a
la gent dels nostres dies? Tant en l'ordre material com en l’or¬
dre espiritual l'aliment refà a l'home; per això convé que els
aliments sien sanitosos. No us alimenteu, doncs, de la vanitat,

.T. TORRAS I BAGES

78

dc lo que no té substància; sinó de la Veritat, de lo Etern.
Les idees falses, el sofisma, la negació, les obscuritats del
dubte, les suggestions ben presentades en forma elegant que
exciten amb deliri els instints de la nostra naturalesa espiri¬
tual i material, i que no poden satisfer-los perquè elles matei¬
xes careixen de realitat i de substància, no són un aliment de
l'esperit.

Déu cuidà de deixar un aliment solidíssím a l’home racional
dictant les Sagrades Escriptures. Una generació que s'alimenti
d’elles, una societat que les prengui per sa lectura predilecta,
produirà homes de caràcter sòlid, d’enteniment equilibrat, de
sentiments elevats, que es faran superiors a les frívoles emo¬
cions, a les novetats passatgeres, en una paraula, a las vanes
aparences que a tants enganyen, corrent sempre al darrera
d'un benestar que mai troben.

Per a trobar el benestar i el consol en aquest món, la pau
en la vida present, hem de cercar el benestar i el consol de la
vida eterna. Les dues vides de l'home, la del temps present i
la de l'eternitat que ens espera, estan tan lligades entre si que
l'una no pot ésser independent de l’altra. Una formidable
conspiració mundana vol fer aquesta vida temporal indepen¬
dent de la vida eterna i no ho pot obtenir. La naturalesa hu¬
mana sent la seva imperfecció, treballa per a adquirir la per¬
fecció, i l'instint de l'eternitat l'ennobleix i la consola. La su¬
pressió de l’eternitat condemna a l'home a arrossegar-se sobre
la terra i a l'immens desconsol de l’anihilació. La mística dels
nostres modernistes es dirigeix a distreure als homes d'aques¬
ta anihilació, a presentar ficcions belles i enginyoses, ficcions
d’unmortalitat i d’eternitat que es dissipen com el fum i que
són incapaces de consolar als esperits reflexius.

Sant Pau ens ensenya l’eterna consolació. Tot lo que hi ha
escrit en els Ulibres Sagrats ha sigut escrit per a ensenyança
nostra, diu el gran Apòstol, a fi que, mitjançant la paciència i
el consol que es troba en les Escriptures, mantinguem ferma

l'única eficàcia

79

l’esperança. 1 En efecte, la lectura de la Bíblia, feta amb la de¬
guda reverència i humilitat baix el magisteri de la Iglésia,
orienta l’esperit de l'home envers l’eternitat, i per això li pro¬
porciona amb invencible eficàcia el consol de la vida. L’actual
literatura que es dóna aires profètics i vol dirigir l'esperit
dels homes, ^envers on l’orienta? A Nós ens sembla que el
desorienta. I qui no té una orientació de vida no pot sentir
el consol de la vida. Fins ignora lo que és la vida; i els homes
que segueixen aquella direcció passen el temps discutint amb
si mateixos i mai arriben al repòs de l'esperit.

Sia la lectura i la meditació de les Sagrades Escriptures del
Nou Testament, dictades per Déu per a ensenyança i santifica¬
ció dels cristians, l'aliment principal de la nostra intel·ligència
i del nostre cor, i sentirem l'eficàcia d'una consolació que ens
donarà la victòria en tots els conflictes de la vida. Aleshores
totes les literatures mundanes, fins les més racionals i exqui¬
sides, ens semblaran raquítiques, en comparació d'aquells lli¬
bres la ciència dels quals deriva de la mateixa Sabiduria de
l'Etern. Lo temporal i terrenal adquirirà sa verdadera propor¬
ció, i unit amb lo infinit i perdurable participarà d’una dig¬
nitat sobirana, convertint-se en un atri o vestíbul del Regne
de la Glòria, perquè la nostra vida es mourà al ritme de
l'Eternitat.

I perquè el Déu de les altures amb les inefables influències
de la seva gràcia elevi i mantingui el vostre esperit en l'eterna
esfera de la Veritat, vos donem la nostra Benedicció en nom
del Pare f, del Fill t i del Sant Esperit Amén.

Vic, festa de la Càtedra de Sant Pere a Roma de 1904.

1. Romans, XV, 4.

GRÀCIA D’UNA DONA*

Sumari

I. Significació de l'any jubilar de la Immaculada.

II. Maria ha sigut, en els temps moderns, el sosteniment de l'es¬
perit catòlic.

III. Maria regna per la seva gràcia.

IV. La gràcia de Maria serà la restauració social.

V. Manera pràctica de celebrar el jubileu marià.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre
Senyor Jesucrist.

* La tan intensa devoció mariana del Doctor Torras es tradueix en
aquesta nova pastoral, que, junt amb la titulada La Immaculada Con¬
cepció, són el més bell homenatge a la Verge puríssima i el record per¬
durable d’aquest any 1904, cinquantenari de la proclamació dogmàtica
de la concepció immaculada de Maria. Referint-se a aquest document,
diu amb profunda penetració el seu autor al poeta Maragall: «Me deia
vostè en una carta que s'havia estrístit, perquè jo en una pastoral (L’úni¬
ca eficàcia) semblava que disminuïa l’excellència del sentiment. Ara en
rebrà una altra, en què veurà la potència que el Cristianisme li reconeix.
I les dues pastorals estan sostingudes per una mateixa idea: la jerar¬
quia en el regne interior de l’home» (28 de setembre del 1904).

GRÀCIA D’UNA DONA

81

Ne timeas, Maria, invenisti enim
gratiam apud Deum.

«iOh Maria! No temis perquè has
trobat gràcia als ulls de Déu.»

(Lluc, ï, 30.)

I

Significació de l'any jubilar de la Immaculada

L'any jubilar de la Immaculada Concepció es va celebrant
on tot el món cristià, i particularment en aquesta Diòcesi,
amb peregrinacions, solemnitats religioses i altres actes pú¬
blics en què es paga a la Reina de cels i terra el tribut de ve¬
neració i de respecte que es mereix Aquella qui és anomena¬
da Auxili dels cristians.

I abans de tancar-se aquest anys de benedicció i de gràcia
que el Vicari de Jesucrist a la terra ens exhorta a aprofitar per
a obtenir de Déu els auxilis necessaris en la batalla de la vida,
per a eixir vencedors d'ella i merèixer la palma de la immor¬
tal victòria, considerant que Maria és perpètua triomfadora,
que el mal major del pecat res ha pogut contra Ella, i que tot
el poder de les tenebres queda dissipat als raigs dolcíssims
de la llum celestial d'aquesta estrella matinal, que és la Ver¬
ge Maria, havem cregut convenient, caríssims germans i fills,
dirigir-vos altra vegada la nostra paraula per a exhortar-vos a
la celebració devota, pura i santa de la festa principal i verda-
dera del quinquagèsim aniversari de la definició dogmàtica de
la Immaculada Concepció de Maria Santíssima, Mare de Déu
i Mare nostra, vida, dolçura i esperança de tots els cristians
en els conflictes que en aquesta vall de llàgrimes havem de
passar.

El dia 8 del pròxim desembre compliran els cinquanta anys
d’aquell solemne acte del papa Pius IX, de santa memòria, de¬
clarant heretge al qui, contrariant la definició, s'atrevís a sos-

82

J. TORRAS I BAGES

tenir que la Verge Maria havia sigut concebuda amb pecat..
I Nós no sabem que el dogma hagi sigut contrariat per ningú r
i tots els catòlics l'han professat amb devot respecte, i fins els
mateixos protestants des d'aquella ocasió ençà tenen una mena
de devoció a la Verge Maria, acostant-se, per tant, a la Iglésia
catòlica; complint altre cop la celestial Senyora lo que d’Ella
canta la Iglésia, és a dir, que és vencedora de totes les heret¬
gies, perquè domina i té baix son peu poderós el Cap de tota
heretgia i de tota impietat, l'Esperit del mal, Satanàs, enemic
de Déu i dels homes.

Sempre convé sostenir en el poble cristià l'imperi benèfic
i dolcíssim de Maria, perquè sempre els homes necessitem sa
maternal protecció; i l'encàrrec que en l'ordre de la pietat
fem amb més eficàcia als nostres estimats cooperadors, el ve¬
nerable Clero, és el d’estimular i fomentar entre els fidels la
devoció a Maria Santíssima. És aquesta el gran vincle d’uni¬
tat entre el poble fidel, el vincle de la fraternitat universal en¬
tre els catòlics, puix tots reconeixem per Mare a la Immacu¬
lada Verge; i tenim l’íntima seguretat de que sa devoció és el
més poderós medi perquè el cristianisme pràctic torni a im¬
perar en la societat dels homes.

Ni la política, ni la sociologia, ni la filosofia, ni l'art, ni tota
la universal literatura, tenen poder per a retornar al món aba¬
tut, per a infondre-li lo que li falta, per a curar ses deficiències,,
per a dar-li forces de vida. Perquè encara que actualment la
vida material abunda i és esplèndida, i major que la dels
segles passats, la vida no és en els homes una condició de la
matèria, sinó que exigeix esperit, i on no hi ha esperit no hi
ha vida; i la carn abandonada de l’esperit es corromp, i la cor¬
rupció és senyal de la mort. El nostre ofici sacerdotal consis¬
teix en invocar a l’Esperit de Déu perquè vingui sobre la
Humanitat. Al principi del Cristianisme, allà en el Cenacle de
Jerusalem, vingué d'una manera visible i solemne sobre aquells:
primitius cristians presidits per la Verge Maria; i alguns sants
diuen que les oracions d'aquesta Senyora apressuraren la vin¬
guda de l’Esperit Sant.

gràcia d’una dona

83

Lo cert és que la primera vegada que l’Esperit de Déu vin¬
gué al món per a donar principi al nou ordre de coses, a la
Llei de gràcia per la qual es regeix la Humanitat cristiana,
vingué en virtut de sa libèrrima misericòrdia, però també per
una atracció admirable que exercí Maria en l’Esperit de Déu,
prenent-la per Esposa segons el llenguatge piadós de nostra
santa Mare la Iglésia; i si la introducció en el món de l’Espe¬
rit Sant s’obrà per mediació de Maria, si Ella fou qui restablí
ta comunicació entre Déu i els homes en el misteri de l'Encar¬
nació, és clar que, elevada a la dignitat de Mare de Déu, mul¬
tiplicades les seves gràcies, perpètuament, mentre el món serà
món, Ella serà el llac que uneix el Criador amb la criatura en
la relació de la gràcia sobrenatural, la qui mantingui encès el
foc sagrat de l'amor entre l’home i son Déu í Senyor.

II

Maria ha sigut, en els temps moderns,

EL SOSTENIMENT DE L'ESPERIT CATÒLIC

(í Qui podrà negar que en els temps actuals la Verge Maria
ha sigut la qui ha sostingut l'esperit catòlic en l’Europa i en
tot el món certament civilitzat, però encara més en gran mane¬
ra materialitzat? ^Qui sinó Ella ha fortificat a les noves ge¬
neracions per a sostenir l'envestida formidable de l’heretgia,
que, vestint-se pompàticament amb el nom de llibertat, de
ciència, de crítica i de gust artístic, ha minat en gran manera
totes les classes socials?

És un fet innegable que, malgrat el sensualisme que de¬
riva de l'augment de la riquesa, i de la indiferència que porta
la relaxació del fre de la creença pública, existeix escampat
per tot el món un poble cristià tal com el pronosticaren els
profetes d'Israel, un poble cosmopolita, de totes les gents de
la terra i tal com el predicaren els sants Apòstols de Jesucrist;
i que aquest poble existeix sens comptar amb la protecció

84

J. TORRAS I BAGES

del poder civil, al revés, impugnat, generalment parlant, per la
potestat política.

La Iglésia avui dia viu de miracle. Així com Sant Agustí i
altres apologistes, i gairebé tots els Doctors de la Iglésia, fan
notar com la Religió, predicada i establerta en el món per
gent sense lletres i contrariada per les passions humanes, por¬
ta en si mateixa, per aquest fet, la demostració de son origen
diví, de que no és obra d’homes, sinó de l’Esperit Sant; així
també en nostres temps el fet de la Iglésia amb vida que re¬
sisteix les seduccions del sensualisme tan poderós en la nostra
pobra naturalesa humana, i que domina tots els conflictes que
li provoquen la política, la ciència i les doctrines antisocials
que amb tren de guerra dirigeix contra ella Satanàs, l'enemic
de Jesucrist, qui s'aprofita dels avenços de la civilització, de
la ciència, de la literatura, de l'art, com en altres ocasions s’ha
aprofitat de la ignorància, de la rudesa de costums i de la
misèria, vestint-se segons la moda del temps per a seduir als
pobres fills d’Adam, prova també que la Iglésia és invencible
i que dintre d'ella existeix un Esperit que mai podrà extermi¬
nar la malícia mundana manejada amb gran talent pel prín¬
cep del mal.

I per a humiliació de la ciència que infla, de la riquesa que
congria les grans misèries humanes, i de la política vanaglo-
riosa i estèril, ha volgut Déu en aqueixos temps moderns con¬
tinuar el miracle de la humilitat, amb el qual començà el
Cristianisme, i mostrar clarament a tot el món que l'admirable
regne de Déu sobre la terra, compost de totes les races dels
homes, en el qual es parlen totes les llengües i hi viuen tota
classe i condició de persones, té per principal fonament, i és
la qui li sosté l’ànima, la qui li dóna vida i esperit, una Dona.

És cert que la Iglésia de Déu a la terra és el món sobrena-
turalitzat i que, de consegüent, consisteix en una complexitat
d'influències, d’eficàcies i de forces; que la ciència, que la ri¬
quesa, que la política, que la literatura, que l’art, en una pa¬
raula, que la total civilització constitueix un medi en mans
de la Providència que governa als homes, lo mateix que la

GRÀCIA l)’l.NA DONA

85

misèria, que Ics malalties i que les persecucions; però, per so¬
bre de totes aquestes influències, eficàcies i forces, apareix
d'una manera evident amb influència decisiva aquella Dona
admirable que escollí Déu lo Pare perquè en Ella s’encarnés
son Verb etern.

I aquesta nostra afirmació, caríssims germans i fills, no és
filla d’una exaltació mística; en aquest punt ni la volem deri-
var, com podríem, de raons sobrenaturals i teològiques, sinó
que és d'evidència pràctica i palpable i present. Existeix en
la nostra antiga literatura un llibre, que és de tots els nostres
el qui ha estat més vegades editat, intitulat Els miracles del
Roser, o, lo que és lo mateix, els miracles de Nostra Senyora.
Aquella pintoresca col·lecció a molts dels contemporanis els
semblaria antitètica a l’esperit actual, fins és possible que al¬
gun d'aquells fets no sia prou comprovat; però a la faç de
tota l’Europa i desafiant a tota la crítica de nostre temps i en
la França, el camp de batalla elegit per la Revolució, s'ha anat
compilant una col·lecció de miracles de Nostra Senyora, mo¬
nument que l'Esperit Sant ha volgut edificar enmig de la Iglé-
sia catòlica, en honor de Maria Immaculada i en profit de la
vida espiritual dels cristians moderns. A Lourdes la Verge Ma¬
ria sosté amb evidència invencible l'existència de l'ordre so¬
brenatural.

És clar que la Iglésia de la terra no pot disposar de la
voluntat del Pare celestial, qui governa la Cristiandat per medi
de son Esperit i en conformitat a la Llei predicada per son
Santíssim Fill. Que la Iglésia no disposa com ella vol del do
de profecia, sinó que, instrument de la Divinitat, amb docilitat
amorosa segueix les seves santes influències; però també és
cert que la pietat, que la devoció que brota espontàniament en
l'esperitual jardí de la Iglésia i que s'estén per tots els països,
que es comunica a tots els esperits i que interessa a tots els
cors, és un medi en mans de la Providència divina amb el qual
vol mantenir la vida sobrenatural entre els cristians. I aques¬
ta devoció expansiva, dolça, universal, fàcil, humil i pràctica
en els temps moderns, la devoció a la Verge Maria, nostra

86 J- TORRAS I BAGES

Mare, ha sigut la principal força dc resistència a la sensuali¬
tat i a la impietat del segle, i el medi més poderós d'estendre
i sostenir la vida catòlica.

La definició del dogma de la Concepció Immaculada, feta,
ara fa cinquanta anys, pel papa Pius IX, és com la coronació
autoritzada d'una època de meravellosa devoció a aquella ce¬
lestial Senyora, que Déu ha volgut recomanar mitjançant ma¬
nifestacions sobrenaturals i miraculoses. Les admirables con¬
versions a Nostra Senyora de les Victòries, o sia la devoció al
Cor puríssim de Maria, a París; la famosa conversió del jueu
el baró Alfons de Ratisbonne amb la intervenció sobrenatural
de Nostra Senyora, a Roma; la devoció del mes de Maria
practicat en tot el món en les iglésies, en els col·legis, en els
hospitals i en les cases particulars; la Saleta, Lourdes, Pom-
peia i altres molts fets eloqüentíssims passats, no en pobles
arraconats de la muntanya, o en països crèduls, sinó en les
ciutats d’Europa tiranitzades per una crítica no imparcial i
serena, sinó enemiga per principis de la Religió catòlica, han
mantingut l’esperit sobrenatural de la societat cristiana més
que no pas la ciència dels apologistes i les delectables atrac¬
cions dels artistes catòlics.

III

Maria regna per la seva gràcia

Maria és la Verge poderosa (Virgo potens); és aquell exèr¬
cit que ja contemplaren els vidents de l’Antic Testament que
havia de destruir l'exèrcit de la impietat; és aquell exèrcit
en ordre de batalla 1 de què ens parla simbòlicament la Iglésia
personificant-lo en una Dona amorosa, puríssima i santa; és
la força de l’amor i de la gràcia que supera i rendeix a totes

1. Càntics, III, 6.

URÀCIA D’UNA DONA

87

les forces mundanes i diabòliques; és el poder de la gràcia
divina ministrat per una Dona i que ha d’estendre sobre la
terra el regne de Déu, que vingué a fundar i a establir son
Santíssim Fill Jesucrist, Senyor i Redemptor nostre.

Considereu amb molta atenció, cristians, aquest misteri que
ens proposa la santa Mare Iglésia quan ens presenta la dolça,
la pura, la virginal Maria, aplicant-li antigues pronòstigues
dels profetes, com un exèrcit en ordre de batalla. És el capgi-
rament i transformació del món vell en el món nou, de la so¬
cietat antiga en la societat nova de l'Evangeli, de la Humanitat
rude i animal en la Humanitat espiritual; és una mutació de
forces prevalent en la direcció dels homes, una força abans
desconeguda, impalpable i invisible, i, no obstant, omnipo¬
tent i invencible, la força de la gràcia que es mou a l’influx de
Maria, que venç amb l’amor.

Aquella visió admirable de Sant Ignasi de Loiola de les
dues banderes, tinguda al peu de la muntanya de Montserrat,
la muntanya de Maria, és una nova forma de la mateixa veri¬
tat, de l’exèrcit diabòlic i mundà, superb i corruptor, i de l'e¬
xèrcit de la gràcia humil i suau que venç per l'amor, i del qual
és símbol i realitat la puríssima Verge Maria.

La poesia profètica dels nostres pares, de l'antic poble de
Déu, ja ens presenta interessants pintures de la força de la
gràcia, i la història de les seves dones prodigioses constitueix
un símbol providencial de la gràcia de Maria Santíssima. Quan
la Providència revesteix a una dona de la gràcia divina, ella
venç als exèrcits més formidables i brutals. Dèbora, 1 asseguda
sota d’una palmera, judica i regeix al poble d’Israel i l'anima
a reconquerir sa llibertat; l’encisadora Judit 2 escapça amb un
cop de daga al cabdill dels assiris i desfà son innombrable
exèrcit; Ester 3 amb sa gràcia guanya al gran emperador asià¬
tic, senyor d’innombrables regnes, i deslliura a son poble, con-

1. Judit, III, 4.

2. Judit, XII, 6.

3. Ester, V, 3.

88

J. TORRAS I BAGES

*!«§§»

demnat a l’extermini, i el mateix poble de Déu, captiu a Egipte,
veu salvat per una graciosa princesa 1 l’elegant criatura que
dintre d'un cistell surava en el riu i que Déu destinava a ésser
el cabdill, el legislador, el salvador de son poble, traient-lo de
son dur captiveri.

Sembla que a cada una de les seves més sublims criatures
l’Omnipotent les fa participants d'algun dels seus atributs, i
podem pensar que al comunicar-los els excelsos dons de la
seva gràcia té en compte la naturalesa de cada una d'elles,
puix governa sempre l'obra de ses mans amb suavitat, pes i
mesura. En l'ordre de la naturalesa, el Criador ha volgut espe¬
cialment fer participar a la dona, sobre els homes, de la grà¬
cia natural. Exerceix ella sa influència en la societat no per
la ciència, no per la força, ni pel treball: l'exerceix per la
gràcia.

Quan érem molt jove havíem traduït l'oda a les dones, de
l'Ànacreon; en ella el poeta grec pondera els instruments de
força que la naturalesa ha donat als diferents sers: banyes
als toros, peus lleugers ai cavalls, als lleons les dents trinxants,
l'enteniment discret als homes; i a les dones, diu, (-no els ha
dat res? Els ha dat, respon ell mateix, la gràcia, que és major
que totes les altres forces. Ja el Criador del nostre llinatge ho
digué en els dies del paradís, després d'haver format a Eva,
nostra primera mare: «Per ella deixarà l’home a son pare i sa
mare». 2 El sagrat llibre del Gènesi representa la naturalesa
humana,' el poeta hel·lènic la gràcia grega; però l'una i l’altra
queden a una distància infinita de la gràcia cristiana represen¬
tada per la Immaculada Verge Maria. Ella vencé el poder dia¬
bòlic, el poder de les tenebres, que tenia enlluernats als ho¬
mes, amb el poder de la llum, alegria de tots els rectes de cor;
la llum és l’alegria de l'esperit i la fortalesa del cor; els flacs
fugen de la llum, i la llum els ofèn.

1. Èxode, II, 5.

2. Gènesi, II, 24.

GRÀCIA D'UNA DONA

89

ÍOh gran misteri! L'home és fet per a la llum, ama la llum,
i sovint no pot suportar-la; però tothom ama, tothom es de¬
lecta, tothom pot suportar els raigs de la plàcida llum que
deriva de l’Estrella del mar, de Maria. Ella, la Verge hebraica,
amb sa graciosa llum vencé a les deesses i a les nimfes gre¬
gues, esplendents d’humana bellesa; perquè Maria és una
gràcia divina, la blanca resplendor de la Llum eterna i son
mirall claríssim. 1 Ningú pot resistir la gràcia de Maria, que
s'ha fet senyora del cor dels fills d’Adam per a portar-los
a Déu.

Els malalts necessiten una llum tèbia proporcionada a la
debilitat de la seva vista; els raigs directes del sol els morti¬
fiquen i els fan aclucar els ulls; els malalts de l'ànima queden
fora de si quan els raigs vivíssims de la Llum infinita penetren
en son esperit; aquella força de claror els rebat per terra,
com a Sant Pau quan anava a Damasc a perseguir cristians;
la llum de Maria els eleva. El món dels pecadors, doncs, ne¬
cessitava una llum més humana, una puresa, una virtut, una
santedat proporcionada a la seva flaquesa, i la divina benig¬
nitat ens concedí a Maria, la misericordiosa, la piadosa, la dol¬
ça. Per això Ella és refugi de pecadors, i amb sa influència
eficacíssima i suau ens prepara per a ésser introduïts en el
regne de la Justícia absoluta i eterna, per a entrar a la com¬
panyia i participació de vida d’Aquell davant del qual ni els
mateixos àngels són purs.

La victòria de la gràcia de Maria sobre la gràcia grega, la
més excelsa de les gràcies humanes, és evident. El geni dels
grecs havia ideat típiques creacions, la bellesa i gràcia de les
quals eren la delícia dels esperits més distingits i el món els
donava culte; però quan aparegué en l'horitzó del món la
Dona admirable, plena de gràcia, quedà enfosquida aquella
gràcia imaginària i fantàstica, i tots, grans i petits, savis i ig¬
norants, lo mateix els d'esperit senzill que els d’esperit refi-

1. Saviesa, VII, 26.

90

J. TORRAS I BAGES

nat, els grecs que els bàrbars, sentiren la influència d'una
gràcia abans desconeguda, que havia de durar perpètuament
i ésser agradable a totes les generacions humanes. Era una
gràcia espiritual que no s'arruga, ni s’envelleix, ni està sub¬
jecta a la moda; era una manifestació de la Bellesa essencial
i eterna, la Verge i Mare de Déu, qui amb atraccions suavís-
simes havia de purificar als homes i conduir-los al port de
salvació.

Els teòlegs han discutit llargament sobre l'atracció de la
gràcia; les diferents escoles cada una l'explica a sa manera,
però totes elles convenen en que aquesta atracció s'exerceix
principalment per mediació de Maria. El món de la natura¬
lesa i el món de la gràcia es corresponen; en l’ordre de la
naturalesa, les afeccions pures, els sentiments rectes i les no¬
bles simpaties constitueixen una circulació de benestar i de
benvolença entre els homes, i són elements de molta eficàcia
per a la perfecció de la vida; en l’ordre sobrenatural volgué
nostre adorable Redemptor Jesús que no faltés tampoc aquest
element de l’afecte, i així com ens comunicà els tresors de la
gràcia, com un element d’aquesta ens concedí una participa¬
ció del més excel·lent dels afectes humans del seu Cor: l'amor
filial a sa Immaculada Mare Maria. Per això ens digué en la
persona del deixeble Joan: «Aquesta és la vostra Mare.»

tQui podrà explicar lo que és la gràcia? La gràcia és llum,
la gràcia és força, la gràcia és vida, i és el grau superior de la
vida; però lo que és indubtable i doctrina tinguda per tots
els teòlegs, és que la gràcia és un gran afecte, el major dels
afectes, el germen, principi i font de tots els afectes, l'afecte
fonamental, del qual tots els altres són solament com variants:
l'amor. D’aquí ve que la gràcia tot ho facilita; per ella no hi
ha dificultats, i venç tots els obstacles.

La força és dura, la ciència enterca, el treball penós; però
la força de la gràcia és suavíssima i penetrant; la llum de la
gràcia és clara, serena i apropiada a tots els objectes; i el
treball de la gràcia que excita el moviment de l'esperit és tan
agradós, que ens ensenya la Sagrada Teologia que l'activitat

GRÀCIA D’UNA DONA

91

dels nostre enteniment, ocupant-se en Déu, serà la font de la
nostra felicitat eterna en el regne de la Glòria. Per això la
Llei cristiana, la Llei de llibertat, és la Llei de gràcia; consis¬
teix en aquell jou suau i aquella càrrega lleugera de què ens
parla l'Evangeli 1 i que en si mateixa porta el consol de la
vida que prometé Jesucrist a sos deixebles.

Lo característic de la gràcia és fer agradables les coses, i
això tant en l’ordre natural com en l’ordre sobrenatural, lo
mateix segons la doctrina estètica que segons la doctrina teo¬
lògica. 2 La gràcia de Maria féu la Humanitat agradable a Déu;
és Ella la gràcia del nostre llinatge, que, seguint camins de
perdició, era desagradable als ulls de l'Altíssim; quan l’àngel
li anuncià el gran misteri de l'Encarnació li digué: «Has cai¬
gut en gràcia a Déu, perquè ets plena de gràcia.» I de la seva
gràcia tots nosaltres en participem, de manera que, si som
agradables a Déu, ho devem a la gràcia de Maria.

La gràcia és el vehicle de la vida sobrenatural, és la ma¬
teixa vida sobrenatural que circula pel cos místic de Jesu¬
crist, per tots els membres que formen l’ànima de la Iglésia;
qui no participa de la gràcia és mort, té aparences de viu,
però no ho és, perquè tota la vida sobrenatural prové del
Verb de Déu, ple de gràcia i de veritat; 3 per això Maria, la
Mare del Verb encarnat, és la Mater divinae gratiae, és la
font de la gràcia, que si s'estroncava deixaria secs i àrids els
prats de la santa Iglésia, de la Humanitat cristiana, frondosos
de santedat.

IV

La gràcia de Maria serà la restauració social

Una renovació de la pietat a Maria Santíssima significaria
una renovació de la vida cristiana. Aquesta devoció ha sos-

1. Mateu, XI, 39.

2. Div. Thom., Sum. theol, 2-2, q. 3, a. 1.

3. Joan, I, 14.

92

J. TORRAS I BAGES

timn.it 1 esperit en els temps actuals, en què ei cristià es troba
en tants conflictes de consciència; i malgrat les pretensions
racionalistes i científiques del segle, malgrat la mundana su¬
pèrbia, per permissió divina, a fi d'humiliar aquesta plaga de
totes les civilitzacions, la supèrbia, una Dona ha d’ésser el
medi providencial de restauració social.

Al qui no tingui molt arrelat l’hàbit sobrenatural de la fe
li semblarà una extravagància, una il·lusió mística o una aber¬
ració imaginativa aquesta nostra afirmació de que la influèn¬
cia d'una Dona, de la celestial Maria, hagi d’ésser instrument
principal de la restauració de la societat cristiana; ho com¬
prenem perfectament. Perquè Nós no afirmem això en virtut
de la deducció d’una lògica humana, sinó per la creença en el
poder de la intervenció divina; no en virtut d'una llei de la
naturalesa, sinó d'una llei de la gràcia consignada en el codi
diví de l’Evangeli quan ensenya que la força de la supèrbia,
de la concupiscència, de l'avarícia, de l'ambició dels homes!
origen de les lluites socials, serà vençuda per la humilitat, ori¬
gen i llavor de la verdadera grandesa, com ho cantà ïa nostra
Profetessa Maria al visitar a sa cosina Elisabet entonant l'ad¬
mirable càntic del Magnificat. Ella mateixa pronosticà amb sa
paraula inspirada, que la Iglésia cada dia repeteix en sos di¬
vins oficis, la influència que Ella exerciria en totes les genera¬
cions humanes, 1 i la història de la civilització cristiana és una
demostració de la veritat del vaticini de Maria.

Havem manifestat ja la seva influència actual i l'havem ma¬
nifestada amb preferència perquè és un fet contemporani,
actual i evident per tothom que no tingui la vista enterbolida
per la incredulitat. Palpem la influència de Maria en la vida
sobrenatural de la nostra societat; a son influx es reuneixen
concursos innombrables d'homes, acudeixen en peregrina¬
cions a visitar sos santuaris, es formen trens en les línies fèr¬
ries per a traslladar més pelegrins que habitants no té una

GRÀCIA D’UNA DONA

93

província; en nom d'Ella es funden congregacions i societats
religioses d’homes i dones per a consagrar-se al servei dels
pobres, dels malalts, dels vells i dels infants desemparats;
congregacions de joves seculars en les grans ciutats que es
reuneixen per l'atracció de l'amor a Maria; savis i doctors,
poetes i artistes, l'estrella inspiradora dels quals és l’Estrella
del mar, la celestial Verge Maria.

I aquest fet actual és una confirmació i corroboració de

10 que ha passat sempre en la història cristiana. Lo mateix en
les èpoques de costums rudes que en les èpoques de civilit¬
zació refinada. La història de la nostra reconquesta és una
empresa heroica començada, continuada i acabada baix els
auspicis i la protecció de Maria Santíssima. Començada allà
en les altures de Montgrony, prop de la covacapella de la Ver¬
ge Maria, que Nós visitem sempre amb gran commoció d'es¬
perit, Santa Maria de Ripoll alça la creuada que devia conti¬
nuar fins a València i a Múrcia, on havia de cantar el gran
Rei Conqueridor les alabances a la Verge Maria en els tem¬
ples principals d’aquelles ciutats, i quan, acabada a Granada
la victòria cristiana a Espanya, el perill de la superstició ma¬
hometana amenaçava a altres parts d’Europa, la Verge del
Roser i el Sant Nom de Maria asseguren a l’Europa la supe¬
rioritat cristiana en el món civilitzat, i ses festes litúrgiques

11 recorden fets grandiosos de la societat cristiana obtinguts
amb l’auxili de Maria.

«-Per què, doncs, no ha d'ésser la Verge Santíssima la
triomfadora en el conflicte social modern? Si Ella, la clemen-
tíssima, la piadosa, la dolça Maria, féu triomfar la pau, la
civilització i la llibertat en les lluites guerreres, ,-com no por¬
tarà la concòrdia social, pertorbada per idees falses i per pas¬
sions cegues i violentes, per la cruel ambició dels uns i la
cega enveja dels altres?

La devoció a la Immaculada Verge Maria dintre del Cristia¬
nisme, en l'ordre de la vida sobrenatural, representa una re¬
lació d’afecte, i entre totes les influències la que té més eficà¬
cia sobre els homes és la influència de l’afecte. L'afecte mou

J. TORRAS I BAGES

94

l’enteniment, estimula la voluntat, enforteix la memòria, activa
el treball; és repòs, consol, fermesa i pau. La sagrada Litúrgia
venera a Maria Santíssima amb el nom de Mare de l’Amor
Hermós, i és Ella la Reina dels afectes cristians.

La lluita social d'avui és també lluita d’idees, però princi¬
palment és lluita d’afectes. Sempre l’heretgia en aquestes
parts d’Occident, al revés de lo que passa a l'Orient, ha tin¬
gut un caràcter pràctic adequat al caràcter de la gent occi¬
dental més pràctica, més fixada en les necessitats de la vida,
menys cavil·losa i imaginativa que la gent oriental. I d'una
manera particular això passa en les heretgies socials, que
encara que, naturalment, es funden en idees falses, però prin¬
cipalment són sostingudes per les concupiscències que han
quedat desfrenades un cop romput el fre de la fe sobrenatu¬
ral i divina, que si a tothom és necessària per a la vida eterna,
per a la vida temporal, ho és també en gran manera, sobretot
per les classes populars, que no coneixen altra filosofia, i les
passions de les quals són naturalment més violentes, perquè
senten amb major violència les tumultuoses excitacions dels
instints de la nostra naturalesa animal, estimulats per la ma¬
teixa necessitat no suficientment satisfeta.

ï essent la devoció a la Immaculada Verge Maria una rela¬
ció d'afecte dintre de la vida cristiana, constitueix evident¬
ment un medi sedatiu, un gran calmant de les humanes pas¬
sions; perquè l'heretgia és odi, és supèrbia, i la devoció a
Maria Santíssima és amor. I fins en l’ordre de les idees, per
a rectificar les que són errades, per a il·luminar les tenebres
de l’enteniment, és sens cap dubte la devoció a la Verge Maria
un medi poderosíssim. No en va li canta la Iglésia que és
Estrella del mar, ni en va els sants i piadosos cristians se la
imaginen com una figura lluminosa, desterradora de tenebres
i que projecta la llum de la vida que ens guia pels camins
d’aquesta vall de llàgrimes. Perquè la comunicació de les
idees, l'estendre opinions, principis i creences, es facilita en
gran manera si el fil conductor de les idees és l'afecte, si la
propagació és estimulada per l'amor o altres sentiments, puix

GRÀCIA D'UNA DONA

95

el sentiment és fecundant, és una influència que fa germinar
i créixer les idees, i una propaganda activa i fecunda suposa
un sentiment molt viu que la promou.

V

Manera pràctica de celebrar el jubileu marià

Per això Nós, considerant la facilitat amb què la devoció a
la Immaculada Verge Maria s’apodera del cor dels cristians,
purificant, santificant i endolcint els sentiments, i il·luminant
els esperits amb aquella llum que ve de dalt i desterra les te¬
nebres produïdes per les fermentacions de les concupiscèn¬
cies, exhortem als nostres diocesans perquè, aprofitant aquest
any jubilar dedicat a la Immaculada Concepció de la Verge
Maria, mirin d’augmentar la devoció a aquesta celestial Se¬
nyora, i que la seva devoció sia fervent i pura, recta, tribut
de sentiment i de voluntat, homenatge de virtut cristiana, de
puresa de vida i de divina caritat. Oferir la nostra oració amb
un cor impur és presentar un regal exquisit en una vaixella
immunda. Sia, doncs, la primera diligència purificar els nos¬
tres cors; per això nostre Santíssim Pare Pius X, per a honrar
més a Maria Immaculada, ha concedit el Jubileu, que no és
altra cosa que facilitar a nosaltres, pecadors, la purificació
de les nostres consciències, la santificació de les nostres
ànimes.

I exhortem d'una manera particular als fidels cristians de
la nostra jurisdicció, als caps i amos de casa, perquè practi¬
quin el culte domèstic en honor de Maria Santíssima. Abans
tota casa cristiana, fos qualsevol la seva categoria o posició,
tenia una imatge o pintura de la Mare de Déu en el lloc més
distingit de l’habitació, i allí es donava culte a la celestial
Senyora, i a son voltant es reunia la família en les circums¬
tàncies solemnes de la vida per a pregar i implorar son po¬
derós auxili amb les hores de la tribulació, per a dar-li grà-

96

J. TORRAS I BAGES

cies amb motiu de les alegries; i sempre aquell lloc era com
el sagrat de la casa on s'anava a cercar el consol, la serenitat,
la pau de la vida.

Per desgràcia, la moda, que és l'esperit mundà tirànic, an-
ticristià i sovint ridícul, però que domina fàcilment als homes,
enganya a molts, i, amb pretext de major elegància i de gust
més exquisit, fa desaparèixer el venerable costum de les Imat¬
ges sagrades i posa en son lloc objectes profans, que anomena
artístics i quasi mai ho són, sovint perillosos, i sempre molt
inferiors a la Imatge d'Aquella que és mirall d'eterna bellesa,
i que abans presidia a totes les cases cristianes, com presideix
des de son tron gloriós, al costat de son diví Fill Jesús, la
societat sobirana del cel.

i Quina manera més pròpia d'una família cristiana de
solemnitzar el quinquagèsim aniversari de la definició dog¬
màtica de la Concepció Immaculada que posar sa devota Imat¬
ge en el lloc més íntim i més sagrat de la casa?

Però ja no solament Nós desitgem que la Imatge de Maria
santifiqui la família essent com un llaç sobrenatural d’espi¬
ritual afecte entre tots els seus individus, sinó que exhortem
als nçstres feligresos perquè no deixin perdre el costum d'es¬
criure 1 ’Ave Maria puríssima sobre el llindar de la porta de la
seva casa i d’honrar aquesta amb la Imatge de Maria posada
a l’exterior, amb son corresponent llantió en lloc oportú i
propi, lo qual no solament és un medi d’edificació pública i
social, sinó que també contribueix al bon aspecte i gràcia dels
carrers de les poblacions. La moda fa posar-hi estàtues vanes
i sense cap significat moltes vegades, i desterra com cosa anti¬
quada les imatges de Maria, que seran perpètuament pel poble
cristià motiu de goig, que desperta en els cors nobles sua-
víssims i purs sentiments.

Fan falta a la societat els bons sentiments, i els bons sen¬
timents són aquells que estan regits rectament; perquè tot
sentiment natural és bo, puix la naturalesa, igualment que la
gràcia, deriva de Déu, Criador del cel i de la terra; però

GRÀCIA D'UNA DONA

97

l'egoisme, que és l'essència del pecat, enverina els sentiments
humans, convertint-los en elements pertorbadors de la socie¬
tat, i en medis i perills d'eterna condemnació dels homes. Per
això Nós creiem que la devoció a Maria Santíssima és un
medi poderosíssim per a portar la concòrdia social. L’Esperit
del mal ha encès avui dia el foc de la discòrdia i de l'odi en¬
tre els homes, qui tenen de son Criador i de son Redemptor
Jesús el precepte fonamental d’amar-se els uns als altres com
germans. Naturalment que Nós creiem que també s’han d’usar
medis de caràcter econòmic per a restablir l'harmonia entre
les diferents classes de ciutadans, i així ho havem manifestat
en algunes altres Cartes Pastorals; però és indubtable que a
l'odi de classes, atiat per les sectes antisocials, la Iglésia ha
d’oposar l'amor dels uns als altres, amor d'obres i no solament
de paraules, servint-se, ajudant-se, consolant-se i estimant-se,
com fills que tots som d'un mateix Pare celestial i destinats
tots igualment, segons els mèrits i virtuts de cadascú, a l’eter¬
na possessió de la Glòria.

I Maria Santíssima és la font d'aquest amor sobrenatural,
diví i humà. Acudim, doncs, a Ella, estimats germans i fills,
principalment en aquest any jubilar que la Iglésia consagra
a són culte i servei. Ara va a començar el mes d’octubre, el
mes del Sant Rosari, l'oració predilecta de Maria i el culte
de família per excel·lència. Per les piadoses súpliques del Ro¬
sari tenim la seguretat d’obtenir la protecció de la Immacu¬
lada Senyora. Sia en aquest any jubilar el mes d'octubre un
mes de renovació de la pietat de les famílies cristianes envers
la nostra celestial Mare, i que el culte domèstic del Rosari
torni a ésser com un distintiu de tota casa catòlica; així com
la solemnitat de la Immaculada Concepció, que ha de cele¬
brar-se el dia 8 de desembre, sia com una mena de plebiscit,
com un sufragi universal en el qual el poble cristià reconegui,
ratifiqui i proclami a Maria per Reina de cels i terra; al qual
fi als reverends Rectors de les iglésies de la nostra Diòcesi,
dins dels medis i de les condicions que cada un d'ells pugui
disposar, manem:

98

J. TORRAS I BAGES

Primer: Que cl mes d'octubre, mes del Sant Rosari, segons
les disposicions pontifícies, aquest any, com a preparació a
la festa jubilar de la Immaculada Concepció, sia celebrat amb
més obsequiosa pietat, exhortant al poble cristià els reverends
Rectors perquè les famílies renovin i sien fidels a la pràctica
de la recitació en comunitat del Sant Rosari, i procuraran
igualment celebrar amb la major solemnitat possible la pro¬
cessó del primer diumenge d'octubre.

Segon: En quant sia possible, abans de la festa jubilar de
la Immaculada procuraran celebrar novenes, tríduums o altres
actes piadosos, quant més devots millor, com preparació del
dia que recorda el privilegi singular i exclusiu de Maria que
la posa sobre tota criatura, i que amb sa divina maternitat
li dóna una dignitat superior a tots els àngels i la constitueix
com a llaç d'unió entre Déu Omnipotent i nosaltres, els homes
flacs i pecadors; i en el dia de la festa, a més de les solemni¬
tats del temple, allà on bonament sia possible, procuraran
que el poble fidel amb públiques demostracions d'afecte, se¬
gons les condicions de cada lloc, celebri la glòria de la celes¬
tial Senyora reconeixent-la Reina de tots els sants del cel i de
tots els cristians de la terra.

Caríssims diocesans: Posseït Nós íntimament del sentiment
de la Iglésia sobre l'omnipotent intercessió de Maria Santís¬
sima, mai acabaríem d’exhortar-vos a que li professeu una de¬
voció fervent i pura, a fi d'alcançar la victòria de la vida tan
difícil enmig de les seduccions del segle; i pel restabliment
entre els cristians de la concòrdia mútua i de l'afecte frater¬
nal entre tots. Per una dona vingué al món la desgràcia del
pecat, llavor de tots els mals de la terra, de les epidèmies, de
la fam, de la guerra i de la discòrdia social, i, sobretot, de la
condemnació eterna; per la gràcia d’una Dona ve al món tot
el bé, puix per medi d'Ella envià Déu al món son Verb etern,
de qui deriva la pau, l’amor i la fraternitat entre els homes
i després la immortalitat gloriosa. La gràcia de Maria és su¬
perior a la desgràcia d’Eva. Els qui tenen el cor pres de la
supèrbia, la gent pompàtica i altisonant, es resisteix a con-

GRÀCIA D’UNA DONA

99

fessar que la Humanitat se salvi per la gràcia d’una Dona;
els humils de cor, els convençuts de la impotència humana,
per a trobar l’elevació espiritual, la dignitat de la vida i el
mèrit de la virtut reconeixen la necessitat d’un auxili diví, i
agraïts confessen que aquest auxili s’ha obtingut per la gràcia
d’una Dona.

Acudim, doncs, tots a la intercessió omnipotent de Maria
perquè ens alcanci de la Justícia eterna aquelles benediccions
de suavitat i de dolçura que les Sagrades Lletres prometen
als qui honren als seus pares. Jesucrist ens donà a Maria per
mare; honrem-la, doncs, degudament, i el Déu Totpoderós
vos donarà, caríssims germans i fills, aquella Benedicció que
sobre tots vosaltres implorem en nom del Pare f, del Fill f
i de l’Esperit Sant t- Amén.

Vic, 15 de setembre, festa de l’Octava de la Nativitat de Nos¬
tra Senyora, de 1904.

L’ELEVACIÓ DEL POBLE, O SIA,
LA DEMOCRÀCIA CRISTIANA*
(Contra l’error socialista)

I. La Iglésia i les formes socials.

II. Sols l'Evangeli té una filosofia social.

III. La Democràcia és una qüestió d’esperit.

IV. La Democràcia socialista.

V. La Democràcia cristiana.

VI. Tradició democràtica de la-Iglésia.

VII. El Sacerdoci i la Democràcia.

VIII. El Sacerdoci, institució eterna, i el Sacerdot, home del dia.

IX. Doctrines democràtiques de la Iglésia.

X. La Llei Natural davant de les dues Democràcies.

XI. El Decàleg és la Llei de la vida social.

XII. L’Elevació cristiana i la nivellació socialista.

XIII. L'Elevació de l’esperit i el millorament material.

* Pastoral de Quaresma de l’any 1905. Pren peu de les doctrines so¬
cials de Lleó XIII, principalment en l'encíclica Graves de communi, del
12 de gener del 1901, i exposa la tradició democràtica de l'Església en
tots els seus ordres. Prat de la Riba digué d’aquest document: «La pas¬
toral del Doctor Torras és magnífica; la que m’ha fet més efecte de totes
les que ha fet fins ara. És de Papa, de gran Papa.»

L'tlLEVACIÚ DEL POBLE

101

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre
Senyor Jesucrist.

Pararé Domino plebem perfectam.
«A preparar al Senyor un poble
perfet.»

(Lluc, I, 17.)

I

La Iglésia i les formes socials

La Iglésia porta el timó de la Humanitat en el viatge que
aquesta va fent sobre la terra, i Ella, amb els ulls posats en
l'eternitat, en les contínues varietats dels temps, va acomodant
els homes als nous temperaments socials perquè visquin se¬
gons la Llei de l'Evangeli; única Llei, junt amb la Llei natu¬
ral, que serveix per a totes les situacions, fins les més opo¬
sades entre si, de la vida humana. L'Evangeli no conté una
forma concreta, i, no obstant, pot donar forma a totes les
situacions concretes socials, polítiques i econòmiques dels ho¬
mes, com Déu Criador, forma infinita, 1 la dóna a totes les
existències de la creació. 2 L'Evangeli té una amplitud immen¬
sa perquè està destinat a abraçar a la universal Humanitat en
totes ses formes, situacions i estats; és l'Evangeli del regne
de Déu, que mai tindrà fi sobre la terra.

1. Div. Thom., Sum. theol, 1, q. 3, a. 2.

2. Ibíd., 1, q. 55, a 3.

102

J. TORRAS I BAGES

Cada forma i situació social, política i econòmica voldria
tenir l'exclusiva de l'Evangeli. La Iglésia té tant de treball
per a defensar-se dels enemics com dels amics, perquè vol
conservar la seva llibertat, la llibertat pròpia dels fills de
Déu, perquè Ella és la Filla de Déu per excel·lència. L'empe¬
rador Romà, fet ja cristià, enyorava la dignitat pontifícia amb
què s'adornaven els seus antecessors del paganisme; el feu¬
dalisme volgué fer de la Iglésia una de les institucions de son
sistema legal i polític; la monarquia absoluta intentà fer-la
seure amb gran majestat en son mateix tron per a regir-la i
governar-la a son pler, com avui encara la governen, en la
part que se separà de la Iglésia romana, les grans monarquies
del nord d'Europa; i la moderna Democràcia, tan pretensiosa
i ambiciosa com les formes socials que la precediren, continua
la tradicional empresa de voler dominar la Iglésia i fer-la un
membre del cos social... quan ella ha d'ésser, segons la Llei
de sa fundació, l'esperit qui la regeixi i vivifiqui, no per força,
sinó de grat; perquè la Religió és vida, i aquesta no s'infon
per contrarietat, sinó per simpatia i amor.

L'òrgan principal de la Providència de Déu en el govern
espiritual i moral de la Humanitat és el magisteri de la Iglé-
sia romana, i quan aquesta, per boca del Vicari de Jesucrist,
ha parlat en forma solemne i magistral a tot el poble cristià
de la Democràcia, 1 no en el sentit polític de predomini d'una
classe en el govern dels Estats, que en això no s’hi fica la santa
Mare Iglésia, considerant-ho cosa que Déu Criador ha deixat
a les disputes dels homes, sinó simplement com una neces¬
sitat de la societat moderna cristiana d’ajudar al poble ínfim,
a la plebs, a elevar-se a una major dignitat espiritual i moral,
i també d’assegurar-li en lo possible, dins de les contingències
de les coses humanes, un major benestar econòmic, 2 els qui
tenim un verdader magisteri de dret diví, la missió d’ensenyar,

1. Epist. Enc. Leonis XIII, Graves ds communi, Istruzione delia
S. C. degli affar. ecclesiastici straordinari, etc., et alibi.

2. Enc. De conditione opificum.

l'elevació del poble

103

just és que fem també matèria de nostres ensenyances la
qüestió de la Democràcia, a fi de fixar els termes de sa dis¬
creta intel·ligència en la forma que l'ensenya la Iglésia, expli¬
cant-la als fidels cristians com a norma de sa conducta en les
relacions amb la vida pública o social.

És clar que la nostra missió de Pastor de les ànimes s'e¬
xerceix principalment amb els homes particulars preparant-
los per a sa eterna salvació, però és impossible tractar a l'home
en abstracte, extreure'l de la societat, perquè Déu Criador l’ha
fet social, i quan Déu Redemptor vingué al món i li donà una
Llei de vida, l'Evangeli, aquesta Llei ha volgut que fos essen¬
cialment social. El cristià és l’home social per excel·lència, i el
nom Iglésia significa junta, congregació, reunió de molts. La
filosofia té sempre estret l'horitzó, i per això entre els seus
deixebles, tant antics com moderns, abunden els pessimistes
quí desesperen de la societat i la consideren incurable; i a
l’home particular per a perfeccionar-lo, per a proporcionar-li
la felicitat, l’aïllen, li fan un tron de sa pròpia supèrbia, pres¬
cindint dels demés individus del llinatge.

II

Sols l'Evangeli té una filosofia social

Fora de l’Evangeli no existeix una filosofia de la societat.
En tal cas existeix en forma positivista, és a dir, prenent per
base el fet existent, estudiant les seves transformacions, el
caràcter que presenta segons les èpoques; o en forma instin¬
tiva, i, de consegüent, cega i incapaç de formular la Llei de
l'equilibri necessària en l'estàtica social. Fora de l'Evangeli
no existeix la Llei de l'harmonia humana, com no existia abans
de la seva predicació, i prescindint d’ell és impossible que
existeixi en una forma racional i lluminosa; serà, en tal cas,

104

J. TORRAS I BAGES

com una necessitat que no és evident que sia prou satisfac¬
tòria a tots els individus del llinatge. L'ordre, la disposició i
la distribució dels diferents membres del cos social, la filo¬
sofia purament humana provarà que són necessaris, que sens
ells desapareix l'equilibri, i que, per tant, perilla, si no es té
en compte aquesta Llei d’equilibri, d'enrunar-se tot l’edifici
de la civilització construït instintivament, en virtut d'un im¬
puls del Criador; però totes les filosofies dels homes no po¬
dran explicar la raó de la distribució social, de les desigual¬
tats humanes, perquè dins de l’esplèndida civilització, usant
el llenguatge de Sant Pau, els uns han de tenir oficis d’honor
i els altres oficis vils, perquè, essent iguals per naturalesa, han
d'ésser desiguals en la participació de les comoditats, dels
goigs i de les preeminències. Els antics inventaren la teoria
de castes diverses d'homes, que el Cristianisme ha destruït,
per a justificar la desigual distribució dels avantatges socials;
i aquells homes així vivien contents amb aquesta lògica de
la desigualtat en la distribució social. Posseïen el perquè de la
desigualtat. El Cristianisme ha destruït aquest perquè i n'ha
donat un altre: essent la vida present i transitòria vestíbul
d'una altra que mai s’ha d’acabar, i havent-se-la de guanyar
cadascú amb l’exercici de la virtut, la Providència, qui gover¬
na a la Humanitat i vol sublimar-la amb una perfecció supe¬
rior, ha disposat la present diversitat de condicions i d’estats
en els homes per a donar lloc a l'exercici de virtuts diverses
que produeixin una sublim harmonia moral, i faci als homes
que a ella hagin contribuït mereixedors d’una dignitat i feli¬
citat sobirana en l’altra vida.

Destruïda per la impietat aquesta raó de l'harmonia so¬
cial, difícilment l'home modern en trobarà cap d'altra que el
satisfaci; i els homes d'Estat, per hàbils que siguin, si volen
fer de la impietat instrument de govern, no arribaran a aque¬
lla estabilitat harmònica i lliure de la vida pública, de la qual
tots els elements de la societat en participen.

L 'ELEVACIÓ DEL POULE

105

III

La Democràcia és una qüestió d’esperit

Ningú pot canviar la naturalesa de les coses, ni el temps,
ni el talent, ni les passions dels homes. L’home és un ser fona¬
mentalment espiritual, puix la seva part material està subor¬
dinada a l'esperit i deu ésser governada per la intel·ligència.
Sempre la Humanitat ha tributat l’honor de superioritat a
l'esperit; i avui dia mateix, no obstant d’estar en ple mate¬
rialisme pràctic, enmig d’una civilització sensual, els qui es
presumeixen d'ésser superiors als demés, i fins es fan profetes
anunciadors d’una forma de vida més excelsa, els mundans
qui senten la pruïja de satisfer les altes facultats de l’esperit,
i no són prou humils per a subjectar-se a la lluminosa revela¬
ció del dolcíssim Déu i Home, i cerquen revelacions estra¬
nyes, intuïcions imaginàries i emocions singulars, s'anomenen
intel·lectuals, i nosaltres els amem particularment, perquè són
un testimoni esplèndid i eloqüentíssim de la Humanitat en
contra del materialisme, i una confessió explícita i evident de
la insuficiència de lo terrenal, de lo sensible, de lo comú i
natural, de lo humà, pel repòs i felicitat de l'home, una de¬
mostració de la necessitat de lo sobrehumà, puix ells a si ma¬
teixos, com si fossin homes típics i perfets, es canonitzen de¬
clarant-se Superhomes.

I havem fet aquestes observacions i consideracions per a
anar a parar a l’arrel, a la font, principi o germen de tota for¬
ma social, que sempre és evidentment l'esperit. L'esperit és
lo que caracteritza i determina una institució, una classe o
una forma social, és lo que li dóna la direcció, li imprimeix
moviment i determina l’objecte; i per això qui penetra l’es-
perit d’una institució té d'ella un coneixement íntim i més
complet que no pas si conegués el detall de sa estructura ex¬
terna. Si per un cas qualsevol o per una influència eficaç can¬
via l’esperit d’una institució, la institució queda radicalment
canviada; no és la mateixa, encara que les formes externes no

J. TORRAS I BAGES

106

hagin canviat, perquè les accions són Ics qui declaren ïa
naturalesa del subjecte qui les obra, els efectes la de la causa
qui els produeix, puix l’activitat és la manifestació de la vida, 1
és la mateixa vida, i la vida és cl ser.

Per això la qüestió de la Democràcia, com totes les qües¬
tions humanes, és en sa arrel i principi, en son germen i es¬
sència, una qüestió espiritual, és una qüestió religiosa, i qui
la vol tractar amb profunditat ha d’arribar a Déu, Esperit
Infinit, amb qui està necessàriament lligat l’esperit de l’home.

IV

La Democràcia socialista

El Sant Pare Lleó XIII parla de dues democràcies que
tenen principis diferents, procediments diversos i que van a
fins oposats. Aquestes dues Democràcies mai podran avenir-
se. La democràcia dels socialistes és anticristiana, és materia¬
lista en sa doctrina i en sos fins. És filla de la concupiscència,
i, per tant, tumultuosa, cega i insadollable. No té regla, ni té
fre, ni sap on va. Els mateixos doctors de la secta, homes de
talent indubtable alguns d’ells, després d’explicar la seva teo¬
ria la declaren irrealitzable. De consegüent, és falsa; perquè
la veritat és la realitat, i tota doctrina que es separa de la
realitat és impossible que sia verdadera, no cal cercar argu¬
ments per a destruir-la, ella mateixa es destrueix, perquè no
és la vida, sinó la mort; és una composició de la fantasia, una
obra d’imaginació, no un organisme vivent.

Els doctors socialistes ensenyen que la societat és una
evolució de la matèria, que aquesta és qui ha donat forma a
la societat, que ella ha determinat l’estructura social, els prin¬
cipis qui regeixen a la Humanitat, les creences, els sentiments,

1. Thom., 1, q. 18, a. 2.

LLLF.VACÏÓ DEL POBLE

107

els costums i les lleis. Tota la filosofia de la història per ells
és aquesta. Els genis immortals qui han discorregut sobre el
curs de la Humanitat en el món, veient-hi una mà omnipotent
qui la condueix i guia, i han considerat als homes com ins¬
truments racionals qui compleixen amb l’esforç de sa volun¬
tat intel·ligent uns designis d'enaltiment de la dignitat humana,
un desenrotllament del llinatge qui dóna lloc a la virtut, a
Theroisme, a la santedat, a una excelsa perfecció i bellesa de
la societat, qui han considerat aquesta com una sublim cons¬
trucció d'un Arquitecte Omnipotent i sapientíssim, més har¬
mònica, més hermosa, sobreexcel·lent a la mole material del
món que serveix d'habitació al llinatge, aquests genis immor¬
tals qui han considerat la perpètua lluita humana, l’existència
del bé i del mal, la perennitat del conflicte humà com un
medi de perfecció moral, com una situació transitòria, evolu¬
tiva, en la qual l’home ha de demostrar son valor personal,
ha d'adquirir mèrits que seran recompensats en una altra
vida, al dir dels doctors socialistes s'han enganyat, han sigut
uns visionaris, uns fanàtics, uns preocupats qui han sugges¬
tionat a la Humanitat fent-li creure en el Dret natural, és
a dir, en la Religió, en el matrimoni, en la propietat i en l'au¬
toritat.

Segons ells, tot comença i tot acaba en la matèria, en la
possessió de la riquesa, en les lleis econòmiques que instinti¬
vament regeixen la societat. I ells, tan naturalistes, tan adora¬
dors de l'animalitat, volen destruir el dret de la naturalesa,
quod ipsa Natura docuit, elaborat uniformement en lo essen¬
cial en totes les èpoques i en totes les races humanes, així que
arriben a la vida de la civilització. Ells pretenen que les grans
institucions humanes, la religió, el matrimoni i la propietat,
han sigut un producte, un efecte, una conseqüència de l'estat
econòmic, medis inventats per a legitimar-lo. Fins el Cristia¬
nisme, fet històric l’aparició del qual sobre la terra consta
d'una manera evident, volen que sia una invenció per a jus-

108

J. TORRAS I BAGES

tificar la forma econòmica de la societat. 1 Tot per ells comen¬
ça en la matèria, i acaba també tot en la matèria; perquè ells
ensenyen que això és tota la finalitat humana: gaudir de la
riquesa.

Considereu, de consegüent, si el Cristianisme mai podrà
avenir-se amb aquesta doctrina, i si és possible que ella pre¬
valgui sense que la civilització humana tingui un eclipsi total.
Cap cristià pot professar aquesta doctrina sense abjurar de
la seva religió, com tota societat qui vulgui conservar l'estat
de civilització deu rebutjar-la igualment.

Però les actuals tempestats socialistes, l’immens moviment
produït en tot el món civilitzat, les irrealitzables utopies, les
comminacions contra el capital i la propietat, la proclamació
de la tirania econòmica, l’apoteosi de l'obrer feta sovint, apro¬
fitant-se de sa inexperiència, per a obtenir una representació
social, molts que es diuen amics de l'obrer, i que no sembla
que estiguin inclinats al sacrifici en favor del proletari, apo¬
teosi de l’obrer, no com la de la Iglésia respectant les altres
classes, sinó injuriosa en contra del llinatge humà de les
antigues generacions, i injusta contra les altres classes so¬
cials, aquest moviment immens i amenaçador ha despertat l'à¬
nima adormida de molts cristians, i la caritat social, l'amor
al poble en sa classe ínfima, a la plebs, ha renovat aquella
sublim filantropia que aparegué en el món, segons deia Sant
Pau, 2 al venir a la terra el nostre Déu i Salvador, Jesús.

V

La Democràcia cristiana

No és possible major unitat i constància d'esperit, que la
que té la Iglésia catòlica en son curs, mai interromput, per
entre les generacions humanes; al revés de lo que passa en

1. Vide La pietra angolare del socialismo scientifico («La Civiltà
Cattolica», any LV, vol. IV).

2. Titus, III, 4.

l’elevació del poble

109

l’heretgia. La Iglésia guarda el dipòsit de la Veritat, li és fidel,
i obra sempre de conformitat amb ella; l'heretgia és una ob¬
sessió d'orgull, i aquesta passió és variable, no és una regla
com la Veritat, i els qui estan obsessionats per ella són menys
de lo que ells es pensen, falsos profetes de totes les èpoques,
tenen sols un valor negatiu en la història humana, serveixen
als qui combaten i són el contrapès de l’equilibri; però ells
en si careixen de potència edificativa. Els nihilistes són sa més
lògica conseqüència i son símbol més exacte. Existeix certa¬
ment una tradició herètica, no una transmissió de doctrina,
sinó una comunicació de concupiscència carnal i intel·lectual
que rebutja tot fre, i sa raó d'ésser és contrariar el fre, i son
objecte dissipar l'esperit que procedeix de dalt i amb gran
misteri governa la successió dels segles, o sia la vida humana
sobre la terra. Lo contrari de la sobrenatural tradició cris¬
tiana.

Entre els profetes i apòstols, entre els evangelistes i els
Papes, en sa ensenyança canònica hi ha una admirable trans¬
missió d’Esperit. Lleó XIII proclama una democràcia no po¬
lítica, sinó social, independent de tota forma de govern, que
deixa a les disputes dels homes; encara més, reprèn seriosa¬
ment com un abús de la Religió als qui es valen d'aquesta en
favor d'algun partit polític, als qui volen fer un partit de la
Democràcia cristiana, i declara a aquesta no política, sinó
humana.

D'aquesta Democràcia humana, doncs, anem a parlar, de
l’elevació del poble ínfim, de la plebs, pronosticada pels pro¬
fetes, qui tingueren la visió d'un estat social de perfecte equi¬
libri, d’igualtat humana, d’una nivellació en virtut de la regla
de la justícia, de l’excel·lència essencial de l'home, que no pro¬
vé de son naixement, ni de ses riqueses, ni de son talent, sinó
de sa bondat moral, de sa justícia i de sa virtut, qui anuncia¬
ren la vinguda al món d'un Home típic, exemplar, excels í
diví. Cap de tot el llinatge humà, sens ésser eixit de les esco¬
les dels savis, ni posseir riqueses, ni obtenir el poder polític;
al revés, obrer, tota sa vida, l'acabarà despullat, escarnit i

110

J. TORRAS I BAGES

crucificat pel món, el qual és incapaç de comprendre sa doc¬
trina d'espiritual perfecció, qui espiritualitzava l’autoritat, la
propietat i la família, i predicava la igualtat humana al ma¬
teix temps que el respecte a la legítima jerarquia.

Anem a parlar d'una Democràcia que havia de destruir les
tiranies i les injustícies amb què els forts oprimien als dèbils,
creant una atmosfera moral, establint uns principis de frater¬
nitat universal que havien de penetrar fins al moll dels ossos
de la Humanitat, la qual d'aleshores endavant no suportaria
la negació de la dignitat humana, fins en els seus represen¬
tants més humils, més dèbils, més ignorants, i veuria una
imatge de Déu, fins en els idiotes, en els envilits pel vici i
fins en els mateixos criminals i malvats. És una de les visions
més completes, una de les pronòstigues més evidents de l'Era
cristiana, el psalm LI. En ell la deslliuració del poble, l’exalta¬
ció de l’humil, el refrenament del poderós són el distintiu del
regnat espiritual del Messies, que ha d’ésser de perpètua du¬
ració i de tots els països del món. 1 L'exaltació de la plebs opri¬
mida va sempre junta en les visions profètiques, lo mateix
que en la revelació evangèlica, amb la nova manera d'ésser de
la Humanitat que venia a establir en la terra el Fill de Déu.
Les veus dels profetes, la de la Verge Maria, la predicació del
Precursor, les ensenyances dels evangelistes i apòstols, la
vida i la doctrina de tots els sants de la Iglésia catòlica cons¬
titueixen un himne de perfecta harmonia en honor de la De¬
mocràcia cristiana, un càntic sublim a l'elevació popular, a la
gloriosa exaltació de la plebs, a sa deïficació en virtut de la
gràcia, que la Iglésia, nostra Mare, expressa en les solemnitats
de sa litúrgia manant al ministre sagrat que encensi al poble.
Nosaltres no qualifiquem al poble de sobirà; el domini ver-
dader sols pertany a Déu; però la teologia catòlica ensenya i

L Tal vegada, en compte del psalm LI, l'autor es vol referir al psalm
LXXI, en el qual apareix molt viva la idea de l’exaltació del pobre i
l'abatiment del poderós en el regne del Messies.

l’elevació del poble

111

la sagrada litúrgia considera al poble cristià com l’habitació
més digna de l’Altíssim.

Les paraules de la gloriosa i sempre humil Verge Maria al
visitar a sa cosina Elisabet, que un antic tirà volia fer esbor¬
rar de l’Evangeli de Sant Lluc, 1 i un pseudo-teòleg germànic,
protestant i racionalista, declara de sabor anarquista, no són
altra cosa que l'expressió de l'excelsitud de la justícia, de la
justícia de la misericòrdia, de l’ordre humà, que no es funda
en la raça, ni en la riquesa, ni en el poder; són una revelació
anticipada de la jerarquia verdadera i eterna, que Jesucrist
després ensenyà al predicar l'Evangeli de son Regne en la ter¬
ra, i que la Verge Maria retreu com llei que ja ha presidit en
el govern providencialment especial del poble d’ïsrael, pre¬
valent en definitiva la virtut sobre la força, la humilitat sobre
la supèrbia, i declarant la humilitat base, principi i germen de
Ja grandesa verdadera.

VI

Tradició democràtica de la Iglésia

Són evidents els orígens democràtics dels Cristianisme.
El Precursor del Messies declara que sa missió és preparar-
li una plebs perfecta; i entre la plebs apareix, viu, conversa
i tracta el Fill de Déu fet home; i encara que Ell í els seus
deixebles no exclouen del Regne de Déu, de la Iglésia, a les
classes altes i riques, sinó que, al revés, a tothom hi criden,
perquè la salvació és per tots els homes de bona voluntat, no
obstant, Jesucrist declara la summa dificultat de salvar-se que
té el ric; 2 la primitiva Iglésia, deien els seus enemics, que sols
es componia de pobrissalla, i encara que això no sia cert, no

1. Vide A Lapide.

2. Mateu, XIX, 23.

112

J. TORRAS I BAGES

obstant, la pobresa i la caritat constituïen la principal exe¬
cutòria de noblesa d’aquella societat perfectíssima en què no
hi havia teu ni meu, fins al punt de que molts rics voluntària¬
ment es desprenien de sos cabals posant-los als peus dels
Apòstols per a ésser distribuïts entre la Comunitat segons les
necessitats de cadascú. 1 I aquesta voluntària forma de vida co¬
muna, tan a propòsit per a arribar a la sublimitat de l'espíri-
tualisme cristià, encara que sia impossible en una societat
immensa com és la societat cristiana, que ha d’abraçar tota la
terra, en sos diferents continents, imperis i nacions, i ha de
durar fins a la fi dels segles, no obstant, aquesta forma volun¬
tària de vida pobra i comuna, que constitueix l’ideal del Cris¬
tianisme, ha estat, és i serà la forma predilecta de la Iglésia,
la qual la conserva amb gran amor per a aquelles ànimes fer¬
voroses qui aspiren a la perfecció dins de la vida religiosa.

És necessari repetir molt sovint que la utopia socialista,
en lo que es refereix a la distribució de la riquesa, ve de donar
una base obligatòria a una forma de vida que sols pot subsis¬
tir voluntària i entre gent d’una certa altesa de vida. Que el
socialisme voluntari i evangèlic és condició sublim de lliber¬
tat d'esperit; i el socialisme obligatori i revolucionari fóra
oprimiment i esclavitud dels homes. La Iglésia té per proce¬
diment essencial la llibertat, la Revolució la imposició; per
això les dues seran perpètuament antitètiques.

La Iglésia perennement ha donat culte a la pobresa i ha
prestat homenatge d'amor a la plebs, perquè la pobresa í la
condició humil, en la vida present, si són voluntàriament vol¬
gudes, o almenys acceptades, aleshores són meritòries, estat
de dignitat i en gran manera venerables. La història ens refe¬
reix d’antics sants reis i reines que s’agenollaven davant dels
pobres, que els besaven les llagues si estaven malalts, i eren
els seus súbdits predilectes, puix els consideraven en la con¬
dició superior de la jerarquia dels homes i en el grau més

1. Fets, IV, 35.

l’elevació del poble

113

pròxim de la dignitat divina. Sant Lluís, rei de França, deía
que li feia més por la maledicció d'un pobre que un exèrcit
enemic. Per això amb gran raó el Sant Pare Lleó XIII rebutja
la idea de que la Democràcia cristiana sia una cosa nova, una
forma que ara hagi de començar, sinó que, derivant de l'anti-
quíssima font de la revelació profètica, completada i magni¬
ficada per la revelació de Jesucrist, consignada en els codis
evangèlics i apostòlics, pels quals es regeix la Humanitat cris¬
tiana, la ïglésia perennement l'ha ensenyada per medi dels
seus doctors i sants.

La predilecció de Jesucrist pels pobres i humils ha sigut la
marca característica de la seva ïglésia, i el cultiu d’aquest sen¬
timent, l’ensenyança d’aquesta doctrina, prové de la inspira¬
ció contínua de l'Esperit vivificant del Cristianisme.

I no pot ésser d'altra manera, perquè aquest sentiment i
aquesta doctrina són un element essencial de la nostra reve¬
lació i de la nostra religió, fins al punt de que el Redemptor
explícitament nega l'entrada en son Regne etern al qui s’apar¬
ti d'aquestes divines ensenyances seves: lo petit, lo humil, lo
insignificant, lo despreciable als ulls del món, és preciós als
ulls de Déu; en la situació definitiva de la Humanitat, els qui
en el món són els darrers, allà seran els primers, i és impos¬
sible que sia amic de Déu qui no és amic dels pobres, dels
humils i dels petits davant del món. 1

A la cooperació d'aquesta admirable obra divina, que els
homes mai haurien imaginat, a l’edificació d'una societat que
té per obligació essencial, imprescindible, que declara obra no
sols de justícia, sinó d'amor, l’atenció preferent, la predilec¬
ció, el servei dels humils i petits segons el món, dels desem¬
parats de la fortuna, a la cooperació d'aquesta obra admira¬
ble, iniciada pel mateix Déu, han sigut cridats per obrers,
amb preferència a totes les clases socials, els fills dels pobres.
Els dotze apòstols, les pedres fonamentals de l’edifici, foren

1. Marc, X, 15. Mateu, XX, 35.

114

J. TORRAS I BAGES

pobres, pobres continuaren essent en gran part els qui vin¬
gueren després; l’accepció de persones, el fer diferència entre
rics i pobres, el donar preferència als rics fou anatematitzat
pels apòstols amb gran severitat; 1 i els graus més alts de la
jerarquia cristiana, la dignitat sacerdotal, ha sigut sempre
amb preferència conferida als fills dels pobres. Fins en els
temps feudals, en les situacions socials de predomini de l’ele¬
ment aristocràtic, fins en aquelles èpoques en què el poder
feudal i aristocràtic semblava que s'imposava a la Iglésia,
aquesta conservà sempre amb gran energia el principi i la
tradició catòlica, i els Papes qui aleshores governaven a la
Iglésia s'oposaren, fins a morir en el desterro, a que les
dignitats eclesiàstiques passessin a formar un membre de
l'organisme feudal i aristocràtic.

Aquesta és la gran glòria de la Democràcia cristiana: la
perpètua reivindicació que ha fet la Iglésia en favor del po¬
ble, contra tota classe de pretensions exclusivistes dels pode¬
rosos, dels rics i dels qui tenen el predomini polític per a
exercir ells sols el govern espiritual de la Humanitat, per
a ésser els magistrats qui sostinguin i apliquin la Llei de Jesu-
crist a la consciència humana.

VII

El Sacerdoci i la Democràcia

I aquesta providencial forma de govern exercida principal¬
ment pels fills dels pobres, qui s'imposen a l’aristòcrata, al
milionari, a l’erudit, al guerrer i fins al príncep, i fan la Llei
al món, aquest miracle de governar als poderosos, els qui no
tenen força, profetitzat ja per Isaïes 2 quan deia que temps

1. Jaume, II, 1-9.

2. XI, 6.

L'EI.F.VACíÓ DEL POBLO

115

a venir es veuria un noi que amb una verga menaria i pastu¬
raria ramats de feres que l'obeirien, aquesta forma de govern
democràtic, aquesta summa magistratura exercida pels fills
dels pobres, d’això mateix, de son origen obrer, humil, des-
preciable als ulls del món pompàtic, treu en l'ordre humà la
força de l’eficàcia de sa missió mai interrompuda.

Certament que l’aristocràcia ha donat admirables minis¬
tres a la Iglésia. L'Episcopat catòlic li deu homes immortals
en la història de les generacions cristianes. Sant Carles Bor-
romeu i Sant Francisco de Sales, rebrots de velles races aris¬
tocràtiques, entre altres, foren uns sublims Pastors de po¬
bles, però és indubtable que la magistratura sacerdotal surt
preferentment, 1 quasi universalment, de la massa popular, i
que a això es deu, humanament parlant, l'íntima eficàcia de
son ministeri en la diversitat de situacions socials.

El poble és com una matèria prima, no s'ha gastat, fins
els seus vicis i passions no arriben tan endins de la substàn¬
cia humana, són uns vicis i passions que tenen una mena d'in¬
genuïtat, tenen més brutalitat que malícia, i moltes vegades
ells, els viciosos i apassionats, no disten tant com sembla de
la humilitat de cor. Per això, fins humanament parlant i
prescindint de l’auxili de la gràcia divina, que mai li pot fal¬
tar, el sacerdoci catòlic és una classe eterna i sempre nova,
i té l’eficàcia de lo nou. Déu mateix, per boca del profeta Je-
remies, 2 ha explicat al món, amb una claredat admirable, la
necessitat de la renovació dels pobles, de les institucions i
de les classes socials. Ha revelat una llei de la història hu¬
mana. El vi ha d’ésser trascolat, ha de passar d’una tina a
l’altra tina; si no se'l separa de la mare, del pòsit que deixa
al fons de la tina, no arribarà a tenir l’aroma, la sabor deli¬
cada, el bouquet, com diuen ara els moderns gormands. Així
també la Humanitat, per a purificar-se, ha d'ésser trasbalsada,

1. «Pauperum autem filios praecipue eligi vuit, nec tamen ditiorum
excludit.» (Ses. XXIII, cap. XVIII, Syn. Trid.)

2. XLVIII, 5 i segs.

116

J. TORRAS I BAGES

ha de deixar la mare o les pròpies impureses que la malme¬
ten; i la Providència de Déu qui la governa disposa en sos
eternals decrets aquests trànsits de pobles, d’institucions, de
classes socials, perquè el canvi i el trasbals les vagi purificant,
acostant-se l’esperit humà a aquella puresa a què el vol ele¬
var Déu, Autor de l'home i de la societat. Aquesta és la Llei
de la mutabilitat humana i de la immutabilitat divina.

Les classes socials s’envelleixen i caduquen, el sacerdoci
és sempre el mateix, és sempre una classe viva. La immensa
majoria del jovent eclesiàstic, com a sortits de la plebs, vénen
sense preocupacions, sense pretensions, sense repugnàncies
de classes. Com entren de nou a la vida social tenen l'esperit
lliure, sense forma determinada, aptes, de consegüent, per a
revestir-se de la forma universal de l’Evangeli, de perpètua
ingenuïtat, i conciliable amb totes les èpoques i amb totes les
classes socials. L’Evangeli lliga amb tothom de bona voluntat,
però amb major suavitat i intimitat amb els pobres. És 1 ’Evan-
gelium pauperum. Per a la seva perfecta comprensió, per a
obtenir la seva plena absorció, l'home ha de tenir la pobresa,
almenys d'esperit. Per això estem amb gran delícia entre els
fills dels pobres dels nostres Seminaris, i quasi rebem amb
més goig als qui vénen de les quadres de les fàbriques o de
les pobres cabanyes de la munytanya, que als qui surten de
casals rics. Els considerem en l'ordre eclesiàstic més fills d'a¬
quella generació que no procedeix de la carn i de la sang,
sinó de Déu. La Providència sembla que d'una manera més
manifesta els porta ella mateixa a les nostres mans per¬
què en fem Sacerdots de l’Altíssim; i a la llei de casta que
regia en el sacerdoci de l'Antic Testament supleix la llei de
l’esperit, tan propi del Cristianisme, que significa la plenitud
de la perfecció humana en aquesta vida, l'espiritualisme de la
pobresa i de la humilitat que preparen per a la fraternitat
universal, vencent al materialisme de la casta i de la riquesa
que produeixen l'orgull del predomini temporal.

Ningú en la Iglésia de Déu ha tingut la intuïció tan viva,
penetrant i eficaç de l'excel·lència espiritual de la pobresa,

l’elevació del poble

117

com a medi d'educació moral de l'home, com el gloriós Pare
Sant Francesc. En aquesta part ha sigut l'intèrpret més ex¬
cel·lent de l'Evangeli. Conten d'ell que una vegada plorava
molt, ningú sabia la causa de la seva aflicció, i no el podien
consolar. Preguntat amb molta instància per què plorava, per
algun dels seus deixebles predilectes, respongué l'iHustre Pa¬
triarca de la pobresa: «Ploro i estic en gran aflicció perquè
acaben d'entrar en l’Ordre un gran nombre de joves, nobles,
i tinc por no li facin perdre el seu esperit de simplicitat i
pobresa.»

Els nobles d’aquella època és sabut que eren els rics, els
que tenien posició social, els de llinatge.

VIII

El Sacerdoci, institució eterna, i el Sacerdot,

HOME DEL DIA

El sacerdoci no s’ha d'encasillar en cap de les condicions
o classes socials concretades per les circumstàncies històri¬
ques. És una classe eterna. La pròpia Iglésia, que veu en l’es¬
tat primitiu de la Humanitat, en la Iglésia d’abans de Jesu-
crist, el símbol profètic de si mateixa, sempre ha reconegut
com una figura del sacerdot catòlic, del sacerdot etern, a
Melquisedec, de qui no es coneix ni la família, ni la descen¬
dència, ni la pàtria. Lo etern no té condicions temporals. El
sacerdoci no és un monument històric, sinó un membre viu
d'un cos viu, la Humanitat viadora, destinat a infondre la vida
espiritual a tot el cos de què ell és membre. Per això el sacer¬
dot ha d'ésser un home del dia, no del dia d’ahir, no un espe¬
rit encarcarat amb la història, però sí home de tradició, que
és vida, i deu inquirir la sabiduria dels passats, perquè el sant
i el savi són un fruit que en la Humanitat es produeix, no de
sobte, sinó com el resultat d'una elaboració, d’una tradició,
d’una ensenyança adquirida per l'experiència, per l’esforç de

118

J. TORRAS I BAGES

la voluntat, per la influència de la gràcia, per un conjunt de
circumstàncies educatives que influeixen en l’home i el dig¬
nifiquen. La santedat i la seva sabiduria són una acumulació
de ^corrents humans i d’influències divines que es concreten
en la voluntat d'un home, i son lliure arbitri fa d'elles un estat
propi i personal.

El sacerdot, de consegüent, deixeble de la tradició, que és
vida, ha d'ésser un home del dia, sense pretendre ressuscitar
lo passat, perquè en el món, per virtut pròpia, sols ha ressus¬
citat Jesucrist, tot lo demés ha de morir i convertir-se en
pols; el qui té el privilegi diví, com el té la ïglésia, d’una vida
immortal, no ha de pretendre resurreccions; la vida no recu¬
la, sempre va endavant. Aquesta és la Llei del Criador. No
havem d’ésser d’ahir, ni de demà; havem d'ésser d'avui. Suffi -
cit diei malitia sua i 1 «Cada dia té son propi quefer.» ^Qui
sap lo que serà el dia de demà? 2

Els homes més grans, savis i sants s’han enganyat molt
sovint quan han volgut pronosticar del dia de demà. La ma¬
teixa Sagrada Escriptura 3 del dia d'avui en diu el dia de
l’home; el passat i el pervenir no són nostres. És just, és obli¬
gatori, és noble el sentiment d’amor i respecte al passat. Qui
desprecia els temps antics, desprecia a la Humanitat, i, de
consegüent, a son propi llinatge. Però no devem del passat
fer-ne im ídol. El passat ha mort, i el cristià adora al Qui té
una vida sempiterna. Tot ídol és derogatori de la dignitat di¬
vina, i, no obstant, l'home sempre ha tingut una viva incli¬
nació a adorar les formes. Recordem haver llegit en un dels
llibres més interessants de la literatura ascètica, en el famós
llibre de Joan Cassianus, un fet històric de gran interès i ins¬
tructiu. En les relacions de les austeríssimes vides dels Pares
de l’Erm, dels antics monjos de l'Egipte, consta que incons¬
cientment, sense cap classe de malícia herètica, aquells sants

1. Mateu, VI, 34.

2. Proverbis, XXVII, 1.

3. Jeremies, XVII, 16 et alibi.

L’LLEVACTÓ DF.I. POBLE

119

solitaris qui vivien en comunicació íntima amb la Naturalesa,
en les seves devotíssimes contemplacions s’havien acostumat
a representar-se a Déu, objecte del seu amor i ocupació con¬
tínua de la seva vida, en forma humana. Ell era el solaç de
la seva vida. L’antropomorfisme, al mateix temps, anava se¬
duint a aquells fidels cristians d’Orient, i, convertit en heret¬
gia, fou condemnat per la Iglésia. Aleshores el Prelat de la
regió anuncià la condemnació i reprovació de l’error a aquells
venerables solitaris, i ells, els homes de l'austeritat i de la
contemplació, que vivien de la comunicació amb Déu, al qual
olis se’l representaven fet com un home, sentiren una desola¬
ció espantosa. Es comunicaven els uns monjos amb els altres,
es trobaven com si els haguessin robat la vida, no sabien com
contemplar a Déu. L'Esperit immens i infinit, que tot ho om¬
ple, els costava més de contemplar que no pas la insignificant
forma humana.

A la Religió divina també la limitació i la insuficiència hu¬
mana la identifica sovint amb les formes socials transitòries,
i quan la corrent del temps s’emporta alguna d'aquestes for¬
mes que l’antiguitat i l’harmonia feien venerables, quan els
homes, acostumats justament a respectar i a amar aquelles
formes, les veuen desaparèixer, sovint a conseqüència d'in¬
justícies, no poden consolar-se de la pèrdua, i es creuen haver
perdut la Religió, com aquells antics solitaris es creien haver
perdut a Déu, a l'Esperit infinit, perquè no el podien adorar
en forma humana.

El nostre ideal, la nostra norma, el nostre mestre, el nos¬
tre director, nostramo, és Jesucrist, qui és d’ahir, d'avui i de
tots els segles. 1 Ell és l'home típic, enviat per Déu i Déu ver-
dader, el Messies, Home de totes les civilitzacions i de totes
les races. És cosmopolita, i son Evangeli etern. Qui el vol lli¬
gar a una època, a una civilització, a una raça, a una transi¬
tòria forma política, social o econòmica, deroga la seva infi-

1. Hebreus, XIII, 8.

120

J. TORRAS I BAGES

nita dignitat i no entén a Jesucrist. Solvit Christum, com deia
Sant Joan 1 dels heretges de son temps; el desfà, el divideix,
no el comprèn en la seva integritat, es queda amb una part!
perquè la infinita influència i fecunditat de la gràcia de Jesu¬
crist en el llinatge humà es coneixerà acabats els segles i su¬
mades totes les èpoques, i la seva influència és tan universal,
és tan impossible que el món se sostregui d'ella, que la Iglésia
ha condemnat la doctrina que diu que els gentils d'abans del
naixement del Salvador no la sentien. El Verb de Déu és
1 única llei essencial de vida del llinatge humà.

IX

Doctrines democràtiques de la Iglésia

D'aquesta infinitat de Jesucrist procedeix el caràcter uni¬
versal, indeterminat de formes, de la societat que d’Ell deri¬
va, de la Cristiandat. Ell no té preferències determinades de
classe; tothom que guarda la justícia i la caritat és fill de
Déu. L’única preferència evident, innegable, de son Cor és
l’amor als pobres, i així és que els grans imitadors de Jesu¬
crist, els seus amics indiscutibles, que són els Sants, tots ells
han sigut íntims dels pobres i per amor d'Ell s'han fet po¬
bres; i la Iglésia, son instrument en el govern espiritual dels
homes, i que mira sempre l'exemple del Redemptor i sempre
escolta sa paraula per a donar la norma de la vida a la socie¬
tat que segueix ses ensenyances, ha tingut contínuament com
a missió pròpia seva la del Precursor: Pararé Domino ptebem
perfectam.

Així és que, dins del Cristianisme, en la mateixa essència
de la Iglésia, hi trobem el germen democràtic que subsisteix
en les situacions més diverses que naturalment porta la suc-

1. I Joan, IV, 4.

L’ELEVACIÓ DE!. POBT.E

121

cessió de les èpoques. No molt després de la victòria, quan
el Cristianisme ja dominava en la ciutat dels Cèsars, que la
Providència feia ciutat dels Papes, un Pontífex romà, Sixte III,
ordena la composició de l'immens i admirable mosaic de San¬
ta Maria la Major en honor de la Verge nostra Senyora, que
avui encara contemplen amb gran fruïció tots els qui visiten
la Ciutat Eterna, i mana posar-hi aquesta dedicatòria, encara
subsistent: Xistus Episcopus plebi Dei. La plebs romana qui
voltava al Pontífex en les Catacumbes, assegut aquest en el
soli august de la victòria, és encara son objecte predilecte, i a
la plebs, i no al patriciat, dedica una de les obres d'art més
admirables que es conserven de l'antiguitat, i que és al mateix
temps testimoni perenne dels sentiments populars del Cris¬
tianisme.

I quan ve la descomposició de l'antiga societat romana, i
amb el temps es transforma en la societat feudal, quan un
perseverant estat de guerra endureix els costums, dissipa la
llum de la civilització i apareix per la natural evolució de les
coses una aristocràcia militar que es converteix en territorial,
la societat europea no perd mai, baix la maternal influència
de la Iglésia, el respecte que es deu al poble, perquè la veu de
l'Evangeli se sobreposa al remor de les armes; i els cànons
dels concilis celebrats en aquella època semibàrbara van sem¬
pre a la defensa de l'oprimit, del treballador, de l'orfe, de la
viuda i de tots els desemparats. I quan encara durava l'orga¬
nització feudal i el predomini de l’aristocràcia en la major
part d’Europa, i semblava que la força era omnipotent, l'eter¬
na doctrina de la Veritat, interpretada per un dels més grans
Doctors que ha tingut la Iglésia, Sant Tomàs d’Aquino, pre¬
cisament fill d’una antiga raça feudal, ensenya el caràcter
social de la riquesa, en virtut del qual no hi ha classe ni con¬
dició de ciutadans qui puguin dir-se desheretats, puix explí¬
citament escriu 1 «que és una lícita necessitat de la vida hu-

1. 2-2, q. 66, a. 2, i q. 65, a. 2.

122

J. TORRAS I BAGES

mana que l’home tingui béns propis», però també afegeix
«que, quant a l'ús d’ells, l’home no deu tenir els béns ex¬
terns com propis, sinó com comuns, de manera que fàcilment
en faci participants als altres en les seves necessitats, segons
lo que diu l'Apòstol: Mana als rics del segle que sien fàcils
en donar i comunicar lo propi».

I aquesta fórmula expressiva de la naturalesa de la pro¬
pietat i de la distribució de la riquesa, que donà el Doctor
escolàstic, constitueix la perenne doctrina del Cristianisme,
que mai ha sigut superada per les escoles dels economistes;
fórmula simplicíssima, justa, discreta i fàcil d'ésser compre¬
sa; cànon de tota la Humanitat, que mai serà titllat d'utòpic,
com tantes i tantes teories d’economistes i de socialistes, i
regla de conducta que tot home de bona voluntat pot i deu
seguir en el règim de sa vida social.

Per això el caràcter social de la riquesa, la participació de
tot el llinatge en els elements de viure que el Criador pro¬
porciona per medi de la Naturalesa i de la indústria humana,
sense que sia lícit excloure'n a ningú, perquè tot el llinatge
és una família, constitueix una doctrina dogmàtica que va
surant de generació en generació, sobreposant-se a totes les
teories, imposant-se a totes les escoles, i essent anunciada,
fins en les èpoques més refractàries als principis de la igual¬
tat essencial entre els homes, amb claredat, sense contem¬
placions pels rics i poderosos, per boca dels doctors i evan¬
gelitzadors més insignes que ha tingut la Iglésia.

En una època que els francesos anomenen el gran segle,
que indubtablement té un lloc eminent en la història univer¬
sal del llinatge humà, d’intensa resplendor en tots els rams
que encisen el nostre esperit, davant d’un Rei a qui anomenen
el Rei Sol per a designar que il·luminava a tot ï'horitzó civi¬
litzat, enmig d'una aristocràcia cortesana, il·lustre, de gust
exquisit i poderosa, quan totes les classes superiors d’aquella
societat estaven en el zenit de sa glòria, l'home més eloqüent
i savi de la Iglésia i de la literatura franceses, Bossuet, educat
dins d’aquests mateixos elements, però gran coneixedor de la

l’elevació del poble

123

doctrina i de la tradició catòliques, fa ressonar la seva veu, no
tribunícia, sinó patrícia, proclamant amb tota la seva cruesa,
posant en evidència l’eterna Democràcia del Cristianisme, l'e¬
minent dignitat dels pobres i la categoria superior de totes
que els correspon en la jerarquia humana, al servei de la qual
deuen consagrar-se els poderosos en una societat cristiana . 1

De manera que les ensenyances pontificals del Sant Pare
Lleó XIII sobre la Democràcia cristiana, de la qual ell parlà
canònicament com doctor i mestre universal dels cristians,
no són una concessió a l'esperit del segle, no són una doctrina
nova, no constitueixen un sistema social ideat per Lleó XIII,
sinó que són purament l'aplicació a la societat contemporània
d’uns principis revelats als homes pels antics profetes d'Is-
rael, confirmats i completats per Jesucrist, i que la Iglésia va
transmetent de generació en generació, llum de vida social o
col·lectiva i de vida espiritual i personal que mai s'és eclipsa¬
da ni en les èpoques de majors preocupacions, i que així com
serveix per a la perfecció i santificació individual dels cris¬
tians, és d’intensíssima eficàcia per a l’equilibri i la pau de la
societat humana.

Veu’s aquí altra vegada evidenciada la necessitat de la re¬
velació divina, del dipòsit sagrat de la doctrina que guarda la
Iglésia amb tota fidelitat, considerant aquesta custòdia com
la primera i més essencial de les seves obligacions; sense
aquesta vigilància sobre el preciós tresor de la doctrina reve¬
lada, la mutabilitat humana, el gust de lo nou, el cansament
de lo antic, la infinida pruïja de l'home qui mai està satisfet
i sempre cerca novetats, emocions i paradoxes, qui sembla
un noi que es cansa de les joguines amb què entreté la seva
activitat pueril; sense aquesta severa vigilància en la guarda
de la doctrina de la revelació, base de la vera civilització hu¬
mana, com ho demostra el fet de que aquesta sols existeixi

1. Sermon pour le Dimanche de la Septuagésime (CEuvres de Bos-
suet), chez Lefèvre, t. IV.

124

J. TORRAS I BAGES

en els països que tenen per llibre de text, per llibre de la
vida, la Sagrada Bíblia, la societat hauria de liquidar per des-
avinença essencial entre els socis. Però la fórmula que deter¬
mina la legitimitat de la propietat i del capital i de la distri¬
bució social de la riquesa, de l'autoritat i de la llibertat hu¬
mana, com de totes les bases essencials de la societat que per
tenir caràcter de fonament han d’ésser immòbils, està contin¬
guda en la revelació divina, i en ella no pot posar-hi sa mà
barroera l'home, més hàbil per a destruir que per a edificar.

X

La Llei Natural davant de les dues Democràcies

La Democràcia ha d'ésser enemiga dels constructors de
societats, perquè aquests pretensiosos i improvisats creadors
de pobles prenen la massa social com a matèria de son art,
i, de consegüent, es consideren superiors al poble, amb po¬
testat de dictar-li la llei de la vida, i llevant-li, de consegüent,
l’excelsa autonomia que la Humanitat porta en ses entranyes:
la llei natural que el Criador esculpí d’una manera inesborra¬
ble en l'obra predilecta de ses mans: els homes. Sa naturalesa,
obra del Criador, és sa llei.

Estem en un d'aquells casos en què la Sabiduria revelada
ha d’acudir en auxili de la llei natural, en què la gràcia ha
d’ajudar a la naturalesa. Els agitadors socialistes són, gairebé
tots, homes inspirats per les concupiscències, no són deixebles
de la Veritat, no són intèrprets de la Naturalesa, ells són els
qui volen decretar la forma de la societat, í es tenen pels
arquitectes de l’edifici humà; i la regla i el nivell de la cons¬
trucció que pretenen no és la regla que perennement ha servit
per a totes les societats humanes, infosa pel Criador del llinat¬
ge i ratificada i explicada per son Redemptor. En les dues de¬
mocràcies, la socialista i la cristiana, dominen dues lleis dife¬
rents: la de la concupiscència i la de la caritat. D'aquí ve que

l.'LI.I'VACIÓ DLL POBLE

125

sien inconciliables, corn la mentida i la veritat. La mentida per
si és nihilista, és una fantasia, una aparença, no una realitat,
sinó carença de veritat. L’instint desfrenat enganya als homes,
per això els antics simbolitzaven la concupiscència o la passió
tapada d’ulls. No hi veu. Es veu solament a si mateixa, però
no la realitat.

D’aquí prové que la concupiscència sia sempre destructiva,
i quan s’apodera dels instints humans, aquests, que existei¬
xen com auxiliadors de la vida humana, es giren contra el ma¬
teix home. Quan les flames de la cega concupiscència s’apode¬
ren de l’instint conjugal, aquest, posat pel Criador per a la
multiplicació del llinatge, es converteix en homicida i estèril,
i mata la descendència. La llei de la multiplicació dictada so¬
lemnement al llinatge, la Llei del Criador per excel·lència, com
l’anomena el grave Tertul·lià, es toma llei de destrucció i d’a¬
nihilació social. El Decàleg posa el manament: No fornicaràs,
de seguida del que diu: No mataràs, perquè la fornicació és
una mena d’homicidi i un atemptat contra la conservació del
llinatge. La font pura i fecunda del llinatge és el sant matri¬
moni. Per això aquest és una institució essencial del Cristia¬
nisme que es regeix per la caritat, que té sempre a la vista
el bé i la dignitat del llinatge humà, el bonum prolis dels ca*
nonistes; i l’amor lliure, és a dir, la concupiscència sense
fre, és la llei del socialisme, que no veu en la unió conjugal
altre fi que la mútua concupiscència. Quan la concupiscència
desfrenada s’apodera de l’instint de posseir, aquest instint
propi de la criatura racional, qui cerca una base material,
necessària per a la vida, i és el germen i principi del dret de
propietat, és a dir, d’una possessió no transitòria, sinó perma¬
nent dintre de certs límits, l’instint de posseir aleshores, com
se veu en el sistema socialista, es gira contra la possessió
humana, distinta de la bestial, pròpia i típica, que anomenem
propietat, i vol convertir a tots els homes, de ciutadans lliu¬
res, en clients de l’Estat, qui, constituït en únic propietari i
únic capitalista i patró de tots els ciutadans, ha de distribuir
les feines entre ells i dar-los la pitança necessària per a viure,

126

J. TORRAS I BAGES

i res més. Per això la implantació del socialisme importaria la
restauració dels antics esclaus, o almenys dels servi glebae,
d’una cosa pitjor que els pagesos de remença, per l'emanci¬
pació dels quals lluitaren nostres pares i l’obtingueren ja fa
molts cents anys. Mireu, de consegüent, quin progrés; sinó
que d'aquella servitud antiga i limitada, en certs casos era pos¬
sible redimir-se, i ara els socialistes la voldrien universal, irre-
dimible, considerant-la com l'últim i més alt grau de perfec¬
ció de l'organisme econòmic de la societat.

i Oh noble llibertat de la ciutadania cristiana, font de senti¬
ments purs, de costums honestos, d’elevació d’esperit, de dig¬
nitat de caràcter, on aniries a parar si fos possible la realit¬
zació de les utopies i somnis dels moderns socialistes, ence¬
gats per la concupiscència, única llei de la vida humana pels
doctors de la secta! jAmb quanta veritat digué l’apòstol Sant
Pau 1 que la concupiscència era l’arrel de tots els mals i que
feia apostatar de la fe, com ho veiem sovint per experiència en
rics i pobres! Qui pren per llei de vida la concupiscència ha
de rebutjar necessàriament la llei de la caritat. Cristians i
socialistes, els doctors de la Iglésia i els de la secta s’avenen
en una mateixa sentència: el socialisme no és una qüestió eco¬
nòmica, sinó moral i espiritual, de substància í essència, no
de material estructura externa de la societat, sinó que és qües¬
tió íntima, de vida, una essencial transformació de la socie¬
tat, que significa un canvi d'esperit, més aviat una flaquesa
d'esperit.

El materialisme sempre és una gran flaquesa humana, i
el socialisme és una manifestació de materialisme. El mateix
sentit comú, a l'home fort i decidit el qualifica d’home d'es¬
perit, i diem que no té esperit a l’home flac; per això la lluita
actual en l’essència i realitat és entre el materialisme i l’espi-
ritualisme, entre la llei de la concupiscència i la llei de la ca¬
ritat, que corresponen, respectivament, a la Democràcia socia-

1. I Timoteu, VI, 10.

L’ELEVACIÓ DEL POBLE

127

lista i a la Democràcia cristiana; i aquesta prevaldrà contra
l'altra el dia en què se li hagi multiplicat l’esperit. Aquell és
més poderós qui té més esperit.

Així ha succeït sempre en totes les heretgies que han apa¬
regut en la Iglésia de Déu; l'heretgia ha quedat vençuda quan
la Iglésia, és a dir, la societat cristiana, ha multiplicat son
esperit, i aquest és, en l’ordre que regeix el govern espiritual
de la Humanitat, en el curs de la història humana, l'objecte
providencial i la raó d'ésser de les heretgies . 1 Sense l'ateisme
Déu no seria tan venerat; a Jesucrist l'estimem més quan el
contemplem crucificat; i la contradicció perenne que el Re¬
demptor sofreix de part dels homes concupiscents de totes
les èpoques, sosté l’esperit cristià fervent, com el vent ar¬
bora més el foc.

El socialisme ha d’ocasionar una renovació de cristianisme
en la terra. Ha nascut aquell d'un refredament de la pietat en
la vida de la societat civilitzada; l'ombra serveix a la llum per
a produir la convenient perspectiva dels objectes materials, i
per medi de faules i de ficcions és introduïda la veritat de la
realitat en l’esperit humà.

Mai hi han hagut més faules que al principi del Cristianis¬
me. Els apòstols escriuen contra elles, veient-hi un gran perill
per a la sòlida creença. Sant Pere 2 amb molta vehemència pre¬
dica contra els propagandistes de faules doctes; la sabiduria
mundana, vanitosa i lleugera, sempre fou, és i serà amiga
de novetats i faules enginyoses, i el Príncep dels Apòstols
apercep seriosament als cristians perquè no es deixin seduir
per elles. Devem nosaltres també advertir als cristians mo¬
derns a fi que la faula socialista presentada amb pomposi¬
tat d’arguments i amb subtils especulacions, però que prescin¬
deix de la realitat humana, essent una composició a priori,
com un somni d’artista romàntic que interessa per ses formes

1. I Corintis, XI, 19.

2. II Pere, I, 16.

128

J. TORRAS I BAGES

a la imaginació, pel sentiment al cor, i estimula vivament els
instints més violents, devem, dic, advertir als cristians, a fi
que no es creguin la faula, sinó que mirin la realitat de les
coses, que examinin la naturalesa i les entranyes de la societat
humana, i veuran la conformitat de la naturalesa i de la grà¬
cia, de la raó i de la revelació, i com la Llei natural és la
condició necessària de subsistència i de vida de tota comuni¬
tat humana.

El socialisme significa l’abolició de la Llei natural, i la Llei
natural és la fórmula necessària de tota associació humana, el
vincle essencial, el germen de la civilització, essent impossi¬
ble que sense ella subsisteixi una verdadera societat. La Llei
natural és la llei dels homes; la Llei civil és la llei dels ciuta¬
dans. Quan la Llei civil, segons volen els socialistes, se sobre¬
posa, altera i violenta la Llei natural, es fa injúria a la Natu¬
ralesa humana, i tal situació no pot constituir l'estat perma¬
nent de les coses. Desgraciadament, el civilisme, és a dir, la
teoria, va ensenyorint-se del govern dels Estats, els quals cohi¬
beixen a l'home. Pateixen de socialisme. En un sistema legis¬
latiu cristià l'home és l’objecte, el fi, la raó d'ésser de la llei.
Aquesta existeix en bé de l'home i per a ajudar-lo a ésser
home: tota profanació de la naturalesa humana, la vulnera¬
ció de la personalitat, constitueix un delicte abominable, i
Jesucrist declarà que el qui no respectés als més petits i
humils del llinatge mereixia que amb una roda de molí lliga¬
da al coll fos tirat al fons del mar . 1 Ja havem dit que els rics
existien pels pobres, no els pobres pels rics, i devem afegir
que l'autoritat existeix pels súbdits, no els súbdits per a l'auto¬
ritat, i fins Jesucrist, segons el símbol de la fe catòlica, exis¬
teix pels pecadors, no els pecadors per a Jesucrist . 2

L’home, doncs, en tota sa integritat ha de subsistir en tot
sistema social; tot sistema que vulneri la integritat humana

1. Mateu, XVIII, 6.

2. «Propter nos homines et propter nostram salutem descendit de
coelis.»

l'elevació del poble

129

és fals radicalment, perquè tot sistema social, polític o econò¬
mic s’ha de dirigir a l’home, a perfeccionar-lo, a ennoblir-lo,
consolar-lo i a salvar-lo, com a aquests fins es dirigeix la reli¬
gió divina ensenyada al llinatge humà pel Verb de la Veritat.
L’Estat i la Iglésia són per a l'home, no és l’home per a la
ïglésia o per a l’Estat. És clar que hi ha d’haver una llei dels
homes, com existeix una llei en cada classe de sers, la llei de
sa naturalesa, la llei natural de què parlàvem ara, una llei de
ponderació humana, inherent a la naturalesa, sense la qual
aquesta es dissiparia, es desnaturalitzaria, i l'experiència hu¬
mana dels segles passats, en els quals és de sentit comú que hi
ha hagut societat, perquè societat n’hi ha des de que es té
memòria d’homes, l'experiència humana dels segles passats
ens ensenya les institucions essencials en la societat humana
que el Cristianisme ratificà, ennoblí i perfeccionà.

XI

El Decàleg és la Llei de la vida social

La Llei de ponderació humana que sosté l’equilibri social
és el Decàleg. La igualtat matemàtica, l'exactitud matemàtica
és una utopia voler-la aplicar a la societat. Cada cosa, cada
ciència, cada art té la seva lògica. La matemàtica és una cièn¬
cia de la matèria; la sociologia ho és de la matèria i de l'es¬
perit. Per això qualifiquem a la llei social de llei de pondera¬
ció; és una composició d'ingredients molt distints, i quan
l’home hi vol posar la mà, com els doctors socialistes, la des¬
barata. Voler destruir, com ells volen, la llei del contrast
humà, és voler destruir l’equilibri social; l'equilibri, l’harmo¬
nia i la fecunditat en aquest món són un efecte del contrast.
Lo que en diem l'univers és precisament això. La contrarietat
de forces és la base de l'equilibri físic i moral dels homes; i
l'equilibri és l'harmonia, la vida, lo sublim de la creació, i la
llei de l’equilibri social és el Decàleg« Tothom sap que aques-

9

130

J. TORRAS I BAG

ta fou la conclusió obtinguda per Le Play en la fonda i s
cera investigació efectuada amb un procediment de pura <
servació social.

La societat està, com tot cos viu , 1 en contínua elaborac
va vivint, va transformant-se, canvia sa estructura externa
sos òrgans essencials són sempre els mateixos, perquè ells s
els qui operen l'elaboració vital. Els socialistes voldrien leg
lar sobre la vida, i iqui són ells per a tenir tal pretensió?
vida no té més llei que el Verb, i ella, la vida, és llei de i
lo altre, dicta condicions i les imposa, i qui vol eixir-se d'el
ha de morir . 2 Per això, quan la Llei de la vida social, quan
Decàleg és complet i observat, la societat viu; quan és desc
dat, la societat decau, i quan fos enterament esborrat, la
cietat moriria i vindria l'estat salvatge. L’actual experièn
de les nacions ens ho comprova; en aquelles en què hi
l'observança social i pública del Decàleg, la civilització i
potència vital és més forta; en aquelles en què el Decàleg ]
blicament és trencat, la vida social va debilitant-se i extingi
se, com veiem que passa a Espanya. De segur que els n
tres homes polítics no gosarien declarar el Decàleg llei
l’Es tat espanyol, essent així que és la llei eterna de la Hur
nitat, fora de la qual és impossible que hi hagi vida social v
dadera i vigorosa.

El gran antídot contra la utopia socialista és el Decàl
sempre viu en la consciència humana, malgrat tots els so
mes subtils i les més enginyoses faules del socialisme. És c
que de vegades més o menys s'esborra, i que Moisès tin|
d'escriure’l en dues taules de pedra; però la revelació c:
tiana, la gràcia de la difusió de la Veritat les esculpí en
cor dels qui són fills de Déu per adopció, i el treball, la n
sió i tot el ministeri dels qui per raó de son estat o de ses c
dicions personals han de contribuir a l'elevació del poble

1. Efesis, IV, 16.

2. Joan, I.

l’elevació del poble

131

la formació d’una plebs perfecta, o sia la Democràcia cristia¬
na, ha de dirigir-se a fer regnar el Decàleg, la llei de vida, en
el cor dels homes. El dia en què sincerament regnés el Decà¬
leg, amb ses naturals conseqüències, en el cor de rics i pobres,
el socialisme quedaria vençut i dissipat de la faç del món
cristià, que és únicament on existeix amb verdadera força.

Tota qüestió moral i de justícia, la família, la propietat i
l’autoritat, ha de resoldre's, en últim terme, pel Decàleg; si
no, no es pot resoldre. Hi ha d'haver una última instància en
els tribunals, si no es vol pledejar eternament; un primer i
últim principi en les discussions, si les disputes han de tenir
terme i els homes no es conformen en passar la vida enrao¬
nant en lloc de passar-la obrant.

La societat ha de tenir bases fixes, incontrovertibles i sa¬
grades. Les bases socials són sagrades, no són obra de l'home,
són obra del Criador, i per això atemptar contra elles és un
delicte. Hi ha coses que Déu ha entregat a les disputes dels
homes; i altres que la mà de l’home no les pot tocar, són
sobrehumanes, són divines, són l'essència i la vida de la Hu¬
manitat. i Desgraciats de nosaltres que les bases socials fossin
qüestió d'Acadèmia pels savis i de míting per part dels popu¬
lars; que vinguessin a parar, com ja quasi hi han vingut, a
qüestió de programa electoral!

El socialisme i el Decàleg són antitètics, i el primer té la
pretensió de derogar el segon. Si això fos possible, la Demo¬
cràcia, la classe popular, o sia la plebs, quedaria dissipada i la
seva elevació fóra impossible. Es parla de l'elevació del quart
estat, i després del quart en vindrà un altre, perquè el movi¬
ment de les classes socials no s'estronca. La societat en la vida
real mai para, té el moviment de la vida, expel·leix uns ele¬
ments i en pren d’altres, i aquests elements nous que entren
en la vida social són els dèbils, els petits, els qui no tenen lli¬
natge, ni posició, ni classe. El Decàleg és la defensa d’a¬
quests. Els forts, els poderosos, no necessiten defensa; i en
el món, qualsevulla que sia la constitució de la societat, fins
en la forma socialista i en ella més que en les altres, sempre

132

J. TORRAS I BAGI

hi haurà forts i dèbils. La llei és en defensa del dèbil, el foi
ja té la força; qui mana, qui disposa qui fa de cap, necess;
ríament ha de tenir la força, i si el qui té la força no té llei,
si ell se la pot fer, és clar que oprimirà al dèbil.

En un organisme socialista, com la secta no admet la Lli
natural, els qui manarien es farien la llei a son gust, ells m;
teixos en son sistema són la font del dret. En la vida cristi;
na el Decàleg impera en absolut sobre tothom, i, ungit aro
la gràcia de Jesús i estès amb la predicació evangèlica, veiej
un perfecte paral·lelisme entre la difusió del Cristianisme
l’extensió de la llibertat humana. Sols on hi ha l’Esperit d
Déu hi regna la llibertat i la integritat humana és respectada

XII

L’Elevació cristiana i la nivellació socialista

L'elevació de la plebs és l’objecte preferent del Cristiani:
me en sa missió social, perquè l'ensenyança de Jesús, si b
versà sobre tot el Decàleg, però d'una manera particular am
un afecte entranyable, manà aquell article que diu: «Amarà
els altres com a tu mateix ». 1 2 I als qui no l'observaran con
mina amb terribles anatemes i amenaça amb l'eterna conden
nació.

La Democràcia cristiana naix d'aquest article, que és l'es
sència del Cristianisme 3 i que, traduint-lo al llenguatge de]
polítics moderns, podríem formular-lo dient que consisteix e
l’elevació del quart estat. En efecte, les obres socials, cor
ara diuen, que executen els cristians, totes tenen aquest ol
jecte. L’ensenyança de la infància i de la joventut, la morali
zació dels qui s'han deixat desencaminar pels vicis, la propi

1. II Corintis, III, 17.

2. Joan, XIII, 34.

3. Romans, XIII, 8.

l’elevació del poble

133

gació de les salvadores creences de Jesucrist en contra de les
seductores i desesperades doctrines del socialisme, que por¬
ten al nihilisme i a l’extinció del llinatge humà, com se veu
amb els anarquistes, qui constitueixen la demostració ad ab-
surdum de la falsedat de la filosofia social sectària que resul¬
ta antisocial, el conjunt de lleis protectores de l’obrer i so¬
bretot l’anomenada legislació obrera d’Alemanya, derivació
del Decàleg i particularment de l'article: «Amaràs els altres
com a tu mateix», i que, si bé ha sigut obra de tots els homes
de bona voluntat, es deu principalment a la iniciativa i a l’es¬
forç dels catòlics, reeixint entre tots aquell cor apostòlic i es¬
perit evangèlic del bisbe de Magúncia, Ketteler, tot aquest
moviment social no té altre objecte que l’elevació del poble
ínfim, i prové d'aquell mateix Esperit de Déu que Jesucrist
envià al món en el Cenacle de Jerusalem i que bufarà sobre
la terra, com a força motora en l'ordre moral mentre l'Evan¬
geli sia la llum i la guia dels homes.

Convé fixar-se molt, insistir molt, en la diferència radical,
d'esperit i d’essència, entre el sistema socialista i el sistema
cristià, o sia entre la Democràcia sectària i la Democràcia
cristiana, caracteritzada l’una per la imposició i l'altra per la
llibertat. La llibertat humana és un dogma essencial del Cris¬
tianisme, és la base de la personalitat: la persona és tal per¬
què té llibertat, sense ella fóra solament una cosa d'aquell
baix el domini del qual es trobaria. Per això tota sobirania i
tot domini dintre del Cristianisme és limitat; sempre l'es¬
fera de la nostra consciència moral, sempre la concretació de
la nostra personalitat, obra del lliure arbitri, és superior a tota
llei humana, a tot domini de criatura, per lo qual el procés
íntim de la nostra vida queda reservat al tribunal de Déu.
El sistema social que deriva d'aquest principi, que no sols és
propi de la religió cristiana, puix aquesta en això no fa més
que ratificar el dret de la humana naturalesa, el sistema social
que deriva d’aquest principi va sempre informat de la lliber¬
tat, de l’espontaneïtat, de la ingenuïtat i de la fecunditat que
caracteritzen les obres que sorgeixen no de l’humà artifici,

J34 J. TORRAS X BAGES

sinó que procrea la mateixa naturalesa i fomenta la gtàcia.
Aquestes obres ingènues de la naturalesa, aquestes institu¬
cions i organismes socials, fonts de vida, tenen una eficàcia
divina i ennobleixen a l’home, perquè no sols respecten la lli¬
bertat de l’home, sinó que es realitzen i concreten en el pas
particular per ministeri de la llibertat humana. Família, pro¬
pietat i autoritat són una salvaguarda de la llibertat de l'ho¬
me, i l’home lliure, una concurrència de voluntats lliures, les
concreten i determinen. L’ús digne de la llibertat és l’únic
principi de la verdadera elevació humana. Podem dir que l’ele¬
vació de l’home per medi del mèrit és una llei general de la
Humanitat, lo mateix en l’ordre natural que en l’ordre sobre¬
natural, i el mèrit neix de l’ús digne que l’home fa de la seva
llibertat.

El socialisme vol l’elevació de l’home per medi de la llei
civil, estén son nivell com el mestre de cases per a fer una pa¬
ret, i així vol ordenar també a la noble Humanitat, quan ni
la llei divina dictada pel Criador i ratificada pel Redemptor és
prou ella sola per a l’elevació de l’home. Aquesta és una con¬
dició intrínseca, íntima, substancial de l'home, podríem dir-
ne una producció original, que neix del mateix home, com el
fruit de l’arbre, no provinent d’una regla externa que no pos¬
seeix força creadora. En el sistema social i cristià 1 home s e-
leva per l’influx de la Providència a una categoria superior per
son esforç personal, per la virtut, pel treball, per son enginy
o aptitud, per sa moralitat i economia, per l’estudí, és a dir,
per una acumulació que suposa una activitat lliure, sostinguda
per la constància i servida per naturals aptituds, condicions
| que els homes en totes les èpoques i en tots els països han

considerat principi de mèrit i executòria de dignitat personal.

La nivellació socialista careix de mèrit; és una imposició
tirànica, que no neix de la naturalesa, sinó de laitifici, i, per
tant, és estèril, anihila la llibertat, que mata la iniciativa i fa
impossible la ingenuïtat i mèrit que deriven de les lliures
obres humanes i donen dignitat al nostre llinatge. Voler fer
la societat és el gran error socialista, i és l'error que han d'e-

L'ELEVACIÓ Dl'l. POBLE

135

vilar els catòlics. La societat es va fent a si mateixa baix la mà
omnipotent del Qui pastà la terra, li infongué la vida i deixà
que s’anés en ella desenrotllant. La vida té per distintiu l’es¬
pontaneïtat, i es desenrotlla baix la divina influència. Els teò¬
legs ensenyen que la vida és una derivació directa de Déu, 1 la
qual ni els mateixos àngels, ministres del Senyor en el règim
de l’Univers, poden comunicar. És lo que, usant un llenguatge
humà, en diríem una obra personal de l’Omnipotent. I d’això,
que es pot demostrar amb arguments racionals, en veiem un
simulacre entre els homes. El procés de les obres humanes
fins en dóna una mena de demostració; el terrissaire i el me¬
tal·lúrgic fan ses obres amb motllo, com voldria el socialista
fer a la societat; l’escultor i el pintor trenquen els motllos,
perquè ses obres tenen una aparença de vida i surten espon¬
tàniament de son esperit.

La creació és un atribut que l’Omnipotent s’ha reservat;
en tot lo demés admet i fins exigeix la cooperació de la cria¬
tura. Mireu, doncs, si són modestes les pretensions creadores
dels socialistes; per això les comunes o comunitats que d’ells
sortirien estarien privades de l’espontaneïtat de la vida, que
ells volen reglamentar amb capítols, articles i paràgrafs, com
les ordenances de l’exèrcit, que no és principi de vida, sinó
instrument de mort. Les essències en si mateixes són supe¬
riors a les lleis dels homes i no poden ésser reglamentades; la
reglamentació sols procedeix en les manifestacions externes
d’elles. La fórmula íntima i substancial de la propietat, de la
família i de l’autoritat, òrgans essencials de la vida social
humana, pedres sagrades del fonament de la civilització, són
superiors a la filosofia, a la política i a l’economia; són ne¬
cessàries; estan fora de les disputes dels homes, i si un dia
desapareguessin, tot l’edifici de la civilització s’enfonsaria.

1. Thom., De Veritate, lib. II, cap. XXII et alïbi.

136

J. TORRAS I BAGES

XIII

L'Elevació de l'esperit i el millorament material

Però, encara que l’home s’eleva i dignifica amb el propi es¬
forç i amb l'exercici recte de la seva activitat, no obstant,
l'home no es basta, necessita auxili, i no solament en l'ordre
sobrenatural, com ensenya la fe, sinó també en l'ordre natu¬
ral, com demostra l’experiència. Per això l'home és social i no
pot fer sol el camí de la vida; per això està manat que devem
ajudar-nos els uns als altres, i aquest auxili principalment el
devem als qui més el necessiten. Si digué l'antic poeta: Homo
sum: humani nihil a me alienum puto, portant amb merave¬
llosa fidelitat la veu de la Naturalesa; a nosaltres, els cris¬
tians, la naturalesa i la gràcia ens obliguen a mirar com a
propi lo dels nostres semblants. Les seves necessitats són
les nostres necessitats; les seves misèries, les nostres glòries.

Potser algú pensarà que en aquesta Exhortació pastoral
havem parlat poc dels medis de millorar la situació material
de la classe obrera; però deveu entendre que el nostre espe¬
rit és que se la deu afavorir i ajudar tant com se pugui dins
dels límits de la justícia i en quant no sia contrari a l'interès
legítim de les altres classes. En Altres Cartes Pastorals havem
parlat ja en aquest sentit, retraient l'ensenyança del Sant Pare
Lleó XIII quan deia que devia procurar-se moderar el des¬
equilibri que resultava de l’acumulació de la riquesa social en
poques mans, i fomentar l'augment dels petits propietaris i in¬
dustrials, com garantia no sols de tranquil·litat pública, sinó
també com forma més adequada per a conservar l’esperit
cristià en la societat. La història de la treballadora i indus-
triosa Catalunya és un bon exemplar d’aquestes societats equi¬
librades.

Però el nostre fi en aquesta Exhortació és parlar princi¬
palment de l’elevació de l'esperit; és clar que mai podem obli¬
dar la part material de l'home, perquè som esperit i som ma¬
tèria, i per a viure en aquest món necessitem de la matèria.

L’E1.F.VACIÓ DLL POULE

137

Fins la matèria serveix a l’esperit. Deia un gran missioner
irlandès del segle passat, molt estimat de tot son poble, reli¬
giós apostòlic i eloqüent, que no convenia predicar l’Evangeli
a ventrells buits; i ho deia per experiència pròpia i personal.
Així és que la divulgació i propagació de la doctrina de sal¬
vació eterna ha de fer-se sense oblidar les necessitats corpo¬
rals del pròxim; i la plebs, el poble ínfim, sempre ha de
veure en el cristià fervorós un amic lleial, generós i disposat
sempre a ajudar-lo en lo convenient, just i necessari. Aquest
és l'instrument més eficaç de propagació evangèlica. Aquell fet
dels cristians primitius, units tots entre si amb els vincles de
la més afectuosa caritat, ajudant-se com a germans, sense di¬
ferència, i que feia exclamar als gentils, admirats: «jMireu
com s’estimen!», sempre serà el medi més poderós d’esten¬
dre la doctrina de Jesucrist. No hi ha res que es propagui tant
com el foc; i la caritat o amor al pròxim és un foc de sublim
potència. La misèria crida misèria, la misèria material con¬
gria la misèria espiritual, i veu’s aquí per què el Sant Pare
Lleó XIII alçà el crit per a despertar als cristians adormits i
atiar-los a fi que treballessin en favor de la classe obrera,
millorant en lo possible les condicions econòmiques de sa
existència, perquè la millora material portés una millora en
l’esperit, en els costums i en la integritat de la vida obrera.

Però en aquesta exhortació ens dirigim principalment a
l’elevació i dignificació del doble ínfim, la qual és indubtable
que té son germen i principi en l'esperit. La millora econòmi¬
ca i material sola fóra contraproduent í portaria encara un
augment de corrupció; l’abundància dóna més facilitat als vi¬
cis i al desordre de tota classe de passions; mai es pot oblidar
la llei de l’equilibri. L'augment espiritual porta inevitable¬
ment l’augment material. Quan una classe moralment s’eleva
segueix immediatament sa millora material. El poble ínfim,
quan ajudat pels bons cristians s'eleva, és més moral, més in¬
tel·ligent, i té un sentit més exacte de la realitat social; sap ma¬
nejar millor sos interessos, sap tractar-los més discretament;
coneix sos drets i els dels altres, i, per tant, arriba a la situa-

138

J. TORRAS I BAGES

ció de classe autònoma, i no necessita tuteles de sectes ni de
partits. Ella mateixa sap governar-se. La vida corporativa és
indubtable que té molta eficàcia en l’elevació moral del poble,
que porta per conseqüència sa elevació jurídica.

La Democràcia cristiana ha d’anar al fons de la cosa i ha
de treballar modestament, amb amor i confiança, en la millo¬
ra de la plebs, que és la classe predilecta de la Iglésia i a la
qual hem de fer objecte de nostres afectes, de nostre estudi
i de totes nostres diligències, amb la seguretat de que aques¬
ta és la via de la santificació pròpia i de la glòria de Déu, i fi
principal del Cristianisme. 1 Evangelizare pauperibus missit
Me. 2 La Providència permet el socialisme per a renovar en la
Iglésia l’amor als humils, als petits i als pobres. Qui més ama
als petits, als humils i als pobres, més ama a Déu i és més me¬
reixedor de la Glòria eterna. «Lo que féreu per un d’aquests
petits, deia Jesucrist, ho féreu per Mi.» Elevant als qui es¬
tan baixos en el món ens elevem a nosaltres mateixos en l'es¬
fera de l’esperit, de la dignitat humana, de la justícia absoluta,
de l’amor infinit. Acostant-nos al qui està caigut, a qui el món
mira amb desdeny o indiferència, ens acostem a Déu. Jo vos
asseguro que vosaltres, principalment, sacerdots, consolant,
instruint i ajudant al poble ínfim, compliu més perfectament
vostre ministeri que no pas si l'exercíssiu en les classes altes,
riques i instruïdes. Els rics i grans del món ja tenen la falsa
consolació de les riqueses i de la glòria mundana, i la llum
fàtua de la ciència terrenal. Els pobres, els petits i humils no
tenen altre solaç ni altra llum que el consol i la Sabiduria de
Jesucrist. Encara vos diré més: trobareu més facilitat pel pro¬
selitisme cristià entre els petits que entre els grans del món.
Les riqueses són espines entre les quals l’home queda enre¬
dat. Benaventurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el reg¬
ne dels cels.

1. Mateu, XXV, XXXI i segs.

2. Lluc, IV, 18.

i.’lï.fvaciü del poble

139

La nostra Democràcia cristiana ha de tenir el procediment
evangèlic en sa propaganda de paraula i d’escrit, en ses obres
i institucions socials. L'Evangeli és la summa sabiduria huma¬
na ensenyada pel mateix Déu, i no caducarà mai per diferents
que sien entre si les èpoques en les idees, en els costums, en
les institucions i en les lleis. No es tracta de produir un mo¬
viment obrer transitori, d'aquells que fan obrir els ulls com
una cosa que sobrevé impensada, com se produeix un movi¬
ment públic per a fer unes eleccions. La Democràcia cristiana
ha de dirigir-se a fer bons ciutadans entre la gent plebea, i els
farà si els fa bons cristians, és a dir, honestos, justos, intel·li¬
gents, amics del treball, de la família i de la societat. No s'ha
de preocupar de que sien molts, sinó de que sien exemplars.
La llavor sempre és escassa, però està destinada a multipli¬
car-se. Un nucli d'obrers exemplars, dignes i intel·ligents, són
una potència que atraurà a una massa amb son exemple, amb
sa vida i amb l’ordre de sa família, i sense necessitat de pero-
racions. Tenim poca confiança en la paraula de l’home; la pa¬
raula d'eficàcia és la paraula divina. No neguem que la propa¬
ganda oral antisocialista no tingui importància; al revés, la
creiem necessària, però sols per a destruir els sofismes i
els errors i les calúmnies dels adversaris, no com medi d'edi¬
ficació. L’Evangeli és lo únic que té força edificativa perma¬
nent i sòlida, perquè és la Llei de l'equilibri humà, i per això
la Democràcia cristiana ha d’estendre sa influència exercint
una propaganda i proselitisme d'amor pràctic al poble; i tots
havem d’afinar nostres sentiments, nostra voluntat i nostres
accions en conformitat al Cor del gran filantrop 1 de tots els
segles: Jesucrist Senyor nostre, Qui ens ha promès la vida
eterna ni som amics del poble i exercitem envers ell la mise¬
ricòrdia i l'amor, i Qui assentà solemnement el principi de
que, solament fent-nos nosaltres com els petits i humils, po-

1. Cal observar que la paraula humanitas aplicada per Sant Pau (III,
4) a Jesucrist, en el text grec és philantropia.

140

J. TORRAS I BAGES

dríem passar pel portal d'entrada del Regne del cel, on siguem
mereixedors d'entrar pels mèrits infinits de la seva Passió i
Mort. Amén.

Que l’Esperit Creador, digitus paternae dexíerae, Qui ha
vestit de magnificències la naturalesa física del món i Qui
és el qui edifica i vivifica la naturalesa espiritual, o sia la
Humanitat, il·lumini els nostres enteniments i encengui amo¬
rosament els nostres cors, a fi que en els presents temps de
runes i d'esterilitat, seguint les exhortacions i ensenyances de
nostre Santíssim Pare Pius X, qui vol instaurar-ho tot en
Crist, sapiguem tots, en la mida de les nostres forces, no sols
oposar-nos a la destrucció social que maquinen les sectes, sinó
que amb ànim generós, benèfic i disposat al sacrifici treballem
en la construcció del gran edifici social segons l'estil sublim
de l’arquitectura evangèlica, seguint les inspiracions de l’únic
Mestre d'ella, l'Esperit vivificant que Jesús envià al món i
persevera en sa acció santíssima.

I perquè tots, caríssims, Clero i fidels, sapiguem treballar
dignament en tan noble objecte, implorem l’auxili de l'Altís¬
sim i a tots vos donem la Nostra pastoral Benedicció en nom
del Pare t, del Fili f i de l'Esperit Sant f. Amén.

Vic, 10 de febrer, festa de la gloriosa verge Santa Escolàstica
Patrona de la present ciutat, de 1905.

BEATIFICACIÓ DEL MÀRTIR
PERE ALMATÓ, FILL DE LA DIÒCESI*

Sumari

I. La bona nova.

II. Glòria en nostres màrtirs.

III. La festa de beatificació.

NÓS, EL BISBE DE VIC,

AL CLERO I FIDELS DE LA DIÒCESI

I

La bona nova

Caríssims:

La solemnitat de Nadal que s'acosta posa la ploma als nos¬
tres dits per a enviar-vos a tots, en qualsevol part del Bisbat

* Petita pastoral de Nadal de l’any 1905. La pròxima elevació als al¬
tars d'un missioner que té el bressol a Sant Feliu Sasserra, població
de la diòcesi de Vic, com és el P. Pere Almató, O. P., constitueix per a
l’església ausetana un esdeveniment extraordinari; i el Prelat l’anuncia
als seus feligresos amb tota la importància que comporta, i els convida
a les festes de la beatificació, que s'han de celebrar la primavera vinent
a Roma.

142

J. TORRAS I BAG12S

on visqueu, les bones festes i l’expressió del desig de que tots
disfruteu de la pau i consol que vingué a portar al món el
Fill de Déu, i que els àngels anunciaren cantant la glòria a
Déu en les altures i la pau en la terra als homes de bona vo¬
luntat.

La glòria de Déu i la pau dels homes, promulgades en el dia
en què Nostre Senyor Jesucrist nasqué en la portal de Betlem,
són com l'essència i la substància de la nostra santa Religió,
i signifiquen l’amor a Déu i l’amor als homes; aquesta cari¬
tat bessona que comprèn en si tota la Llei cristiana.

Per això cada any per Nadal, en tots els punts de la Cris¬
tiandat, fins en aquells en què la relaxació mundana és major,
sembla que en aquestes solemnitats del Naixement i Infància
de Jesús, nostre dolç Salvador, es renova el sentiment d’ado¬
ració al Pare celestial i d'amor i fraternitat entre tots els
homes. I és que la gràcia que Jesucrist portà a la terra con¬
tinua vivificant a tots els homes de bona voluntat, i produeix
la santedat, que mai s’estroncarà en la Iglésia de Déu, sinó
que passa de generació en generació fins arribar al compli¬
ment dels segles.

Avui a tots enviem, caríssims germans i fills, com un amo¬
rós recordatori de l’aparició en el món del Rei de la santedat,
que es manifesta com en son tron en la menjadora de la qua¬
dra o cort del portal de Betlem; i junt amb aquest recordato¬
ri vos enviem l'anunci d’una santedat que aparegué en aquesta
nostra terra, que aquí florí, que granà en l’Ordre del gloriós
Pare Sant Domingo i que fou collida per la Glòria allà en les
llunyanes terres d’Orient, en la regió del Tonquín.

Ve molt oportunament l’anunciar-vos en el temps de Na¬
dal, en el Naixement de Jesucrist, que és l'arbre o la soca
d’on brota tota santedat entre els homes, arbre sempre viu i
que estén ses branques en totes les generacions, ve molt
oportunament l’anunciar-vos que la Iglésia nostra Mare ha de¬
terminat la Beatificació d’un fill d'aquesta nostra estimada
Diòcesi, d’un estudiant del nostre Seminari, el Venerable Pere
Almató, màrtir de la Fe de Jesucrist allà en les regions del

BEATIFICACIÓ DLL MÀRTIR PERE ALMATÓ

143

Tonquín. L'cndemà dc Nadal la Iglésia ens fa celebrar la
festa del primer màrtir, el diaca Sant Esteve, i el Naixement
de Jesús i el martiri de Sant Esteve semblen una mateixa
festa. Cada màrtir és una nova prova de l’etema fecunditat de
la Iglésia catòlica i un nou testimoni de sa divinitat.

II

Glòria en nostres màrtirs

Alabem a Déu en sos Sants, caríssims germans i fills. La
glòria del benaventurat Pere Almató és la nostra pròpia glòria,
de la nostra terra, de la nostra gent. És cert que tot màrtir
és, en primer lloc, una glòria de la Iglésia catòlica, qui l'en¬
gendrà a la vida de Jesucrist; que aquests màrtirs que van a
ésser beatificats són una glòria de l'Espanya catòlica, puix en
un mateix dia confessaren a Jesucrist, donant la seva sang,
barrejant la seva sang, un biscaí, un castellà i un català; que
són molt especialment una glòria de la insigne Ordre de Nos¬
tre Pare Sant Domingo, perpètua defensora de la Fe, que els
infongué el zel de l’apostòlic Fundador; però per a aquesta
nostra estimada Diòcesi l’Almató és el Benjamí de la santedat,
l'amic de tots, i quasi el parent. El seu nom de casa persevera
en algunes cases pairals de la terra; té aquí diferents sacer¬
dots condeixebles que el conegueren i tractaren, i, de conse¬
güent, tots havem d'alegrar-nos de que tinguem un nou inter¬
cessor davant de Déu, i quedar agraïts a la Iglésia, que, al
decretar-li l’honor dels altars, ens honra a tots nosaltres.

Alabem a Déu en el seu màrtir Pere Almató. Ell va coronat
amb les roses vermelles del martiri i amb els lliris blancs de
la innocència. Consta en el procés canònic que el nostre Pere
Almató mai perdé la gràcia baptismal. Passà com un àngel
per aquest món de corrupció sense encomanar-se sa malícia.
Arribà a la Glòria sense haver tacat la blanca vestidura de la

144

J. TORRAS I BAGES

gràcia baptismal, al revés, enriquint-la i esmaltant-la amb la
reial porpra de la seva sang vessada per Jesucrist.

i Oh màrtir benaventurat i gloriós! jOh flor hermosa i olo¬
rosa del Lluçanès! Embalsameu amb l'aroma de la nostra Fe,
de la vostra Caritat heroica i de la vostra Innocència a tota
aquesta Diòcesi, a les nostres ànimes fredes en l'amor de Déu
i contaminades pels aires impurs del món; intercediu davant
de Jesucrist, per qui generosament donàreu la sang, a fi que
aquesta terra continuï essent un planter de sants sacerdots,
de verges sagrades, de piadosos pares de família. Feu que mai,
malgrat les seduccions mundanes, prevalgui aquí la vida ani¬
mal sobre la vida espiritual; que tots sapiguem seguir, com
vós, al diví Salvador, al dolç Jesús, vida de la nostra vida i
única esperança de la nostra salvació eterna.

III

La festa de beatificació

El Romà Pontífex té ja determinat celebrar la solemnitat
de la Beatificació del nostre estimat Pere Almató i de sos com¬
panys de martiri en la festa de l'Ascensió de Jesucrist al Cel,
que cau el dia 24 del pròxim mes de maig; i Nós, al partici¬
par-ho als nostres diocesans, els convidem a unir-se íntima¬
ment a l'espiritual alegria de la Iglésia universal i a celebrar
aquesta nova glòria de la fecundíssima Iglésia ausetana.

És una mena d'obligació moral dels allegats prendre part
personal, assistir a aquella festa de la Iglésia universal que
dignifica, exalça i glorifica a un paisà, a un amic, a un qui és
os dels nostres ossos i carn de la nostra carn, qui nasqué, vis¬
qué i conversà entre nosaltres, parlà la nostra llengua, parti¬
cipà de les nostres afeccions i començà ja aquí la preparació
per a la glòria que trobà amb la palma i la corona del martiri
en el país d’Orient.

mmrnmmm

BUATIFICACJÓ DBL MÀRTIR PlJRB ALMATÓ 145

Nós pensem també, amb l'auxili de Deu, anar a Roma per
a representar la nostra estimada Diòcesi en aquesta festa de
la Iglésia universal, per a presentar al nou benaventurat així
que s'ofereixi per primera vegada la seva sagrada imatge a la
pública veneració dels cristians, per a presentar-li com les
primícies de la pregària dels seus paisans, de la terra que el
veié nàixer, del país on aprengué a creure, a estimar i a es¬
perar en Jesucrist, Déu i Home verdader, i pel qual després
ell donà generosament la seva sang. I vos exhortem, estimats
diocesans, a tots aquells a qui bonament sia possible, a que
ens acompanyeu en aquella solemne diada en què el Vicari de
Jesucrist, des de la Casa Pairal de la Cristiandat, des de la im¬
mensa iglésia del Vaticà, decretarà l’honor dels altars al vene¬
rable fill de Sant Feliu Sasserra, al màrtir de Jesucrist, el
virginal Pere Almató.

Els nobles i piadosos fills de la terra bascongada, on nas¬
qué altre dels màrtirs, el pontífex Berrioochoa, preparen una
peregrinació a Roma per a assistir a les solemnitats de la Bea¬
tificació, i a son temps Nós vos participarem i organitzarem la
nostra peregrinació combinada amb aquella.

La fe i l’amor de Jesucrist són el gran vehicle de la vida
cristiana; el Venerable Pere Almató amb aquestes dues ales
de la fe i de la caritat divina volà des d’aquest Seminari a
l’apostòlica Ordre dels Frares Predicadors, d'Espanya a l’Àsia,
i de la terra al Cel. A nosaltres també la fe i l'amor a Jesús
ens portarà a Roma per a postrar-nos davant de la imatge de
l’Almató, quan per primera vegada el Papa la presentarà a la
veneració de la Cristiandat.

En aquest temps de sensualisme i d’egoisme refinat, en
què la societat va oblidant els principis espirituals, i, anima-
litzada, gairebé no comprèn els principis evangèlics, ni la no¬
blesa de la vida present, i sols confusament pensa en la vida
eterna, per a assegurar la qual donà la seva sang el Rei dels
màrtirs, Jesús, nostre diví Salvador, la glorificació d’uns nous
confessors de la fe, dels nostres dies i de la nostra terra, en¬
fortirà la vida del nostre esperit.

10

146

J. TORRAS I BAGES

Així sapiguem tots nosaltres, caríssims, inspirar-nos en la
seva fe heroica i en sa caritat divina; així sapiguem seguir
els seus exemples adherint-nos a la Creu de Jesucrist, única
que sosté la nostra vida sobrenatural; així el venerable i virgi¬
nal màrtir Pere Almató intercedeixi per a aquesta Diòcesi, que
fou la seva Diòcesi; així alcanci per a tota classe i condició de
persones d’ella la benedicció de l’Altíssim, que és penyora de
tot bé i principi de santificació, benedicció que Nós vos augu¬
rem en nom del Pare t, del Fill f i de l’Esperit Sant f. Amén.

Vic, 10 de desembre de 1905.

EL MISTERI D’INIQUITAT*

Sumari

I. Els atemptats anarquistes.

II. Hipocresia de la secta.

III. El misteri d’iniquitat.

IV. Cal salvar la societat.

V. Les armes són la caritat i el sacrifici.

VI. La Musa de l’anarquisme.

VII. La pedra fonamental és Jesucrist.

CARTA PASTORAL

AMB MOTIU DE L'ATEMPTAT CONTRA L’EMINENTÍSSIM

senyor Cardenal Bisbe de Barcelona

* Crit de desvetllament a les consciències catòliques adormides, en¬
front de la secta anarquista, que pren proporcions fantàstiques. Hi
dóna lloc l’atemptat contra el cardenal Casanas, bisbe de Barcelona,
comès per un degenerat fill de Vic (24 de desembre del 1905), de resultes
de la pastoral contra l’anarquisme, de l’eminentíssim Purpurat, amb
motiu de l’explosió de la bomba de la Rambla de les Flors, de Barce¬
lona (3 de setembre). L'aparició d’aquest document episcopal, després
de les festes nadalenques del citat any 1905, és un record de l’ambient
agredolç que en aquesta data han tingut les sagrades solemnitats en el
cor del Doctor Torras i de l’Església catalana. I tot ell revela la més
alta serenitat i valentia a l’hora del perill.

148

J. TORRAS I BAGES

NÓS, EL BISBE DE VIC,

AL CLERO I FIDELS DE LA DIÒCESI

Mysterium iam operatur iniquitatis.
«Ja es va fent el misteri d'iniquitat.»

(I Tessalònics, II, 7.)

I

Els atemptats anarquistes

L'atemptat sacríleg contra la vida del senyor Cardenal
Bisbe de Barcelona, comès per un fill d'una honesta família
d'aquesta ciutat de Vic, urgeix la nostra consciència de Pastor
i ens obliga a alçar el crit per a despertar l'esperit cristià
ensopit, a fi que el Pastor únic i universal del llinatge humà,
en el dia en què li haurem de dar compte de la nostra adminis¬
tració pastoral, no pugui dir-nos: «Gos mut, j-per què no lla¬
draves quan veies que el llop devorava les ovelles que t'havia
confiat ?» 1

Quan a la Nit de Nadal sortia de cantar a la seva Seu: «El
Rei pacífic i desitjat de tot el món s'hamostrat d’una manera
admirable», un home qui havia tingut una educació cristiana
en aquesta ciutat, plena de temples del Senyor i de perso¬
nes consagrades a Déu, es tirà sobre el venerable Prelat barce¬
loní i, alçant un punyal, intentà matar-lo. La Providència no
volgué que es realitzessin tals intents sacrílegs. Però Nós ara
creiem de la nostra obligació dirigir-nos a vosaltres, caríssims
diocesans, per a cridar-vos l'atenció sobre l'obra de perversió
de l’esperit del poble, que ja fa temps que la secta va realit¬
zant i que en aquesta mateixa ciutat ha establert una càtedra

1. Issaïes, II, 10.

EL MISTERI D’INIQUITAT

149

d’impíetat dirigida per un apòstata públic de la Fe cristiana,
la publicació de la qual ja està condemnada per la Nostra
Autoritat diocesana.

Els diferents delictes comesos a Torelló, a Ripoll i a altres
punts d’aquesta Muntanya tenen son complement i explicació
en l'atemptat contra la vida del senyor Cardenal Bisbe de
Barcelona al sortir de Matines de Nadal, en la nit en què el
poble cristià celebra el Naixement del Fill de Déu en cara
humana.

No es tracta d’una qüestió entre patrons i treballadors; no
és una rivalitat de classes, com sempre hi ha hagut i hi haurà
en el món; no es tracta de millorar la situació de la classe
obrera, en lo qual la Iglésia catòlica sempre cooperarà dins
de la justícia; no s'intenta alçar el poble i elevar-lo a major
dignitat i atribuir-li majors prerrogatives socials, ni de refor¬
çar sos drets en les relacions econòmiques entre el capital i
el treball; les paraules i les obres demostren que lo que inten¬
ta la secta és destruir el Cristianisme, empresa ja molt vella,
perquè l’evangelista Sant Joan , 1 deixeble del Senyor, ja escri¬
via que l'enemic de Crist ja era sobre la terra allà quan
tot just el Cristianisme acabava d’aparèixer en el món.

Un dels nostres predecessors, de santa memòria, el bisbe
Strauch, ja fou víctima i caigué mort pel ferro de les sectes,
allà en les muntanyes de Vallirana, on alevosament fou con¬
duït, perquè amb sos eloqüents escrits posava en evidència la
malícia sectària. Ell no era enemic del Poder civil; ell no re¬
butjava les noves institucions polítiques; però amb enteresa
apostòlica volia posar en evidència la malícia anticristiana
dels qui enganyaven al poble amb pretext de llibertat, com
ara l’enganyen i el porten a la impietat amb pretext de millo¬
rar la situació econòmica.

1. I Joan, II, 28.

150

J. TORRAS I BAGES

II

Hipocresia de la secta

La Iglésia, caríssims fills, mai s’oposarà a la llibertat i al
millorament econòmic del poble; al revés, ama la llibertat i
el millorament econòmic. La llibertat civil i política és filla
del Cristianisme; únicament el món cristià és lliure; i els po¬
bles més lliures de la terra tenen son organisme polític en
conformitat amb les eternes lleis del Cristianisme. Les ciutats
catalanes eren pobles democràtics i lliures dins d'una efica-
císsima influència religiosa. Tothom sap que la Constitució an¬
glesa data de quan Anglaterra era l’illa dels sants, cora ara
torna a ésser, i que la Constitució dels pobles de l'Amèrica
del Nord fou alabada pel Sant Pare Lleó XIII com de gran
oportunitat i equitat per a un país de la conformació social
d'aquell.

Però la secta no ama la llibertat, ni ama el millorament
econòmic del poble. És astuta, i en sa lluita contra el Fill de
Déu, Legislador de la Humanitat, es disfressa, i cerca, per a
fer-ho, el trajo de moda, s'aprofita del gust dominant, de l’as¬
piració popular que ella coneix que té més força en aquells
moments.

Hi hagué un temps en què es presentava com la gran de¬
fensora del principi de la llibertat política dels pobles, aparen¬
tava una certa noblesa, predicava que era enemiga d'impo¬
sicions; fins es declarava deixeble de Jesucrist, presentant-se
com a reivindicadora de la puresa de la seva doctrina en la
redempció temporal del poble; deia que cadascú havia de viu¬
re tranquil·lament amb la seva llei; quan ara la veiem, en els
pobles qui han arribat ja a la darrera etapa, com la França,
convertida en enemiga acèrrima de la Iglésia, i amb gran hipo¬
cresia, com si hi hagués un fort perill per la Potestat civil,
desterra a milers d’homes i dones pacífics, sols perquè obser¬
ven la llei de l'Evangeli, i es prepara per a apoderar-se de les
iglésies, i declara que la casa del Senyor no és del Senyor, que

EL MISTERI D’INIOUITAT

151

si els cristians la volen l'hauran de llogar, fins que els deixe¬
bles de Satanàs voldran tirar fora a Jesucrist i els seus ado¬
radors.

Rebutjada per la secta la idea de llibertat, i presentant-se
ja en sa forma natural i pròpia, que és la tirania, ara vol por¬
tar al poble a la impietat, prometent-li regnar sobre la terra.
Com Satanàs a Jesús en la temptació de la Muntanya, li diu
al poble: «Et daré tot el món si m'adores.»

; Pobre poble, si el millorament econòmic t'ha de venir de
la secta! La secta podrà portar la revolució, la dissolució so¬
cial, un desfet; però ella és incapaç de fer res de bo, perquè
l’arbre dolent no pot produir fruits bons; podrà destruir l'edi¬
fici social, dissipar la civilització que baix la influència del
Cristianisme s'ha anat desenrotllant a Europa; però elevar al
poble, millorar la situació de la classe obrera, equilibrar la
distribució de la riquesa entre els homes, això és impossible.
L'equilibri, l’equitat, la justícia social, és obra de raó, de sere¬
nitat i de bons sentiments, i la secta encén les passions, es
posa a judicar en el terreny de la mentida, tenint una falsa
idea de l'home, i els seus doctors no practiquen de cap ma¬
nera la doctrina que prediquen, puix, fora de raríssimes excep¬
cions, són homes concupiscents, incapaços de sacrificar-se pel
seu pròxim. La secta mai tindrà sants.

III

El misteri d'iniquitat

Tota institució, tota doctrina, tot moviment social, tot ar¬
bre, s’ha de judicar pels seus fruits. Les doctrines i els fets de
la secta ja els coneixeu, caríssims fills. Les seves publicacions
prediquen contínuament la impietat, i la impietat sempre ha
sigut avorrida dels homes honestos fins en els temps i en els
països en què no domina el Cristianisme. Al revés, la impietat
en determinats homes arriba a son grau màxim en els temps i

152

J. TORRAS I BAGES

en els països cristians, i és perquè el Cristianisme destrueix
la superstició, i aleshores l’esperit anticristià, incapaç de sin¬
ceritat, amb un furor inexplicable es desboca pels camins de
la negació i del nihilisme fins arribar a l'avenç de la destruc¬
ció, com ho veiem clarament amb els nostres anarquistes.
L esperit antireligiós i antisocial, com moviment públic, es
pot dir que és propi de la cristiana i civilitzada Europa; els
pobles asiàtics, civilitzats a sa manera, però no cristians, tenen
quasi desconeguda la impietat i l’anarquisme, que avui dia
corren desfrenats pels nostres pobles.

És aquest el misteri d'iniquitat de què ja parlaven els apòs¬
tols . 1 La iniquitat és un misteri, i per això hi ha pocs homes
que l'entenguin, i enganya a tantes multituds. La seducció del
pecat és un misteri. Les formes més elegants, les suavitats
més atraients, les dolçors més enciseres, són més perilloses i
les més seductores. La premsa més llegida és la més dolenta,
perquè sap péixer als seus lectors la vehement delícia del
pecat. La secta té son idealisme, obre horitzons enganyosos
i proporciona també als seus adeptes una mena de fals ali¬
ment espiritual. Així atrapa a certes ànimes educades en l'es¬
cola de Jesucrist, però que, essent indòmites a la regla santa
de la nostra Religió, fugen d'ella i cerquen on viure sense
restricció i sense llei.

La premsa sectària estampa cada dia una muntanya de
paper, i barrejant tots els estímuls humans, l'esperit i la carn,
excitant de vegades sentiments nobles envers els pobres í
obrers, o desfrenant per medi de la pornografia els instints
bestials de l'home, predicant sovint l'extermini del sacerdoci
i l’abolició de la Religió cristiana, i altres vegades ponderant
l'adoració de la veritat, de la bellesa i de la justícia; és a dir,
la premsa convertida en sacerdotessa del misteri d'iniquitat,*
oposant-se al misteri de la Veritat, que vingué a revelar-nos
el Verb de Deu, Fill de Maria Verge, la premsa sectària en

1. Tessalònics, II, 7.

I·L MISTERI D’INIQUITAT

153

tots els seus matisos, és avui el principal instrument en con¬
tra del Cristianisme. I entre la premsa escampadora d'idees
adverses al Cristianisme i a la societat, i els propagandistes
populars que prediquen contra la Religió, i els oradors del
nostre Parlament qui fan professió d'anticristians, com ara
fa poc ha succeït, i el Josep Sala i els altres instruments de
l’anarquisme, hi ha una relació d’íntim parentiu espiritual.
Tots descendeixen d'un mateix principi, que és l'odi a l'obra
de Jesucrist, la Iglésia catòlica, qui és Mare i espiritual mestra
de tot el llinatge humà; entre ells hi ha solament diferència de
medis per a destruir-la, però l'intent és igual. Per les venes de
tots ells circula la mateixa sang, han adjurat de l'amor, no el
coneixen, i l’avorriment a l’home, fill de Déu per la gràcia
cristiana, és el distintiu que els manifesta.

La lògica de l’ateisme és evident. Qui no coneix a Jesucrist,
qui renega de Jesucrist, no pot conèixer a Déu. El diví Re¬
demptor ho digué amb paraules d’una claredat summa: «Nin¬
gú, sinó per medi de Mi, arribarà al Pare »; 1 i la veritat d'a¬
questes paraules evangèliques queda demostrada per l'expe¬
riència. L'anticristianisme es converteix, a no tardar, en ateis¬
me. La paternitat divina desapareix de l'enteniment i del cor
de l’home quan en ella s'apaga la llum de Jesucrist; i comen¬
ça aleshores el misteri de la iniquitat, l’avorriment a l'home.
Perquè els homes, si no som fills d’un mateix pare, no som
germans; i si no som germans, som enemics, perquè les nos¬
tres passions són oposades, el nostre interès és contrari, el
nostre temperament és distint; l’home és un llop contra l'altre
home, com digué aquell filosop; i veus aquí, caríssims ger¬
mans i fills, d’on surten aquests llops que tot sovint sembren
la desolació i la sang per tot Europa, i especialment a la gran¬
diosa capital de nostre Principat, la ciutat de Barcelona.

1. Joan, XIV, 6.

154

J. TORRAS I BAGES

IV

Cal salvar la societat

I a escriure aquesta Carta, estimats diocesans, ens hi obli¬
ga la necessitat de recomanar-vos la carinyosa vigilància so¬
bre els vostres fills, sobre els vostres dependents, i fins l’exer¬
cici d'una benèfica influència sobre tot el poble en virtut de
la gran llei cristiana de la caritat que ens mana interessar-nos
per tots els homes.

Una de les nostres grans tristeses és la situació moral del
poble, víctima de l’astúcia anticristiana, qui baix capa de mi¬
llorar-la li ha pres, en gran part, l'esperit cristià. Ell era la
classe més íntimament unida amb la santa Mare Iglésia; era
la classe més cristiana de la societat; era on d’una manera
més admirable es practicaven les virtuts evangèliques; era,
en una paraula, com l'essència del Cristianisme, la realització
de la sublim aspiració de Jesús, nostre Redemptor dolcíssim,
quan deia: «Só enviat a evangelitzar els pobres ». 1

Per això, estimats sacerdots diocesans, pesa sobre Nós la
greu preocupació de si nosaltres no tenim, com exigeixen les
circumstàncies presents, aquella abnegació i esperit de sacri¬
fici que ens hauria de portar al poble amb caritat i paciència
fins al martiri, si fos necessari, per a treure'l de les mans de
la impietat que el condueix a la perdició temporal i eterna.
L’ensopiment dels savis, dels rics i dels poderosos del món,
lo que ara en diuen les classes directores, arriba fins a nos¬
altres, i les bombes i els punyals i els incendis, que donen a
la nostra edat l’aspecte d’una època bàrbara, que constituei¬
xen un espectacle d'un món que es diverteix i no pensa més
que en delectar-se quan se senten els cruixits i espetecs de la
nostra societat corcada, que sembla que va a enfonsar-se, la
repetició d’aquells aconteixements dels antics imperis que els

EL MISTERI D'INIQUITAT

155

profetes d’Israel ens expliquen que irritaven la potència di¬
vina amb la supèrbia i la sensualitat, flaqueses de tota societat
decadent, i que de sobte, semblant forts, s'enfonsaven, que en
part avui també veiem; la comparació de les coses que ara
passen en el món amb les que passaven en les èpoques ante¬
riors, el considerar que l’ensopiment i la infatuació distingei¬
xen als pobles que es van a perdre, ens posa la ploma als dits
per a cridar l'atenció del clero i de totes les persones amants
del pròxim, de qualsevol classe social que siguin, a fi que
tots, implorant degudament la gràcia de Nostre Senyor Jesu-
crist, augmentem el nostre fervor i activitat i la nostra ab¬
negació i esperit de sacrifici per a treballar, posseïts d'amor
a Nostre Senyor Jesucrist, en la salvació del poble, que Ell
redimí amb la seva sang preciosíssima.

D'altra banda, el sentit polític de la nostra societat ens
obliga a una major activitat en procurar el bé espiritual del
nostre pròxim. L'autoritat política avui dia, en uns punts per
malícia sectària i en altres per creure que l'acció de la po¬
testat civil no deu ficar-se en l'ordre espiritual, encara que,
d’altra part, el respecti, l'autoritat política, diem, avui dia, o
bé és contrària a la influència religiosa necessària perquè
tingui soliditat la societat humana, o bé prescindeix d'ajudar
a la Iglésia en son treball de cristianitzar al poble; per lo qual
tots els qui tenim el principi sobrenatural de que Jesús és
Salvador, havem d’augmentar el nostre zel envers el pròxim,
i havem d’encendre més en el nostre cor la flama de la caritat
divina, i per medi de la caritat pràctica, de la misericòrdia i
l’amor exercir l'apostolat, el proselitisme de salvar les ànimes.

V

Les armes són la caritat i el sacrifici

Amb la caritat havem de vèncer l'anticristianisme, perquè
el sistema que vol treure a Jesucrist de la societat humana té

156

J. TORRAS I BAGES

per principi i germen l’oposició a la caritat, o sia, un egoisme
desfrenat. És el cristianisme girat al revés. El Cristianisme té
com a principi social essencial el sacrifici, l’abnegació, la mor¬
tificació de si mateix, la moderació de tots per a arribar a
Tharmonia. L'harmonia absoluta, el regnat perfet de la jus¬
tícia a la terra el considera impossible: dins d'aquesta mateixa
gran societat humana i divina, cosmopolita, vivificada per
l’Esperit Sant, que en diem la Iglésia catòlica, hi haurà sem¬
pre màcules i arrugues. La perfecció verdadera l'espera so¬
lament en l’eternitat. Però l'estrella de Betlem, l’ideal i l'as-
píració a l'amor universal de tot el llinatge humà, a l'elevació
popular, sempre ha existit i existeix en la Iglésia catòlica;
sempre hi ha hagut i hi haurà en ella ànimes escollides qui
hi han dedicat tota sa vida, qui al bé, tant corporal com espi¬
ritual del poble, hi han sacrificat la seva vida i tot lo que
tenien.

i Quina diferència entre els herois del Cristianisme i els
herois de les sectes anticristianes! L'Europa, per imperfecta
que sia, està, no obstant, poblada d'instituts benèfics de dife¬
rents classes. Institucions per a cuidar malalts, per a recollir
vells i criatures desemparats, per a assistir en ses cases a les
famílies necessitades, per a l’ensenyança literària dels pobres,
per a la instrucció professional dels obrers; i aquestes insti¬
tucions en sa quasi totalitat han eixit a l'influx espiritual del
Cristianisme, el qual sempre ha posat en el cim de la glòria,
entre els companys més íntims de Jesucrist i els més inme-
diats participants de sa eterna felicitat, aquells homes, aque¬
lles dones, qui s’han sacrificat pel bé corporal o espiritual de
son pròxim.

La secta anficristiana no comprèn lo que sia sacrifici. Al
revés, té al sacrifici com una monstruositat, com un turment
inútil; posa al goig, al plaer, com base de la vida humana,
i quan l’experiència li ha evidenciat que el plaer és impossi¬
ble, que el consol no existeix sense la gràcia de Jesucrist, ales¬
hores ella, la secta que s'intitula a si mateixa adoradora de la
naturalesa, es gira contra la naturalesa i s’esforça en des-

EL MISTERI D'INIQUITAT

157

truir-la, i amb bombes, punyals i incendis vol desfer la so¬
cietat humana, filla de la naturalesa, que el mateix Jesús, Fill
de Déu, respectà en sa vinguda al món, dient l’Evangelista que
no venia a desfer-la, sinó a refer-la.

En aquest punt de la present Carta, escrit lo que precedeix
d'ella, rebem.la-notícia de que l'infeliç Josep Sala ha mort
a la presó. Déu, com no fiant-se de la justícia humana, s’ha
fet justícia amb ses pròpies mans; com temps enrera l'anar¬
quista qui a París volia amb la dinamita destruir un dels prin¬
cipals temples, ell mateix quedà destruït i destrossat, perquè
els homes extraviats prenguin exemple, i tothom reconegui
que Jesucrist guarda a sa Iglésia, contra la qual, segons sa
promesa, les portes de l'infern mai prevaldran. Déu l'hagi per¬
donat, i esperem que en sos últims moments de vida haurà
reviscut en la seva ànima la fe cristiana que li ensenyaren els
seus pares, i que haurà obtingut la misericòrdia divina, ja que
ell, com tants d’altres, són menys culpables dels seus delictes
que aquells mestres seus, qui en les columnes dels periòdics
o en les perorates dels clubs emmetzinen l'ànima del poble.

VI

La Musa de l’anarquisme

Existeix una Musa inspiradora de l'anarquisme, qui sap
donar encís a les paraules dels seus falsos profetes. Aquests
falsos profetes obtenen aplaudiments i corones en les taules
del teatre, fins de la gent política i oficial, i els poderosos i
grans del món els cerquen com un solaç exquisit de la vida.
També aquells imperis orientals de què parlen els profetes de
1 Antic Testament, i a què abans havem fet referència, tenien
el refinament de cercar el plaer de la falsa profecia. Fugien
de la realitat, prescindien d'ella, que necessàriament importa
mortificacions en la vida, i s’abeuraven en la mentida, no vo¬
lien apagar la seva set en les fonts d’aigua viva de la Veritat
divina, i cercaven amb deliri les cisternes tèrboles i corrom¬
pudes de la idolatria, de la il·lusió i de la falsedat.

158

J. TORRAS I BAGES

Pels fruits es coneix l’arbre. Considereu, estimats dioce¬
sans, la diferència entre els deixebles dels falsos profetes de
les sectes anticristianes i els deixebles de la santa Fe catòlica
estesa per tot el món, per a fer de tot el llinatge humà com
una sola família. Fa pocs dies, joh contrast!, tinguérem la sa¬
tisfacció d’escriure-us una Carta participant la notícia de que
un fill d’aquesta Diòcesi, contemporani nostre, qui morí mar¬
tiritzat evangelitzant el Tonquín oriental, anava a ésser elevat
per la Iglésia a l’honor dels altars. El màrtir Pere Almató
sentí sobrenaturalment, noblement, l’amor universal al llinat¬
ge humà, i es sacrificà per a ésser útil al seu pròxim, per a fer
resplendir la llum de la Veritat a aquells pobles, per a por¬
tar-los el coneixement i amor de Jesús, únic Salvador del
nostre llinatge. Jove deixà la dolça pàtria, la família, els amics
i totes ses conveniències personals. El portava l’amor, i per
l’amor morí. Era deixeble de l’amor. L'anarquista Josep Sala
era deixeble de l’odi. La seva ànima infantil d’home popular
quedà suggestionada amb les doctrines dels falsos profetes;
un món de confusions bulliria dins de la seva testa, les idees
transcendentals de la secta, la mena de grandiositat de sos
projectes, el paradís de mentida que ells forgen suposant que
la Iglésia retarda el seu adveniment, l'adveniment de la feli¬
citat humana, li encendria totes les males passions, i sense
tenir res que dir del digníssim senyor cardenal Casanas, sols
perquè és un membre eminent de la Iglésia catòlica, alçà con¬
tra ell el punyal precisament quan el ministre de Déu sortia
del temple, en les Matines de Nadal, qui sap si responent això
a un refinament d’impietat o a un ritu abominable i sectari.

VII

La pedra fonamental és Jesucrist

Els estrèpits socials que presenciem, caríssims diocesans,
ens han de fer més addictes a Jesucrist, pedra fonamental de
la societat humana, pedra que, segons la doctrina de l'apòstol

159

EL MISTERI D’INIQUITAT

Sant Pau, 1 serveix per a edificar o per a ensopegar. Els qui
volen edificar fora d'aquest fonament no alçaran cap edifici
sòlid.

La societat canvia, els costums es muden, les lleis i les ins¬
titucions civils i polítiques varien; però l'eterna Veritat de
Déu i la revelació de son Verb al món són com l'essència de
la Humanitat, el lligam suavíssim que uneix als homes, l’aglu¬
tinant imprescindible dels esperits. Déu és el fidel custodi de
la naturalesa, perquè és son Autor, i son intèrpret sempre
verídic és el Verb de Veritat, Jesús Redemptor. L'anarquis¬
me, les sectes antisocials qui l’engendren, són pecats contra
la naturalesa, que provenen de no respectar al Legislador diví
de la naturalesa humana. Una societat cristiana que rebutja
el Cristianisme és molt pitjor que una societat gentílica que
no ha conegut el verdader Déu.

L’apostasia de Jesucrist suposa una alteració molt fonda en
la virtut natural de l'home, suposa una sublevació insana de
males passions, i per això té per conseqüència una vulneració
dels grans principis socials, dels grans principis de la natura¬
lesa. D’aquí prové que mai s’és vist una societat que, rebutjant
els grans principis socials del Cristianisme, hagi quedat tran¬
quil·la; sempre ella permaneix en estat convulsiu, perquè està
en desequilibri. La història ens mostra algunes societats gen-
tíliques equilibrades a sa manera, tenint un cert respecte a la
naturalesa humana, però sempre era sacrificant, anul·lant al¬
guns membres del llinatge, deixant sense personalitat l'ínfima
classe social.

El Cristianisme té l'honor d’haver reintegrat a la natura¬
lesa humana en l'harmònica i completa possessió de si matei¬
xa. Tot home, sia el qui sia, pertanyi a la classe que es vulgui,
és igualment mereixedor de consideració. Les preocupacions
socials, les pretensions aristocràtiques, les concupiscències de
la gent adinerada, mai han arribat a corrompre l'esperit evan-

1. Romans, IX, 33.

160

J. TORRAS I BAGES

gèlic de nostra santa Mare la Iglésia, ni en les èpoques més
dominades per oligarquies polítiques, militars o mercantils.
La llei de la igualtat evangèlica ha regit sempre en la Iglésia
catòlica, i ella triomfarà de les sectes antisocials qui posen en
perill la civilització i causen la perdició eterna de tantes àni¬
mes, portant-les a la impietat, o a l'odi a Jesucrist, únic Sal¬
vador dels homes.

El conflicte actual, la fermentació de sectes antisocials dins
de la societat cristiana no és un fet nou i exclusiu de la nos¬
tra època. Al nostre país de Catalunya arribà en el segle xjii
aquella tumultuosa heretgia dels abigesos amb la qual s'alça¬
ren altres sectes quasi idèntiques als nostres socialistes i anar¬
quistes, i semblava que l’ordre cristià ja s'havia acabat en el
món. Aquella heretgia i aquelles sectes es dissiparen amb un
augment de fervor en la pietat cristiana del poble; i després
d’elles vingué una de les èpoques més admirables que ha tin¬
gut la societat humana, regida per un poderosíssim esperit
catòlic; la gran època de la filosofia, de l’art, de la sociologia
catòliques. És a dir, usant una expressió avui de moda, es
manifestà aleshores en la societat d'Europa un catolicisme
integral que informava la totalitat de la vida humana. Però
allà on hi ha Jesucrist hi ha l'anticrist, i els gèrmens de la im¬
pietat que ens dissiparan del tot fins al dia en què se separarà
la llum de les tenebres, és a dir, fins al dia del judici final, els
gèrmens de la impietat ha deixat la divina Providència que en
els nostres dies es desenrotllessin i manifestessin en la vida
social d’una manera espantosa. Mes, el verdader cristià no
s’ha d’espantar ni dubtar mai de les promeses del Redemptor:
«En el món, digué, tindreu grans tribulacions, però confieu
que Jo só vençut al món». 1

Per això nosaltres, caríssims diocesans, ferits en nostres
més delicades afeccions pel fet anàrquic i sacríleg d’un paisà
nostre, d’un vei nostre, d'un germà nostre, seduït per les pre-

1. Joan, XVI, 33.

161

EL MISTERI D'IMIOUÏTAT

dicacions sectàries, havem d’unir-nos més íntimament, d’intel-
ligència i de voluntat, amb el diví Restaurador del nostre lli¬
natge, i cooperar amb major eficàcia a la difusió del bé espi-
piritual i material del poble, a fi que l'amor triomfi de l'odi,
la veritat de l'error, i regni entre tota la societat aquella pau
promesa als homes de bona voluntat, que anunciaren els àn¬
gels en el portal de Betlem en el Naixement de Nostre Senyor
Jesucrist, que en aquests dies ens recorda la santa Mare
Iglésia.

I perquè així sia, vos enviem a tots, caríssims germans i
fills, la Nostra Benedicció pastoral en nom del Pare f, del
Fill | i de l’Esperit Sant t- Amén.

Vic, festa de Sant Joan l’Evangelista, 27 de desembre de 1905.

11

LA CONFESSIÓ DE LA FE*

(Contra la vanitat
dels que es diuen intel·lectuals)

Sumari

I. Fam i set espiritual que devora al món.

II. Aquesta fam i set han de tenir una satisfacció espiritual.

III. La Fe és la fórmula de la Vida.

IV. Vanitat dels intel·lectuals en voler ensenyar la Vida.

V. Valor just de la ciència en la conquesta de la Fe.

VI. La Fe és obra de l'Esperit de Déu.

VII. La Confessió externa de la Fe.

VIII. La Confessió perfecciona la Fe i l'home.

IX. La Confessió de la Fe és el gran certamen dels segles.

* Pastoral de Quaresma de l'any 1906. Nou cas d'amplitud de visió
pastoral més enllà de les fronteres diocesanes. Sembla resultat d’aquest
document la comunicació epistolar entre el rector de la Universitat de
Salamanca, Miguel de Unamuno, i l’autor. El bisbe de Madrid-Alcalà,
doctor Guisasola, escriu al Doctor Torras després d'aquesta pastoral:
«Por supuesto los intelectuales no han dejado la ocasión de "modemi-
zar” a su antojo, sintiéndose fustigados por usted.»

163

LA CONFESSIÓ DE LA FE

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre
Senyor Jesucrist.

Corde enim creditur ad iustitiam;
ore autem confessio fit ad salutem.

«Perquè és necessari creure de cor
per a justificar-se, i confessar la fe
a salvar-se.»

(Romans, X, 10.)

I

Fam i set espiritual que devora al món

Un home senzill i popular qui fou pastor en el misteriós
poble d’Israel, a qui Déu havia concedit el do de profecia i
al qual sempre se l'ha considerat com a verdader profeta, pin¬
ta una situació d'esperit d'aquella gent de son temps, que, com
succeeix sovint en les Sagrades Escriptures, és igualment una
pronòstiga de lo que succeeix en diferents situacions del lli¬
natge humà.

Diu Amós: «Vindrà temps, diu el Senyor, en què Jo en-
viare la fam sobre la terra; però no fam de pa, ni set d'aigua,
smó d'oir la paraula del Senyor. I d'una mar a l'altra mar, í
del nord a l'orient, tothom quedarà trastornat. Aniran d'un
punt a l'altre per a oir la paraula del Senyor, i no ho aconse¬
guiran. Les hermoses donzelles i els joves en aquell dia defa¬
lliran de set». 1 .

1. Cap. VIII.

164

J. TORRAS I BAGES

L'antiga profecia té una perfecta aplicació als nostres dies
i a la nostra gent moderna. Dins del materialisme dominant,
la gent moderna sent d’una manera vivissima els estímuls de
l’esperit. La fam és general; tothom corre, sense saber on va,
cercant pa, i el jovent defalleix de set. La mateixa activitat
dels escriptors socialistes i anarquistes, qui sembla, i fins ells
diuen, que treballen pel pa que satisfà la fam del cos, en ses
teories i en ses doctrines demostren que lo que els falta és
el pa de l'ànima. L'agulló que els mou a escriure i a perorar
en ses propagandes no és corporal, que, gràcies a Déu, a molts
d’ells no els falta res, sinó que és l'agulló espiritual d'una
ànima buida. I en tots els ordres socials la gent famolenca
abunda. Literats, artistes, polítics, homes de negocis, homes
particulars i fins dones van perduts, i cadascú cerca un ali¬
ment per a satisfer la fam del seu esperit; es fan els seus
ídols, i després se’n cansen i en cerquen de nous, s'enteren
dels desconeguts i els adopten, i mai queden satisfets, i espe¬
ren sempre lo nou i desconegut.

I és que cerquen el consol de la paraula de 1 home i no
el consol de la paraula de Déu, i per això la seva ànima no
troba repòs. Mai com avui els homes havien confiat en la pa¬
raula, ella és la reina del món, la fórmula del govern, el signe
de la civilització i el principi de la felicitat. I, com no la cer¬
quen, els homes, encara que segueixin tot el món, no troben
la paraula de Déu, i mentrestant estan acanyats per la fam
i el jovent defalleix de set.

El raquitisme moral és el senyal que ens distingeix, casís-
sims germans i fills; falta la nodrició espiritual que dóna for¬
ces a l'home, i aleshores ve aquella fam i aquella set de què
parla el profeta Amós, i el desfici de cercar aliment; i l'ali¬
ment que troben no els satisfà, i no arriben mai a la satisfac¬
ció verdadera, al repòs, al goig de viure que la Iglésia demana
a Déu, perquè, essent Ell l'Autor i Principi de la vida, la Font
de la vida, d’Ell sols pot derivar la dignitat, la fecunditat i el
goig de la vida humana. El goig de la vida és un misteri, que
sols el troben aquells qui no el busquen. Qui cerca goigs, qui

I.A CONFESSIÓ DE LA FF,

165

viu per la delectació, qui posa son fi en el plaer, troba l’amar¬
gura, el desfici i la desesperació. Erra en lo fonamental, posa
un fonament fals a la vida, i d'aquí la inseguretat, la falta de
fermesa i la debilitat.

Lo primer per a viure és el pa. Hi ha molta gent qui amb
pa i poca cosa més viu, i té salut i forces, i viu molts anys.
És tanta l'excel·lència del pa, que amb el nom de pa compre¬
nem tot l’aliment de l’home. D’un home qui té per viure diem
que ja té el pa assegurat. I fins Jesucrist, el diví Redemptor,
volgué, baix l'espècie de pa, donar-nos l’aliment de l’ànima,
que comprèn en si tot l’aliment i tota la gràcia i tot el consol
espiritual: el Santíssim Sagrament de l’Altar.

Per una aberració pròpia dels qui viuen en l'abundància,
avui dia hi ha molta gent qui no fa cas del pa. Pensen alimen¬
tar-se de llamineries; i els succeeix que, cercant el plaer, no
el troben, no arriben a la satisfacció de la vida, com hi arriben
sense buscar-la els qui s’alimenten d’un bon pa. Aquests tro¬
ben la salut, la força, i senten el goig de viure de què parlen
tant els escriptors modernistes, i de què parlà moltes centú¬
ries abans que ells nostra Mare la santa Iglésia catòlica, quan
en una de ses oracions o col·lectes de la Missa ens fa dema¬
nar la consolationem vitae. 1

El malestar del món no és per falta de pa, que mai faltarà
sobre la terra; és perquè la gent no fa cas del pa. Mai havia
abundat tant com ara; en els temps moderns, si falta la collita
en un punt del món, porten el gra d'un altre; i el pa de l'espe¬
rit la Iglésia catòlica també procura que no falti enlloc; i
avui dia per totes les parts del món hi ha temples del Senyor,
ministres seus que distribueixen, per medi dels sagraments,
la seva gràcia; i qui vol viure amb Déu, en la casa del pa, en
quasi totes les nacions, fora de França, troba convents on pot
sadollar-se del pa de l'esperit.

1. Missale Rom., col. sec. pro omni gradu Ecclesiae.

166

J. TORRAS I BAGES

Qui s’acostuma a la llamineria perd la gana, és a dir, la
gana de menjar pa; diu que no el pot fer passar, i aleshores
cerca encara més estimulants, noves sabors que li delectin el
paladar, i s'aparta més del pa, per lo qual cau en la flaquesa,
en la falta de forces, en l’anèmia i en la debilitat mortal.

Aquells joves de qui parla el profeta Amós qui defalleixen
de fam i de set, i no troben el pa, el Verb, la paraula de Déu,
l'aigua de la sabiduria eterna, avui abunden. Des de la infàn¬
cia no se'ls educa, fins algun cop en els col·legis de religiosos
i religioses, no se’ls acostuma a viure de pa; lo essencial de
la vida, la base, la substància, la serietat i la sanitat de la
vida, desapareixen en un món de fetilleries; els refinaments
semblen necessitats, i, després que es creuen ja sadollats i
satisfets, senten la fam de Tànima, es troben buits, i corren
cercant la paraula de la veritat i del consol, i no la troben,
perquè encara confien i la busquen per la paraula de l'home.

Jesucrist digué: «Jo só el Pa de vida». 1 I amb alta veu, en
el temple de Jerusalem, en un dia de gran concurs de gent,
clamava dient: «Qui estigui assedegat que vingui a mi i be¬
gui. Qui beurà de l’aigua que jo dono, mai més tindrà set». 2

II

Aquesta fam i set han de tenir una satisfacció espiritual

L’ofici principal del Pastor és satisfer la fam i la set de les
ànimes que té confiades, procurar-los una salut robusta i fins
el consol de la vida. La possessió de l’Esperit consolador és
el símptoma més evident d’una vida cristiana; el benestar de
l'home és signe d’una bona salut.

La vinguda de Jesucrist Senyor nostre al món, sa predica-
ció evangèlica, la seva sacratíssima Passió i son sacrifici ad-

1. Joan, VI, 35.

2. Joan, IV, 13.

LA CONFESSIÓ DE LA FE

167

mirable, la seva triomfant Resurrecció i sa Ascensió gloriosa
al cel, és a dir, tota la missió del Fill de Déu a la terra es
dirigí a l’objecte de preparar als homes per a enviar-los l'Es¬
perit consolador, a fi que regnés en les seves consciències i
fos el consol de la seva vida.

L'obra de Jesucrist a la terra tingué son complement amb
la vinguda de l’Esperit Sant, qui és vida, consol i fecunditat,
de manera que la gràcia cristiana, destinada a elevar i santi¬
ficar a la naturalesa humana, no és altra cosa que l'influx de
l'Esperit Sant en la nostra vida; i per això totes les merave¬
lles del Cristianisme, l’heroisme dels màrtirs, les penitències
dels anacoretes, la soledat i l'oració dels monjos, la constàn¬
cia i la fortalesa dels homes i dones seculars exemplars de
virtut, la serena i lluminosa sabiduria dels doctors, la puresa
de les verges, el zel dels missioners; la inefable misericòrdia
dels qui sacrifiquen la seva vida al servei dels malalts, dels
boigs, de la gent perduda; la mateixa existència de la Iglésia,
qui manté en una inefable, inexplicable i amorosa unitat al
llinatge humà de tots els països i de totes les èpoques, i que
el profeta Zacaries 1 caracteritzà admirablement en aquella
visió que tingué d'una ciutat sense muralles, poblada d’una
immensa multitud, circuïda solament per Déu, com una mu¬
ralla d'amor, única fortalesa per la defensa dels seus innom¬
brables enemics, totes aquestes meravelles que s’han produït
en la humanitat no són altra cosa que una obra de l'Esperit
Sant, i signifiquen la victòria del goig i de l'amor en la des¬
valguda humanitat; i, segons la doctrina de Sant Tomàs, el
signe demostratiu d'una acció, d’una operació, quan arriba a
son complement i perfecció, és la tranquil·litat i el goig.

D'aquí ve que l'objecte de la missió del nostre dolç Re¬
demptor fos el consol i la felicitat dels homes, que es co¬
mença i inicia en aquesta vida temporal i que es completa i
perfecciona en la vida eterna. El viure és agradable; per això

1. Caps. IV, i V.

168

J. TORRAS I BAGES

tenim horror a la mort; i perquè tothom vol viure, tothom
cerca el pa que sosté la vida. Però l'home no viu solament de
pa, digué el diví Salvador, sinó de la paraula que procedeix
de la boca de Déu. 2 La Paraula il·luminadora de l’esperit és per
excel·lència el pa dels homes. De des que el món és món els
homes s’han preocupat d’aquest pa, han investigat i estudiat,
han discutit i lluitat, han promogut guerres i revolucions; i
alguns moderns, d'esperit raquític i de curtedat de mires, han
anatematitzat la Religió per aquest motiu, creient-la origen de
discòrdies. No és la Religió la que promou la contradicció
humana, com no és el pa la causa de les divisions entre rics i
pobres, de l’oposició entre propietaris o legítims possessors
i lladres, ni del gran nombre de delictes continguts en tots
els codis penals i que fan referència als actes de l'home qui
es vol apoderar del pa dels altres.

Aquestes lluites i contradiccions i guerres perpètues dels
homes pel pa de l’ànima i pel pa del cos, molt més, incompa-
rablement més vives pel pa de l'ànima que pel pa del cos,
provenen de la nostra naturalesa, dels nostres instints, de
la fam que tenim, de la necessitat que sentim, d’una exigència
íntima i ineludible d'aliment. El dia que la lluita humana s'a¬
cabés sobre la terra seria senyal de que la humanitat estava
desvirtuada, decaiguda i degenerada; la lluita humana per ex¬
cel·lència és la del pa de l’esperit; la lluita pel pa del cos és
comuna a la humanitat i a l’animalitat; per això l'Angèlic
Doctor Sant Tomàs diu que la lluita animal és de cibis et
venereis.

Mai com avui, caríssims, els homes havien predicat la pau,
ni s’havien reunit tantes conferències, ni s’havien escrit tants
volums, per a acabar amb la guerra, per a mitigar les revolu¬
cions, per a arribar a la concòrdia. És una de les més grans
humiliacions de la paraula humana, perquè guerres i revolu¬
cions tan fortes com les modernes, matances tan extraordinà-

2. Mateu. IV, 4.

LA CONFESSIÓ DE l.A PE

169

ries com les dels nostres dies, poques vegades s'havien vist
en la història tan vella del món com en aquests temps de la
diplomàcia de la pau. I així continuarà mentre no se satis¬
faci la fam dels homes; a casa sense pa tot són raons, diu un
refrà que sol haver-hi en totes les llengües; i mentre hi hagi
fam, mentre els homes no estiguin satisfets, les raons, les llui¬
tes i les contradiccions continuaran vives, cruels i sagnants.

III

La Fe és la fórmula de la Vida

La potència de satisfer la fam de les ànimes i d’apagar la
set dels esperits sols l'ha tinguda Jesucrist Senyor nostre. Ell,
en l'Evangeli, sovint s’anomena a si mateix pa de vida eterna
i aigua que apaga la set, i aquestes similituds que per a ex¬
pressar la seva missió consoladora usava el Mestre diví eren
sols el compliment, la realització de les antigues profecies
que amb els mateixos termes caracteritzaven al Messies, es¬
perat de tots els pobles. I els qui més de prop tractaven amb
Jesús més sentien l’eficàcia de la seva consolació: per això en
una ocasió en què els deixebles semblava que es deixaven
vèncer de l’oposició dels enemics de Jesucrist al preguntar-los
el Mestre: «^Vosaltres també em deixareu?», Sant Pere con¬
testà: «Senyor, £a qui aniríem? Sols Vós teniu paraules de
vida eterna». 1

La paraula de Jesucrist és la fe cristiana, és la veritat eter¬
na, és la vida de l'home. No és una pura forma de l’enteni¬
ment, no és sols una perfecció de la intel·ligència: és una ele¬
vació de tot l'home que s’acosta a Déu per a participar de la
seva vida sobirana. Comprèn tot el nostre ser, les potències i
els sentits; tota la nostra activitat, la nostra vida íntima, in-

1. Joan, VI, 68.

170

J. TORRAS I BAGES

terior i incomunicable, i la nostra vida externa, social i pú¬
blica. No és un ornament o una perfecció transitòria; i en¬
cara que és cert que en la vida eterna no té lloc la fe, però,
no obstant, podem dir que ella abarca i unifica la vida tempo¬
ral i la vida eterna, la totalitat de la vida humana; és un ger¬
men que es va desenrotllant, és la llavor d'una vida divina
que, sembrada aquí en el món en la nostra ànima, en la vida
eterna arriba a la plenitud de sa magnificència.

Per això aquell a qui Déu ha fet la gràcia de la fe té ja en
principi la substància de les coses que espera, 1 és a dir, pos¬
seeix ja en germen la totalitat de la vida humana, la sublima¬
ció i la satisfacció de totes ses facultats i potències, una anti¬
cipació de lo invisible, amagat als homes qui no són dòcils
a l'ensenyança de Jesucrist, i el coneixement de la qual Ell
revela als seus fidels deixebles. Perquè el Verb de Déu, la cièn¬
cia de la fe, és una substància que satisfà a l’home i sense
aquesta substància l'home no té nodrició possible. Les cièn¬
cies humanes, les belles arts, l'espectacle de la naturalesa, la
dolçor de l’amistat i els sentiments nobles de família consti¬
tueixen goigs fragmentaris de la vida; però una íntegra satis¬
facció humana sols pot proporcionar-la el pa substancial por¬
tat al món per nostre diví Redemptor: la doctrina celestial.

Sant Tomàs ho explica amb una meravellosa claredat. To¬
tes les criatures, diu, participen del bé de Déu, però cada una
solament en conformitat amb les exigències de sa naturalesa:
les unes, les inanimades, sols per l’existència que reben; les
altres, per la vida que tenen, com les plantes, les bèsties, per
un coneixement rudimentari de les coses particulars i con¬
cretes; i amb aquesta porció de vida que a cada una ha tocat
ja estan contentes. Sols la criatura racional està lligada pel
coneixement a l’ordre universal i total de les coses, viu rela¬
cionada amb la universal existència i aspira a la possessió de

1. Hebreus, XI, 1.
1. 1-2, q. 2, a. 3.

LA CONFESSIÓ DE LA FE

171

la font i principi d’ella. L'home, diu en altra part el Sant Doc¬
tor, 1 no queda assossegat mentre li resta alguna cosa que
desitjar i que cercar, mentre les seves facultats puguin encara
perfeccionar-se; i, de consegüent, el pa únic que pot satisfer
aquesta fam immensa és la unió amb el mateix Déu, font de
vida i aliment complet de l'home. «Só criat per a Vós, i sols
en Vós puc reposar», deia a Déu el gran Sant Agustí.

En efecte, estimats cristians, sols en Déu pot reposar el
nostre esperit. De Déu ningú en queda desenganyat, ningú en
queda tip, perquè Ell és Pare de les misericòrdies i Déu de
tota consolació, Bellesa eterna i sempre nova, com diu Sant
Agustí. Per això els cristians vivim de la paraula de Déu, que
és la santa Fe catòlica.

Desgraciadament, avui dia molts cerquen la fe per camins
que no hi porten; el camí de la fe és la humilitat. Hi ha qui
es creu que amb discussions, amb molta retòrica i amb refi¬
naments filosòfics i artístics ha d’arribar a la fe. La fe ve de
Déu, i aquell qui vol trobar-la s'ha d'acostar a Déu. Diu l’evan¬
gelista Sant Joan 2 que qui practica la Veritat arriba a la
llum, i en altre lloc 3 afirma que Crist és la Veritat. Per això
la sinceritat, que és la veritat regnant en l'esperit de l’home,
és la primera condició del qui cerca la fe; un esperit simple,
recte i ben intencionat, ple de la convicció d'una altra vida,
genia i queda satisfet amb la fe catòlica; troba amb ella el pa
que necessita, l'aliment de totes les seves facultats i la satis¬
facció de tots els instints i esperances d'immortalitat, de
perfecció i de glòria que és l'aspiració invencible de la hu¬
manitat, manifestada explícitament per totes les generacions
passades i sols satisfeta per la revelació divina.

Les memòries històriques més antigues que ens queden
dels cristians dels temps de la persecució, quan eren avorrits
i condemnats a mort, i objecte de mofes i de desprecis de

1. 1-2, q. 3, a. 7.

2. III, 21.

3. V, 6.

172

J. TORRAS I BAGES

part del món, ens manifesten en ells el goig de la vida i l’he¬
roisme de la mort. Una serenitat i una tranquil·litat i una
interna delícia a prova de turments, de penes i de suplicis.
Així solament s’explica la subsistència del Cristianisme en¬
mig de proves tan rigoroses com ha passat la nostra santa fe.
Perquè una construcció sia sòlida ha de tenir el fonament
molt segur i fort. La resistència de la fe és infinita; res la
pot vèncer, per això son símbol és la roca incommovible con¬
tra la qual s’estrellen les ones més avalotades de la mar del
món. Davant d'ella van desfilant els segles, es fan i desfan
els sistemes herètics i filosòfics, les institucions polítiques,
les literatures, les civilitzacions, i ella tranquil·la i sempre la
mateixa, com el sol que il·lumina a la humanitat, passats els
núvols i les boires, torna a revifar el món amb sa llum sem¬
pre serena i amb sa calor de vida. La Vida, Déu , 1 és eterna, i
per això la fe catòlica és indefectible, perquè la fe és la fórmu¬
la de la vida humana 2 donada pel Verb de Déu, Jesús nostre
Redemptor, als homes.

I perquè la fe és la fórmula de la vida, l’apòstol Sant Pau 3
diu que el just viu de la fe. La vida és una activitat; i l’activi¬
tat summa, el principi de l’activitat, Déu, que és el motor
universal de tots els sers, a cada element de l’univers li ha
assignat una llei conforme a sa naturalesa i que determina
l’harmonia de sa existència connexionada amb l'harmonia uni¬
versal. L’harmonia de la nostra existència i l’harmonia univer¬
sal de tot el món, exigeix un encadenament com els grans
d’un rosari: si no, no fóra harmonia; i la fe, donant raó del
nostre origen, del nostre fi, del per què estem en el món i de
l’ús que hem de fer de tot lo que constitueix l'univers, expli¬
cant la total i absoluta finalitat, és la cadena preciosa i mis¬
teriosa que lliga l'home amb totes les existències i amb son
Senyor i Déu. És la fórmula que expressa la circulació de la

1. Joan, XI, 25,

2. Symb. Quicumque.

3. Gàlates, III, 11.

LA CONFESSIÓ DE LA FK

173

vida, la distribució de la Vida universal dc des la Font dc vida,
Déu omnipotent i etern, fins a Ics més ínfimes criatures, de
des la vida transitòria del món fins a la vida inalterable de
l'eternitat.

La fe, com tota fórmula, és misteriosa, i Sant Pau ja ho
manifesta ; 1 i no pot deixar d’ésser misteriosa, perquè ales¬
hores ja deixaria d’ésser fórmula i passaria a ésser explicació.
El mestre dóna fórmules als seus deixebles i aprenents. Sense
el procediment de les fórmules la vida i la civilització huma¬
nes estarien en un encallament, i el progrés s'acabaria a la
terra. Ni la indústria, ni el comerç, ni la jurisprudència, ni cap
de les humanes disciplines seria possible. El savi dóna les
fórmules, i la multitud dels homes les executen; i si els pre¬
gunteu les raons de son obrar, per què tenen aquell procedir
i si ells volien posar-se a discutir defensant i explicant la fór¬
mula, el procediment que segueixen, no ho sabrien fer, que¬
darien malament, i la feina, la indústria, el comerç, la juris¬
prudència, l'agricultura, fins la política, l'art de governar els
pobles, en valdria de menys, tot es tornaria enraonar, com
avui passa en el sistema governatiu. La fórmula és una neces¬
sitat de la vida humana en aquest món; en l'eternitat desapa¬
reix la fórmula, perquè la comunicació entre el Mestre i el
deixeble és immediata, i la il·luminació dels esperits és di¬
recta . 2

Aquesta doctrina, caríssims germans i fills, no és nova, és
l'eterna doctrina de la Iglésia, exposada per Sant Tomàs amb
una gran claredat, i que nosaltres ara no fem altra cosa que
reproduir, expressant-la amb el llenguatge modern, i servint-
nos dels conceptes i idees de la gent contemporània. El Sant
Doctor 3 ensenya que la il·luminació de l'home és per graus, i
que l’arribar a la ciència perfecta, al coneixement complet que
tindrem en l’altra vida quan veurem a Déu tal com és, no

1. «Argumentum non apparentium» (Hebreus, XI, 1).

2. I Corintis, XIII, 12.

3. 2-2, q. 2, a. 3.

174

J. TORRAS I BAGES

per enigmes i misteris, com ara el coneixem, que per a arribar
a la possessió d’aquella llum sobirana hem de començar per
creure, per la fc. Tot estudi, tot coneixement i tota ciència
fóra impossible si el deixeble no començava per creure en la
paraula del mestre. Aquest és el gran principi aristotèlic. La
il·luminació, l'evidència i la possessió de la ciència s'adquireix
per graus, i no disfrutem de la verdadera il·luminació d'una
ciència fins després que havem arribat a la possessió com¬
pleta d’ella. La possessió completa de la ciència de Déu és la
possessió de Déu, és una comunicació amb Déu sense inter¬
mediari, directa, immediata, una mena d'absorció de la intel-
ligència de l’home en la intel·ligència de Déu, de la nostra vida
limitada i deficient en la vida infinita i absoluta del Senyor , 1
lo qual constitueix la glòria eterna.

<*Qui arribarà a tals altures si Déu mateix no l’hi porta?

IV

Vanitat dels intelectuals en voler
ENSENYAR LA VlDA

Els titans de la mitologia, qui volien escalar el cel i cai¬
gueren a l’abisme, són un símbol molt adequat que expressa
la incompetència dels homes per a arribar al coneixement i
possessió de la Veritat infinita, al regne de la perfecció, sense
refiar-se de l'auxili diví. Aquestes caigudes a l’abisme dels
que rebutgen el magisteri diví i prescindeixen de la fórmula
de la fe són molt nombroses. Amb el magisteri dels homes
no arribaran mai a la possessió de la Veritat infinita; de lo in¬
finit sols en pot ésser mestre TInfinit. El mestre ha de domi¬
nar la ciència que professa, i ^qui pot dominar la ciència de
les universals relacions humanes i divines, de les existències

1. Supl., q. 92, a. 1.

L\ CONlTSSlrt DU LA H!

175

i realitats, de lo transitori i de lo permanent, del temps i de
l'eternitat, sinó Déu omnipotent i el Verb seu, que il·lumina
el món per medi de la humilitat de son evangeli i de sa Iglésía?

La vanitat dels qui a si mateixos s'anomenen intel·lectuals
és insuportable. Ignoren el misteri de la vida, i volen passar
per mestres de la vida humana; viuen entre tenebres i cami¬
nen palpant i ensopegant, i s’anomenen fills de la llum. Són
enemics de la fórmula, i l'univers enter és una immensa fór¬
mula, i el nostre enteniment és una fórmula, i la nostra vida
és una fórmula: una fórmula viva que no pot passar dels ter¬
mes que la comprenen. En el llenguatge inspirat de les Sagra¬
des Escriptures trobem un mot que equival a la paraula
fórmula, verbum, que significa no sols la idea, sinó també
l'expressió i la realitat de les coses creades. És l'essència de
la vida. Hem de viure segons la fórmula, i la nostra fórmula
és la santa fe catòlica, emanada del Verb de Déu, Jesús, Fill
de la Immaculada Verge Maria, i de l'Esperit Sant, que Ell
envià al món després de la seva misericordiosa Redempció.

La pretensió dels nostres intel·lectuals de voler ensenyar
als homes el camí de la vida és molt vella en la història; sem¬
pre hi ha qui li agrada passar per mestre; però Jesús, el Fill
de l’home, deia : 1 «No vulgueu ésser anomenats mestres; de
mestre no n’hi ha més que un, el Crist.» En aquest concepte
Sant Agustí sostenia que la humanitat no tenia més que un
mestre: el Verb de Déu, que il·lumina a tota intel·ligència
creada.

Per això els cristians perpètuament som deixebles, i sense
voler ésser mestres convidem a tots els homes de bona volun¬
tat a matricular-se a l'escola divina fundada per Jesucrist i a
aplicar-se a l’estudi de la seva ciència de salvació, que és la
mateixa Paraula de Déu. La Paraula de Déu és el nostre ali¬
ment, la nostra força, la nostra llum i la nostra delícia. Amb
ella passem tranquil·lament la nostra vida, i amb serena i pa-

1. Mateu, XXIII, 8 i 10.

176 J. TORRAS I BAGES

cífica humilitat amb ella emprenem el viatge envers l’eterni¬
tat. La modèstia de la nostra vida cristiana contrasta amb la
ufana dels nostres intel·lectuals. Ells tot ho remenen, cel i
terra; els cristians ens acontentem, Jesucrist s’acontentà amb
la societat existent, sense parar mai, no obstant, de fer-li tot
el bé que podia, de millorar-la i de rectificar-la ; 1 i així con¬
tinua obrant la santa Mare Iglésia. El cristià més eminent es
reconeix un deixeble perpetu, hem d'aprendre fins a l’hora
de la mort. Hem de fugir de l'originalitat, de la vanitat de
tenir idees pròpies; lo que és molt propi són els nostres pe¬
cats. Tot lo demés, les nostres idees, els nostres sentiments i
tota la nostra vida, la major sublimitat i heroisme de la vida,
la major elevació de les nostres idees i la major noblesa dels
nostres sentiments, té un origen més alt; deriva de la Font
de vida, a la qual el cristià acut contínuament, perquè la seva
vida aquí en el món, corrent per la terra que embruta l'aigua
més cristal·lina, sàpiga conservar l'excel·lència amb què el Cria¬
dor la dotà i que restablí Jesús Senyor nostre en els dies de la
seva predicació, passió i mort sacratíssimes.

Aquesta humilitat, caríssims, us explica la unitat de la nos¬
tra santa Iglésia, estesa per tot el món en tanta diversitat
d'homes de diferents temperaments, llengües i costums, i en
èpoques tan distintes de la història. La iglésia dels intel·lec¬
tuals és la Babilònia de la confusió: ni s’entenen ni es poden
entendre, és una escola sense mestre, o més ben dit, és una
escola en què tothom vol ésser mestre, i els mestres que ar¬
riben a imposar-se ho són solament per torn de moda. És
una de les grans manifestacions de la vanitat humana, capaç
d’excitar la curiositat, d'entretenir l'ociositat, però no de sa¬
tisfer la humanitat.

I Quina regla de vida personal o social han portat al món?

1. Mateu, V, 17.

LA CONFESSIÓ DF. I.A FE

177

V

Valor just de la ciència en la conquesta de la fe

Tot ho volen passar pel sedàs de la seva intel·ligència (per
això es diuen intel·lectuals) i donar-nos als altres la regla de
vida, o més ben dit, es manifesten enemics de tota regla i,
creient-se il·luminats, s'emprenen de dirigir als altres homes.
Ells volen ésser la regla i els petits déus del món.

La Iglésia, nostra Mare, ama, respecta i fomenta el treball
intel·lectual; els seus doctors han sigut uns atletes de la intel-
ligència humana; el gust de l’especulació intel·lectual ha sigut
vivíssim en moltes generacions monàstiques i eclesiàstiques,
fins de vegades han arribat al refinament, i la Iglésia ha tingut
que posar-hi mida. Perquè nosaltres, els homes racionals, no
som pures intel·ligències; perquè la intel·ligència, sí bé és la
nostra potència més noble i la directora, no obstant, no és
l'única força humana; la imaginació i el sentiment represen¬
ten una força de difusió admirable, i sense elles la intel·ligèn¬
cia fòra estèril i quedaria molt reduïda la força motora de la
voluntat. En tot moviment espiritual, doncs, la intel·ligència es
transfon mitjançant la imaginació i el sentiment. Però lo es¬
sencial del món, lo essencial de la societat, l'ennobïiment de
la vida humana, no neix d’una força humana, perquè una cosa
no pot ésser filla de si mateixa, la més noble vida humana neix
d'una força sobrehumana. L’orientació de la nostra vida no
depèn del drama, de la novel·la, de la crítica o de la filosofia;
els intel·lectuals no sabem que hagin orientat, però sí desorien¬
tat a molta gent.

La mateixa difusió del Cristianisme, la il·luminació del
món, no es féu per un pur procediment intel·lectual; avui ma¬
teix les conversions dels heretges, sempre nombroses, la puri¬
ficació dels pecadors, l'extensió de la Iglésia catòlica, no és
un efecte acadèmic; la fe no és el resultat, no és la conse¬
qüència d'un raciocini, no és filla de la ciència, de Tart o de
la literatura, sinó d’una influència sobrenatural i divina. La

12

178

J. TORRAS I BAGES

ciència, l’art i la literatura no tenen prou forces per a produir
la fe, que és d’un ordre superior a elles i que és una regla
sobre l'home, una llei de l’home posada per l’Autor de l'home,
com tot autor posa la llei a l’obra que fa, conforme a la na¬
turalesa de l’obra i en harmonia amb ella.

La fe, doncs, és una llei que Déu ha donat a la seva cria¬
tura racional. Qui es pensa amb la ciència conquerir la fe
s’enganya del tot; la ciència prepara el camí, treu obstacles,
demostra que havem de creure; però la infusió de la fe en
l’esperit de l'home és una operació divina. Aquesta és la sum¬
ma doctrina del Cristianisme, que palpita en tota l'extensió
de les Sagrades Escriptures, que guarda i practica la santa
Mare Iglésia, i aquest és l'honor de la humanitat racional. La
summa sabiduria humana, la ciència de la salvació, se la re¬
servà Déu, i per a difondre-la entre els homes envià al món
el seu Fill Unigènit, el Verb de Veritat eterna, i instituí la
Iglésia catòlica, que fins a la fi del món ha d’exercitar entre
els homes el magisteri de salvació.

La desaparició en el món, que no és possible segons la
promesa divina, de la fe catòlica significaria la desaparició
de l’honor principal del llinatge humà, és a dir, de la ciència
universal, de la vulgarització de la sabiduria més sublim.
L’essència de la missió de Jesús, nostre dolç Redemptor, de
son magisteri en el món està continguda en aquelles paraules:
«Jo só enviat a evangelitzar els pobles ». 1 És a dir, só enviat a
vulgaritzar, a fer arribar a tothom la sublim ciència de la sal¬
vació. I en altre lloc dóna com a característica de que son
magisteri és diví el fet de que els pobres són evangelitzats . 2
I, en efecte, el món no es preocupava dels pobres; es deu als
molts segles de catecisme en què s'ensenyà a totes les gene¬
racions d’Europa que és obra de misericòrdia espiritual en¬
senyar als ignorants, el que les lleis civils hagin estès pels

1. Lluc, IV, 18.

2. Mateu, XI, 5.

LA CONFESSIÓ DE LA FE

179

pobles i a tota condició de persones el benefici de l’ense¬
nyança. Però ningú, la sublim esperança de la vida l'ha do¬
nada tan universalment com la Iglésia catòlica, que la fa un
deure imprescindible i amenaça amb l'eterna condemnació
als pastors d'ànimes, als Bisbes i Rectors qui sien negligents
en ensenyar-la fins als més humils, fins als idiotes; i per la
gràcia de Déu veiem sers infeliços, criatures desgraciades, d'in¬
tel·ligència torpíssima, en els enteniments de les quals, que
semblen tancats a tota idea superior, els ministres de la ïglé-
sia, a costa d’immensa paciència, fan penetrar la sublim en¬
senyança del principi i del fi de l'home i de la llei moral de
la vida.

i Oh savis mundans inflats de ciència! jOh entusiastes de¬
fensors de la igualtat humana, enemics de la Iglésia catòlica!
Veniu i escolteu el gran misteri. La més sublim de les cièn¬
cies, l'única ciència verdadera, perquè és l’única que salva,
per a aprendre-la tots els homes, científics i populars, gent de
talent i idiotes, tots ens havem de seure en el mateix banc
de la humanitat en l’escola de Jesucrist, i tots havem d’estu¬
diar la lliçó en el mateix llibre, i tots havem de tenir el ma¬
teix mestre; i en aquesta ciència sublim potser els populars,
els qui no tenen lletres i fins els de petita intel·ligència aven-
çaran més que no pas els lletrats, que els científics, que els
de més poderosa intel·ligència. Oh tu, ric i poderós, potser els
teus humils criats i servents seran deixebles més aprofitats
que no pas tu en l’escola de Jesucrist, posseiran graus sublims
de la noble i santíssima ciència de la salvació que tu t’has
quedat sense entendre, ensopit en l'exterioritat de les rique¬
ses i dels honors mundans, i recorda’t d’aquella sentència
divina que diu que en el dia de la llum, que en el judici in¬
fal·lible de l'eterna justícia, que en el regne de la perfecció
verdadera, molts dels qui ara són els darrers allà seran els
primers, i molts dels qui ara són els primers allà seran els
darrers . 1 ;I vosaltres, teòlegs, qui viviu en un segle que exagera

1. Mateu, XIX, 30.

180

J. TORRAS I BAGES

la importància de la ciència, que es pensa que amb ella traurà
el mal i el pecat de la terra, estudieu, doncs, les ciències que
ens hi exhorta la santa Mare Iglésia, però estudieu encara
més amb gran humilitat i fervor la ciència de la salvació, i no
us deixeu seduir per certes doctrines estèrils que ofeguen
l’esperit!

VI

La Fe és obra de l’Esperit de Déu

La fe és un fruit de l'Esperit Sant, és una il·luminació que
persevera en l'esperit del verdader deixeble de Jesucrist i li
constitueix un hàbit en virtut del qual pensa, judica i viu. Cons¬
titueix una nova vida, per això aquell qui perd la fe és mort
per a la vida sobrenatural; la fe és un requisit essencial per
a la vida cristiana; la fe és l’arrel i la font de la vida sobre¬
natural; la fe no ens ha de venir dels homes, no pot venir-nos
dels homes, sinó del mateix Déu.

I aquesta lliçó convé donar-la en veu molt alta i que tot¬
hom l'entengui perquè avui és molt oblidada, i molts pensen
que la fe s’alcança amb indústries o diplomàcies de l'enginy
humà, que és un resultat que s’obté per les habilitats del
subjecte qui vol propagar-la, quan la fe és un fruit de l'Espe¬
rit Sant, i, de consegüent, l'Esperit diví no es comunica per
medis humans, sinó per una influència sobrenatural. Jesucrist
Senyor nostre clarament ho manifestà a Sant Pere, quan
l’antic pescador esplèndidament confessà la fe que tenia en
la seva divinitat, dient-li aleshores Jesús aquelles paraules que
consigna l’Evangeli : 1 «No és la carn, ni la sang, oh Pere, que
t’ha fet aquesta revelació, sinó el meu Pare, qui està en
el Cel.»

1. Mateu, XVI, 17.

LA COVÏTSSTÒ DF I.A I li

181

L'activitat científica del temps modern, despertant en el
nostre llinatge les seves ambicions antigues i sempre frustra¬
des, que es manifestaren ja en el paradís terrenal, de voler
arribar a saber tant com Déu, ambicions que sempre acaba¬
ran en confusions i en no saber-se entendre, fet que ens conta
la Sagrada Escriptura amb la torre de Babel, i que avui veiem
reproduir en les nombroses sectes qui neguen els vincles so¬
cials, i que, de consegüent, signifiquen que els homes no s'en¬
tenen; l'ambiciosa, doncs, activitat científica de la gent mo¬
derna, i els refinaments literaris i artístics que formen la
delícia de la seva vida, han enterbolit la grandiosa i verdadera
idea de la fe en molts enteniments, d'altra banda ben inten¬
cionats, i prenen l'excelsa filla de l’Etern, la fe divina, com
una manifestació de la consciència humana, com un fruit que
espontàniament ha produït la humanitat, i no com una pa¬
raula que Déu ha parlat als homes pel ministeri dels antics
profetes, i sobretot per Jesucrist, en qui s'enclou explícita o
implícitament tota la revelació divina.

La revelació és una, com la humanitat és una, com la Re¬
ligió és una, com Déu és u. Per això també és una la càtedra
de la doctrina celestial. Desgraciada de la humanitat si tenia
diferents mestres, si havia d'obtenir la veritat essencial amb
discussions amb investigacions científiques, amb sistemes filo¬
sòfics, amb intuïcions artístiques. Desgraciats de nosaltres si
Déu hagués fiat la Veritat eterna als fills dels homes, dels
quals digué ja el Psalmista 1 que disminuïen la veritat. Ni el
principi, ni la difusió, ni el sosteniment de la Veritat eterna
en el món, és obra de les forces humanes; els homes sola¬
ment han sigut instruments tenuíssims de Déu en la constitu¬
ció de son regne en la terra. Avui es parla molt de la difusió
del Cristianisme per medi de la controvèrsia, de la investiga¬
ció i dels estudis, com si la Religió fos un ram literari i no
una infusió de vida sobrenatural. En aquests temps de lliure

1. XI, 2.

182

J. TORRAS I BAGES

examen i de vanitats infantils els homes, abans de creure,
volen discutir amb Déu, i Déu no discuteix amb els homes.
Sant Pau 1 ja atacà fortament aquesta mania insensata. Déu
entén a l'home, però l’home no entén a Déu. ^Com el podrà
entendre essent l’obra de les seves mans? L’artífex comprèn
perfectament la seva obra, però aquesta no comprèn al qui
l'ha feta. La criatura sols veurà a son Criador si Ell se li ma¬
nifesta i en quant se li manifesti, perquè Déu no està subjecte
a les lleis del nostre enteniment. L'inferior sí que està sub¬
jecte a les lleis del superior, però i com Déu infinit estarà
subjecte a la llei del nostre ínfim enteniment? ^Com Déu
infinit cabria en la nostra limitadíssima potència?

Ningú s’engendra a si mateix. L'elevació de l'home a l'or¬
dre sobrenatural la comparen els teòlegs a una generació, i a
l’home així transformat el consideren una nova criatura. Lle¬
gim en la història d’alguns sants que després de la seva con¬
versió veien el món diferent d’abans, d’una altra manera, i
és perquè ja ells eren uns altres. Tot engendrament és un
misteri, i per això la gràcia cristiana, essent palpable, és, no
obstant, un misteri. Jesucrist ja ho explicà a Nicodemus, qui
no entenia aquest misteri . 2 «Per a entrar en el regne etern, li
deia, s’ha de néixer de nou, hi ha d'haver un renaixement; tu,
li deia a més, sents el vent, Però no coneixes la seva proce¬
dència, ni la seva direcció.» Així avui dia són molts, tots els
moderns, qui rebutgen la fe, però que no tenen l’esperit enso¬
pit, senten el vent, i tant com nosaltres els cristians, i el vent
se’ls emporta i els fa caure i despenya. El vent que mou la
humanitat, el vent que mou l’univers, la força omnipotent qui
governa els esperits i la matèria, l'objecte final de tots els
estímuls, la intel·ligència i la voluntat sobiranes, el Ser ado¬
rable principi de tots els sers, és un misteri invencible i in-
contrastable, i per això la confessió del misteri és universal

1. Romans, XI, 33 i segs.

2. Joan, III.

LA CONFESSIÓ DE LA FE

183

i sura en l’esfera de tota la Humanitat, i batejant-lo amb di¬
ferents noms, per més que ho vulguin dissimular, el senten
i no el poden fer desaparèixer fins els seus enemics, i la relació
i la comunicació i l’encadenament entre els sers finits i l'In¬
finit, entre les criatures i el Criador, entre els homes i Déu,
forma tot junt un misteri, misteri de confusió i de tenebres
pels qui no creuen, de llum i d'harmonia per tots els qui se¬
gueixen la doctrina catòlica.

Sant Pau, llum de la Iglésia universal, diu ell mateix 1 que
predicava misteris, i la nostra santa Religió és un conjunt de
misteris; i lo que està sobre nosaltres, allò a què no arriba la
vista dels ulls de la nostra intel·ligència, per força ha d'ésser
per nosaltres un misteri. També molts modernistes prediquen
misteris, i s'ha de fer honor a la seva sinceritat quan confes¬
sen la impotència humana i cauen en el pessimisme; però
i quina diferència entre els misteris que predicava Sant Pau,
els misteris cristians, i els misteris dels intel·lectuals! Aquests
prediquen misteris de desesperació, de destrucció i d'amar¬
gura, misteris d’una fosquedat aterradora; Jesús, els seus
apòstols i la seva Iglésia ensenyen misteris de consol, d'edifi¬
cació i de llum. Tot misteri és obscur, però els misteris cris¬
tians irradien llum, són com núvols lluminosos, raigs de tene¬
bres que il·luminen, com els descriu el príncep de la mística
teologia Dionís l'Aeropagita , 1 són com aquell núvol que, en
forma de columna, precedia i guiava al poble d'Israel quan
travessava el desert. Els misteris cristians il·luminen i guien
la vida humana i condueixen l'home fins a l’eternitat, on s'a-
claren els misteris amb l’auxili de la divina Llum. Els misteris
dels intel·lectuals augmenten la confusió, produeixen l'amar¬
gura, i, en lloc de guiar els homes envers l'ordre i la pau, els
condueixen al desordre i a la desesperació, perquè els miste¬
ris de què està plena la vida sensa la llum cristiana fan enso-

1. I Corintis, II, 7.

1. De caelesti hierarchia, I.

184

J. TORRAS I BAGES.

pegar als homes, però amb la Llum de Jesús conforten i guien
en el camí de l'eternitat i ens faciliten el trànsit.

VII

La Confessió externa de la Fe

L'esfinx dels egipcis, el fatum dels grecs i romans, lo in¬
cognoscible dels moderns, les antinòmies socials d'avui dia,
tot són manifestacions i confessions vergonyants del misteri;
i els nostres modernistes s'han enamorat tant del misteri, que
el multipliquen, com els grecs i romans els seus déus, í es
delecten en ell, i del misteri, que és una forma transitòria del
coneixement humà, volen fer-ne el terme i fi de ïa vida.

De manera, caríssims, que el nostre objecte en la present
Carta pastoral no és obtenir la convicció de l’existència del
misteri, perquè la il·lustració científica, la investigació intel-
Iectual, el moviment o activitat social, tant com són més vius
posen més en relleu el misteri, com en un cel net i transpa¬
rent un núvol és més visible, i la nostra època, que ha arribat
fins als refinaments de la cultura i de la il·lustració, sent, con¬
fessa i dóna culte al misteri; i el pessimisme i la desesperació
de certs esperits oprimits pel misteri tenen una íntima con¬
nexió, són la manifestació d'un estat d’ànim similar al d’a¬
quells antics qui oferien als seus déus irritats víctimes huma¬
nes. La humanitat per si sola és com una roda que volta sobre
si mateixa, sols el Cristianisme li ha obert un camí de per¬
feccionament i d’elevació, la base del qual és ja no la confessió
del misteri, sinó la sublim solució que dels misteris de la vida
temporal i de son encadenament amb el misteri de l'eterna
vida donà Jesús, nostre dolcíssim Redemptor i Mestre, i que
està designada a explicar a totes les generacions humanes fins
a la fi dels segles nostra santa Mare la Iglésia catòlica.

La confessió de la doctrina catòlica, en tota sa extensió í
plenitud, com llei de la vida humana és una necessitat ím-

T A CONFUSSIÓ l)F. T.A FI2

185

prescindible. Aquell qui no creu, diu l’Evangeli , 1 es condemna¬
rà. Aquell qui tanca els ulls a la llum, aquell qui no segueix el
camí de la vida i vol caminar a les fosques, no arribarà a bon
terme. I aquesta confessió de la fe catòlica, sempre neces¬
sària per a la sinceritat del Cristianisme, avui l'exigeixen d'una
manera particularíssima les circumstàncies de l’època. El gran
mal modern és la fluixedat. Tot és fluix avui dia. Ens diuen
els higienistes que els aliments són fluixos; els qui es dedi¬
quen a la instrucció del jovent es queixen de superficialitat i
ínconstància; els qui viuen enmig del món i prenen part molt
activa en la vida social es lamenten de falta de caràcters. No
falta il·lustració, sinó caràcter. I la vida cristiana contempo¬
rània pateix del mateix mal.

Una immensa vanitat s’ha apoderat del món; la vanitat i
fluixedat són germanes i solen anar juntes. En l'home vanitós
la veritat mai triomfa; la veritat exigeix esperits enèrgics, de¬
cidits, abnegats i disposats al sacrifici. No tothom és bo per
a deixeble de la Veritat; la humanitat, per a obtenir la seva
sublimació final i definitiva, la glòria celestial, ha de sofrir
una selecció; reeixirà en la vida eterna la humanitat triom¬
fadora, no la sàvia, no la il·lustrada, no la rica, no l'elegant,
sinó aquella que en l'exercici de la pròpia vida haurà fet triom¬
far la veritat. Qui facit veritatem venit ad lucem . 2

La veritat ha de resplendir en tota la nostra vida interior
i exterior. La sinceritat és el símptoma inequívoc d’una ànima
sana. La devoció, l'oració, la misericòrdia, la paciència, l’acti¬
vitat, totes les virtuts, fins les més excel·lents que adonen
l'home, totes elles res signifiquen, ni res són, ni portaran a
la glòria eterna, sense la sinceritat. I al revés, l'ànima sincera
està en camí de salvació encara que sia flaca i de vegades cai¬
gui en passions i vicis. La sinceritat en definitiva triomfa, per¬
què significa amor a la Veritat, i l'amor a la Veritat coincideix

1. Marc, XVI, 16.

2. Joan, III, 21.

186

J. TORRAS I BAGES

amb l'amor de Déu, i la força i la salvació l’home la troba
sempre en el camí de la Veritat i en la confessió de la Veritat.

La fe, que és la fórmula de la Veritat sobrenatural, uni¬
versal i eterna, no basta tenir-la allà dins el sagrari de l'es-
perit. La fe, dèiem, caríssims germans i fills, és una fórmula
de vida; no és una pura contemplació interna, no és un pano¬
rama de vistes sublims per a delectar, no és una especulació
intel·lectual; la fe catòlica, la nostra santíssima Religió, és cert
que és una admirable, fecundíssima i lluminosa filosofia, però
és una filosofia per l’ús de tota la humanitat, que tanscendeix
a tota la nostra vida que irradia de des el noste enteniment i
la nostra voluntat, les dues potències unides i aliades sobre-
naturalment, a tota la nostra persona, a tots els sentits i po¬
tències, a tota la nostra activitat, a tots els actes de la nostra
vida, que informa els costums, que il·lumina les idees, que
eleva els sentiments, que transforma a l’home; és a dir, és
el germen d’una vida nova, és el principi d'una orientació total
de l’home en la qual es combinen i enllacen la vida temporal
i la vida eterna, i que ens posa en comunicació, ens relaciona
d’una manera íntima, a cada un de nosaltres, ínfima criatura,
amb tot el llinatge humà present, passat i futur, amb l'univers
de totes les criatures, i amb Déu, font i principi de tota l’exis¬
tència.

La fe, doncs, no és una fantasia, una composició mental o
un estat d'esperit; és una infusió de vida sobrenatural que
naturalment per força ha de manifestar-se a l'exterior, ha de
transpirar en tots els nostres actes, i, de consegüent, ha de
regir la nostra activitat i predominar sobre la naturalesa, a la
qual no solament respecta i consagra en tota sa integritat, sinó
que la fecunda, l'eleva, la purifica i la divinitza.

D'aquí és que cohibir la fe en el nostre interior, reprimir¬
ia perquè no surti a fora, dissimular-la sense motiu davant
de la societat, impedir que domini en la totalitat de la nostra
vida, és oprimir la vida i exposar-la a que miserablement s'ex¬
tingeixi atrofiada per la falta d’exercici. La fe és una aliança
amb Déu, una conjunció de l’home amb Déu per la mediació

LA CONFESSIÓ DE LA FE

187

de Jesucrist; i per això el manifestar-nos homes de fe és un
tribut que devem a Nostre Senyor, i si l’hi neguem cometem
contra Ell una gran injúria. «Aquell que s'avergonyeixi de con¬
fessar-me a Mi davant dels homes, Jo m'avergonyiré de re-
conèixer-lo a ell davant del Pare celestial», deia nostre diví
Redemptor . 1

Hi ha cristians qui temen perdre la reputació de savis da¬
vant del món si es manifesten creients; n'hi ha qui s'espanten
d’una mofa. Aquests viuen més de la vanitat que no pas de la
veritat, i aquella fe que arraconen en son interior i que la ta¬
pen perquè el món no els la vegi, parlarà contra ells en el
judici amb el Jutge etern; i la fe cristiana, que és indispensa¬
ble per a la salvació, per ells és com un pes gravíssim que els
enfonsa encara més en els abismes de la perdició. N'hi ha
d’altres qui creuen, però la fe els fa nosa per a l'èxit dels seus
projectes, per a la satisfacció de les seves ambicions, per a
prosperar i triomfar en el món, i aleshores aquests es venen
l’ànima al dimoni; com Pilat i els prínceps dels sacerdots i
com Judes entreguen el Just a les passions avalotades i mal¬
vades i fan traïció a la Veritat.

El predomini de la fe en la nostra vida, la victòria de la
Paraula de Déu en nosaltres ha d'ésser completa i segura; el
Verb de Veritat ha de dominar i regir totes les nostres potèn¬
cies, i Ell ens portarà a la perfecció, a la pau i el goig de
la vida.

VIII

La Confessió perfecciona la Fe i l’home

La victòria verdadera del Verb de Veritat en nosaltres és la
confessió de la fe. Qui per un motiu o altre no confessa la

1. Mateu, X, 32.

188

J. TORRAS I BAGES

fe és senyal de que en ell no ha triomfat la veritat, no ha
arribat encara a la regió de la llum; és una ànima que se la
disputen la llum i les tenebres, no està encara en llibertat, no
ha vençut, no domina, no regna, perquè per la fe i la gràcia
som fets fills de Déu, i la dignitat reial, el domini, l’home sols
l'obté per Jesucrist, únic rei del món.

Entre la universal humanitat, dins de la història de tot el
llinatge humà els homes que més resplendeixen en la digni¬
tat reial, els de més potència i domini, no són els conqueri¬
dors de pobles, que sovint deixen una memòria d'avorrició;
no són els polítics, qui fan obres i construccions que en poc
temps s'arruïnen; no són els filosops, les especulacions dels
quals poquíssims són els qui les comprenen; no són els ar¬
tistes i poetes, qui a lo més fan la delícia dels homes d’algunes
generacions; els qui contemplem revestits de la dignitat reial
i veiem que son nom regna i domina de generació en genera¬
ció, i la universalitat del poble, grans i xics, homes i dones ad¬
miren, veneren i paguen un vassallatge d'amor, són els grans
confessors de la fe, aquells homes i dones de tota classe i
condició social qui, il·luminats i fortificats i ennoblits pel Verb
de Veritat, triomfaren de la pròpia flaquesa humana, de la
tirania política, de les preocupacions i errors socials, i vence-
ren les persecucions, els suplicis, les seduccions i les tempta¬
cions confessant la santa Fe catòlica.

Mai ningú ha disputat la sobirania en la humanitat a
aquests herois de la fe de Jesucrist; els primitius poetes i ar¬
tistes cristians i la litúrgia de la santa Mare Iglésia concedi¬
ren el signe de la sobirania, la corona, als màrtirs; i les repú¬
bliques lo mateix que les monarquies, l'aristocràcia i la demo¬
cràcia, la universal humanitat cristiana concedeix no sols la
corona, l'ús del símbol de la sobirania, sinó que paga home¬
natge com reis entre els homes, a aquests homes qui exercei¬
xen un espiritual i sempitern domini sobre tot el llinatge
humà que creu en Jesús Redemptor.

I aquest tribut que el món paga als màrtirs, a la seva in¬
victa fortalesa, és perquè foren confessors de la fe, i més

LA CONFESSIÓ DE LA FE

189

s’estimaren la Veritat que no pas la seva pròpia vida. És per
la seva identificació amb la Veritat. No hi ha prova més con¬
sistent d'ésser amic lleial de Jesucrist que donar la vida per
Ell, que morir per a sostenir la seva paraula . 1

La confessió de la fe més solemne és el martiri. Per això
Sant Ciprià, l’iliustre escriptor i bisbe de Cartago, hi anà
acompanyat dels seus diaques, encara que ells no havien de
morir, com a la funció més gran del seu ofici. El martiri
és l'acte pontifical més solemne; i la Iglésia, composta d'ho¬
mes, però regida i il·lustrada per l'Esperit Sant, sempre ha
considerat l'honor del martiri com concedit solament a àni¬
mes electes, i als màrtirs els posa en el grau més sublim
de la jerarquia. Perquè el martiri és la confessió més solem¬
ne de la fe i la victòria més explícita en el gran certamen de
la vida, en el qual la Veritat queda més glorificada. El martiri
és l'homenatge més sublim a la Veritat i el medi imprescin¬
dible perquè la Veritat regni a la terra.

Els nostres intel·lectuals no arriben a aquestes altures. Són
com els acadèmics contra els quals escriví Sant Agustí. Ho¬
mes qui no coneixen la transcendència de la vida, i la passen
entusiasmant-se en opinions passatgeres. Flaquesa molt prò¬
pia i característica de totes les edats decadents. Bonics i lleu¬
gers com les papallones, sofreixen prompte una transformació
humiliant. Sols la fe, caríssims, té soliditat i permanència;
és la base divina de la vida humana, i la seva confessió reves¬
teix a l'home d'una fortalesa que les Sagrades Escriptures
l’expressen amb aquella metàfora: la cuirassa de la fe. La
confessió de la fe, la manifestació d'ella amb les paraules i les
obres, fa a l’home invencible i triomfador del món. És la pro¬
clamació de la sobirania de la Veritat, a la qual tot s’ha de
rendir i subjectar, fins la nostra vida. Perquè la identificació
de l'home amb la Veritat és tot l’objecte de la religió cristia¬
na, i aquell qui arriba a morir per la Veritat, qui mor amb la

1. Joan, XV, 3.

190

J. TORRAS I BAGES

Veritat a la boca, és digne de que els homes el posin en els
cims de la glòria, com Jesús, Veritat eterna, el fa participant
de la seva felicitat indefectible. La Veritat és tot, perquè la
Veritat és Déu, i totes les veritats humanes i mundanes són
com raigs de llum que deriven d’Aquell qui és la llum que
il·lumina a tothom qui ve a aquest món.

Per això vos exhortem a tots, caríssims, a fugir i avorrir
la mentida. Per una aberració que sols s’explica pel pecat ori¬
ginal, com altres tantes antinòmies que trobem en el nostre
llinatge, els homes no podem viure sense la Veritat, i, no obs¬
tant, sentim delícia en la ficció, en la vanitat i en la men¬
tida . 1 Mes no hi ha goig, no hi ha repòs, no hi ha dignitat, com
en la submissió a la Veritat; viure de la Veritat és una vida
divina. Per això devem sempre exercitar-nos en la plena con¬
fessió de la fe, en viure vida de fe, en que la fe informi tota
la nostra existència. La fe sense la seva confessió és imper¬
fecta. La confessió de la fe és necessària per a la nostra eter¬
na salvació, perquè és l’obra de la fe per excel·lència, és la
seva manifestació, és el triomf de la Veritat en nosaltres. L’an¬
tic profeta deia : 2 «Só parlat perquè crec»; Sant Pau repetia
la mateixa idea quan escrivia : 3 «Tenim la mateixa fe, i per
això parlem un mateix llenguatge»; i els bisbes alemanys, du¬
rant la persecució del Kulturkampf, tornaven a dir com l'an¬
tic profeta hebraic: «Perquè creiem, havem de parlar.»

I tots, caríssims, havem de parlar aquest llenguatge; la
Paraula divina, la fe catòlica, l'hem de tenir no sols a l'inte¬
rior, sinó a la boca, i regir per ella la nostra vida. La confes¬
sió de la boca, la professió pública de la fe de Jesucrist, el
pensar, sentir i obrar en conformitat amb ella, és el signe de
que n’estem posseïts, de que la fe és el motor de tota la nostra
vida. La il·luminació divina de la Paraula de Jesús és el llevat

1. Psalm IV, 1.

2. Psalm CXV, 10.

3. II Corintis, IV, 13.

LA CONFESSIÓ DH LA FF,

191

que ha de fer fermentar tota la massa de la vida humana . 1
El llevat no serveix per a res si no assaona i fa agradable i
nodritiu el pa. Així la fe, si es quedava inactiva en el nostre
interior, si no assoanava la nostra vida, no seria més que un
do sobrenatural no aprofitat. Tot lo del món té la seva lògica,
i aquesta lògica no és més que la llei de la naturalesa respec¬
tiva de cada cosa. Sortir-se de la lògica és eixir-se de la raó, és
obrar en contra d’ella, és, en una paraula, caure en l'absurd.
La fe, de consegüent, té la seva lògica, i per això l’home de
fe ha d’ésser lògic: en totes les operacions de la seva vida
s'ha de guiar per la fe; en altres paraules, el seu pensar, el
seu sentir, el seu obrar, la seva manera de viure, tant en la
vida interior com en la vida social, no ha d'ésser altra cosa
que derivacions de la fe, així com aquesta no és altra cosa que
la substància de les coses que esperem, és a dir, la fórmula
que ens anuncia la totalitat de la vida, la plenitud de la
vida que resideix en Déu, fi, repòs i complement de la huma¬
nitat purificada i sublimada, i que constitueix la felicitat eter¬
na, l’herència de la glòria, promesa per Nostre Senyor Jesu-
crist a tots aquells qui, rebent-lo i prenent-lo per Mestre, són
fets fills de Déu per adopció . 2

IX

La Confessió de la Fe és el gran certamen

DELS SEGLES

La lògica de la fe s’anomena, amb els termes consagrats
per les Santes Escriptures i per la tradició catòlica, la con¬
fessió de la fe, i a ella únicament va anexa la promesa de
l’eterna glòria. La fe és el germen, és el principi, és un focus

1. Mateu, XIII, 33.

2. Joan, I, 12.

192

J. TORRAS I BAGES

de llum divina, i les irradiacions d'ella, les seves derivacions,
totes les seves conseqüències pràctiques i lògiques, la vida que
s’exercita al compàs de la fe, és la confessió de la fe. Feliç
aquell qui l'observa i practica, puix guarda fidelitat a Déu,
i aquell qui guarda fidelitat a Déu pot estar segur d’una cor¬
respondència inefable de part d’aquell Senyor d'infinita glò¬
ria, l’atribut del qual és la magnificència en recompensar als
seus fidels servidors.

I ara, per acabar aquesta Carta, caríssims, ens ve a la me¬
mòria l’exhortació de l'apòstol Sant Pau al seu deixeble Ti-
moteu , 1 excitant-lo a que en el certamen de la fe, davant de
la multitud, confessés a Jesús amb gran generositat. El certa¬
men de la fe és de tots els segles, però en el nostre aquest cer¬
tamen té una grandiositat extraordinària. Avui tot el món està
en comunicació, ses diverses parts se coneixen i són veïnes,
la societat humana té una inclinació avui dia al cosmopolitis¬
me, a un catolicisme esplèndid, a una suavíssima monarquia
universal i divina, a disminuir els entrebancs que separaven
els diferents pobles, els uns dels altres, a formar un sol poble
humà, aquell popuíus acquisitionis de què parla el Príncep dels
Apòstols , 2 i del qual és Rei immortal i invisible per dret de
naturalesa, i de conquista en virtut de la seva misericordiosa
Redempció, Jesús Senyor nostre, el Fill de Déu i Fill de l’home,
Déu i germà nostre.

El certamen de la fe, la batalla de la vida, la lluita humana,
avui té un relleu particular. Tot està en ordre de batalla: les
controvèrsies científiques, les lluites de les qüestions pràcti¬
ques socials; fins sembla que toma a venir lo que ens sem¬
blava solament propi de les èpoques històriques primitives:
l’oposició i guerra entre les diferents races humanes. Però
tot això és humà, i, de consegüent, petit i transitori; lo que
avui se'ns presenta com grandioses activitats i construccions

1. I Timoteu, VI.

2. I Pere, II, 9.

193

T.A CONTFSSH) DH LA FE

sublims, demà seran unes sublims runes. La humanitat i el
món són ara lo mateix que han estat de des son principi, i
Déu és també sempre el mateix, i no canvia.

Tothom qui coneix la naturalesa i la història humana està
convençut de que tot acaba per enrunar-se, i que sobre totes
les runes i sobre tot lo transitori i passatger queda Aquell
qui governa i mou la humanitat amb un fi sublim que revelà
al món el Verb de Déu encarnat, Jesús, nostre dolç Redemptor.

El món desvaneix el nostre cap, i els fills del món refle¬
xionen poc. Un antic profeta, vivint també en una època de
civilització magnífica i grandiosa segons el món, escriví aque¬
lles inspirades paraules: «Tota la terra està plena de desola¬
ció perquè no hi ha ningú qui en son interior reflexioni». 1

Per això Nós, caríssims, que, per raó del nostre ofici pas¬
toral, en 1 eterna salvació de les vostres ànimes tenim una mis¬
sió de Déu semblant a la dels antics profetes, vos exhortem
a la reflexió, a la meditació i a la pràctica de la paraula eterna
i immutable, de la paraula de Déu, que és la confessió d'obra i
•de paraula de la santa fe catòlica. Al combat de la vida hi
havem d’anar revestits de l’armadura de la fe, contra la qual
no té cap força tota la potestat adversa. La fe tot ho venç.
Amb pretext diferent, a cada època s'alça una oposició con¬
tra la santa Iglésia catòlica; però les heretgies van passant,
i Ella va seguint son curs inalterable, servint d’arca de salva¬
ció a tots els homes de bona voluntat qui volen travessar se¬
gurs el mar tempestuós de la vida. Tres segles enrera sem¬
blava que el Protestantisme anava a engolir a la Iglésia catò¬
lica. Aquella heretgia ara es va reduint i fonent, i una gran
part dels seus adeptes tornen a la Casa pairal de la humanitat
cristiana, la santa Iglésia catòlica, apostòlica i romana.

En la sempiterna lluita humana qui no vulgui ésser vençut
que es defensi amb les armes de la fe. «La nostra fe, diu l’a¬
pòstol Sant Joan, 2 és la que ens darà victòria sobre el món.»

1. Jeremies, XII, 11.

2. I Joan, V, 4.

13

194

J. TORRAS I BAGES

Poder dir que tota la lluita humana és un certamen de la fe.
Enmig de tota la complicació mundana, i donant explicació
d’ella, hi ha el principi simplicíssim de la fe, de la Veritat
eterna, lluitant amb la mentida; la impugnació de lo tempo¬
ral, de lo transitori, de lo aparent contra lo etern, immutable
i diví. Tota la gran lluita, ben considerada, es redueix a això,
i per a sostenir-la i vèncer necessitem la fe. Perquè per ella
lo etern i invisible se'ns fa com si fos visible, 1 i solament re-
calcats en lo Invisible tenim força per a obtenir victòria en
el mundanal certamen.

I per això, repetint les paraules de Sant Pau al seu dei¬
xeble, 2 vos manem davant de Déu, que tot ho vivifica, i de
Jesucrist, qui prestà son testimoni davant de Ponç Pilat, que
feu una digna confessió, és a dir, que totes les vostres obres,
que totes les vostres paraules, que tota la vostra vida sia una
explícita i franca manifestació de la fe catòlica. No hi ha fe¬
cunditat comparable amb la d'una digna confessió de la fe.
L'eloqüència humana és poderosa, és un instrument d'una
eficàcia comprovada; fins el mal, fins la injustícia, de vegades
s'imposen en el món per l'esforç de l’eloqüència humana. La
confessió de la fe és un ressò de l’eloqüència divina, del Verb
de Déu, Jesús nostre; i així succeeix que l'eloqüència, que
la potència d’una bona confessió de la fe, té més força que
no pas el talent del més gran apologista. És una eloqüèn¬
cia que tothom l'entén, des de la gent més ruda fins a la gent
científica; pertot arreu penetra, perquè és la veritat, la bon¬
dat, l'amor en acció que s'introdueix en l’esperit i en el cor;
i al santificar personalment al qui confessa la fe, al qui iden¬
tifica la seva vida amb la vida de Jesús, santifica també als
qui tentemplen el gran certamen de la humanitat, el certamen
que Jesús, nostre dolç Redemptor, inaugurà i que durarà fins
a la fi dels segles, quan Ell mateix vindrà a premiar amb la

1. Hebreus, XI, 27.

2. I Timoteu, VI.

J.A CÚNFFSSIÓ OF. I.A FR

195

corona de la glòria i la palma de la victòria als qui hauran
sortit triomfadors; i que a cadascun de nosaltres ja ens hau¬
rà anticipat quan, al dissoldre's el nostre cos, ens prendrà en
la seva amabilíssima companyia per tota l'eternitat. Amén.

I perquè l’auxili de la gràcia necessària per a la victòria
vos sia concedit demanem en primer lloc la intercessió de la
Immaculada Verge Maria, i a tots vos enviem la Nostra Bene¬
dicció en nom de Déu Omnipotent Pare t> Fill j i Esperit
Sant f. Amén.

Vic, 25 de gener, festa de la Conversió de Sant Pau, de 1906.

' ' • ■

CONDUCTA DELS OBRERS CATÒLICS
EN LES CIRCUMSTÀNCIES ACTUALS*

Sumari

I. L'únic Mestre dels cristians.

II. Fermesa en la confessió de la fe.

III. Respecte a l'autoritat i a la propietat.

IV. Orientacions per a la lluita de la vida.

V. La caritat cristiana.

CARTA ALS OBRERS CATÒLICS
DE LA VILA DE MANLLEU

i

L'únic Mestre dels cristians

Estimats:

La confiança i l’amor de fills amb què vinguéreu a trobar-
me el dia de la Mare de Déu de la Candelera, al sortir dels di-
vinals Oficis, per a parlar d’assumptes vostres i de les dificul-

* Aquesta pastoral, del mes de febrer del 1906, té el caràcter de
resposta pública del Prelat a una consulta que li acabaven de fer els
obrers catòlics de Manlleu, freturosos d’orientació i guiatge en els con¬
flictes socials. Semblen afiliats aquests obrers —per bé que la pastoral
discretament ho calla— a l'entitat titulada «Patronal Mixt», la qual amb
alguna anterioritat havia estat constituïda en la vila fabril del Ter,
amb la principal finalitat de suavitzar les relacions econòmiques entre
els patrons i els obrers.

197

CONDUCTA DELS OBRERS CATÒLICS

tats que trobàveu com a catòlics en la complicació que natu¬
ralment porta la vida social moderna, la vostra fe i la vostra
confiança m’obliguen dolçament a contestar-vos amb la pre¬
sent Carta. Aquell dia parlàrem poca estona: era ja tard, i jo,
ignorant el motiu de la vostra visita, potser no vaig donar
satisfacció suficient als vostres desigs i a les vostres pregun¬
tes. I així, a més, a l’escriure-us no solament parlaré amb vosal¬
tres, els qui vinguéreu, sinó també amb tots els companys en
nom i comissió dels quals us me presentàreu. Així també ens
posarem en comunicació d’esperit vosaltres i el qui té el càr¬
rec de la direcció espiritual en aquest bisbat, cosa sempre útil
i fins necessària, puix les relacions entre el Bisbe i els fidels
cristians, la direcció dels quals li toca, són d’una intimitat
extraordinària, i convé que sien fortes i amoroses, puix radi¬
quen en el cor, i tenen per objecte final l’interès més trans¬
cendental de l’home, l’interès humà per excel·lència, perquè és
un interès etern i no transitori, un interès comú a tot el nos¬
tre llinatge, que sempre ha cregut que els homes eren alguna
cosa més que les bèsties, que al morir desapareixen del tot
colgades a la terra.

L'instint de la immortalitat és vivíssim en el cor dels ho¬
mes de tot país i de tot temps. La desaparició de l’instint de
la immortalitat en el cor d'un home el tenim per un cas de
brutalitat, i per això la impietat mai o quasi mai nega la im¬
mortalitat d'una manera clara, i inventa faules doctes per a
entretenir l'instint d'immortalitat i no exasperar a l'home,
que mai es resigna a l'anihilació. Si hi ha alguna excepció és
molt rara, tan rara com ho són els monstres en l'ordre de la
generació física. Però aquest instint d'immortalitat és vaga-
rós i confús. Sentim dins del nostre cor la llei eterna que ens
amenaça amb el càstig o que ens fa esperar en una recom¬
pensa segons els casos; i aquesta llei la sentim tan fortament,
que podem dir que en últim resultat aquesta llei fa la felici¬
tat o l'amargura de la vida: la felicitat, si la consciència ens
diu que havem complert amb la nostra obligació; l’amargura,
si ens punyeix el remordiment d’haver obrat malament.

198

J. TORRAS I BAGES

Però aquests sentiments i aquests principis del nostre cor
tenen, com totes les coses interiors, una certa vaguetat i falta
de claredat, i necessiten un mestre qui les expliqui. Al món no
hí ha hagut més que un Mestre que hagi explicat dignament to¬
tes aquestes coses. Els altres mestres que ens volen ensenyar i
dirigir són mestres de confusió i de contradicció, que can¬
vien com les modes del vestir. Aquest Mestre únic de la nos¬
tra vida és Jesús de Natzaret, un obrer d'allà de la Judea en
qui volgué encarnar-se, o fer-se home com nosaltres, la Sabi-
duria de Déu etern, que per això és Déu i home, i fundà so¬
bre la terra una escola perquè servís a totes les generacions
humanes i a tots els pobles de la terra: la Iglésia catòlica.

Vosaltres i jo, estimats, reconeixem per Mestre a Jesús,
i el preferim a tants d'altres qui volen passar per mestres; i
ens proclamem deixebles seus, i ens honrem d’ésser-li deixe¬
bles, perquè preferim ésser deixebles de Déu que no pas dels
homes; perquè en Jesús, Mestre diví de la vida humana, hi
sentim la veritat, i en els homes qui volen ésser mestres dels
altres homes hi sentim la vanitat.

De consegüent, a tots vosaltres, qui sou cristians, és a dir,
deixebles de Jesucrist, vaig a parlar-vos d'alguns punts sobre
els quals em consultà la comissió que en nom de tots vosal¬
tres vingué a trobar-me.

II

Fermesa em la confessió de la fe

Vosaltres, per causa del treball, per circumstàncies de fa¬
mília o per altres raons socials, haveu d’alternar amb com¬
panys qui, seduïts per l'error, estan del tot separats de la Re¬
ligió, i fins li tenen odi i blasfemen d'ella, és aquesta una
situació dura i desagradable, perquè per l’home de fe, per
l’home qui creu en Déu Criador i Jesús Redemptor, l’insult

199

CONDUCTA DELS OBRERS CATÒLICS

a la seva religió el sent més que no pas l’insult que directa¬
ment es fes a la seva persona.

En aquest cas convé tenir molta enteresa de caràcter ï
saber amb dignitat confessar la fe, és a dir, no amagar-nos
de que som deixebles de Jesucrist i de que per amor a Ell
estem resolts a sofrir mofes i calúmnies. La Sagrada Escrip¬
tura ens conta que els apòstols amb molt goig sofrien les in¬
júries dels tribunals on eren presentats, pel Nom de Jesús . 1
I qui té enteresa de caràcter i no s'avergonyeix de la seva
fe, sinó que, al revés, amb serenitat i dignitat es glòria d’ella,
aquest logra el respecte fins dels mateixos incrèduls i enemics
de la Religió. No convé, generalment parlant, tenir moltes
paraules: «l’heretgia s'ha distingit sempre per les moltes pa¬
raules; la fe cristiana, per les seves obres.

Així és que la millor defensa que nosaltres havem de fer
de la nostra fe és amb el tenor de la nostra vida, amb la pràc¬
tica de la virtut i amb la modèstia i discreció de les nostres
paraules, o sia, de la nostra conversa. El Cristianisme no exis¬
teix sobre la terra per a fer oradors o escriptors, sinó per a
fer homes de bé, qui compleixin les obligacions que tenen
envers Déu, envers la família, envers el pròxim i envers ells
mateixos, i així merèixer la recompensa eterna en l’altra vida.
La Religió cristiana no triomfa per medi de les discussions,
sinó que s'imposa per medi de la seva virtut, perquè és una
cosa divina, superior a l'home i que Jesucrist vingué a portar
al món, demostrant amb els seus miracles i amb la seva re¬
surrecció que era Déu, i, de consegüent, mestre de la vida
humana.

Aquesta fe, estimats fills, haveu de guardar-la amb gran
amor i demanar a Déu que us la conservi, perquè és un do i
gràcia celestial, i l’haveu de considerar com un gran benefici.
Per nosaltres, qui tenim fe, el principal mèrit que té la religió
de Jesucrist és que salva; i sense Jesucrist qui prescindeix i
s’aparta de Jesucrist no pot salvar-se. Per això és que nosal-

1. Fets, V, 41.

200

J. TORRAS I BAGES

tres els cristians preferim morir abans que renegar de la fe
de Jesucrist. Però fins en aquest món la doctrina i la gràcia
cristianes són d’una gran utilitat a l'home. I, si no, observeu
les aberracions en què cauen les sectes, que avui dia tenen
seduïts a un gran nombre d’homes.

Com que no creuen en Déu ni en Jesucrist neguen el ma¬
trimoni i la família. La secta no ho diu tot d'un cop perquè
és astuta i comprèn que als homes els ha d’embrutir a poc
a poc; i així és que la teoria de l'amor lliure sols l'expliquen
els més francs, i els altres comencen només per a afluixar el
vincle santíssim del matrimoni, però en definitiva van a parar
en que els homes i les bèsties no es diferencien en la manera
de multiplicar-se. La Religió cristiana ens ensenya que l'ob¬
jecte principal del matrimoni és la conservació i multiplicació
del llinatge humà sobre la terra, i l'auxili i el consol que, mit¬
jançant l'amor, el marit i muller s’han de prestar l'un a l'al¬
tre. La secta defensa l’amor lliure perquè no comprèn la
noblesa de la naturalesa humana, i per això, mitjançant l'es-
campament de les seves doctrines i de la pornografia que
l'ajuda, va embrutint una part del jovent, dissipant el seu
esperit i corrompent la seva carn.

Per això és necessari, caríssims, sobretot els qui sou joves,
que visqueu molt alerta per no deixar-vos arrossegar pel cor¬
rent dels vicis, al qual fi vos recomanem l'oració i la freqüèn¬
cia de Sagraments, una filial devoció a la Immaculada Verge
Maria i l'evitar converses i lectures deshonestes; i així no
sereu víctimes de les flaqueses carnals, causa i principi de
grans amargures i desgràcies en tots sentits en aquelles qui
pateixen aquesta misèria.

III

Respecte a l'autoritat i a la propietat

L’altre perill sobre el qual vos cridem l'atenció és la pre-
dicació contra l’autoritat, avui molt estesa i que en la pràc-

CONDUCTA DFLS OBRERS CATÒLICS

201

tica dóna per resultat que la gent no s'entén. L'autoritat és
necessària a la societat, si no aquesta es desfaria, com un
paller cs dcsla sense la perxa que lliga les unes palles amb
les altres. L’autoritat de vegades és bona, de vegades és do¬
lenta, perquè en el món exerceixen i han d’exercir l’autoritat
els homes, i la bondat dels homes ningú pot assegurar-la.
Però, bona o dolenta, sempre l’autoritat és necessària, i per
això tots havem de contribuir a que sia bona, i tot ciutadà en
un país lliure ha de treballar perquè l’autoritat sia exercida
pels homes més discrets i dignes.

La secta té una gran inclinació a la tirania i a oprimir la
llibertat dels qui no es resignen a ésser esclaus seus, per lo
qual els catòlics han de procurar la defensa del seu dret, asse¬
gurat per la possessió d'una llarga sèrie de segles i que no
mortifica a ningú i respecta a tothom.

El respecte a l'autoritat, doncs, ha de distingir sempre al
catòlic, qui, creient que l'ordre de la societat és obra de
l'Autor de la Humanitat, o sia de Déu, acata a l’autoritat, sen¬
se la qual els homes no podrien viure en societat, sinó que
haurien de viure com els salvatges, anant cadascun a la seva.

L’altre error sobre el qual crido molt especialment la vos¬
tra atenció és sobre la propietat, la qual, segons la doctrina
de la secta, és il·legítima i injusta. Que la propietat i el capital
són legítims i respectables i conformes a la naturalesa hu¬
mana és de sentit comú, perquè ningú creu que lo que ell
lícitament ha guanyat i estalviat i acumulat no ho pugui re¬
tenir. Ni a ningú li remordeix la consciència de posseir lo que
ell, sense defraudar a ningú, ha guanyat; ni creu pecar, ni fer
injúria al pròxim, de donar-ho en vida o de deixar-ho a un
altre a l'hora de la mort.

Les lleis civils és clar que poden modificar, determinar i
regularitzar la propietat i el capital, però no poden destruir-
lo; i aquell precepte diví que diu: No robaràs, i que el Cria¬
dor escriví com una llei en la consciència humana, prova que
la propietat i el capital adquirits sense injustícia han d'ésser
respectats.

202

J. TORRAS I BAGES

La propietat i el capital són justos perquè són fills legí¬
tims del treball, i el treball és de lo més sagrat de l'home.
És la font de la vida aquí a la terra, és la regla més segura
de la moralitat, és el compliment d'una llei posada pel Cria¬
dor, és fins un consol per l’home, com ho demostra que la
gent ociosa sovint és melancòlica, maniàtica i viciosa.

Si la justícia i la legitimitat de la propietat i del capital
provenen del treball, que és el seu principal origen i principi,
és clar que la injúria i la defraudació contra el treball és un
delicte major que el delicte contra la propietat i el capital.
La Iglésia catòlica sempre ho ha ensenyat així; puix, com tots
vosaltres sabeu, molts segles abans de que sortissin les doc¬
trines modernes que tracten d'aquestes matèries, ja la Iglésia
comptava com un pecat contra l’Esperit Sant el defraudar el
jornal als jornalers; i encara que el robo i l’estafa, i altres
delictes contra la propietat, els ha considerat sempre pecats,
però no pecats contra l'Esperit Sant, que significa, en el llen¬
guatge de la Iglésia, com explica el Catecisme de la doctrina
cristiana, un pecat gravíssim que irrita especialment a la jus¬
tícia divina i de difícil perdó en aquest món i en l'altre.

L’autoritat civil, de consegüent, que existeix en la societat
per a mantenir l'ordre i l'harmonia i el respecte al dret de
cada u, ha de vigilar perquè el treballador no sia oprimit, i
perquè la propietat i el capital sien respectats, fomentant
totes aquelles institucions que protegeixin a l’obrer i que al
mateix temps facilitin la bona i justa intel·ligència entre el
treball i el capital i la propietat. Així ho exigeix la doctrina
del Cristianisme, que ensenya que tots els homes som ger¬
mans i fills d’un mateix Pare celestial.

Però, malgrat tot, és precís que esteu convençuts de que
el món sempre serà imperfet, sempre hi haurà injustícies, i
encara que, naturalment, tots havem de treballar perquè la
societat sia lo més perfecta possible, i en extirpar d’ella les
injustícies i en protegir i alabar la virtut, no havem de caure
mai en la il·lusió de que la terra pugui ésser un paradís. La
vida humana no és una novel·la o un drama que compon un

203

CONDUCTA DELS OBRERS CATÒLICS

poeta, o un quadro que pinta un artista, sinó que és una com¬
plexitat d’interessos, de passions, de virtuts i vicis, de veritats
i d'errors, i convé veure les coses tal com són i no com les
pinten alguns escriptors socialistes, qui són més aviat poetes
o artistes que homes pràctics que es facin càrrec de les rea¬
litats de la vida humana.

La societat que pinten els socialistes fóra una societat feta
amb motllo, i el llinatge humà és massa gran perquè pugui
emmotllar-lo el caparró d’un home, encara que sia un socia¬
lista de talent. Sempre en el món hi haurà persones malaltes,
fluixes d’ànima i de cos; desgraciats i esguerrats, de poca
intel·ligència, de poca discreció, fins de vegades tenint talent
per a certs rams i posseint, d’altra banda, instrucció; gent que
es deixarà portar de les passions i anirà a parar a la misèria;
rics que es tomaran pobres, pobres que es faran rics; in¬
vents industrials que simplificaran el treball perjudicant
industrials ja existents, i modes noves que aboliran el con¬
sum de gèneres en la producció dels quals treballaven molts
obrers.

Totes aquestes dificultats i conflictes, i moltes altres ine¬
vitables en l'activitat humana que dóna moviment al treball,
és clar que la protecció dels governs i la influència de les ins¬
titucions socials han de procurar disminuir-los, evitar-los, i
quan es presenten han d’ajudar a l’obrer per a dominar la
mala situació de les coses; però mai ningú s'ha de creure que
la terra es pugui convertir en un paradís, sinó que la situació
de la Humanitat en el món és una situació de conflicte, i que
la Religió de Jesucrist ajuda a resoldre o a suportar o a mi¬
tigar el conflicte.

En la vida present cada home té un conflicte personal i
propi, íntim dintre de la seva consciència i del seu esperit:
el conflicte del seu temperament, de les seves passions i de la
seva imaginació; i un altre conflicte exterior i en relació amb
els demés homes entre els quals ha de viure, tenint sovint
amb ells contrarietat de gustos, d'inclinacions i d’interessos.

204

J. TORRAS I BAGES
IV

Orientacions per a la lluita de la vida

D’aquesta lluita humana vosaltres em parlàreu en l’entre¬
vista que tinguérem el dia de la Candelera, i em demanàreu
consell de com vos havíeu de portar en ella. I per un instint
cristià vinguéreu a mi, perquè, en realitat, la principal obli¬
gació del Bisbe és donar direcció als cristians en la lluita
i conflicte de la vida.

No és que jo cregui que els eclesiàstics tinguin condicions,
generalment parlant, per a resoldre els conflictes econòmics
entre el capital i el treball. Per això es necessita tenir conei¬
xements pràctics de la indústria: no són prou per a aquest
fi els coneixements de filosofia, de teologia, d'història, ni fins
els mateixos estudis de sociologia. En una Carta escrita sobre
l'equilibri en la jerarquia industrial, ja deia que, a mon en¬
tendre, les dificultats i conflictes que esdevenen en la indús¬
tria han d’ésser resolts per homes de la mateixa o similar
indústria, i que per això consideràvem útils les institucions
formades pels diferents elements i classes que intervenen en
aquell ram o en altres rams semblants.

Però també vos diré que en tot conflicte, que en tota llui¬
ta i en tota contrarietat, no solament d'interessos, sinó també
d'amor propi i de qualsevol passió humana, el principal medi
per a entendre’s, el medi imprescindible, és la bona voluntat.
Sense la bona voluntat no s'acaba cap lluita, ni es resol cap
conflicte, ni es venç cap dificultat, ni es termina cap plet. I la
principal missió de la Iglésia és treballar en els homes perquè
tinguin bona voluntat. Tots vosaltres sabeu que ens refereix
l'Evangeli que en el Naixement de Jesús, en el portal de Bet¬
lem, els àngels, per a publicar la missió que el portava al
món, cantaven: «Pau en la terra als homes de bona voluntat.»
En aquest sentit el Sant Pare ha escrit als pobles cristians
Cartes encícliques, i els bisbes havem escrit Cartes pastorals,

CONDUCTA DELS OBRERS CATÒLICS

205

tractant dels conflictes i de les qüestions obreres, no entrant
en el camp tècnic de la producció industrial, sinó procurant
destruir obstacles, vèncer dificultats i ensenyar la verdadera
doctrina sobre les relacions dels homes entre si, tal com se
dedueixen de les ensenyances de Jesús, nostre adorable Sal¬
vador. Perquè si l’amo i el treballador fossin perfets cristians
s’entendrien fàcilment i anirien a l’una al tractar de la parti¬
cipació que a cada part correspon en la ganància de la pro¬
ducció, i amb discreció i prudència resoldrien els conflictes
que naturalment s'han de presentar en una matèria tan difícil
i de tanta transcendència per a la pau pública i pel benestar
de les famílies.

Si sentiu dir que la Iglésia no defensa la classe obrera,
sinó que la desempara, deixant-la a mercè dels poderosos de
la terra, no haveu de creure als qui tals idees propaguen.
De des que el Cristianisme començà a predicar-se sobre la
terra, s'ensenyà com a dogma i principi fonamental de la
nostra fe catòlica que els homes essencialment eren iguals,
de manera que seria heretge qui ensenyés lo contrari. Sem¬
pre la Iglésia ha ensenyat que els rics i poderosos existien
pels pobres i dèbils: no els pobres pels rics, sinó els rics pels
pobres; com els grans dipòsits d'aigua i de neu de les altes
muntanyes existeixen per a alimentar els rius que fecundit-
zen la terra i donen moviment a les fàbriques. El concepte
egoista de la propietat i del capital no és cristià. La propie¬
tat i el capital són institucions socials que existeixen pel bé
comú i general dels homes.

En la història de la Iglésia, i fins en èpoques en què, per
les circumstàncies especials en què aleshores estava la socie¬
tat, predominava la influència de les classes poderoses, tro¬
bem Pares i Doctors de la Iglésia, bisbes i predicadors que
escrivien i parlaven contra els mals rics amb energia i lliber¬
tat apostòlica, fins amb una noble duresa, que avui, si es feia
en aquella mateixa forma, en aquesta nostra societat, tan
faltada de sinceritat i al mateix temps tan somoguda per pro¬
pagandes dissolvents, tal vegada les autoritats civils els con-

206

J. TORRAS I BAGES

siderarien homes subversius i que posaven en perill l’ordre
social.

Amb això està dit que la Iglésia catòlica no prohibeix als
seus obrers, als seus fills qui pertanyen a la classe obrera, la
defensa legítima dels seus drets, ni les seves apíracions a mi¬
llorar la seva situació econòmica sinó que, al revés, mira amb
simpatia l'elevació popular i l’equilibrada distribució de la
riquesa entre els homes per medis naturals i legítims, és a
dir, mentre no sia en detriment de la justícia de les altres
classes. Perquè, naturalment, l’obrer, com tot altre ciutadà
cristià, en la defensa de son dret i de l'interès de la seva
classe, està subjecte a la llei de l'equitat i de la justícia. Això
passa amb totes les professions, amb el propietari, amb el
metge, amb el comerciant i amb tota carrera o ofici. Cadascú
pot procurar el seu interès o els seus avantatges, però sense
perjudici dels altres ;puix la justícia és una virtut universal
i que mira a tothom, i obliga a tota classe i condició d'homes
de qualsevol ofici o professió que sien, i ningú, sense pecat
i ofensa de la Llei divina, es pot valer de medis il·lícits i
reprovats.

Perquè la Iglésia és tan amant de la veritat i de la justí¬
cia, que les admet vinguin d’allà onsevulla, encara que vin¬
guessin del dimoni; de manera que si els socialistes o qual¬
sevol heretge enemic de la Religió obté algun avantatge just
o benefici en favor de l'obrer, la Iglésia l'admetrà de bona
gana, com accepta la filosofia, la poesia, les lleis i tot altre
avantatge que prové d’infidels o d’heretges mentre no repug¬
nin a la justícia i a l'honestedat natural. Així com per la ma¬
teixa raó rebutja els errors, les injustícies i tota altra maldat,
encara que pervingui d'un catòlic, d’un savi i fins d'un bisbe.
I àdhuc la Iglésia té el principi de que Déu permet en el món
les injustícies, els escàndols i tota classe de mals en benefici
dels bons i virtuosos, perquè així com les tempestats puri¬
fiquen l'atmosfera, així també la lluita, la contrarietat i la

CONDUCTA DELS OBRERS CATÒLICS 207

prova posen en evidència el mèrit de l'home i li donen la dig¬
nitat de vencedor en la batalla de la vida i el fan mereixedor
del premi etern.

Però també vos dec advertir que aneu a poc a poc a creu¬
re en les paraules del homes. Els entusiasmes sempre són
perillosos. Tot lo que afalaga els nostres gustos, el nostre in¬
terès i les nostres passions, fàcilment és cregut i generalment
ens entusiasma. Per això és que devem estar alerta i no ésser
fàcils a entusiasmar-nos. La reflexió és una qualitat molt prò¬
pia del cristià, i per això tenim aquell refrany que diu que
no és or tot lo que lluu, i Sant Pau deia que Satanàs es trans¬
formava en àngel de llum. En totes les èpoques els errors i
les heretgies per a estendre's pel món s'han disfressat. I la
disfressa és segons la moda o el gust o les inclinacions d’a¬
quella època. Quan ha predominat en el món la gent acadè¬
mica, o sia de lletres i d'estudis, l'heretgia ha sigut lletrada,
així en temps passats; quan en els temps nostres la classe
popular ha tingut un augment d'importància, l'heretgia cerca
d’afalagar amb lo que naturalment al poble li ha d'ésser agra¬
dable.

La perpètua ambició de l’heretgia ha sigut apoderar-se de
la direcció del món; però ella mai ha amat ni pot amar al
poble, i així és que vosaltres podeu observar que en els pro¬
jectes de reforma social que presenta, l'amor no hi figura per
res. Donen forma i figura a la societat, la divideixen i subdi¬
videixen com si resolguessin un problema de geometria, sense
tenir per res en compte els sentiments i afectes de l'home,
com si l'home fos un estaquirot que en tots sos moviments
ha d'ésser manejat dels altres. El socialisme significa la su¬
pressió de l'espontaneïtat humana. L'amor és suprimit en
totes ses manifestacions més nobles. No reconeixen l'amor a
Déu, principi i fi de l'home i Criador de totes les coses; ni
l’amor a la família, que en l’ordre de la naturalesa és el gran
consol de la vida; ni l'amor de la pàtria, que es redueix a
l’amor del pròxim en son grau més excel·lent, puix la pàtria
significa aquella part del llinatge humà més identificada amb

208

J. TORRAS I BAGES

nosaltres pels vincles de la sang, dels costums i sentiments,
i pel veïnat de l’habitació aquí a la terra.

La secta actual vol esborrar de la societat a Déu, a la fa¬
mília i a la pàtria, i encara que ella amb paraules pompàti-
ques això ho disfressa per no ésser titllada d’inhumana, i
predica que vol el regnat de la humanitat en el món, les seves
predicacions són paraules boniques, però buides, d’aquelles
que ja deia Sant Pau que afalaguen les orelles, perquè, ^què
és la Humanitat sense Déu, qui és l’únic llaç d’unió entre els
homes; sense la família, que és l'única font dels més dolços
sentiments humans, i sense la pàtria, que ve a ésser com el
fonament i la base de la nostra vida social?

Per això la conseqüència lògica i legítima de la secta, els
seus deixebles sobresalients qui més han comprès la seva
doctrina, són els anarquistes i nihilistes, qui intenten abolir
la societat humana i fins destruir la humanitat, perquè és
dolenta i incorregible, segons ensenyen els seus filosops més
il·lustres.

Jesús, qui vingué al món per a ajudar als homes, és l’únic
qui té forces per a vèncer en aquesta batalla. És l’únic, esti¬
mats fills, amb qui havem d’aliar-nos per a no deixar-nos em¬
portar pels corrents que només tenen força per a destruir;
és la Veritat qui il·lumina, és la Bellesa qui consola i és la
Bondat qui alena, conduint-nos pel camí de la vida i assegu-
rant-nos d'arribar amb seguretat al fi de la nostra existència,
malgrat les dificultats i els conflictes i els perills que havem
de vèncer si volem fer-nos mereixedors de l'eterna recom¬
pensa.

V

La caritat cristiana

I veu’s aquí, estimats, l'objecte d’aquesta Carta: donar-vos
alguna idea per a sostenir-vos dignament en la batalla de la

•CONDUCTA DELS OBRERS CATÒLICS 209

"vida, per a fortificar la vostra voluntat i perquè la vostra con¬
ducta sia sempre noble, de manera que serveixi de lliçó a
-aquells dels vostres companys qui, il·lusionats i seduïts, s'han
apartat de la religió de Jesucrist com si fos un enemic del
poble, quan Ell és i serà perpètuament l’únic amic verdader
que tenen totes les classes socials, però molt particularment
la classe obrera, perquè Jesús és l'amic de l’home, el filantrop
per excel·lència, com li diuen sovint la sagrada litúrgia grega
i les cartes de l’apòstol Sant Pau.

L'home deixat a si mateix, sense el contrapès de la influèn¬
cia divina, que és la gràcia en la nostra ànima, té inclinació
.a oprimir i a explotar als altres homes, i si és poderós és
difícil de que sàpiga abstenir-se'n. Una revolució pot desban¬
car una classe, i una altra classe posar-se en lloc de la que
ha sigut desbancada; però, una vegada els qui havien surat
estaran en el Poder i disfrutant del domini, seran tan opres¬
sors com els anteriors, perquè la naturalesa humana és igual
en tots els individus, i sols la gràcia de Jesucrist modera,
•equilibra i contraresta les passions que viuen en el cor de
l'home.

El concepte de la fraternitat humana ha nascut del Cris¬
tianisme, i fins aquells qui avui l'usen i són enemics de la
nostra Religió d’ella l’han après, i si un dia, lo qual no és
possible, perquè Jesucrist prometé que la Iglésia duraria
fins a la fi dels segles, desapareixia el Cristianisme, desapa-
xeixeria la fraternitat, i tornaria l'esclavitud, és a dir, l'opres¬
sió del dèbil en favor del poderós. I d’això els qui teniu alguna
edat n'haureu vist l’experiència en homes qui, una vegada han
arribat a la fortuna i al poder, s'obliden del poble i miren
d'explotar-lo en son favor, portats d’un egoisme desfrenat.

La llei de la Caritat, que és l’essència del Cristianisme, és
l'única capaç de frenar l’egoisme dels homes. Per això veureu
vosaltres que, en gairebé tots els pobles qui no són cristians,
domina l'esclavitud i l'opressió del poble, essent així que la
religió de Jesucrist, així que aparegué en el món, anà ja de
-des el principi desvaneixent les preocupacions, predicant sem-

.14

210

J. TORRAS I BAGES

pre la igualtat humana, arribant a l’anihilació de l’esclavitud
per l’efecte moral de les doctrines cristianes.

Aquesta llei de la caritat, estimats, ha d’ésser la norma de
la nostra vida. El cristià no pot avorrir a ningú i deu amar
fins als seus enemics. Amb la fe i la caritat havem de fer el
camí de la vida. La fe i la caritat són amigues i germanes. La
fe ens donarà constància i superioritat d’esperit per a no
deixar-nos enganyar dels errors i heretgies, que il·lusionen a
l'home i mai el satisfan, ni poden conduir-lo a Déu, que és
principi i fi i salvació única de l’home racional. Jesús, vos re¬
petim ara a l'acabar, és l'únic Mestre i l'únic Salvador; mai
vos penedireu de tenir-lo per amic. En el món l’única felici¬
tat, tant del pobre com del ric, tant del lletrat com del qui no
sap lletra, és l’amistat de Jesucrist. És un amic universal,
perquè és Déu. Els homes són amics dels qui tenen una edu¬
cació, un caràcter o uns costums i gustos semblants als seus,
perquè són homes. Jesucrist és amic de qualsevol, sia el que
sia el seu caràcter, la seva educació, els seus costums, els
seus estudis o els seus gustos, mentre tingui bona voluntat,
perquè és Déu.

Així també la nostra conducta envers els altres homes sem¬
pre ha d’ésser digna i caritativa. Fins als nostres enemics, fins
als enemics de Jesucrist, els havem de tractar amb dignitat
i caritat. Així demostrarem l'excel·lència de la nostra fe, i
provarem la nostra virtut, i prevaldrem de la malícia, sectària
que pretén esborrar del món l’obra de Jesucrist, la santa re¬
ligió catòlica. Els apòstols de Jesús al predicar l’Evangeli ja
ensenyaven que la victòria únicament s’alcançava per medi
de la fe, i és aquesta una veritat eterna i pròpia de totes les
generacions.

I per això acabo aquesta Carta, estimats, recomanant-vos
aquesta virtut divina de la fe que ens uneix a tots amb els
dolcíssims vincles de la caritat, i que ens dóna l’esperança
de la immortalitat si som dòcils als seus preceptes i complim
les virtuts que ella ensenya. No ens han d'espantar les mofes
i les injúries del món, perquè el món i les seves vanitats pas-

CONDUCTA DELS OBRERS CATÒLICS

211

sen, i la Veritat de Déu durarà per sempre; desgraciat d’aquell
qui pel món deixa a Déu. Avui, desgraciadament, són molts
els qui deixen a Déu pel món; però nosaltres, estimats, ju¬
rem-li de nou fidelitat i diguem, com Sant Pau , 1 que ni la
mort, ni la vida, ni els àngels, ni els sers més poderosos, ni
el present, ni l’esdevenidor, ni la violència, ni els honors més
elevats, ni les més baixes injúries, ni cap criatura podrà ja-
mai separar-nos de l'amor de Déu, que es funda en Jesucrist
Senyor nostre.

Així ho espera de vosaltres, estimats fills, i al recomanar-
vos a la protecció de la dolcíssima Verge Maria, Mare i advo¬
cada de tots els cristians, vos envia sa Benedicció més afec¬
tuosa,

f Josep, Bisbe de Vic

Vic, 11 de febrer de 1906.

1. Romans, VIII, 38.

EL NOSTRE PA DE CADA DIA*

Sumari

I. Un cas de l'acció íntima de l'Esperit Sant en la Iglésia.

II. Jesucrist curarà la debilitat moderna.

III. L'aliment espiritual ha d’ésser l’Eucaristia.

IV. La nodrició ha d’ésser freqüent.

V. La voluntat de Jesucrist.

VI. La tradició de la Iglésia.

VIL El Decret del Papa.

VIII. Prescripcions del Bisbe.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en
Nostre Senyor Jesucrist.

Panem nostrum supersubslantialem de nobis hodie.
«El nostre Pa de cada dia doneu-nos avui.»

(Mateu, VI, 11).

* Carta pastoral eucarística escrita durant la Quaresma del 1906,
substanciós comentari del Decret de la Sagrada Congregació del Conci¬
li sobre la Comunió freqqüent i diària del 20 de desembre del 1905.

EL NOSTRE PA UF CADA DJA

213

I

Un cas de l'acció íntima de l'Esperit Sant en la Iglésia

Caríssims:

En la Iglésia de Déu els fets de més transcendència i els
moviments espirituals de major força poden molt bé com-
parar-se a la llavor de la mostassa de què parlava Nostre
Senyor Jesucrist, que, essent la grana més menuda, produeix
una planta de gran ufana i verdor, on van a posar-s'hi els
ocells del cel. Aquests sentiments i moviments sobrenaturals
i interiors causats principalment pels sagraments s’obren a
l’influx de l'Esperit Sant, recorren les entranyes de la Iglésia,
és a dir, les consciències cristianes, impressionen silenciosa¬
ment i amb eficàcia les ànimes escollides, i produeixen trans¬
formacions, accions i reaccions de vida sobrenatural, que un
dia o altres es manifestaran per una major perfecció en la
vida pública i exterior de la societat cristiana. Però els mun¬
dans no en fan cas, ni són capaços de comprendre aquests
delicats i suavíssims moviments de la pietat que resulten, no
obstant, de la força divina de la gràcia ,qui sosté la vida so¬
brenatural de la Iglésia de Déu, fundada en la terra per Nos¬
tre Senyor Jesucrist per a l'eterna salvació dels homes.

Un d’aquests moviments imperceptibles a les ànimes dis¬
tretes, als homes qui no fan cas més que de lo que es veu i
es palpa, de lo que fa soroll, un d’aquests silenciosos movi¬
ments sobrenaturals qui transformen als homes sense que
ells mateixos se n’adonin, sens dubte serà l'efecte que ha de
produir en el poble cristià el Decret de la Sagrada Congrega¬
ció del Concili sobre les disposicions requerides per a rebre
amb freqüència i cada dia la Comunió Eucarística, publicat
el dia 20 de desembre de l'any pròxim passat, i d’ordre de
nostre Santíssim Pare, comunicat a tots els Bisbes de la Cris¬
tiandat.

El Sant Pare i la Sagrada Congregació del Concili per or¬
dre d’ell, dintre de la simplicitat apostòlica amb què parla

214

J. TORRAS I BAGES

sempre la Iglésia de Déu, han donat tal importància al Decret
que tracta de la substància de la vida cristiana, que Nós
creiem convenient excitar l’esperit de sacerdots i seculars, de
tots els íidels de qualsevol condició i estat que sien, de la nos¬
tra estimada Diòcesi, perquè meditin humilment, i amb ànim
d’aprofitar-se’n, la doctrina i ensenyança de l’indicat Docu¬
ment apostòlic, al qual fi, caríssims germans i fills, us havem
volgut escriure algunes consideracions i reflexions piadoses.

II

Jesucrist curarà la debilitat moderna

Les persones dèbils han de menjar sovint i pendre aliment
substanciós; si no, s'exposen a anar-se debilitant encara més
cada dia, a caure malalts, venint, per conseqüència, la mort.
Veureu cada dia pels diaris anuncis de reconstituents per a
les naturaleses flaques; pels cantons dels carrers hi ha plan¬
tats cartells participant al públic específics contra l'anèmia o
debilitat, tònics, vins, licors i substàncies de diferents classes
per a fortificar les naturaleses pobres.

El gran mal del segle, estimats cristians, és la debilitat
o anèmia, és a dir, la fluixedat. La fluixedat de cos i d'ànima
és evident, i per això tothom en parla. Cadascú hi dóna son
remei, cadascú en vol donar la seva explicació de quina és la
causa d'aquesta decadència; però la gent no s’entén, i cada
metge explica i aconsella un sistema diferent, i molt sovint
el sistema de l'un és contrari al sistema de l'altre. L un us
dirà que lo millor és l’alimentació de carn, l’altre surt amb
que lo més adequat i convenient a la nostra naturalesa és l'ús
dels fruits i de llegums i verdures; l'un pondera que a l'hivern
lo millor és anar ben vestit i folrat de roba de llana, l’altre
que no hi ha res més convenient per a la salut que el vestir-
se de roba de lli.

PL NOSTRP. PA Dl- CADA DIA

215

Però Nós no devem donar-vos regles, ni en sabríem, per a
curar la debilitat corporal; som metges de les ànimes, i el
nostre ministeri té per objecte curar la debilitat espiritual, la
fluixedat de l’home qui fàcilment cau en la malaltia de les
passions i vicis, a què és molt inclinada la nostra naturalesa
humana. ï les medicines i remeis que devem ordenar, el sis*
tema de vida, l’aliment que devem aconsellar per a conservar
la salut de l’ànima, per a l’honest benestar de la vida i obte¬
nir després d'aquest món transitori l’eterna salvació de la nos¬
tra ànima immortal, no és cap específic, remei o substància
que haguem d'inventar; nosaltres els cristians no reconeixem
més que un Metge de les ànimes, qui és i serà Metge de totes
les generacions humanes; per varietats que el món faci, la
vida espiritual de l’home no podrà trobar altre Metge que el
nostre, que és l'adorable Redemptor Jesús.

Els curanderos sempre abunden i sempre tenen seguidors.
Surten nous específics, remeis i secrets, receptes per a por¬
tar la felicitat als homes i per a salvar al poble; però l’esperit
es queda malalt, els sofriments i l'amargura del cor no minva,
la felicitat interna no augmenta, i el terme de la vida queda
més tenebrós que mai.

Per això no hi ha més remei que tornar a l’etern Metge de
les ànimes, a Jesucrist Senyor nostre, únic consol, únic remei
i única salvació de l'home. Sense ésser profeta tenim la segu¬
retat de que els homes tornaran en si, que els passarà la fe¬
bre, que ara domina a tanta gent, de cercar remeis nous, con¬
sols i felicitat de fira, quincalla vistosa de periòdics, oradors
i literats; i que vindrà un dia en què, per sobre de totes aques¬
tes vanitats desacreditades, Jesucrist Senyor nostre tornarà
a ésser el Rei de l'esperit públic i el Metge universal dels
homes.

La ciència, la indústria, el treball i el discurs de l'home
trobaran indubtablement medis de suavitzar la vida corpo¬
ral, de contrarestar les misèries de la humanitat que li aug¬
menten així que es va fent vella; però el director espiritual
dels homes, el metge, el conseller, el consolador, l’etern amic

216

J. TORRAS I BAGES

de la humanitat i son aliment espiritual que satisfaci als es¬
perits, el seu Pa substancial, quotidià i sempitern, no és, no-
serà, ni pot ésser altre que Nostre Senyor Jesucrist. Ell ma¬
teix ho digué: «Jo só el Pa de vida.»

III

L'aliment espiritual ha d’ésser l'Eucaristia

Nosaltres els cristians tenim una vida de l’esperit que és;
com el principi d’una altra vida més perfecta i eterna que
esperem en l’altre món. I tota vida s’ha d’alimentar. Sola¬
ment Déu no necessita aliment, perquè és Vida essencial,,
substancial, i origen i causa de tots els sers vivents. Sense ali¬
ment la nostra vida s'acaba prompte, i per això Jesucrist Se¬
nyor nostre, qui vingué al món per a donar-nos la vida so¬
brenatural, ens deixà també un aliment exquisit, nodritiu,
deliciós i fortificant: la Sagrada Eucaristia, en la qual es con¬
té la substància de la carn i de la sang, la humanitat i la
divinitat del Fill de Déu i Fill excels de la Immaculada Verge-
Maria.

Aquest misteri del nostre aliment espiritual és el misteri
generador de la pietat cristiana; és el més poderós focus de
la vida sobrenatural, imprescindible, necessari, i sense ell la
vida del cor es para perquè no hi ha circulació d'amor si no-
rebem infusió d'amor; com si no s'elabora la sang per medi
de l’aliment corporal que ens sosté es para la circulació de
la nostra sang i s’acaba la nostra vida. Per això els protes¬
tants enyoren el Santíssim Sagrament, no es poden passar
sense ell, i no tenint-lo se’l fingeixen i s’enganyen a si matei¬
xos per medi d'una comunió fictícia, que no és la comunió
del Cos Sacratíssim de Nostre Senyor Jesucrist que ens uneix
amb la Divinitat. Un velí sacerdot del nostre país qui havia
exercit el ministeri parroquial a Anglaterra ens havia contat
que moltes vegades un ministre anglicà que vivia en el seu

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

217

barri li havia demanat que el deixés anar a la iglésia per a
pregar davant del Santíssim Sagrament.

Un bon aliment desperta l’apetit; i l'apetit de 1'ànima, l'a¬
petit del cor del cristià, del qui venera l'Evangeli, s’estimula
d’una manera admirable amb el Pa de vida eterna que Jesu-
crist ens deixà per aliment. Qui més en menja més ganes té
de menjar-ne; mai embafa, i ens comunica el goig i la for¬
ça de la vida.

i Com voleu que els primitius cristians aguantessin tres-
cents anys de persecucions crudelíssimes, sense esperances
humanes, durant molt temps, de que un dia veiessin la lliber¬
tat de la fe, si no hagués sigut aquest Pa celestial que els
delectava i fortificava? ^Qui penseu que vencé la potència i
el gran talent polític de Bismarck, donant paciència i forta¬
lesa al clero i fidels catòlics d’Alemanya, sinó la Comunió
sacratíssima del Cos de Nostre Senyor Jesucrist, aliment de
les ànimes cristianes? <-1 qui vencerà en definitiva en l'escàn¬
dol actual de França? Qui tornarà a fer la França cristiana?
Lo que reanimarà amb la calor de la caritat cristiana a aque¬
lla nació il·lustre, avui desgraciada per haver-se apartat de
Déu, serà la celestial Eucaristia, el Santíssim Sagrament, àni¬
ma i vida del Cristianisme. Sense la Sagrada Comunió no hi
ha Cristianisme, perquè desapareix Jesucrist d’entre nosal¬
tres, i Ell digué: «Jo estaré entre vosaltres fins a la consuma¬
ció dels segles.» No hi ha doctrines, no hi ha teories, no hi
ha sistemes, no hi ha escoles filosòfiques que hi valguin; lo
que sosté el Cristianisme sobre la terra és el Santíssim Sa¬
grament de l’Altar. Perquè el Cristianisme no és la doctrina
de Jesucrist, com l'aristotelisme és la doctrina d’Aristòtil, o
el platonisme és la doctrina de Plató; el Cristianisme és la
vida de Jesucrist, que Ell ens comunica i ens infon; i, com
un dels medis principals de la difusió de la seva vida en els
homes, instituí el Santíssim Sagrament de l'Altar. Tancada
aquesta font quedaria tancada la font de la vida sobrenatural,
i s'estroncaria el corrent de la gràcia divina que sosté als ho¬
mes en el combat de les seves passions, que els consola en la

218

J. TORRAS I BAGES

tristesa del desterro i que els fortifica en les seves misèries
i debilitats.

IV

La nodrició ha d’ésser freqüent

I com dèiem al principi, la necessitat de l'aliment es fa
més sensible quan els homes són més flacs, quan l’esperit
es debilita, quan vivim en una atmosfera viciada i perillem
de caure en vicis i passions, que són les malalties de l'ànima.
Aleshores havem d’anar ben alimentats espiritualment; si no,
perillem de perdre la vida de l’ànima. En l’ordre espiritual
estem ara en un temps de misèria i de fam. Els homes fa-
molencs de tot fan plat, es multipliquen els espectacles, les
modes del vestir converteixen als homes i dones en una mena
de mones que es delecten en lo extravagant i ridícul, i molt
satisfets es passegen revestits de sa pròpia insignificança, gas¬
ten en un vestit, en un espectacle, per a oir un cantant o can-
tanta d'anomenada, o per a contemplar qualsevol curiositat,
una quantitat que moltes vegades no tenen i s'han de treure
de la boca; les ruïnes de famílies, tant grosses com mitjanes
i petites, que tan sovint es veuen, més que no pas de desgrà¬
cies sobrevingudes, són efecte de l’apetit desordenat dels
plaers, dels goigs, de la delícia de la vida; i, no obstant, des¬
prés d’haver consumit tot lo que tenien i no tenien per a
delectar-se, queden tan famolencs com abans, amb un igual
apetit desfrenat de delícies. El gloriós Sant Joan de la Creu,
home d’una vida molt penitent i d'una doctrina admirable,
d’uns apetits sublims i que coneixia molt les necessitats de
l'ànima, i que la satisfacció d'ella sols pot trobar-se en Déu,
deia que els mundans patien fam de l'esperit, perquè en lloc
d'as seure's a la taula de son Senyor, a la qual Ell els convida,
s'alimenten de les criatures, que són, deia ell, les engrunes
que cauen de la taula del Criador.

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

219

I el gran Pare de la immensa família cristiana, el piadós
Pontífex summe qui regeix avui la Iglésia catòlica, nostre San¬
tíssim Pare Pius X, veient a les multituds afamades, cercant
amb deliri pertot arreu l’aliment i el consol de la vida, sen¬
tint en si mateix la representació viva de l’adorable Pastor de
tot el llinatge humà, Jesús Senyor nostre, alça la seva veu
sobirana i, dirigent-!a a tots quatre vents de la terra, els re¬
peteix i recorda amb santa persuasió les paraules del diví
Redemptor quan deia: 1 «Só Jo el pa viu baixat del cel; aquell
que en mengi no morirà, perquè la meva carn és el pa que
Jo daré per a la vida i salvació del món.»

L’aliment, per sa naturalesa, és generalment una necessi¬
tat quotidiana. Així ho trobem i contemplem en l’ordre ma¬
terial. Plantes, animals i homes per a sostenir el nostre or¬
ganisme físic cada dia havem de nodrir-nos; fins el nostre
esperit, les expansions necessàries, les converses amistoses i
familiars que eixamplen el cor, les lectures agradables, les
arts, els passeigs i la contemplació de les escenes de la natu¬
ralesa, tot lo que serveix per a mantenir la nostra vida intel-
lectual o racional, ho havem de menester molt sovint si no
volem perdre l'equilibri de les nostres facultats, tan conve¬
nient al nostre esperit com el concert dels humors al nos¬
tre cos.

I per a la nostra vida sobrenatural, Jesús, nostre dolcís-
sim germà, qui vingué de part de son Etern Pare a infondre
en els homes, a qui prengué per germans, una participació de
la vida divina, pel sosteniment d’ella, el pa que ha d'alimen-
tar-la volgué que el mengessin cada dia, i per això a l'ense¬
nyar als deixebles la pregària que havien de dirigir al Pare
celestial, entre les seves peticions que els cristians tan sovint
dirigim a Déu hi posà aquella: «El nostre pa de cada dia do¬
neu-nos avui.»

1. Joan, VI, 10 i segs.

220

J. TORRAS ï BAGES

V

La voluntat de Jesucrist

Els Pares i Doctors de la Iglésia entenen que el bon Jesús
en aquesta petició inclogué el pa de l’ànima i el pa del cos,
i particularment el Pa eucarístic. Lo evident és que Jesucrist
d’una manera claríssima ensenyà als seus deixebles que el
pa de vida era Ell, que sense Ell no hi havia vida, i que la
seva carn sagrada seria l'aliment necessari per a tothom qui
volgués viure la vida immortal que Ell portava als homes.
I aquesta interpretació es dedueix d’una manera invencible
del mateix context de l'Evangeli, puix en el capítol VI de Sant
Joan llegim que els jueus quedaren molt admirats d’una cosa
tan nova i tan estranya de que haguessin d'alimentar-se per
a viure espiritualment de la carn del Messies, i Jesucrist tor¬
na a repetir la mateixa ensenyaça i quan els qui oïren el seu
sermó disputaven sobre aquest punt, Jesús ratificà la seva
sentència i l’explanà dient: «En veritat us dic que si no men¬
geu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang no
tindreu vida en vosaltres.» Els deixebles quedaren escanda-
litzats i murmuraven de les paraules del Mestre, dient que no
es podien sentir. Ho entenien d’una manera material, i per
això els diu: «L'esperit és el que vivifica, el sentit carnal no
serveix per a entendre aquest misteri; les paraules que Jo só
dit són esperit i vida.»

La predicació d'aquest misteri de la fe fou tal vegada el
punt més crític de les predicacions del diví Salvador. I és
perquè constitueix l'essència de la vida cristiana. Una gran
part dels deixebles, a l'oir aquesta predicació del misteri euca¬
rístic, abandonà, deixà de seguir al Mestre celestial, fins al
punt que, dirigint-se als dotze Apòstols, els diu: «<ri vosal¬
tres també us en voleu anar?» I aleshores és quan el gloriós
Sant Pere, qui havia d'ésser la pedra fonamental de la fe ca¬
tòlica, respon amb aquella sublim i afirmativa admiració:
«Senyor, a qui anirem? Vós solament teniu paraules de vida

EL NOSTRE PA Dli CADA DTA

221

eterna. I nosaltres havem cregut i conegut que Vós sou el
Crist, el Fill de Déu.»

Es tractava del Pa de vida, del gran misteri de la comuni¬
cació entre Déu i l’home, de la infusió d’una virtut sobrena¬
tural en la nostra miserable naturalesa, d’una substància di¬
vina i fortificant que havia de servir d'aliment a l’home
viador mentre fa son viatge per aquesta vall de llàgrimes,
significada en els temps antics pel mannà qui mantingué al
poble d’Israel en la travesia del desert per a arribar a la terra
promesa; pel pa misteriós que fortificà al gran profeta Elias
en aquella lluita heroica contra els ídols per a sostenir la
creença en un sol Déu Totpoderós, Criador del cel i de la
terra, contrariat i perseguit de mort per una reina impia i
malvada; es tractava de que quedés assentat fins a la consu¬
mació dels segles, a través de totes les innombrables i mo-
vedisses generacions humanes, la veritat de l’aliment sobre¬
natural, de la Substància divina, del Pa de vida constituït per
un sagrament de la institució del qual posseïm acta indestruc¬
tible, i que la Iglésia nostra Mare conserva com el tresor
més sublim i deliciós de tot el sagrat dipòsit que li confià
el Fill de Déu. Per això disposà la Providència que la contra¬
dicció dels deixebles i les llargues explicacions del Mestre
donessin tal relleu al misteri sagrat de la Comunió del Cos
de Jesucrist, que la seva institució resultés evident i incon¬
testable, sense que mai ni l'heretgia ni la ímpietat hagin
pogut ofuscar la llum de la paraula de Jesús, que il·lumina el
més adorable dels nostres misteris.

VI

La tradició de la Iglésia

La història de la pietat cristiana té els seus alts i baixos,
com la història de la Iglésia té els seus conflictes, com la his¬
tòria geològica del món té sos cataclismes, com la història
de la nostra ànima té també les seves revolucions; però hi ha

222

J. TORRAS I BAGES

sempre en tots aquests casos un fil invisible que lliga i
manté la unitat; i per això ara nosaltres entre el transcenden¬
tal Decret de Pius X, destinat a exercir una influència màxima
en la vida espiritual dels cristians moderns, i el costum dels
cristians primitius, que cada dia s’alimentaven del pa de vida
eterna, el Santíssim Sagrament de l’Altar, hi trobem un fil
conductor de la pietat i devoció dels fidels deixebles de Jesu-
crist en la perpètua ensenyança de la Iglésia sobre la utilitat
de la Comunió freqüent i quotidiana feta amb les degudes
disposicions, que el Decret objecte de la present Carta pasto¬
ral posa cuidado particular en fer evident, quedant clar com
la llum del dia la perpètua ensenyança de nostra santa Mare
la ïglesia en una matèria tan essencial i de transcendència
en la vida espiritual del poble.

En efecte, sempre han cregut els cristians que la primera
Missa i la primera Comunió fou en aquell dijous sant, d’eter¬
na i venerable recordança, en què Jesús, abans de dirigir-se
a l’hort de Getsemaní a fer oració esperant que l’anessin a
prendre, per a començar la seva dolorosa i sacratíssima Passió,
consagrà el pa i el vi convertint-los en la substància del seu
Cos i de la seva Sang, i els distribuí com en una Comunió
general entre els deixebles, dient-los: «Vosaltres fareu lo ma¬
teix en memòria de Mi.»

I des d'aleshores els cristians sempre han cregut que l’a¬
liment espiritual que ha de sostenir les seves forces, és a
dir, la seva virtut; que ha de delectar-los el cor dins de les
tristeses de la vida, que ha d’unir a tots els homes del món
qui professen una mateixa creença al voltant d’una mateixa
taula, tots germans asseguts a la taula del gran Pare de fa¬
mílies del llinatge humà, per a celebrar el convit de la frater¬
nitat universal, que l’aliment que en ell se serveix el serveix
el mateix Jesús, Sacerdot sempitern i universal del nostre
llinatge, qui alimenta amb substància pròpia als qui son Etern
Pare li ha confiat, per medi dels ministres de la seva Iglésia,
quan celebren en tots els temples de la cristiandat el sant
sacrifici de la Missa.

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

223

Perquè sempre els cristians han cregut que la sagrada
Comunió de què espiritualment s’alimenten és una participa¬
ció del sant sacrifici de la Missa, i la sagrada litúrgia sempre
ho ha suposat així, i encara avui mateix, l’únic dia de l'any en
què no es pot celebrar el sant sacrifici de la Missa, el dia del
Divendres Sant, és també l'únic dia, es pot dir, en què està
prohibit distribuir als fidels la sagrada Comunió, fora del cas
de necessitat en què com a Viàtic s’administra als malalts
per a fortificar-los en la seva crítica situació, a fi que el con¬
sol de l’esperit compensi els sofriments i dolors corporals a
què estan subjectes.

I la universalitat d’aquest convit, el convit humà per ex¬
cel·lència, que sols pot oferir-lo el gran Pare de famílies del
llinatge, el trobem simbolitzat en l’Antic i Nou Testament.
Isaïes ja el pronosticà d’una manera simbòlica en aquella ad¬
mirable profecia en què diu : 1 «El Senyor dels exèrcits donarà
en aquesta muntanya de la nova Sion, a tots els pobles de
la terra, un convit de menjars substanciosos, un convit de vins
exquisits; en aquesta muntanya trencarà les cadenes que lli¬
gaven a tots els pobles i els filats que estaven parats sobre
totes les nacions. I enfonsarà per sempre la mort, i el Senyor
Déu eixugarà les llàgrimes de totes les cares, i esborrarà de
tota la terra la ignomínia de son poble.»

I el mateix Jesús, nostre diví Mestre, amb un símbol de
misericòrdia , 2 explicà al poble qui l’escoltava una gran cena,
un esplèndid convit, al qual no volgueren assistir, encara
que hi fossin convidats per l’amo de casa, els qui tenen el
cor posat en les grandeses, en les riqueses i en les delícies del
món; i aleshores manà el Pare de famílies qui tenia preparat
tan esplèndid convit, que son criat sortís pels carrers i pla¬
ces, i que cerqués tota mena de gent tarada: mendicants, coi¬
xos, baldats i cegos. El criat executà l’ordre i féu seure a

1. Cap. XXV.

2. Lluc, XIV.

224

J. TORRAS I BAGES

taula a tots aquells desgraciats, i digué a l'amo: «Ja só com¬
plert la vostra ordre, però encara sobra molt de lloc.» I l'amo
respongué: «Surt pels camins i empeny a la gent perquè
vingui, a fi que s’ompli la casa.»

Aquest símbol o paràbola del Mestre diví és molt significa¬
tiu, i en ell hi veiem expressades dues condicions del convit
eucarístic. La seva universalitat, en quant tothom hi és cridat,
no sols els distingits, sinó també els esparracats; el desig del
Senyor de que tothom entri al convit fins al punt de manar
que li portin la gent. Així en aquella darrera cena pasqual
digué als Apòstols: 1 «Amb gran desig desitjava sopar amb
vosaltres en aquesta Pasqua.»

VII

El Decret del Papa

Per la universalitat del convit eucarístic pugna avui el papa
Pius X. No solament hi crida a la gent qui viu una vida de
perfecció, no solament als qui, congregats en un convent o
corporació religiosa, dediquen tota la seva vida al cultiu de
l'esperit, sinó que declara que hi vol a tota mena de gent,
casats, comerciants i a tots els fidels, qualsevol que sia el
seu estat o professió. Reprova altra vegada l’heretical doctrina
qui sols admetia a la taula eucarística als qui estaven en un
estat de perfet amor a Déu i purificats de tot defecte venial;
declara que la disposició essencial per a combregar ha d’ésser
la mateixa pel qui combrega cada dia que pel qui combrega
cada setmana o cada mes, i al·legant l'autoritat de sant Agustí
i del Sagrat Concili de Trent, destrueix la falsa idea de que la
Comunió sia com un premi reservat a les ànimes de grans vir¬
tuts i de molt alta vida; sinó que, al revés, la misericordiosa

1. Lluc, XXII, 15.

225

EL NOSTRE PA DE CADA DIA

institució del Santíssim Sagrament la féu Jesucrist per a dei¬
xar-nos com un antídot o contraverí de l'aire empestat del
món per a deslliurar-nos de les culpes quotidianes, per a pre-
servar-nos de les mortals, per a pagar els deutes a la Justícia
divina, per a consolar-nos de les tristeses del desterro i encen¬
dre el nostre cor en l'amor de la celestial pàtria.

Per aquesta raó el Sant Pare declara que cap cristià qui
estigui en estat de gràcia, qui avorreixi sincerament el pecat,
i qui amb recte fi, és a dir, no mogut per cap afecte terrenal
o humà, sinó per vera devoció, vulgui, encara que sia cada
dia, rebre la Sagrada Comunió, que ningú té el dret d'impe-
dir-l’hi. No obstant, també manifesta que en aquesta matè¬
ria el fidel cristià no ha de guiar-se per son propi criteri per¬
sonal, sinó pel dictamen del confessor, i a més declara que
la reverència deguda al Cos sacratíssim de nostre Salvador
Jesús exigeix abans de rebre'l una convenient preparació i
després una reverent i devota acció de gràcies. Posades aques¬
tes condicions, el nostre Santíssim Pare Pius X, atenent als
perills de salvació en l’hora present i a la dissipació de l’esperit
i disminució de l'amor de Déu en el cor dels cristians, exhorta
amb gran afecte a tots els fidels de qualsevol estat o condició
que sien a la Comunió freqüent i fins quotidiana, recordant la
la pràctica de la Iglésia primitiva, la doctrina perenne de la
Iglésia, l’ensenyança del Catecisme Romà ad Parochos i l'au¬
toritat canònica del Concili de Trent; i Nós, volent seguir
fidelment les disposicions de nostra santa Mare la Iglésia,
per la present Carta exhortem a tots els fidels de la nostra
jurisdicció a que corresponguin a la invitació, no sols del Sant
Pare de la Iglésia catòlica, sinó també a la que personalment
va fer en hora solemne Nostre Senyor Jesucrist cridant a
tots els seus deixebles qui havien de venir al món, a la parti¬
cipació del seu Cos i Sang en la sagrada taula de l’altar.

Oir Missa cada dia, o almenys amb freqüència, i com¬
bregar en ella, veus aquí el medi segur de conservar-nos
en la santa unió i caritat de Jesucrist. Ell és el nostre director
espiritual, puix és el sacerdot summe del llinatge humà i la

15

226

J. TORRAS I BAGES

sagrada Comunió és el medi que ens exhorta a practicar,
quan diu: 1 «Qui menja la meva carn i beu la meva sang, ell
habita en Mi i Jo en ell.» Que major delícia que viure units
amb Jesucrist! Tota gràcia i santedat ens ha de venir per
Jesucríst, no hi ha altre medi que Ell; per lo qual, com més
íntima serà la nostra unió, major serà també la participació
de la seva gràcia i santedat, i la unió sacramental de l'Euca¬
ristia és el medi solemnement intituït pel Salvador per a
unir-se amb nosaltres.

VIII

Prescripcions del Bisbe

Per lo qual, desitjant que els nostres feligresos s’aprofitin
de la inefable gràcia de Jesucrist que reben tots aquells qui
combreguen dignament, i que regni entre els amics del bon
Jesús del nostre bisbat, de qualsevol estat o condició que
sien, la plenitud de la vida espiritual, de la qual veiem un
exemplar en els cristians dels primitius temps de la Iglésia,
qui, alimentats cada dia amb el pa de vida eterna, eren l’ad¬
miració del món per la santedat de la seva vida, exhortem a
tots els sacerdots a la reflexió sobre el Decret de la Sagrada
Congregació del Concili, objecte de la present Carta, i de
les seves oportuníssimes notes, a fi que, sadollats de la seva
doctrina i revestits aleshores de l'esperit de la Iglésia, treba¬
llin tots en la renovació de l'esperit cristià mitjançant la
freqüència de la Sagrada Comunió, sempre amb les condi¬
cions i circumstàncies marcades en el Decret pontifici. Els
confessors sempre han sigut els qui més han contribuït a la
restauració piadosa de la societat cristiana. Exemple admira¬
ble és d’això el gran confessor i sacerdot Sant Felip Neri.

1. Joan, VI, 57.

OI. NOSTRE PA DE CADA DIA

227

Un sacerdot en la santa direcció de les consciències és un ins¬
trument de major eficàcia pel sosteniment dc l’esperit de
Jesucrist entre els homes, que no pas un periodista de
gran potència. Creiem en l’eficàcia de les controvèrsies i
propagandes escrites, però molt més creiem en l’eficàcia del
sant exercici del ministeri sagrat. Aquest és el qui ha rebut
del Mestre diví l’encàrrec de difondre entre els homes el
bonus odor Christi que preserva al llinatge humà de l’empes-
tament del pecat.

Tots els grans sants moderns enviats per Déu a la seva
ïglésia per a sostenir als homes en l'amor de Jesús, nostre
Salvador, tots ells han sigut confessors i directors piadosís-
sims i discrets d’ànimes, i el pusillus grex que ells cultiva¬
ven era com un llevat escollit que assaonava tota la massa
del poble cristià. El mal es difon perquè excita les nostres
inclinacions pervertides pel pecat original; però el bé s'estén
d'una manera admirable, perquè la naturalesa humana, en¬
cara que estigui viciada, conserva, no obstant, les excelses as¬
piracions que li donà el Criador i que fortifica la gràcia del
nostre Redemptor Jesús. I la sagrada Comunió és una subs¬
tància divina que, presa degudament, constitueix un aliment
espiritual, una delícia i un preservatiu per a salvar les ànimes
de la seducció traïdora del pecat.

Procureu, doncs, tots vosaltres, caríssims cooperadors nos¬
tres en el ministeri de salvació, amb prudència, suavitat i
fervor preparar als cristians per a la Comunió freqüent i quo¬
tidiana corresponent a les ensenyances de nostre Santíssim
Pare Pius X, Pastor universal del poble cristià; i aleshores la
vostra paciència, la vostra virtut i el vostre zel obtindran,
en el dia del passament de comptes, el premi promès a aquells
qui haurant fet fructificar el talent, la facultat o ministeri
rebut pel gran Pare de famílies qui no l'han mantingut ociós,
sinó que amb sa diligència l'han fet créixer, multiplicant així
la riquesa de la Casa de Déu: és a dir, que amb son treball
i amb ses oracions han fomentat la santedat i la perfecció
cristiana entre els fills de la santa Mare ïglésia.

228

J. TORRAS I BAGES

I vosaltres, caríssims fills, a qui Déu ha cridat a la seva
Iglésia perquè visquéssiu en contínua companyia i dolça in¬
timitat amb son Fill Unigènit, Jesús, el gran amic dels homes,
oïu la veu amorosa i paternal del Romà Pontífex, i dòcils a
les seves ensenyances, vivint com verdaders deixebles del Mes¬
tre diví, procureu alimentar-vos sovint, i els qui bonament
puguin fins cada dia, amb el Pa de vida eterna qui sosté les
forces de la nostra ànima en el camí d’aquest desterro de la
vida terrenal, aliment dolcíssim i substanciós, consol de l’es¬
perit contra les amargures que tots havem de sofrir, i purifi¬
cador de les consciències, que expel·leix dels cors rectes les
impureses, que mentre estem en aquest món penetren fins
en l'esperit dels homes de bona voluntat. Si voleu disfrutar
de salut espiritual, si voleu assegurar la vostra eterna sal¬
vació, no teniu més remei que alimentar-vos d’aquest Pa ce¬
lestial; recordeu-vos de les paraules de Nostre Senyor Jesu-
crist: 1 «Qui menja d'aquest Pa tindrà una vida immortal.»

I ara Nós, volent complir les ordenacions de la santa Mare
Iglésia dictades en diferents temps i d’ordre de nostre Santís¬
sim Pare Pius X per medi de la Sagrada Congregació del
Concili en el Decret de 20 de desembre de 1905, ampliades, ra¬
tificades, solemnement promulgades i comunicades a tots els
bisbes de la Cristiandat ordenem lo següent:

l.o Recomanem al zel del molt il·lustre senyor Vice-Rector
del nostre Seminari el compliment de la voluntat pontifícia
de la pràctica de la Comunió freqüent o quotidiana entre els
joves qui aspiren a l'estat eclesiàstic, no solament per medi
de la lectura i explicació del Document pontifici, sinó amb
la perseverant excitació a la pietat i a la pràctica de l’amor
a Jesucrist dels qui aspiren a ésser ministres seus.

2.° Els reverends Rectors de les iglésies de la Diòcesi no
solament donaran compte als respectius pobles del Decret i
l’explicaran oportunament, sinó que procuraran també ex-

1. Joan, VI, 59.

EL NOSTRE PA DO CADA DIA

229

plicar-lo, adaptant-se a la seva capacitat, en Ics escoles de
nois i noies on hi assisteixin els qui ja han combregat. I lo
mateix faran en les escoles dominicals o altres centres catò¬
lics on pugui ésser de profit.

3. ° També faran una plàtica sobre aquesta matèria, els
dits reverends Rectors, a les associacions piadoses, com són:
congregacions, confraries, piaunions de la seva demarcació;
i si tinguessin aquestes piadoses associacions directors o pre¬
fectes, també en lloc del Pàrroco podran ells fer una ins¬
trucció doctrinal sobre el Decret pontifici.

4. ° Existint en aquesta Diòcesi diferents societats públi-
que de caràcter catòlic, exhortem als Consiliaris d’elles qui
ho judiquin oportú, que reuneixin junta general de socis, i
per si mateixos o per altre eclesiàstic que judiquin d'idoneï¬
tat per a aquest fi facin una explicació del Decret del Papa,
a fi que en lo possible la doctrina de la Iglésia sobre un punt
de tanta transcendència en la vida cristiana i en la santifica¬
ció individual arribi a coneixement de tothom.

5. ° Els Capellans-confessors de les Comunitats de Reli¬
gioses explicaran a aquestes també el Decret pontifici, pro¬
curaran que es guardi un exemplar de la present Carta en
la Casa respectiva, i que es compleixi la disposició de llegir-
se cada any en Comunitat dins de l'octava del Corpus Christi
el Decret que ve a continuació, fixant-se especialment en l'ar¬
ticle que es refereix a les monges.

Vos escrivim en uns dies, caríssims, en què l'esperit cris¬
tià es dedica a contemplar el forn roent en què es va coure
aquest Pa de vida eterna, el Cor de Jesús, en els dies de la
seva sacratíssima Passió, quan, portat d'una mena de delirí
amorós envers els homes, al veure al voltant seu en la taula,
la nit de la Cena, als seus deixebles els digué: «Amb gran
desig desitjava menjar amb vosaltres en aquesta Pasqua», i
aleshores els donà el Pa de vida eterna cuit en el forn d’un
sublim amor.

Que aquesta Pasqua tan desitjada per l'amorosíssim Je¬
sús es perpetuï en la Iglésia catòlica, que sia, el seu Cos sa-

230

J. TORRAS I BAGES

cratíssim sagramentat, el sempitern aliment dels homes
creients a fi que, al sortir de la vida terrenal, sien introduïts
en l'etern convit de la Glòria.

Amb aquest fi implorem humilment la intercessió de la
Immaculada Verge Maria, en les puríssimes i virginals entra¬
nyes de la qual l'Esperit Sant pastà el Pa de vida destinat a
l'aliment espiritual del poble cristià; i puix firmem la present
Carta en la festa de les Dolors de Maria, que és com un mis¬
teri de Passió, contemplant-la al peu de la Creu, oint la veu
de Jesús pròxim a expirar, que li recomana ens prengui per
fills, obligada, de consegüent, a exercir amb nosaltres l'ofici
de mare, li demanem que obtingui de Déu Senyor nostre la
ratificació, la confirmació i el compliment dels nostres desigs
i de la Nostra Benedicció, que a tots vos enviem en nom del
Pare t, del Fill f i de l'Esperit Sant t- Amén.

Vic, 6 d’abril, festa de les Dolors de Nostra Senyora, de 1906.

EL MISTERI DE LA SANG,

O SIA, MÀRTIRS I ANARQUISTES*

Sumari

I. Glorificació d'un Màrtir.

II. El Martiri dins de la jerarquia divina i humana.

III. Els homes de la Veritat i els homes de la Mentida.

IV. Jesús i l’Anarquisme es contraposen com un Sí i un NO.

V. Virtut de la Sang segons l’instint humà i segons la Re¬
velació.

VI. La Sang de Jesucrist.

VII. El Martiri en la jerarquia de l’amor.

VIII. Eficàcia i fecunditat del Martiri.

IX. Els Màrtirs i els Anarquistes.

X. Glorificació del Martiri en nostres dies.

* Pastoral escrita de retorn de Roma per les festes de la beatifica¬
ció del màrtir, fill del bisbat de Vic, P. Pere Almató, que van tenir lloc
pel maig del 1906. El contrast del màrtir de la fe i de l'anarquista ins¬
pira aquest document, les primeres anotacions del qual, segons el doc¬
tor Marian Serra i Esturí, company del Prelat en el viatge a Roma,
sembla que són preses al tren mateix, en moments que la ploma epis¬
copal se sent impulsada a escriure.

232

J. TORRAS I BAGES

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau
en Nostre Senyor Jesucrist.

Sine sanguinis effusione non fit remissió.
«Sense efusió de sang no es fa la remissió.»

(Hebreus, IX, 22.)

I

Glorificació d'un Màrtir

Caríssims:

En una Carta pastoral que us escrivírem el dia 10 de de¬
sembre últim us participàvem la pròxima beatificació d’un
paisà nostre, el benaurat màrtir Pere Almató, fill de Sant Fe¬
liu Sasserra.

Acompanyat d’una bona representació de la Diòcesi, assis¬
tírem ja a la solemne beatificació, i ara, abans de celebrar-se
els devots tríduums amb què inaugurarem en aquest Bisbat
el culte públic del nostre paisà qui, mogut de l'amor a Déu
i de l'amor al pròxim, per a il·luminar als gentils amb la llum
cristiana, donà la pròpia sang allà en les regions del Ton-
quín, just és que avui us dirigim la nostra paraula de Mestre
de la fe en aquesta Diòcesi, ja que anem a celebrar la victò¬
ria de la fe que al morir obtenen els qui acaben la vida present
amb el martiri.

Els qui amb Nós assistíreu a la solemne beatificació a Sant
Pere del Vaticà, en aquella Roma i en el mateix lloc on exis-

EL MISTERI DF, LA SANG

233

teix el sepulcre de Sant Pere i Sant Pau, fonament de la
ïglésia catòlica, de segur que com Nós mateix, allà en la
companyia de cristians de tota la terra, de bisbes i sacerdots
de tot el món, de gent de diferents llengües i desconeguts, i
on tothom se sentia germà, de segur, diem, que allà tingué¬
reu una d’aquelles il·luminacions intel·lectuals que el Senyor
envia als seus fidels adoradors, i en el vostre enteniment i
en el vostre cor rebéreu una sublim lliçó de la ïglésia uni¬
versal, catòlica, fundada per Nostre Senyor Jesucrist i desti¬
nada a salvar les ànimes dels homes de totes les generacions
fins a la consumació dels segles.

Perquè en aquell rigorós i solemne examen del nostre pai¬
sà, en virtut del qual el tribunal de la ïglésia declarà màrtir
de la fe al Beat Pere Almató, en aquella sentència llegida
solemnement en nom del Sant Pare davant d'una immensa
multitud, l'heroi de la fe vivificà la fe dels nostres cors, i la
santedat del confessor de Jesucrist encengué en les nostres
ànimes el desig de la santedat.

La Llum divina presentà aleshores als nostres esperits la
ïglésia catòlica com una immensa escola de santedat a la
qual són cridats tots els homes de la terra. Perquè, a més
de l’ensenyança externa i pública que davalla de la càtedra
del Pescador de Galilea, del Summe Sacerdot de la humanitat
cristiana, del Romà Pontífex, llaç d’unió entre tots els creients
i garantia de veritat en les nostres creences pel do de la infal-
libilitat en les seves ensenyances que li comunicà el Verb
etern fet home; hi ha en la ïglésia catòlica una il·luminació
interna, la gràcia sobrenatural, un moviment personal promo¬
gut per l'Esperit diví en el cor de l’home i que l’estimula a
una vida superior i d'unió amb Déu omnipotent mitjançant
Nostre Senyor Jesucrist. Nosaltres els homes som un no-res,
un vas fràgil, però aquest vas fràgil pot omplir-lo l’Esperit
Sant i comunicar-li una mena d’omnipotència. Els homes som
susceptibles de la santedat i de la maldat, som capaços de
tot, d’una virtut divina i d'una malícia diabòlica.

234

J. TORRAS I BAGES

Contra l’escola del diable vingué Jesucrist a establir l'esco¬
la de la santedat, i allà en el Vaticà, sobre la tomba dels
sants Apòstols, contemplant la càtedra de Sant Pere, de la
qual, com que derivessin els caps i patriarques de l'esperit
de santedat en les diferents generacions humanes, contem¬
plant aquelles admirables estàtues d’homes i dones heroics,
qui volten la immensa Basílica, fràgils com nosaltres, i qui,
no obstant, s’elevaren per ses obres, aproximant-se al mateix
Déu, conformant-se amb el seu Unigènit fet home, Jesús Re¬
demptor, com deixebles fidels; allà el cristià humil sent l'as-
piració divina a la santedat de la vida, i per això la Iglésia
nostra Mare des d’aquell lloc proclama com a exemplars dels
homes a aquells a qui ha judicat dignes de l’honor dels
altars.

Oh santedat!, honor del llinatge humà, salvació del món,
desconeguda i mofada dels homes carnals i apreciada i admi¬
rada dels humils, virtut i potència de Déu, que es manifesta
en els homes escollits, qui són els que a si mateixos es des-
precien i sacrifiquen; els verdaders magnànims que un dia
judicaran al món, bellesa imponderable, invisible als ulls car¬
nals i delícia dels pobres d'esperit, dels pacífics, dels qui te¬
nen fam i set de justícia, dels misericordiosos i de tots els
qui tenen el cor net.

II

El Martiri dins de la jerarquia divina i humana

Entre la santedat i la jerarquia hi ha una íntima connexió,
perquè la santedat, en l'ordre absolut i etern de les coses,
és pròpiament la que dóna a cada ser la categoria d'una ma¬
jor o menor elevació dins la gradació de l'univers.

En tot lo existent hi ha jerarquia; tota la creació cons¬
titueix una immensa jerarquia, fins en els elements físics que
componen el món material, i la destrucció de la jerarquia

235

EL MISTERI DP. LA SANG

significaria un desfer-se el món, significaria el caos, la con¬
fusió i 1’anihilació. Per això avui en que l'heretgia moderna,
anant contra el principi jeràrquic, ha suscitat entre els ho¬
mes la secta dels socialistes i anarquistes, veiem a la societat
civil amenaçada de ruïna, i l’estrèpit de les bombes que vo¬
miten la mort contra els pacífics ciutadans, no són altra cosa
que els cruixits de la comunitat humana que va trencant els
llaços que mantenien organitzada i unida la jerarquia transi¬
tòria i imperfecta, però necessària del món.

Al cim de tota la jerarquia, presidint a l'univers de les
criatures visibles i invisibles, espirituals i materials, racionals
i instintives, hi ha aquell Ser Omnipotent i etern, a qui l'antic
profeta, 1 en un transport sobrenatural de son esperit, oí que
les angelicals milícies adoraven aclamant-lo: Sant, Sant, Sant.
Perquè aquest Ser primer i omnipotent, Font de vida, és el
principi de la jerarquia i de la vida, de la vida en tots els
seus ordres, de la vida animal i de la vida racional, de la vida
espiritual i de la vida sobrenatural, i ho és d'una manera tot
particular de la jerarquia i de la vida de la santedat.

Sant, Sant, Sant. Aquesta aclamació l'home la pronuncia
davant dels grans espectacles de la naturalesa, en els horro¬
rosos cataclismes del món, en les desfetes revolucionàries,
quan, trencats els frens socials, veiem a la humanitat en con¬
fusió i desordre, sentint la necessitat de Déu, principi de tota
jerarquia, i reclamar-lo, com en la Revolució francesa, per
boca de Robespierre, com una existència necessària i benèfi¬
ca per totes les altres existències. Però la santedat divina,
on resplendeix d'una manera més visible, on es veu més evi¬
dentment a Déu com Font de vida santa, és en els homes
sants. El cel i la terra proclamen la glòria de Déu, però enlloc
Déu es manifesta més admirable que en els seus Sants. 2

I aquesta glòria seva el Senyor ha volgut que resplendís
en aquesta terra nostra, escollint al fill del metge de Sant

1. Isaïes, VI, 3.

2. Psalm LXVII, 36.

236

J. TORRAS I BAGES

Feliu Sasserra, de la pacífica i bella comarca del Lluçanès,
com un vas d’elecció en el qual vessà les excel·lències de la
seva gràcia, cridant-lo a ministre de l’Evangeli, a testimoni
de la seva religió sagrada i a víctima sublim de l’amor sobre¬
natural al pròxim.

Tota víctima s’emporta l'admiració i la simpatia dels ho¬
mes de cor noble; però les víctimes de l’amor constitueixen
el sacrifici més excels que la humanitat celebra i alaba i té
com son principal honor. No hi ha home honest, no hi ha
cap esperit recte qui no senti grans afectes per aquells, que
sempre n'hi haurà en el món, qui se sacrifiquen per la famí¬
lia, víctimes de l'amor a la família. No hi ha home qui con¬
servi els sentiments naturals que no tingui com un heroi a
aquells qui se sacrifiquen per la pàtria, qui es fan víctimes
de l'amor a la pàtria. No hi ha persona instruïda qui no
senti admiració per aquells homes estudiosos qui, portats
d’un amor sincer i pur a la ciència, se sacrifiquen per ella i
vénen a ésser com una víctima de la ciència. I per sobre de
totes les víctimes de l'amor i com el sacrifici més sublim de
la humanitat, i com principi i arrel i manantial de l'amor
que voluntàriament se sacrifica i comunica una virtut sobre¬
natural a tota víctima, i sacrifici d'amor, sempre ho serà el
sacrifici del Verb de Veritat, qui, mogut de l'amor, es féu
home i vingué al món per a il·luminar-lo, i allà en el cim
del Calvari volgué morir per la salvació de tots.

I el gran Sant Tomàs 1 ensenya que tots els sacrificis hu¬
mans, que el sacrifici per la pàtria, que el sacrifici per la
ciència, que tots els sacrificis que, mogut per l’amor, l'home
practica, poden elevar-se a la categoria del martiri, a l'esfera
divina, si el mòbil és diví, és a dir, si el mòbil de sentiment
particular, humà, d’afecte o curiositat personal s'enlaira a
l’amor sublim de Déu, font de vida universal, principi neces¬
sari de totes les coses i fi absolut de la universal creació.

1. 2-2, q. 124, a. 5.

EL MISTERI DE LA SANG

237

1 volem, caríssims, que noteu un fet de molta actualitat.
Avui lii ha homes qui, portats d’un verdader furor, d’un
entusiasme fanàtic per a executar els sus projectes de trans¬
formar la societat humana, és indubtable que tenen un valor
admirable, com Satanàs, son cap i príncep, és admirable tam¬
bé, puix exposen la seva vida i fins l'entreguen per a executar
els seus designis. Però els tals no es guien, no són moguts
per l’amor; no estimen la família, no estimen la pàtria, i
encara que ells es glorien d'amants de la ciència, no és de
la ciència de la veritat, d'aquella noble aspiració humana qui
cerca regir-se sempre pels principis que la humanitat, tant
cristiana com no cristiana, en tots els temps de la història
ha considerat essencials a la societat. Foren ja qualificats i
profetitzats admirablement per l'apòstol Sant Pau 1 quan
digué que tal classe d’homes era sine affectione ; és a dir,
que en els seus cors no hi havia el sentiment de l’amor.
D'aquí és que aquesta secta vol destruir la font i manantial
de l'amor. Vol destruir a Déu, Amor essencial i infinit, estímul
de les ànimes, aspiració dolcíssima i fecunda de tot cor no¬
ble, font inestroncable dels afectes que constitueixen la vida
afectiva del nostre llinatge.

El socialisme ateu extirpa tots els afectes humans; així
com un cranc que surt a una persona, encara que sia de
complexió robusta, li destrueix els teixits corporals, així tam¬
bé el socialisme ateu extirpa les grans afeccions humanes, els
més nobles sentiments del nostre llinatge i, de consegüent,
tira a destruir la família, anul·lant la santa unió de l'home i
de la dona per medi del matrimoni, i amb la dissolució del
del matrimoni porta la desolació de la societat, escarneix la
pàtria i la nega, contrariant un sentiment natural de l'home,
es mofa de la llibertat dels ciutadans i vol establir una tirania
de l’Estat fent dels homes, qui han rebut de Déu, son Criador,
el do inestimable de la llibertat, uns esclaus uniformats baix

1. Timoteu, III, 3.

238

J. TORRAS I BAGES

el fuet del representant de l’Estat, qui seria amo de la vida i
de la hisenda dels seus súbdits.

Mai com avui, caríssims, s’havia vist tan clarament i tan
pràcticament posada en evidència l'ensenyança de les Sagra¬
des Escriptures, dels Pares, Doctors i Sants de la Iglésia,
qui perpètuament i per divina revelació han ensenyat que
Satanàs és enemic del nostre llinatge i homicida des del prin¬
cipi. 1 Els seus deixebles actuals amb paraules eloqüents i amb
fets evidents clarament ho diuen, i se’n fan com un honor
i es declaren profetes de destrucció i d'anihilació social. I els
qui són moguts per l’esperit de destrucció i d’odi, prediquen
doctrines d’odi i de destrucció i executen fets abominables
portats per un avorriment inefable envers el llinatge humà,
matant i ferint a les multituds d'homes amb enginys cientí¬
fics, que suposen estudi, als tals qui són criatures apassio¬
nades i cegues, els seus col·laboradors literaris els exalcen i
dignifiquen i els presenten com un honor del llinatge humà
i dignes d'ésser col·locats en la categoria dels herois.

III

Els homes de la Veritat i els homes de la Mentida

Satanàs és el pare de la mentida, i Jesucrist és el Verb de
Veritat. Entre la Veritat i la mentida, com entre les tenebres
i la llum, no pot haver-hi conciliació; i els deixebles de la
Veritat perpètuament havem de fer guerra a la mentida.
I avui veiem l’apoteosi de la mentida, un culte d’ella literari,
artístic, filosòfic i social. La mentida té una certa grandiositat,
com tot lo que és buit, perquè dins de lo buit no es pot to-

1. Joan, VIII, 44.

l·L MISTERI DU LA SANG

239

par amb res, i exerceix sobre les ànimes ílaques la fascinació
de l’abisme, de l’espai buit. La mentida és una veritat corrup¬
ta; la veritat pura és el menjar dels déus, i per això la Veritat
deïfica, i és impossible estimar a Déu i al mateix temps la
mentida. L'amor purificant de la Veritat, de Déu, dóna a l'àni-
ma de l’home una sublim simplicitat: per això la simplicitat
d'esperit és el distintiu dels grans sants, així sien homes
senzills i populars, com un Sant Francesc, o doctors i homes
de vida literària i de gran societat, com un Sant Tomàs
d’Aquino. Aquests esperits sublims i delicats no poden viure
més que en una puríssima atmosfera de Veritat, allí es dila¬
ten, s'engrandeixen i es deïfiquen; els esperits grollers, per¬
vertit el pur apetit de la veritat, desviats d'ella i desfrenats
sos instints, es delecten amb la mentida, la tomben i giren
per tots els indrets, perquè ella és multiforme com les om¬
bres, puix la falsedat és com una ombra de la veritat i aques¬
tes ombres de formes fantàstiques els encisen, els sedueixen
i els desperten un verdader deliri. El gran Apòstol de la
gentilitat, Sant Pau, ja descriu aquest desfici insadollable que
pateixen els amants de les ombres; Sant Joan, l’apòstol de
l’amor, ja escriví que, havent vingut al món el Verb per a por¬
tar la llum, els homes més s'han estimat les tenebres que no
pas la llum...

La veritat és un gran estimulant de l'esperit, però també
ho és la mentida. És la mentida un estimulant insadollable
i corrosiu: per això Satanàs, avorrint la veritat, de des sa
caiguda cerca la satisfacció que mai troba; és un esperit
pertorbat qui corre per fora de camí, qui cerca repòs i sens
fi el cercarà. L'enteniment i el cor sols poden reposar en la
veritat.

Aquells perversos reprovats que les llegendes populars
ens conten qui corren desesperats i volten pels aires, en per¬
petus círcols, sense que puguin deturar-se, són un magnífic
símbol d’aquells esperits qui, apartant-se de la veritat, s'ad¬
hereixen a la mentida, els quals per tota l'eternitat no troba¬
ran repòs i sempre seran mentiders.

240 J. torras ï bages

Quan l’home creu en la veritat reposa: per això escriví
l’apòstol Sant Pau: 1 «Entrarem en el repòs nosaltres qui
hem cregut.» Sense fe, sense la creença en la Veritat, el nos¬
tre esperit no pot reposar, li falta base o fonament, i sense
fonament no hi ha edificació que pugui sostenir-se. Hi ha avui
dia un mot que els periòdics han fet de moda quan tracten
dels anarquistes, i aquest mot té una propietat de significació
admirable. Als anarquistes els tracten de desequilibrats. En
efecte, pateixen un gran desequilibri; però aquest desequili¬
bri, com tot desequilibri, prové de falta de base sòlida, de
qué no tenen l'esperit ben assentat. Tot pecat és un desequili¬
bri. Quasi podem dir que tots els heretges han sigut grans
desequilibrats; en contraposició quan Jesús volgué fundar
la seva Iglésia, son primer cuidado fou procurar l'equilibri
de l’etern edifici, i per això el fundà sobre pedra. La Pedra,
la roca, és Crist, diu Sant Pau, 2 perquè Ell és el Verb de
Veritat, la Paraula substancial que volgué Déu en la plenitud
dels temps parlar ai llinatge humà, perquè aquest, en ses
contínues mudances i alteracions fins a la fi dels segles, no
perdés l’equilibri i fos el ritme de la vida humana, que ha
de resultar més admirable i més adorable quan més fortes
sien les sotragades i commocions del cos social.

En la història humana, caríssims, tot passa i succeeix per
a major glòria del nostre amable Jesús; i els anarquistes
actuals resulten uns apologistes involuntaris, però eloqüentís-
sims, d'aquelles paraules del Senyor: 3 «Aquell qui no cregui
es condemnarà.» Perduda la fe, ells no saben com explicar-se
el fet social, la jerarquia, la propietat, el matrimoni. És cert
que el dret natural explica la necessitat d'aquestes institu¬
cions, i demostra que són una exigència de l’actual estat dels
homes; però l’harmonia d'aquestes institucions, les lleis de la
seva dinàmica espiritual i sa finalitat transcendental sols que¬
den explicades per la llum cristiana. D’aquí ve que els anar-

1. Hebreus, IV, 3.

2. I Corintis, X.

3. Marc, XVI, 16.

EL MISTERI DF, LA SANG

241

quisles, qui rebutgen la nostra creença, condemnen a mort a
la societat actual; i la dissolució social, la condemnació, que
els doctors dc la secta han pronunciat amb la divulgació
d idees dissolvents, ells amb bombes i explosius volen execu-
tar-la. Perduda la fe, la societat orgànica tal com l'han cons¬
tituïda els segles, queda condemnada a mort; i els deixebles
d’aquestes sectes mortíferes, amb un valor i resolució que
significa que no són pas homes vulgars, ells mateixos sovint
es condemnen a mort, perquè han rebutjat la creença, i la
seva condemnació serà eterna, víctimes de l'orgull.

Havem de confessar-vos, estimats diocesans, que algunes
vegades havem pensat que aquests homes desesperats i ene¬
mics de la societat i del llinatge humà, si haguessin sentit en
son cor i en son enteniment la doctrina celestial de Jesucrist,
haurien sigut homes capaços de sacrificar-se pel servei del seu
pròxim, així com ara sacrifiquen als altres homes en ares
d'unes aberracions impossibles i contràries al sentit comú
i a la dignitat humana. La seva perdició i la perdició que ells
maquinen contra la societat orgànica, que és lo mateix que
dir vivent, demostra que Jesús és l'únic Salvador dels homes.

IV

Jesús i l’Anarquisme es contraposen com un Sí i un NO

Jesús és, segons la lluminosa doctrina de Sant Pau, 1 un Sí
solemne, una afirmació eterna, un amén inefable a la paraula
i a la voluntat de Déu, i, de consegüent, dóna seguretat, equi¬
libri i finalitat a l’ordre natural de les coses humanes. Jesús
és la llei vivent de la humanitat, és l'exemplar de tot el lli¬
natge; i Ell, com savi arquitecte, més encara que la disposi¬
ció i la forma externa, li dóna son Esperit perquè visqui, i les

1. II Corintis, I.

16

242

J. TORRAS I BAGES

contínues transformacions de la vida i les crisis que necessà¬
riament porten els canvis de les edats no li facin perdre
l'equilibri ni l'harmonia, que són l’externa manifestació de
sanitat del ritme vital.

L'anarquisme és lo contrari de Jesús. És un no rodó com
una bomba, una negació absoluta de tots aquells principis i
sentiments que engendren l’organisme social, i una declaració'
de guerra contra l’ordre diví en la disposició natural de les.
coses humanes.

Contemplant, doncs, a Jesús i a l’anarquisme en el camp
de batalla del món, els veiem clarament com el Sí i el No,
com l'equilibri i el desequilibri, com l'harmonia i la dissolu¬
ció, com la vida i la mort, com l’Home-Déu, vingut al món
per a encaminar el nostre llinatge envers l'eternitat gloriosa, i
el Príncep de les tenebres enemic del llinatge, homicida des;
del principi, qui vol separar a la criatura de son Criador; i
que l'eternal Sabiduria deixà encara en el món perquè de la
lluita resultés, usant un mot avui molt corrent, una selecció'
més perfecta del llinatge, i aquest quedés dignificat amb la
glòria immortal d'una victòria difícil, però que té promesa
una corona eterna.

La gran lluita espiritual és la més horrible de totes les
lluites, Sant Pau, home heroic, se’n cansava, i com cada un
de nosaltres l'ha de sostenir en son interior, tothom sap que
la lluita dels esperits, entre esperits contraris, és pesada i
plena d'angúnies, cruel i més difícil que no pas les lluites
visibles i materials. La lluita típica, primitiva i contínua és la
lluita dels esperits, segons ens ensenya la sagrada revelació i
ens explica la sana filosofia. Una contraposició mecànica o una
baralla de bèsties feres sols per figura pot anomenar-se lluita.
L'activitat i la contradicció amb el fi de dominar constituei¬
xen com l'essència de la lluita; i tota activitat i tot impuls
d’intenció deriven de l'esperit, de manera que la lluita mate¬
rial i visible entre els homes és com una ombra externa, com
una manifestació palpable d'una contrarietat i lluita espiritual
que no veuen els ulls carnals, ni les intel·ligències ensopides,.

EI. MISTERI DE LA SANG

243

però que tot home reflexiu veu claríssimamcnt amb els ulls
de son enteniment. Si de la humanitat se’n suprimia l'esperit,
ja no hi hauria mai més ni màrtirs, ni anarquistes, ni propa¬
gandes de fe, ni lluites socials.

Els màrtirs són els herois de l'esperit, sacrifiquen el cos
perquè prevalgui l’esperit. Jesús Senyor nostre vingué al món
per a obtenir la difusió de l’Esperil de Déu en la humanitat, i
ho logrà amb l’efusió de la seva sang. Aquest és el gran miste¬
ri amagat als homes des del principi del món, com ens diu
Sant Pau; 1 però, no obstant, els homes sempre han cregut,
d'una manera torta o d’una manera recta, que l’efusió de la
sang tenia una virtut especial. És una llei que palpita en la
consciència humana, és un principi que han sentit els gentils
i els cristians, els anarquistes i els màrtirs, i que explica per¬
fectament la revelació divina.

V

Virtut de la Sang segons l'instint humà i segons
la Revelació

L’home natural té solament l’instint d'aquest gran princi¬
pi; i per això, portat de la bestialitat i ceguetat de les preocu¬
pacions i passions, que amb tanta fertilitat broten en la nos¬
tra naturalesa degenerada, arriba a les aberracions dels sacri¬
ficis humans en els antics gentils, i en els nostres anarquistes
arriba als horribles sacrificis col·lectius que en les grans solem¬
nitats socials amb terrible pompa solen oferir a l’ídol de la
ira, o, com ells diuen, a la justícia social.

La Revolució francesa féu de la guillotina una ara en la
qual sacrificà moltes mils víctimes innocents i pures, com un

1. Colossesos, I, 26.

244

J. TORRAS I BAGES

culte que tributava a la humanitat. Creia en la força expia-
tòria de la sang, i en son fanatisme cruel volia esborrar amb
la sang lo que ella deia els delictes de l’antic règim. Aquella
revolució i els nostres anarquistes són una reaparició de l'an¬
tiga idolatria, professen un culte idolàtric a les passions hu¬
manes; i tot ídol és, per sa naturalesa, sanguinari.

La forma idolàtrica és evident en els nostres anarquistes
literaris; rebutgen l’adoració al Déu viu i omnipotent que
Jesús ens ensenyà d'invocar com a Pare, voldrien tancar dins
d'un immens parèntesi els llargs segles de cristianisme, i cla¬
rament manifesten son desig de desfer la humanitat, la socie¬
tat humana, d'inventar una nova civilització, de fer un edifici
sense tenir en compte la dinàmica social, és a dir, el dret
natural per què s’han regit tots els pobles de la terra donant
un salt enrera en la història del nostre llinatge. Quan, passat
el deliri actual, els vinents estudiaran el nostre temps, a molts
dels qui avui cultiven la literatura els inclouran més aviat en
la història de les aberracions religioses i espirituals, que no
pas en la història de la literatura humana. Ells es donen un
cert caràcter sacerdotal, amb sos escrits volen suplantar la
Bíblia, sabiduria divina revelada als homes i principi i regla
de la civilització cristiana, i com sacerdots d’una divinitat
falsa i cega alguns d’ells, no solament preparen els sacrificis
humans, sinó que amb ses pròpies mans els consumen, creient-
se executor d’una llei superior i absoluta.

Tal és l'home en estat de naturalesa a què molts polítics
moderns volen reduir al ciutadà, despullant-lo de la gràcia
cristiana, és a dir, secularitzant, com ells diuen, la comunitat
humana, rebutjant tota influència sobrenatural. La gran he¬
retgia que nega la necessitat de la gràcia, és a dir, de l’intern
auxili de Déu per a la perfecció de la vida, i que la història
de la teologia ens manifesta ses freqüents aparicions en la
humanitat, constitueix l’error fonamental de totes les sectes
i heretgies socials en la present crisi que passa l'esperit pú¬
blic, principalment en les nacions qui, havent resistit l’heret¬
gia quan es presentà en forma religiosa en l'època del pro-

EL MISTERI DE LA SANG

245

testantisme, s’han deixat seduir per la impietat disfressada
de política en els temps actuals.

La força d’expiació que sempre el llinatge humà ha atri¬
buït a la sang, la idea del sacrifici, explica que a l’efusió de
la sang en certs llocs i en certes circumstàncies se li atribuei¬
xi un poder de consagració. Un lloc en què s’hi ha vessat
sang humana inspira reverència, i els pobles de vegades hi
deixen les taques com un monument perenne. L’efusió de
sang és una mena d'unció, i pobles i institucions consideren
com un mèrit superior haver començat la seva existència amb
un baptisme de sang.

Les quatre barres de l’escut de Catalunya la llegenda su¬
posa que són vermelles de sang redemptora; els anarquistes
seguen amb sang les seves utopies, pensant sense dubte que
així les fecunden. Hi ha coses primitives, idees simplicíssi-
mes en el nostre llinatge que són perpètues, perquè són ma¬
nifestacions espontànies de la seva essència, el ressò de la
Paraula omnipotent i creadora, sovint mal entesa. Les pràc¬
tiques supersticioses de què estava ple el llinatge humà abans
de Jesucrist i que encara vigeixen i vigiran sempre en els po¬
bles no cristians, és clar que signifiquen alguna cosa: signifi¬
quen un instint, i tot instint humà respon a una veritat.

Una doctrina rubricada amb la sang del mestre és sempre
respectable. Jesús en el Calvari, en la càtedra de la creu, es¬
pargí l’evangeli de salvació amb la seva sang. La Càtedra Ro¬
mana, mare i mestra de totes les càtedres cristianes, fou es-
pargida amb sang, no sols de Sant Pere, son primer Pontífex,
sinó també amb la d'un gran nombre de successors seus.
Quasi bé no hi ha càtedra episcopal que no hagi tingut aquesta
unció de sang, i la que Nós ocupem, ja sabeu, caríssims, que
encara no fa cent anys fou espargida amb la sang d'un il·lustre
antecessor nostre, víctima de l'odi de les sectes que no pogue¬
ren resistir la força de la seva ploma apologètica.

El misteri de la sang, origen de tantes aberracions, és in¬
dubtablement una ombra monstruosa d'una gran realitat, d'un
dogma sublim de la Religió, que Jesús realitzà clavat a la creu

246

J. TORRAS I BAGES

quan convertí les pràctiques criminals i cruelíssimes de la
superstició geníüica en les accions d’amor, d’alabança divina,
de sublim satisfacció i de suavíssima santificació del sacrifici
cristià.

L'apòstol Sant Pau explica la significació mística i profèti¬
ca que tenia l’efusió de la sang en el poble hebraic; i lo que
l’antic poble de Déu tenia per revelació divina, els altres po¬
bles ho han tingut com per instint i pressentiment. El gran
deute de la humanitat sols pot satisfer-se amb cl preu de
l’efusió de la sang. Sense efusió de sang, diu l’Apòstol,' no hi
ha remissió. I parlant dels ritus i cerimònies del culte judaic,
diu 1 2 que quasi totes les coses es purificaven per la sang. I tots
els ritus, cerimònies i sacrificis de l’efusió de sang eren figura :
representació d’aquell sacrifici sublim celebrat en el Calvari,
on l’Anyell diví va ésser sacrificat i vessà la sang per a esbor¬
rar els pecats del llinatge humà, reconciliant als homes amb
son Criador i establint aquella pau dels esperits, sòlida i
santíssima, que havia pronosticat el Profeta quan digué: «La
justícia i la pau s’han besat.» 3

La sang de Jesucrist és la pau i la santificació dels homes;
i tota la doctrina, tots els ritus i sagraments de la religió
crstiana, consisteixen en una aplicació mística del misteri de la
sang. Tota l’esperança i tots els medis de salvació depenen
de la sacratíssima sang de Jesucrist, i com Sant Pau, perpè¬
tuament repeteix la Iglésia nostra Mare: «Sense l’efusió de
sang no hi ha remissió; quasi totes les coses es purifiquen
per la sang.» Tota la nostra religió, segons el llenguatge bíblic,
és com un testament, com un pacte d’aliança entre Déu i els
homes; Jesús fou el Mediador entre les dues parts i segellà
l’acta de reconciliació amb la seva sang, donant-li d’aquesta
manera un valor indestructible.

1. Hebreus, IX, 22.

2. Hebreus, IX, 18

3. Psalm LXXXIV, 11.

247

33L MISTERI DE LA SANG

VI

La Sang de Jesucrist

Ell és el gran màrtir i testimoni de la Veritat, i l'efusió
de la seva sang és la qui dóna valor a son testimoni i la qui
consagrà perpètuament a la humanitat: és la unció sobrenatu-
jral del món. La sang de Jesucrist divinitzà al món, fundà la
fraternitat universal i lligà tots els homes els uns amb els
altres, i dels diversos pobles de la terra en féu un sol poble,
que és el poble cristià. Veus aquí al ver fundador de la
internacional sincera i sòlida, Jesús, nostre dolcíssim Redemp¬
tor, davant del qual no hi ha ningú que sia foraster o estran-
:ger, qui amenaça durament al qui fa diferència entre ric i
pobre, i mana, baix pena de condemnació eterna, que tots els
homes ens estimem com germans.

I en això consisteix la Iglésia de Déu, en aquesta unió
orgànica de tot el llinatge humà, en la humanitat sobrenatura-
litzada, com ha escrit un il·lustre teòleg modern; 1 i la sobre-
naturalització de la humanitat s'efectua per l'efusió de la
.sang de Jesucrist. I aquesta efusió de sang la Iglésia místi-
cament la reprodueix cada dia, perquè la humanitat l'ha de
menester, i aquesta efusió quotidiana de la sang de l'Anyell
immaculat constitueix la raó d’ésser de la Iglésia. Tota la hu¬
manitat cristiana forma un edifici espiritual, i la lliga que
uneix i junta els elements d'aquest edifici espiritual és la
sang de Jesucrist. Per això, si fos possible l'abolició del sant
sacrifici de la Missa, que és la mística efusió de la Sang de
Jesucrist, preu de la nostra redempció i satisfacció a Déu pels
pecats del món, la Iglésia quedaria dissolta; suprimida la lliga
que junta els elements de l'edifici espiritual, aquest quedaria
enrunat. Per això, el cor, representació del poble cristià, canta

1. Franzelin, Thesses De Ecclesia Christi.

248

J. TORRAS I BAGES

cada dia amb clamor suplicant aquelles paraules: «Anyell
diví, qui esborreu els pecats del món, tingueu compassió de
nosaltres.» Mentre subsistirà el món, és a dir, fins que s'acabi
el temps, fins que arribarà l'eternitat i s’acabarà la successió
de les generacions humanes sobre la terra, es cometran pecats
i delictes i Déu serà injuriat; i, per tant, la Iglésia, diposità¬
ria de les institucions fetes per Jesucrist, posseint l'admira¬
ble sacrifici instituït pel Redemptor la nit del Dijous Sant i
consumat al Divendres sobre el Calvari, cada dia practica la
mística efusió de la sang de l’Anyell immaculat que posseeix
una immensa virtut satisfactòria i pacificadora, per a aplacar
la Justícia eterna irritada pels pecats dels homes.

Seduïts pel Príncep de la mentida, els anarquistes cerquen
també, en l’efusió de la sang, un calmant per a la irritació de
les seves ànimes grolleres i desequilibrades. Sant Pau explica
admirablement el misteri de la sang i determina els efectes
oposats de la seva efusió. Hi ha efusió de sang que clama
venjança a la Justícia divina; la sang crida sang. Un delicte
excita altre delicte, i des del primer delicte a la terra comès
pels nostres primers pares, com en la humanitat es van come¬
tent una cadena interminable de delictes, el delicte no hauria
trobat remei, el pecat hauria esclavitzat a l'home, si el Verb
de Déu, Sabiduria eterna, no s’hagués encarnat, i amb la vo¬
luntària i misericordiosa efusió de la seva sang no hagués
donat a l'home potestat de fer-se fill de Déu i divinitzar la
seva vida.

Per això quan Sant Pau parla del pacte d'aliança convin¬
gut per Jesucrist com mediador entre Déu i els homes pro¬
duint una sublim pau d'amistat, diu que la sang de Jesús
clama des de la terra amb molta major eloqüència que no
pas la sang del just Abel. Aquesta clamava venjança, i la de
Jesucrist clama perdó, misericòrdia i pau, reconciliant entre
si totes les coses i produint l'harmonia universal, que men¬
tre dura el desterro de la vida terrenal és imperfecta i sols
la veiem en esperit; però que a l'arribar l'eternitat, obrada la
selecció del judici de Déu i renovada la humanitat i confor-

EL MISTERI DE LA SANG

249

mada amb la perfecció de Jesús, l’home típic i exemplar, serà
harmonia pcrfectíssima i sempiterna.

Jesús és la principal i essencial víctima del gran sacrifici
d’expiació i de pau en el llinatge humà; però cl seu sacrifici
continua i es completa en els seus membres qui participen
de la seva vida; i tots els homes havem d'acompanyar a
Jesús en la passió, si volem participar de la seva glòria eter¬
na. I.a vida consagrada al plaer no és una vida cristiana. Amb
l’espasa del deure havem de sacrificar en nosaltres les grolle¬
ries de la vanitat i de la sensualitat, i fent prevaler l’esperit
havem de consagrar la nostra vida a Déu. El món no vol oir
aquestes doctrines i es tapa les orelles; i, no obstant, aquesta
és lunica doctrina de salvació. El món avorreix als anarquistes
i voldria extirpar-los; i, no obstant, el món i els anarquistes
pateixen del mateix mal. Uns i altres adoren el mateix ídol,
que és el plaer; el món li ofereix i consagra l’encens de tota
classe de delícies i la satisfacció de totes les concupiscències,
els anarquistes el sacrifici de la sang humana. En el culte
idolàtric de la matèria sempre hi ha hagut aquestes dues me¬
nes de sacrificis, els desfrenats plaers i les crueltats sanguinà¬
ries. I aquest avui dia continua essent el culte de tots aquells
qui rebutgen l’Evangeli de Jesús.

VII

El Martiri en la jerarquia de l’amor

Vos dèiem al començament d’aquesta Carta que existia
una magnífica jerarquia de santedat, i que al cim d’ella i
com a font i principi hi havia Déu omnipotent i etern, tres
cops Sant, qui s’havia manifestat al món enviant-li sa Pa¬
raula sobirana i indefectible, qui s’encarnà i féu home per a
restaurar la humanitat i constituir en ella l’excelsa jerarquia
de la santedat.

250

J. TORRAS I BAGES

El principi ordenador d'aquesta jerarquia és l'amor. L’ho¬
me únicament s’enlaira per medi de l’amor. L’antiga idolatria
no coneixia l’amor d’excelsitud que encomanà al món Nostre
Senyor Jesucrist, però tenia una idea exacta, encara que
material i grollera, de l’amor, i per això el representava amb
ales, perquè comprenia que per aquest sentiment l’home ad¬
quireix una força de penetració; i Sant Tomàs el compara
a la sageta, que, segons és la força que la impulsa, es clava
més o menys endins del blanc a què es dirigeix. I tots els
teòlegs, i fins la mateixa Iglésia, ensenyen que solament per
medi de l’amor l’home pot unir-se amb son Déu, i que la per¬
fecció de l’home depèn de la perfecció del seu amor. I fins
vos direm, caríssims, que el mateix sentit comú natural i la
humana filosofia demostren la força d'elevació que posseeix
l'amor i que, segons és l'amor, és també l’home que el pro¬
fessa. Els amors d’una persona designen evidentment qui és
ella en tota sa integritat, la llum de sa intel·ligència, la rectitud
de la seva voluntat i la delicadesa dels seus sentiments. Cone¬
gut l’objecte dels amors d’una persona, coneixem perfecta¬
ment a ella, i per això, mitjançant el coneixement de l'amor,
per si mateixa queda determinada la jerarquia de la perfec¬
ció i santedat humana; així com també, conegut l'odi, per si
mateixa queda constituïda la vil jerarquia del pecat.

La jerarquia de l’amor comença en Déu, de qui diu l’evan¬
gelista Sant Joan 1 que és amor; i d’aquesta immensa mar
d’amor deriven els amors vers i purs de totes les criatures
dels cels, de la terra i dels abismes; i a Ell tomen, constituint-
se d’aquesta manera la universalitat de l'amor, distribuït en
diferents graus i categories dins d’una sublim i santíssima
unitat. Qui no s’aparta d'aquesta unitat i simplicitat de l’amor
té assegurada la salvació.

Tota 1 ascesi cristiana, tota la purificació de la consciència
humana, tot el treball de la penitència i mortificació que pre-

1 IV, 16.

EL MISTERI DE LA SANG

251

dicà ja en les riberes del riu Jordà Sant Joan Baptista com a
preparació del Cristianisme, i que tots els sants han predicat
en totes les èpoques de la Iglésia, tota aquesta mortificació i
penitència cristiana, no és altra cosa que una castificació de
l'amor, perquè quan l'amor de l’home és pur, la seva vida és
pura i està en camí de salvació eterna.

De la seva font, de Déu, l’amor ix puríssim, però a l'es-
campar-se per les criatures racionals sovint s'enterboleix, i
en lloc de seguir les direccions marcades per l’omnipotència i
sabiduria del Criador, i que el Verb encarnat assenyalà tam¬
bé d'una manera claríssima, ratificant els preceptes naturals,
l'home desvia aquest amor seguint camins criminals on troba
la corrupció de l’amor, que és el pecat.

Els antics profetes, amb una intuïció divina i una eloqüèn¬
cia d'expressió admirable, a la desviació primària i essencial
de l’amor, a l’amor que la criatura deu a son Senyor, quan el
tributà a la criatura, als esperits invisibles o als elements
materials del món, quan deixant al Déu viu tributa culte als
déus morts, a aquesta desviació de l’amor l'anomenen forni¬
cació. Israel fornicava quan, deixant el culte del Déu viu, s'en-
tregava a la idolatria. I avui, caríssims germans i fills, aquesta
immunda fornicació que els profetes de sublim esperit com¬
paraven a una brutícia fastigosa, avui aquesta brutícia, re-
vestint-se de formes elegants, torna a ésser el gran plaer de
molts esperits civilitzats; i una mena d’idolatria, el culte de
la matèria, s’emporta un amor exclusivista d'una gran part
d'homes.

L'amor és verdaderament una cosa divina, i per això sols
es purifica si s’enlaira a les altures divines, com l’aigua que
baixa dels cims més alts és la més pura i la més saludable.
Quan és l’amor de Déu el qui engendra els amors humans en
tota sa immensa varietat, i fins l'amor als animals irracionals
i a les coses inanimades, com ha succeït i succeeix amb els
sants, i amb una admirable poesia trobem en Sant Francesc,
aleshores la immensa varietat dels amors té una puresa di¬
vina, i l’amor a la família, a la pàtria, a la ciència i a l'art

252

J. TORRAS I BAGES

és com una anticipació de l’amor etern que constitueix les
delícies de la glòria.

I perquè el ritme fonamental de la vida ha d'ésser l’amor,
el precepte essencial de la Llei i que enclou tots els demés
preceptes és també l'amor; i en la jerarquia tindrà un grau
més elevat aquell qui hagi tingut un amor més intens i pur.
Tots els sants han estimat a Déu d’una manera heroica; per
Ell han viscut, son pensament era com un raig de la intel-
ligència divina que els il·luminava per medi de la fe; la fe
constituïa no sols la llum del seu enteniment i el compàs
dels afectes del seu cor, sinó que era, a més, també la brúixo¬
la de tota la seva vida. Estaven dedicats a Déu, i la paraula
sant no significa altra cosa que un home dedicat i consagrat
a Déu; i entre els sants, en la jerarquia de l’amor, es conside¬
ren en un grau superior i en una dignitat més eminent aquells
homes qui han fet de si mateixos un sacrifici a Déu i per
amor d’Ell han donat generosament la sang. Tals són els
màrtirs de Nostre Senyor Jesucrist.

VIII

Eficàcia i fecunditat del Martiri

El martiri és l'acte més sublim que pot practicar un home,
és una magnanimitat sobirana; és la funció més solemne de
culte i d’adoració envers Déu que pot fer l’home el sacrificar
el propi cos i oferir la pròpia sang. Ja ho digué el diví Sal¬
vador: 1 «No hi ha amor més gran que el d’aquell qui dóna
la vida pels seus amics.» I Sant Tomàs 2 explica com el marti¬
ri és, entre tots els actes virtuosos, el qui majorment demos-

1. Joan, XV, 13.

2. 2-2, q. 124, a. 111.

EL MISTERI DE LA SANG

253

tra la perfecció de la caritat o amor sobrenatural, puix, diu
el Sant Doctor, que un home demostra la fortalesa del seu
amor en quant per ell desprecia les coses més estimades i
vol sofrir les més odioses, i entre tots els béns de la vida
present el que l'home més estima és la pròpia vida i el que
més odia és la pròpia mort, sobretot si va acompanyada dels
sofriments o turments corporals, per a fugir dels quals fins
els animals s’abstenen, diu Sant Agustí, de la més vehement
voluptuositat.

Per això quan un home, mitjançant la generosa efusió de la
pròpia sang, ha sacrificat la seva vida entremig de turments
per amor de Déu, la Iglésia eleva aquest home a l’honor dels
altars i el posa en els graus pròxims a Jesucrist, Rei de tots
els màrtirs, en la jerarquia de l'amor. Així acaba de passar
amb el nostre paisà, el gloriós Pere Almató, honor de la nos¬
tra Diòcesi i de la sagrada Ordre de Nostre Pare Sant Domin¬
go, el culte públic del qual anem a inaugurar, i amb aquest
motiu escrivim la present Carta pastoral.

L’home en tant és més sant en quant està unit amb Jesu¬
crist, Fill de Déu i Fill de l'home, amb vincles de major inti¬
mitat; i el llaç del martiri és el més íntim de què és capaç
la naturalesa humana. Per això quan celebrem el sacrifici de
la Missa, és a dir, quan místicament practiquem l’efusió de
la sang de Jesucrist oferint-la per la salvació del món, cada
dia fem memòria de les primícies del martiri cristià, d'a¬
quells qui barrejaren la seva sang amb la de Jesucrist donant
la vida per amor del Redemptor. Podem dir que el sacrifici
de Jesucrist i el sacrifici dels màrtirs, qui han patit i patiran
en tots els segles de la història cristiana, no formen més que
un sol sacrifici; la víctima és la mateixa, el cos de la humani¬
tat fidel, el cap de la qual és Jesucrist; el mòbil és el mateix,
l'amor sobrenatural. D'aquí ve la força de santedat que té
l'efusió de la sang dels màrtirs.

L’efusió de sang és sempre un signe prodigiós. El preu
de la nostra redempció és la sang de Nostre Senyor Jesucrist;
per ella alcancem la dignitat de fills de Déu per adopció, i

254

J. TORRAS I BAGES

l’herència eterna de la glòria. La sang de Jesucrist és la
clau que ens obre les portes de la verdadera vida, i sense
la seva efusió nosaltres no coneixeríem els inefables misteris
de l'amor, font inestroncable de la vida. Tothom sap que la
vida se’ns comunica per la sang, que per ella se'ns transmet
l’herència, no sols dels béns i cabals dels nostres pares, sinó
també, molt sovint, el seu temperament, els seus defectes, els
seus instints i inclinacions. La sang té una força aglutinant,
ella constitueix les famílies, les regions, les nacions i les ra¬
ces; i la Iglésia, nostra Mare, així com ens imposa el dogma
de la fraternitat entre tots els homes de la terra, al mateix
temps ens ensenya que una mateixa sang circula entre tots
els homes del llinatge humà, perquè tots procedim d’uns pri¬
mers i únics pares. Per la sang estem units amb Déu i em¬
parentàrem amb Déu i fórem fets familiars de Déu, perquè
per les venes de son Unigènit Fill, fet home, hi corria la nos¬
tra pròpia sang; i la circulació de l'amor, tant diví com humà,
pels diferents graus de la seva jerarquia està en relació ín¬
tima amb la comunicació de la sang.

El misteri de la sang, doncs, abraça el món de la natura¬
lesa i el món de la gràcia, i assenyala la vida i la mort. L'efu¬
sió de la sang del màrtir és un principi de vida. Tots ens
alegrem, caríssims, en la solemne commemoració del martiri
del Beat Pere Almató, i nostres predecessors en la fe, allà en
les catacumbes cantaren himnes a les victòries dels màrtirs,
i els grans apologistes d’aquella època deien que la sang dels
màrtirs era llavor de nous cristians; i és indubtable que la
vida de la fe i de l'amor a Déu es transmet per la sang, com
rebem també la vida natural per la transmissió de la sang
dels nostres pares. D'aquí ve que en totes les èpoques de la
Iglésia l'abundància de màrtirs s’ha considerat senyal evi¬
dent de fecunditat, i per això els perseguidors de la Religió
són factors de gran eficàcia, de qui es val la Providència
per a la multiplicació de la vida espiritual entre els homes.

255

EL MISTERI DE LA SANG

IX

Els Màrtirs i els Anarquistes

Un màrtir és, doncs, un home qui compleix admirablement
la seva missió dins de la col·lectivitat humana: presta testimo¬
ni de la Veritat i de la Justícia, i, portat de l’amor a la Veritat
i la Justícia, que resideixen essencialment en Jesucrist i en
sa doctrina, dóna generosament la seva sang i amb ella signa
la seva heroica declaració. Deixa aquesta vida transitòria
per la vida eterna; però la seva influència continua sobre la
terra, que ha il·luminat amb les resplendors de la Veritat i ha
enriquit amb els tresors d’un sublim amor.

L’anarquista sent d'una manera confusa el gran misteri
de la sang, la necessitat de les satisfaccions que dels homes
exigeix la justícia absoluta; i la seva ànima materialitzada
entén la justícia, l'expiació i la igualtat humanes d’una mane¬
ra material. En la interpretació de la felicitat humana pres¬
cindeix de l'esperit, no comprèn la benaurança evangèlica. Es
troba en una situació d’esperit semblant a la dels jueus, qui
entenien les eternes doctrines dels profetes qui anunciaven
el regne universal de la justícia i de la pau com un predomini
polític de la seva raça, i rebutjaren el Messies, qui vingué a
establir el regne de Déu entre els homes d’una manera espi¬
ritual, en perenne renovació, a fi que així resplendís més el
mèrit dels escollits i el gran drama de la llibertat humana
s'anés desenrotllant fins arribar a la seva fi.

Per això l'anarquista qui mor pel seu ideal és un home
fracassat, no queda lligat amb el moviment general i rítmic
de la humanitat, és un element que la humanitat despedeix
de si, no és un element assimilable; i constitueix una de tan¬
tes impureses de què s'ha d'anar desprenent el moviment
humà en son curs envers la perfecció que vingué a predicar
Jesús Senyor nostre, i que en l'últim dia del món Ell comple¬
tarà en sa infinita misericòrdia. Al contrari, el sant és l'home
per excel·lència, l’home perfet, i té una condició tan excel·lent

J. TORRAS I BAGES

256

d’assimilació, que el sant és un home de totes les èpoques, de
tots els països i de totes les classes socials. Mai envelleix, i
passa de civilització a civilització sense cap dificultat. És de
tots els segles. Els màrtirs romans, Sant Sebastià i Santa Ce¬
cília per exemple, viuen avui en la humanitat universal i
vuiran sempre sobre la terra. Participen de la immortalitat
de Jesús ressuscitat, s’han revestit de Jesús i no hi ha home
que no lligui amb Jesucrist, que és l'home perfet per excel-
lència. Els sants són ciutadans de totes les societats; els anar¬
quistes són incompatibles amb qualsevol organització social
capaç de vida.

El màrtir i l’anarquista representen dos ordres oposats i
contraris. Representen el sí i el no de què ens parla Sant
Pau. El màrtir és un testimoni d’una Llei eterna i d’una
Veritat invariable; l'anarquista significa la negació de la Llei,
ell es presum superior a la Llei i vol fer la llei a tot el món
i nega la veritat. Per ell la veritat no existeix, perquè si con¬
fessava que existia ja no seria anarquista i tindria de sub-
jectar-se a la Veritat, que o no és res, o ha d’ésser la llei de
l’home racional. Per això diem que l'anarquista és un home
fracassat; en l'ordre moral de l'univers de les criatures intel-
lectuals, en el món dels esperits queda deslligat del sistema
general de la vida; per això és el profeta i l'apòstol de la
mort; i fins quan ell mor i vol morir en protesta de fideli¬
tat als seus ideals, la seva mort és estèril, i més encara que
estèril és perniciosa. És un màrtir al revés, i, usant la frase
del Psalmista, 1 podem dir que la fanàtica efusió de la seva
sang infecta la terra.

X

Glorificació del Martiri en nostres dies

La glorificació del martiri és avui de molta oportunitat,
i per això aprofitem l’ocasió present per a convidar-vos a la

1. CV, 38.

257

EL MISTERI DE LA SANG

reflexió sobre el fet constant de la Iglésia catòlica de criar
homes i dones heroics qui són testimonis de la Veritat eterna
i de la Llei de vida que vingué a ensenyar-nos el Verb etern,
Jesús, llum del nostre enteniment i amor dels nostres cors.
El fet de l’anarquisme té una gran relació de contrarietat
amb el fet del martiri, i quan entremig nostre hi ha tants
desgraciats fanàtics, germans nostres per la naturalesa i per
la redempció de Jesucrist, qui neguen la Veritat i la Llei i
diuen que volen constitur una societat sense Veritat i sense
Llei, la Iglésia presenta a la consideració dels cristians els
màrtirs que vessaren la seva sang per la Veritat i per la Llei.
I quan veiem que la mentida, ofuscant l'enteniment de l'a¬
narquista, li subleva les passions i li desfrena l'odi contra
-els demés homes, i escampa la mort i la destrucció en la so¬
cietat, i es proclama apòstol de l’anihilació, com succeeix avui
-dia, just és que paguem un tribut de veneració i d'amor als
homes de les grans afirmacions de la Veritat i de la Llei, i que
segellaren les seves afirmacions amb l'efusió generosa de la
pròpia sang, com són els màrtirs de Nostre Senyor Jesu-
-crist, com és el nostre estimat conterrani el Beat Pere Alma-
tó. A l'espectacle freqüent avui dia de les explosions de l'odi
huma que sembren la desolacio i la mort enmig de les nostres
^ciutats, devem contraposar l'espectacle de l'amor a Déu i al
pròxim dels màrtirs de Jesucrist qui escampen el místic aro¬
ma, el bon olor de Crist, amb la dignitat, amb la suavitat, amb
l’exemplaritat del qui mor per la Veritat i per la Llei, que
són un principi necessari per a la salvació eterna dels homes
,i base imprescindible de tota edificació social. Anarquisme i
edificació social són dos termes antitètics; i per a la humilia¬
ció de la supèrbia humana, rebel a Jesucrist, qui vingué a
ensenyar-nos la Veritat i la Llei, Déu permet l'escàndol dels
anarquistes, concretació pràctica de l'escàndol de l'anarquia
intel·lectual, de la negació especulativa i literària de la Veritat
i de la Llei, feta per pura vanitat moltes vegades, i altres per
una concupiscència d'ordre racional d'esperits lleugers i in¬
capaços, ànimes tèbies de les quals diu la Sabiduria eterna que

17

J. TORRAS I BAGES

258

li fan venir el vòmit a la boca. «Així fossin freds o calents, i
no tebis», diu la Sagrada Bíblia. 1 Hi ha molts homes avui dia
que es volen situar entre la Llum i les tenebres, entre la
Veritat i la mentida, petits Júpiters entonats qui es pensen
així glorificar-se.

No vulgueu mai, caríssims diocesans nostres, ésser ento¬
nats; pel camí de la humilitat trobareu la Veritat, sigueu de
debò deixebles de Jesucrist, que Ell ens ensenya la Veritat i
la Llei, i Ell ens dóna la fortalesa necessària per a confessar
la Veritat i la Llei, que amb aquestes dues ales ens havem
d’elevar fins a la Divinitat. Així el poble cristià posa al costat
de Jesucrist als qui moren en defensa de la Veritat i de la
Llei, i el certamen de la fe Sant Pau el pinta com 1 acte de
més sublimitat de la vida humana.

En aquest punt trobem una admirable semblança entre
l’apòstol Sant Pau i el filosop gentil Sèneca. Sant Pau 2 diu que
els Apòstols en les seves lluites i contradiccions i persecucions
de tota mena per a complir la divina missió de propagar la fe
eren un espectacle pel món, pels àngels i pels homes, espec¬
tacle preparat pel mateix Déu. X el filosop gentil, 3 després de
proposar el cas interessant d’un jove enèrgic i serè qui aguan¬
ta l’envestida d’una fera o d'un lleó, i encara el domina i
rendeix, diu que aquest espectacle és més agradable en quant
resulta més ben executat; mes no és per això un espectacle
que pugui interessar als déus, sinó simplement un plaer de
la humana lleugeresa. L’espectacle, afegeix, en què Déu es para
quan contempla la seva obra, i és digne i similar de Déu, és
l'home fort qui es manté equilibrat en l’adversa fortuna, ma¬
jorment si ell mateix l’ha provocada.

El Beat Pere Almató per a trobar la mort deixà sa família,
sa pàtria i sos amics, i fou a cercar-la i provocar-la amb la
predícació de l’Evangeli de la pau entre els idòlatres del
Ton quin. Fou un sincer deixeble de la Veritat i de la Llei.

1. Apocalipsi, III, 16.

2. I Corintis, IV, 9.

3. De Providentia, 37-39. Parisiis, 1619.

EL MISTERI DE LA SANG

259

Pregueu, oh gloriós màrtir de la fe catòlica, a Nostre
Senyor Jesucrist, per l'amor del qual generosament donàreu
la sang; pregueu per la conservació de la fe en aquesta nos¬
tra estimada Diòcesi, perquè els seus fills no es deixin en¬
ganyar pels emissaris de l'error, qui voldren destruir el regne
de la llum i estendre les tenebres sobre la terra, a fi que
tornés a regnar en el món el Príncep de les tenebres. Doneu-
nos l’amor de la Veritat que ennobleix i salva a l'home. Perta-
nesquéreu a una Ordre religiosa que té per lema Veritas i que
fou anomenada per un Papa l'Ordre de la Veritat. Alcanceu-
nos la fortalesa de la vida, avui que una fluixedat mortal s’ha
apoderat dels homes, la major part dels quals, reptant per
la terra, viuen d'una pastura enterament material, i són inca¬
paços d'alçar son esperit a la consideració de la noble Veritat
i d'alimentar son cor en els sentiments del sublim amor que
deriva de les altures de la Font puríssima de tots els amors
purs, Déu, qui és caritat.

Vós, oh gloriós màrtir, a qui piament considerem dirigint-
vos amb serenitat al suplici amb els rosaris a les mans, en
celebració de la solemnitat que omple de goig les nostres
ànimes, feu que aquesta devoció popular i santificant, tan
amada dels nostres pares i la més recomanada de totes per
la Iglésia nostra santa Mare, feu que el Rosari torni a ésser
el culte domèstic de totes les cases cristianes; que la fe i la
caritat de Jesucrist, que el perfet amor sia la vida de la nos¬
tra ànima aquí a la terra, a fi que a l'arribar l'hora de la nostra
mort puguem obtenir amb companyia vostra la felicitat eter¬
na de la glòria. Amén.

I perquè Déu Senyor nostre es digni beneir les piadoses
solemnitats que es preparen en honor del benaurat màrtir de
Crist, el nostre paisà Pere Almató, a tots, caríssims germans
i fills, vos enviem la Nostra pastoral Benedicció en nom del
Pare f, del Fill t i de l'Esperit Sant f. Amén.

Vic, 1 d'agost, dia de Sant Feliu, màrtir de Girona, de 1906.

LA CAIGUDA DE LA FRANÇA
CRISTIANlSSIMA*

Sumari

I. La persecució de la Iglésia de França.

II. Un nou cant del poema del Cristianisme.

III. És una verdadera persecució religiosa.

IV. Fruits i víctimes de la persecució.

V. La glòria del martiri i la selecció dels elegits.

VI. Oració i penitència davant de la persecució.

VII. Conservem la nostra fe.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau
en Nostre Senyor Jesucrist.

* Pastoral del gener del 1907, escrita sobre la persecució que sofria
l’Església a França. Per a molts eclesiàstics francesos, entre els quals
és prou conegut el nom del Doctor Torras, aquesta pastoral fou un
motiu de consol i de coratge, com ho foren les altres cartes particulars
que en moments tan crítics trameté a algun d'ells, concretament al bis¬
be de Perpinyà, monsenyor Carselade.

261

LA CAIGUDA DR LA FRANÇA CRISTTANÍSSIMA

Numquid qui cadit non resurget? Et qui aversus
est, non revertetur?

«Per ventura el qui cau no s'alçarà? (Y no tornarà
a camí el desencaminat?»

(Jeremies, VIII, 4).

I

La persecució de la Iglésia de França

Estem en ima hora solemne en què la Providència de Déu
ens acaba de donar una gran lliçó, i les lliçons de Déu les
hem d’oir amb silenci i gran respecte, i meditar-les profun¬
dament.

En el curs de les centúries, en el camí que el poble cris¬
tià va fent en aquest món, succeeixen fets extraordinaris,
passen guerres, vénen heretgies, es desencadenen persecu¬
cions, i tot el Summe governant de la Iglésia ho ordena pel
nostre bé. La nostra fe ha d'augmentar-se, i la nostra vida
purificar-se davant dels grans escàndols, i hem de prendre
exemple d'ells per a evitar-los, reconèixer la misèria huma¬
na, i humiliar-nos profundament veient que totes les gran¬
deses s’enfonsen, i que estem en aquest món com a passat¬
gers i pelegrins, que no tenim aquí ciutat permanent, sinó
que, ajudats de la gràcia divina i guiats pel magisteri de la
Iglésia, hem d’anar fent via envers la ciutat celestial i eterna,
la societat dels escollits, el regne de la glòria, que Jesucrist
Senyor nostre ens guanyà amb el preu inestimable de la seva
sang preciosíssima.

Quan un medita en la història passada, no s’estranya de
res de lo que pugui passar en aquest món, i la sabiduria
cristiana consisteix en viure en una gran despreocupació, en
un despreniment total, en una elevació d’esperit que sura

262

J. TORRAS I BAGBS

sobre els diluvis que vénen al món per a purificar-lo, com el
diluvi de Noè vingué per a rentar la immundícia humana; sa¬
bent els cristians que la Iglésia catòlica és l’arca de salvació,
dins de la qual estem segurs de salvar-nos del naufragi.

La França cristiana està ara sofrint un diluvi, puix la im-
pietat s’és desencadenada contra la Iglésia, i la secta maçòni-
ca, apoderada del govern de la nació, persegueix per medi de
lleis iniqües la Religió de Jesucrist, i pretén esborrar-la d’a¬
quella nació que era anomenada la nació cristianíssima. Aques¬
ta és l'hora del poder de les tenebres; mes l'esperit del mal,
fins quan se li permet esbravar-se contra els fills de Déu,
quan persegueix, turmenta, calumnia i destrueix a la Iglésia,
treballa per la glòria divina, i purifica i dignifica als qui són
cridats a herència eterna de la glòria.

Ara ho veiem en la nació veïna nostra. Els bisbes són trets
de les seves cases. El Cardenal Arquebisbe de París, home
venerable, de tota una vida consagrada al sevei de Déu i del
pròxim, que té prop de noranta anys, vell i malalt, és llençat
de la seva casa, que feia trenta anys que hi vivia, i els periò¬
dics de la secta encara se'n mofen, dient que haurà d'anar
a dormir sota el pont del riu Sena; i, en efecte, ha de cercar
acolliment en la casa d'un piadós ciutadà.

És un espectacle que no té igual en la història, i sols com¬
parable al que presentaven les ciutats en el començament
de l’Edat Mitjana, quan eren invadides pels bàrbars del Nord,
qui destruïen tota una civilització sense saber lo que es feien,
i anul·laven institucions, escoles, monestirs, i deixaven là con¬
fusió regnant pertot.

I encara lo que passa a França, i amenaça a Espanya, és
pitjor: és pitjor que els grans desastres passats, perquè
aquests eren produïts, o bé per la cobdícia de pobles que res
més intentaven que apoderar-se d’altres països més rics que
els seus, o bé per sectes religioses que, dins de les seves he¬
retgies i del seu odi contra la religió verdadera, guardaven
alguna creença, o per revolucions polítiques que intentaven
apoderar-se del govern de les nacions; però avui, a França,

I.A CATGl.'DA DB LA FRANÇA CRTSTIANÍSSIMA

263

la persecució no té cap principi religiós, ni té cap creença;
abomina del patriotisme, que fa estimar els mèrits i grande¬
ses passades; no obra per a abatre a un enemic polític que
contraria els seus ideals, sinó que únicament vol destruir el
Cristianisme: és a dir, intenta tiranitzar les consciències i im¬
pedir el regne de Déu a la terra.

És el diluvi de la impietat, de la qual han obert les cata¬
ractes els governants, i junts amb la secta maçònica volen
negar la França cristiana. L’arca de salvació, no obstant, sura
sobre les aigües tèrboles de la impietat, i els homes creients
qui creuen i amen a Jesucrist, i d'Ell esperen la salvació
eterna, s’han refugiat en ella, i la santa Iglésia catòlica a
França ha donat al món cristià l'espectacle de la unió i de
l’obediència i del sacrifici, salvant la unitat, la dignitat i l'ho¬
nor de la Iglésia enmig de la total ruïna. Els bisbes han
deixat les seves cases i els béns i rendes indignament robats
pel govern, abans que prevaricar en els grans principis de la
Religió catòlica i trencar la unitat de la Iglésia, que és una
i universal, estesa per tot el món, i amb un sol cap, que és
el Pontífex Romà. Han vist amb llàgrimes als ulls, però
sense rendir-se, com les autoritats civils desfeien els Semi¬
naris, escampaven els joves aspirants a l’estat sacerdotal, i
amb gran iniquitat agregaven a l'exèrcit i feien portar les
armes a sacerdots i estudiants, com una revenja sectària,
perquè no podien separar-los de la unitat de la Iglésia. Els
rectors i altres eclesiàstics fidelment aguanten els seus punts,
malgrat haver sigut condemnats a la misèria i tenir de su¬
portar injúries i violències. Les ordres religioses dispersades,
i els homes venerables qui les formaven, homes molts d’ells
meritíssims pels serveis prestats al país, i pels seus coneixe¬
ments i virtuts, tractas com indignes de la seva pàtria; les
congregacions de dones religioses, que eren una glòria de la
França, i que havien fet conèixer el nom francès per tot el
món amb les seves obres d'ensenyança i de beneficència, ara
són perseguides sense pietat i desfetes i anihilades com si
fossin companyies de dones de mal viure.

II

264

J. TORRAS I BAGES

Un nou cant del poema del Cristianisme

Però l’Esperit Sant ha juntat i fortificat el cor de tota:
aquesta gent perseguida, i ells amb constància heroica no-
s’han apartat del deure, han sigut fidels a la Iglesia de Cnst,.
i aquesta Iglésia de Crist a França, perseguida, escarmda i
empobrida, es presenta avui més gloriosa i mes amable que
en els temps brillants de Bossuet i de Fénelon, i amb una
eloqüència major que la que posseïren aquests grans Prelats
i Prínceps de l’eloqüència cristiana, predica amb els seus fets.
la doctrina de Jesucrist i l'excel·lència de l'Evangeli, i la força
heroica d’esperit que comunica a les ànimes la gràcia cris-

ticino. •

Oh França cristiana! Semblava que els anys de prosperi-

tat i de grandesa, que la resplendor de les lletres i de les
arts, que la magnificència de les riqueses, que 1 elegància de
la teva vida social, havien debilitat el teu esperit, i que no
series apta per a suportar la prova de la persecució; però a™,
dónes al món cristià l'espectacle de 1 abnegació i de la f
talesa i del sacrifici. Avui més que en els dies de la teva
glòria mundana, de la gran literatura cristiana i de la gran
resplendor externa de la fecunditat de les teves obres, avui
més que abans, per la teva constància i esperit de sacrifici,
avui mereixes ésser anomenada la filla primogènita de la
Iglésia. «La ruïna material és completa, ens escnu el nostre
venerable germà i estimat amic l’Il·lustríssim Juli de Carsela-
de bisbe de Perpinyà, però l’honor sacerdotal es salvat, pas
un sol dels meus sacerdots no ha faltat al seu deure. Tots.
han estat i són admirables de fidelitat i de generositat.»

L'espectacle que ofereix avui la Iglésia de França es digne
de Déu, dels àngels i dels homes.' Semblava que se h podria:

1. I Corintis, IV, 9.

LA CAIGUDA DE LA FRANÇA CRISTIANÍSSIMA 265

aplicar aquella sentència de l'antic filosop: Malis pacis vexa-
ta; però si l’exuberància de la vida material, si les comoditats,
si els refinaments artístics, si les delícies d’una civilització
excessiva han pogut produir en un gran nombre la debilitació
de l'esperit, i un cert afogament de la vida cristiana, aquesta
vida s’ha concentrat en els escollits, fortificats per la gràcia
de la redempció, i veiem ara a França reproduïts aquells ad¬
mirables exemples que ens presenten els últims temps de la
civilització romana, on apareix una brillant vegetació de
flors de totes les virtuts cristianes que germinen sobre la po-
dridura del paganisme agonitzant.

És una altra manifestació de l'omnipotència de la gràcia
cristiana en el corrent dels segles; és una nova demostració
de la perennitat de la fe en el Redemptor Jesús, Déu i home
verdader; de la indissolubilitat d’aquell sublim i místic matri¬
moni entre el Verb de Déu i la naturalesa humana que s'obrà
en l'Encarnació en les puríssimes entranyes de la Verge Ma¬
ria; és un nou argument de com la fe de Jesús lliga amb
totes les races i amb totes les civilitzacions, lo mateix amb
l'artística Grècia, que amb la greu Roma, i que ara amb la
moderna França; i és una glòria de la flaca humanitat que la
fa mereixedora de participar d’una dignitat divina, puix su¬
porta la persecució i tota classe de tribulacions abans que fal¬
tar a la fidelitat a Jesucrist, qui volgué formar part del nos¬
tre llinatge per a ennoblir-lo, elevar-lo i salvar-lo. És una
prova de que la Iglésia de Déu mai es fa vella i conserva per¬
pètuament la fecunditat d’esposa que engendra fills forts,
generosos i invencibles, tant ara com en les primitives per¬
secucions de Jerusalem i de Roma. És una nova victòria de
l’esperit sobre la carn per a edificació de la sensualitat mo¬
derna.

Oh! Quant cert és que les tiranies que han volgut destruir
la Iglésia són els instruments de la perfecció i santedat del
Cristianisme! I que no són cosa diferent d’aquelles tiranies
dels grans imperis orientals, que els profetes d'Israel ens pre¬
senten com els instruments de què es valia Déu per a puri-

266

J. TORRAS I BAGES

ficar al seu poble escollit, símbol del poble cristià, instru¬
ments que després el Senyor llençava en l’abisme de l'anihi¬
lació i del no-res, quan havien complert la seva missió d'ésser
medis de reaccionar el poble desvanescut, que altra vegada
aleshores reapareixia complint el destí etern, continuant el
corrent de la humanitat que des dels primers segles del lli¬
natge va cercant a son Déu i l'herència d’una infinita glòria;
mentre els qui han oprimit al poble dels fills de Déu, desapa¬
reixen en el no-res, són la polseguera dels segles que es dei¬
xen enrera, i el poble dels cridats a la salvació va fent serena¬
ment la seva via envers la pàtria immortal.

El capítol de la història de l'actual persecució francesa
és un altre cant del diví poema del Cristianisme i un nou
honor de la Gàl·lia cristiana, que continuarà essent un poble
predilecte de la santa Iglésia catòlica. Un escriptor no fran¬
cès ha dit, com en estil profètic, que quan la vila de París
ja no serà poblada, i que bona part dels arcs del pont de
sobre el Sena hauran caigut; quan els viatgers aniran a vi¬
sitar les imponents ruïnes per on pasturarà el bestiar, veu¬
ran com els habitants del país es reuniran en la rústica iglé¬
sia bastida potser amb les despulles dels palaus caiguts per a
adorar al Salvador crucificat; símbol expressiu de la perenni¬
tat de la fe en les nostres races d’Europa, predestinades a
ésser els cabdills de la civilització cristiana en tot el món i
els principals instruments de salvació eterna del nostre lli¬
natge.

III

ÉS UNA VERDADERA PERSECUCIÓ RELIGIOSA

No sabem, ni havem de voler averiguar, els plans de Déu
sobre la gloriosa nació francesa, perquè els pensaments de
Déu disten tant dels pensaments dels homes com dista el cel
de la terra; però la paraula de l’Evangeli enclou la sabiduria

LA CAIGUDA Dl- LA FRANÇA CRISTIANÍSSIMA

267

divina, i és la clau d’interpretació de la història, perquè és la
manifestació de la Veritat invencible i les seves fórmules són
les fórmules de la vida.

«El regne dels cels, diu Jesús en l’Evangeli de Sant Ma¬
teu, 1 és semblant al gra de mostassa que, prenent-la un home,
la sembrà en son camp; és una llavor petitíssima entre totes
les llavors, però un cop ha crescut ve a ésser més gran que
tots els llegums, i es fa com un arbre, de manera que els
ocells del cel baixen i es posen en les seves branques.»

Aquest símbol o paràbola del Mestre celestial, l'experièn¬
cia dels segles ha demostrat que enclou una sorprenent reali¬
tat. Una llavor de mostassa era el Cristianisme quan fou sem¬
brat en la terra de França, lo mateix que en tot el món; i
aquella llavor petitíssima es convertí en un arbre tan frondós
i esplèndid, que tenia un dels primers llocs en la humanitat.
Prop de vint segles de Cristianisme a França han donat a la
història del món un cabal de glòries humanes que els infeli¬
ços francmaçons que avui la dominen són incapaços de com-
pendre. Tot havia sortit del petit gra de mostassa de la Fe
catòlica, el pensament nacional, la literatura, les arts, la legis¬
lació, tot era animat pel Cristianisme, tot rebia vida de la pe¬
tita llavor. Eren les branques de l'arbre que havia brotat del
gra de mostassa.

Avui la secta enemiga, abusant del govern de la nació, amb
la destral de la llei ha tallat la soca de l'esplèndid arbre. La
Iglésia catòlica en sa organització externa avui ha sigut des¬
truïda, la llei de l’enemic ha decretat la seva decapitació, puix
el Cap visible de la Iglésia, YEpiscopus Catholicae Ecclesiae,
el Bisbe de tota la Iglésia no és reconegut; i el que els fidels
cristians depenen d'ell i l’obeeixen en matèria religiosa és
considerat com un delicte contra l'Estat.

Mai ha sigut més absurda i ridícula que avui l’acusació
d'ambició política contra el Sant Pare; poques vegades en la

1. XIII, 31 i 32.

268 j. torras I bagb:

història de les maldats humanes es trobarà una hipocresi;
major que la de què s'ha revestit el Govern francès a l'acusa]
al discretíssim i pacient Pontífex Pius X, de no voler la pat
social. La secta lo que pretén no és la pau, sinó la mort de
la Iglésia catòlica, lo que ella intenta amb una petulàncü
repugnant per medi dels seus instruments governamental'
és que el Papa s'avingui amb la destrucció de la Iglésia, ami
la dissolució de son organisme diví, i les injúries i les violèn
cies contra el Pontífex no són altra cosa que la ira de la im
pietat contra la constància de la fe. Pere serà sempre la pedra
incommovible en què està assentada la Iglésia, i la pedra que
no han pogut somoure els perseguidors que fins ara ha tin¬
gut la Iglésia no la somouran tampoc les diabòliques astúcies
dels governs maçònics.

Ells no volen reconèixer al Papa com a cap de la Iglésia
catòlica, perquè no ha volgut consentir en deixar d’ésser tal
cap; perquè no ha volgut anul·lar-se el declaren enemic de la
nació francesa, pertorbador de la seva pau, i treuen de Fran¬
ça al Prelat qui el representava. I l’impedir la comunicació
del cap amb els membres, l’amputació del cap per a separar-
lo del cos, no és una sentència de mort contra la Iglésia?

IV

Fruits i víctimes de la persecució

De consegüent, legalment el Cristianisme orgànic, la Iglé-
sia catòlica avui està proscrita de França; però la llei dels
homes, la llei dels dimonis, ^serà prou poderosa per a arren¬
car dels cors cristians la fe, l'amor i l'esperança en Jesucrist?
tFarà tancar la boca dels creients qui imploren l’assistència
del Mediador entre Déu i els homes? La persecució legal,
podrà impedir el culte catòlic?

L'home no pot respondre a aquesta pregunta; però el cris¬
tià sap que si la secta ha pogut tallar la soca i les branques

269

LA CAIGUDA DE LA FRANÇA CRISTIANÍSSIMÀ

de l’arbre sant de la Religió catòlica, no podrà destruir les
arrels, ni llençar fora la llavor de la mostassa, plena de po¬
tència vital i que després dominarà a la secta vana i transi¬
tòria com a la fi ha dominat totes les sectes que han aparegut
des de la predicació del Cristianisme.

El Senyor Omnipotent i misericordiós es compara a si
mateix, en les Sagrades Escriptures, respecte a la manera
com governa a la humanitat, al pagès qui conrea els seus
camps i cuida els arbres que en ells creixen. Tot arbre ha
d’ésser podat; la magnificència de son brancatge, el luxe
d’una vegetació esplèndida, el pagès qui no cerca l’efecte
agradable de la vista, sinó el fruit saborós que ha de delectar
el paladar i mantenir el cos, ho sacrifica, perquè coneix que
l’arbre serà més productiu si el poda i si redueix la ufana
de les seves branques.

El càstig i la penitència són una necessitat de la humanitat
prevaricadora; tot pedagog qui vol treure deixebles aprofitats
té un sistema de càstigs, i el Pedagog celestial qui governa als
cristians, que són els deixebles de Jesucrist, qui s’eduquen
en la seva escola, o sia en la Iglésia catòlica, envia de quan
en quan càstigs per a exercitar-los en la resistència, per a
fomentar el seu valor, per a estimular-los en la pràctica de
les virtuts, per a ensenyar-los el despreniment de l’esperit
del món, i a revestir-se de l'esperit de Déu, que és esperit de
puresa, d’amor i de desinfecció de la terrenal brutícia. Diu
l’Esperit Sant: 1 «Als qui estimo els reprenc i castigo.» Tots
els Sants han considerat les tribulacions com misericòrdies
divines destinades a perfeccionar aquells a qui el Senyor vol
ennoblir. La vida cristiana s'ha de sobreposar a la vida mun¬
dana, l'esperit ha de dominar i regir la matèria, i la caritat i
amor han de vèncer l’egoisme. I per això el Pedagog celes¬
tial, al mantenir contra les portes de l'infern i tot el poder
de les tenebres la seva escola aquí a la terra, que és la Iglé-

1. Apocalipsi, III, 19.

270

J. TORRAS I BAGES

sia catòlica, no obstant, usa uns instruments de càstig, valent-
se de la mateixa malícia humana i diabòlica, que després
llençarà a l’infern, quedant en definitiva triomfant la bondat,
la puresa i l’amor, fent-se la divina selecció dels escollits i
dels reprovats en l’hora de les grans liquidacions.

Per això, caríssims, en aquests temps de persecucions, de
predicació de falses doctrines, d’escàndols i corrupció pú¬
blics, convé molt afirmar i ratificar la nostra fe, alenar la nos¬
tra esperança, recordant el gran i evident principi amb què
governaven la seva vida els primitius patriarques del nostre
llinatge que ens recorda la Sagrada Bíblia, 1 qui habitaven en
tendes movibles, perquè sospiraven per una altra pàtria per¬
manent que ve després del curt temps que dura aquesta vida
terrenal; i aquest gran principi l’apòstol Sant Pau 2 ens el
recorda a tots els cristians ,perquè visquem amb despreni¬
ment fins de lo més lícit i honest i just que ens és agradable,
perquè estem aquí de pas, i Déu, summe consol i alegria de
la criatura racional, és l’únic fi, perfecció i complement de la
nostra existència, que tot lo altre és incapaç de satisfer.

És clar que el maliciós i cruel podador que Déu ha per¬
mès que s’introduís en la seva Iglésia a França, la secta ma-
çònica, al tallar les esplèndides branques de l'arbre sortit del
gra de mostassa de la fe cristiana, ha fet un mal impondera¬
ble, i serà causa de ruïna espiritual a molts fills de l’antiga
nació cristianíssima. El poble senzill i humil serà la víctima
més desgraciada, i per la Iglésia serà aquest el pesar més
gran, perquè ella existeix principalment pels pobres i humils. 3
Suprimides les escoles catòliques, dominant l'ateisme en tota
la vida pública, reduït el culte de Déu a un culte privat i
particular, la gran massa popular quedarà separada de la
influència de la Religió, i viurà sense noció de Déu, de la vida
eterna, de la doctrina de Jesucrist, única que salva, i, de

1. Miquees, II, 10.

2. Hebreus, XIII, 14.

3. Lluc, IV, 18.

LA CAIGUDA DE LA FRANÇA CRISTIANÍSSIMA 271

consegüent, serà llençat el poble a una vida de desesperació,
sense el consol maternal de la Iglésia i baix la fèrula deses¬
perant de l’Estat, el qual no és regit per la fe i la caritat,
sinó per l’egoisme personal d'escola o de secta. De manera
que convé molt que el nostre poble comprengui aquestes ve¬
ritats, i que no se li faci creure, com ho donen a entendre
molts periòdics i persones superficials, que la persecució de
França, i la que s'intenta a Espanya, no és dirigida més que
contra els religiosos, el clero i les autoritats de la Iglésia. Va
principalment contra el poble. El clero llençat del seu país
ja sap lo que ha de fer, perquè Jesucrist, que, com Déu
que és, veia ja les persecucions que havien de venir, diu
en l'Evangeli: 1 «Si us llencen d'una ciutat espolseu el vostre
calçat sobre la ciutat rebel, i aneu's-en a una altra, que s'a¬
profitarà de la vostra paraula.» I en efecte, així ho ha fet el
clero en les distintes persecucions.

El vent de la revolució arramba els núvols que porten en
son si la pluja fecundant, i els llença sobre un país que la
Providència divina vol fertilitzar. Perseguits els religiosos i
eclesiàstics, i obligats a sortir de França en la primera revo¬
lució, ara ja fa més de cent anys, passaren en molt nombre
a Anglaterra, i aquesta nació potentíssima s'aprofità d'ells,
els quals promogueren en aquell país la restauració catòlica,
essent dita nació, la més poderosa del món, una d’aquelles
en què avui dia la Iglésia catòlica viu amb més llibertat, i és
tractada amb més consideracions, després de més de tres
centúries de cisma i heretgia.

El poble és el qui sofrirà i el qui serà la víctima de la
impietat dels governs, ell és el més indefens ,i els qui el pri¬
ven de la religió que salva les ànimes pagaran en l’altre món
el seu monstruós delicte. «Més els valdria, diu l'Evangeli, 2 que
amb una mola al coll fossin negats en el mar.»

1. Mateu, X, 23.

2. Mateu, XVIII, 6.

272

J. TORRAS I BAGE

V

La glòria del martiri i la selecció dels elegits

Entre la diversitat de sentiments que desperta en Tànim:
cristiana l’actual persecució de França, hi excita una sublin
espècie de goig espiritual. El goig, l'alegria i el consol que e
poble cristià sent en la contemplació dels admirables marti
ris dels sants qui patiren i moriren per la fe de Jesucrist
Perquè l'actual persecució és el martiri de la Iglésia de Fran
ça, i si el martiri d'un home o d'una dona particulars sói
admirables, i si la seva passió inspira himnes de victòrú
que avui encara cantem amb entusiasme; el martiri, la per
secució, la passió, de tot un poble il·lustre, el poble cristiz
de les Gàl·lies, és clar que mou encara més l’amor i l'alegriz
triomfal de les ànimes generoses que es glorien en les victò
ries de la virtut humana, i en la immortalitat de la fe qu<
professen.

Perquè aquesta persecució i aquest martiri són una novz
Epifania, és a dir, una nova manifestació de Déu al món pei
medi de Jesucrist. Avui, en el segle xx i en la nació francesa
famosa per tot el món civilitzat, la fe de Jesús és tan viva :
entusiasta com pocs anys després de la Resurrecció del Sal
vador era viva entre els cristians de Jerusalem, perseguit*
de mort per la Sinagoga, o entre els ciutadans de Roma que
es deixaven portar al circ per a ésser devorats de les bèsties
La persecució actual dels maçons a França ha portat una
commoció molt més forta a aquella nació i a tot el món ci
vilitzat, de la que portà a Roma i a tot I'Imperi la persecució
de Neró; i és perquè el Cristianisme és tan viu ara, al cap de
dos mil anys, com ho era en sos principis, perquè el Cristianis
me és la resplendor de Déu que il·lumina als homes, i així
com Déu és etern, la seva resplendor, per la qual es manifesta
al món, durarà per tots els segles dels segles. I cada perse¬
cució és una victòria, i cada victòria és una nova demostració

273

| - -

LA CAIGUDA DU LA FRANÇA CRISTIANÍSSIMA

i prova de la divinitat de la nostra fe, i, de consegüent, un
nou motiu de consol pels creients.

És necessari que hi hagi escàndols, però jai d’aquell per
•qui ve l’escàndol! El món mai podrà sofrir a Jesucrist, i sem¬
pre el perseguirà. Ja Sant Pau deia: 1 «Tots els qui voldran
viure piadosament amb Jesucrist patiran persecució.» Perquè
la supèrbia no pot sofrir la humilitat, la sensualitat s’avalota
contra la puritat i continència, l’avarícia es recrema quan se
li parla de generositat i llarguesa: és a dir, l’esperit del món
i l’esperit de Jesucrist són contraris, i entre ells hi haurà
guerra perpètua. I aquestes persecucions que ara mou la
maçoneria, que significa l’esperit del món, de supèrbia, de
sensualitat i d’avarícia (puix sabut és que entre els maçons
hi ha gent molt rica i molt lluïda), és aquella persecució que
descriu Sant Joan 2 de les concupiscències contra l’esperit, i
és el compliment de les antigues profecies.

Sí, l’actual persecució maçònica que ha intentat dissoldre
la Iglésía catòlica a França, l’odi contra el nom de Jesús, que
proscriu i desterra de la societat per medi de lleis injustes, i
que a Espanya té també començada la campanya, aquesta
persecució contra Jesús és el compliment i realització de les
profecies de l’Antic Testament, i d’una manera molt particu¬
lar de la profecia de Simeó en el Temple, que ens refereix
l’Evangeli que digué a la Verge Maria, qui portava en sos
braços a l’Infant Jesús: «Aquest Fill teu serà un signe de
contradicció .» 3 És a dir, serà el blanc contra el qual es tiraran
les sagetes de la malignitat humana.

Jesús és el cabdill i capità diví dels qui creuen, esperen i
estimen a Déu, la divisa de son escut és l’amor a Déu i l’amor
als homes. L’adoració i submissió a Déu, i l’emancipació dels
homes subjectes a l’esclavitud del jou carnal per a disfrutar
de la llibertat dels fills de Déu, és l’objecte perpetu de la seva

18

1. II Timoteu, III, 12.

2. I Joan, II, 16.

3. Lluc, II, 34.

274

J. TORRAS I BAGES

missió aquí a la terra; i els fills de la carn no podran sofrir
mai als fills de l'Esperit, i els perseguiran mentre el món serà
món. Per això digué Simeó, dirigint-se al qui és el primer dels
predestinats, Jesús: «Aquest serà el blanc de les contradic¬
cions ». 1

Crist i Belial no poden avenir-se, ni la llum i les tenebres
juntar-se . 2 La persecució és sempre contra Jesús, complint-se
la profecia de Simeó. Els heretges, encara que diuen que van
contra la Iglésia, van contra Jesús, i així ha estat des del
principi. Quan a Sant Pau, perseguidor de la Iglésia, pel camí
de Damasc se li aparegué Jesús, el Senyor li digué: «Sàul,
Sàul, per què em persegueixes?» Si la Iglésia prescindia de
Jesús, si es desfeia del Salvador, si es constituïa com una
societat científica o humanitària, és a dir, si es desprenia
de son caràcter diví, els governs sectaris no la perseguirien;
així veiem que la Iglésia catòlica es pot dir que és l'única
religió perseguida. Jesús clarament manifestà que la seva
missió a la terra era promoure en ella la glòria de Déu, i la
Iglésia continua fidelment aquesta missió que el seu Fundador
li encarregà; els esperits malignes, Satanàs i els seus minis¬
tres, són enemics de Déu, i tota la seva activitat s'exercita
treballant contra Déu. La terra, de consegüent, és el gran
camp de batalla, és el lloc de les sublims lluites entre el Bé
i el Mal, entre Jesús i Satanàs, i la Iglésia catòlica és el gran
castell i fortalesa de Jesucrist; per això els enemics de Déu
dirigeixen les seves bateries contra la Iglésia, i l’exèrcit de
l'heretgia, l’exèrcit de la maçoneria, intenta en aquestes hores
una escomesa general contra la fortalesa de Déu a la terra,
la santa Iglésia catòlica.

El govern sectari de França diu que ha romput amb la
Iglésia, però que no persegueix a la Religió; mes no pot negar
que persegueix a Déu. Ha tret les imatges de Jesús crucificat.

1. Lluc, II, 34.

2. II Corintis, VI, 15.

LA CAIGUDA DE LA FRANÇA CRISTIANÍSSIMÀ

275

ha esborrat el nom de Déu dels llibres que passen els nois a
les escoles, i ara acaba de manar que es fonguin les monedes
perquè en elles hi havia gravat el nom de Déu. És que el
dimoni i sos adeptes no poden sofrir a Déu i als seus mi¬
nistres; i per això persegueixen a Jesús, el Pontífex summe
de la humanitat i mediador entre Déu i els homes.

Tota la revelació cristiana va compresa en aquesta lluita
que ja expressaven els antics mites gentílics i que la univer¬
sal humanitat porta en sa pròpia consciència. La lluita entre
el Bé i el Mal, entaulada en l’interior de cada home en dis¬
tintes peripècies que duren tota la vida, es desenrotlla exte¬
riorment en la història humana; i el nostre dogma ens en¬
senya que hi ha d’haver situacions difícils i que s'han de
passar combats heroics, però que en l’últim resultat Jesús
serà el vencedor, i son regne etern constituirà la situació de¬
finitiva del llinatge humà.

Podem dir que tot el context de les Sagrades Escriptures
es refereix a aquesta lluita, que comença en son primer llibre
del Gènesi, amb la impugnació de Satanàs contra nostres
primers pares, i acaba en l'Apocalipsi, el darrer llibre de la
Bíblia, amb la glorificació eterna de la humanitat triomfado¬
ra, capitanejada i presidida per Jesús, principi i fi de totes
les coses.

La profecia és una de les grans proves amb què Déu ha
volgut demostrar als homes que el Cristianisme és obra seva;
i l'escàndol de l'actual persecució a França posa altre cop en
evidència el compliment de la profecia, i manifesta que la
paraula de Déu no passa, sinó que es realitza i dura a través
de tots els segles, així com l'escàndol de l’heretgia és transitori
i canvia de formes.

Llucifer, el pare de la mentida, es vesteix sempre segons
la moda dominant per a enganyar més fàcilment als homes,
i Oh quant lluminosa és per a l'esperit creient, i quantes coses
diu a l'home de fe cristiana la persecució que començà en la
sagrada Persona de Jesucrist i continua durant tots els se¬
gles contra la seva Iglésia! I, no obstant, malgrat totes les

276

J. TORRAS I BAGES

persecucions, ella és en definitiva l'hereva de la humanitat,
la que guarda el gran patrimoni espiritual de la doctrina
de salvació contra el lladronici de les sectes, dissipadores de
la veritat.

I veu's aquí ara, caríssims, a França altra vegada el com¬
pliment d'aquest gran principi. Quan els lladres s’han volgut
ficar a la Casa de Déu per a robar i dissipar el tresor de la
Veritat eterna, els ministres de la Veritat s’han juntat, l'Es¬
perit Sant ha unit els seus cors mitjançant el llaç dolcíssim
de l’amor a la Veritat, i obedients a la veu del gran Pare de
famílies de la humanitat cristiana, el Sant Pare Pius X, han
alçat el crit contra els sacrílegs invasors de la santa ïglésia
catòlica perquè el poble fidel no es deixés enganyar per la
hipocresia de la maniobra que, dient que és política, no és
altra cosa que perseguidora de la Religió de Jesucrist, el
regnat del qual en el llinatge humà, segons la profecia de
l'Evangeli, no ha de tenir ni terme ni fi.

Però els falsos profetes són sempre lo mateix, tant en
l'Antic com en el Nou Testament. Gent pompàtica qui predi¬
ca l’adveniment pròxim de la felicitat humana que mai acaba
d’arribar, gent estèril que mai funden res, envejosos dels qui
distribueixen al poble el pa nodritiu que alimenta l’esperit,
i traient ells de la boca del poble el pa de la immortalitat, la
doctrina i la fe de Jesucrist, li donen el pa de la mentida , 1
que torna anèmies els esperits, que enganya als homes i els
deixa més famolencs encara. La mentida no alimenta a l’ho¬
me. No hi ha res pitjor per a la salut pública que la sofistica¬
ció dels aliments, i principalment dels aliments espirituals.
El pa que despatxen les sectes, majorment quan s’han apo¬
derat de l’Estat, í que ells diuen que és l'únic aliment digne
del poble civilitzat, <mo us sembla que no satisfà la gana de
l'ànima racional? Causa la mateixa il·lusió del qui somia que
menja i que està satisfet, que al despertar-se queda la seva

1. Proverbis, XX, 17.

LA CAIGUDA DE LA FRANÇA CRISTIANÍSSIMA

277

satisfacció desvanescuda. La nostra santa Religió trobà en el
món, quan aparegué en ell, una gran fam dels esperits; així
també esperem que al despertar-se la França impia de l’actual
somni sentirà una fam que sols podrà satisfer el pa sobresubs-
tancial que portà a la terra Jesús, Fill de Déu, i que guarda
i reparteix als homes la santa Mare Iglésia. La història de sem¬
pre. L'heretgia desapareix i aleshores els seus seduïts tornen
a la Casa pairal de la humanitat cristiana, la Iglésia catòlica,
fora d’aquells qui hauran anat a parar a la perdició eterna.
Així es va fent la selecció humana i queda determinat el
nombre dels escollits qui han de regnar per sempre amb Je¬
sús en la glòria.

VI

Oració i penitència davant de la persecució

Davant del llastimós espectacle de la França, veïna nostra,
i en aquest temps de Quaresma, és molt propi cridar els
cristians a penitència. Les caigudes de les societats i nacions
sempre provenen del pecat. Quan el pecat abunda, diu el sa¬
grat llibre de l'Apocalipsi, 1 Déu trasllada el candeler de la fe
d’un país a l’altre. La fe és un llum i el pecat és tenebres, i
la llum i les tenebres no poden llarg temps estar juntes en un
poble. O venç el pecat, o venç la fe. El pecat ofega la fe, o
bé la fe dissipa el pecat. Així ho ensenya la història dels cis¬
mes i heretgies nacionals. Per això diu l’Esperit Sant, diri¬
gint-se a la Iglésia d'Efès: «Fes penitència; si no, trauré el
teu candeler del seu lloc per a portar-lo a altre.»

Aquesta amenaça contra la famosa Iglésia oriental la feia
el Senyor perquè la secta dels nicolaïtes s'anava estenent, sec-

1. II, 5.

278

J. TORRAS ï BAGES

ta que ensenyava als seus seguidors que podien entregar-se
sense la regla de la Llei divina a totes les sensualitats, a poca
diferència com la nostra secta dels maçons, i és clar que el
desfrè de la carn és també lo que ha disminuït l’esperit de
l’antiga França cristianíssima. Aquesta nació generosa, amant
de les coses grans i glorioses, avui la veiem en gran part ator¬
dida i quasi negant-se a si mateixa, presa d’un deliri contra
la Religió, fent cara a Déu, i un ministre d’aquella república
s’alaba, en un moment de bogeria parlamentària, de que ha
apagat les estrelles del cel. Però l’escàndol i l’heretgia criden
als homes rectes i reflexius a la penitència, els fan compendre
la necessitat d’humiliar-se davant de Déu, i de reprimir la su¬
pèrbia de la carn, subjectant-la a les lleis de l'esperit, perquè
la penitència purifica l’horitzó de les ànimes, equilibra les cons¬
ciències i serena els esperits, allunyant les tenebres, de mane¬
ra que la llum de la fe torni a resplendir. El candeler de la
fe no serà traslladat de la Iglésia de França, malgrat la per¬
secució actual; però és clar que ha de venir el remei de la
penitència cristiana.

Figureu-vos, caríssims, les oracions sublims, els sentiments
altíssims, les virtuts heroiques que la persecució haurà pro¬
duït a França. A ella pot aplicar-se aquella comparació de l’an¬
tic profeta, 1 que representava la tribulació que redimeix, en
un cup o tina on es trepitgen els raïms. Els solitaris de la
Cartoixa, exiliant-se del seu antic monestir; els penitents de
la Trapa, obligats a emigrar d'algunes de les seves granges-
convents on practicaven la mortificació treballant les terres;
els apostòlics fills de Sant Domingo, Sant Francesc, Sant Ignasi
de Loiola i altres dispersats; les monges i altres religioses
condemnades a eixir de les seves famílies espirituals i sub¬
jectades a la misèria; els fidels seculars amb les seves iglésies
i parròquies, les cases pairals del poble cristià, intervingu¬
des i detentades per l'autoritat civil; tot el conjunt dels fills

1. Jeremies, I, 15.

LA CAIGUDA DE LA FRANÇA CR1STIANÍSSIMA

279

de Déu, tots els qui estimen i adoren a Jesucrist han sigut tre¬
pitjats en el cup o tina de la tribulació espiritual, la més
amarga de totes; però d'aquesta pressió de la tribulació espi¬
ritual n'eixirà el vi generós d'una vida cristiana sublim i una
regeneració social.

Encara que s’hagi podrit una part del raïm, mentre hi ha
en ell grans bons, el pagès l'aprofita i per causa dels grans
bons no llença el raïm; així Déu no desfà un poble mentre
en ell hi troba fills fidels, 1 i en les renovacions operades per
la Providència ells seran el llevat que farà fermentar i boni¬
ficarà tota la massa. Aquests són els camins del Senyor.

Mes els camins del Senyor es preparen per medi de la pe¬
nitència. Així el precursor Sant Joan Baptista predicava als
pobles la vinguda del Messies; i sempre la penitència cristia¬
na, que és la purificació humana, ha sigut la condició necessà¬
ria d'estendre's el regne de Déu.

Per això Nós havem escollit en aquesta Quaresma, per a
presentar-vos, un tema de meditació i reflexió espiritual, la
caiguda de la França crístianíssima. A la vista d'una ruïna
tothom reflexiona, i davant d'ella l'home entra en si; unes ruï¬
nes recorden lo transitori de les coses humanes i eleven l'es¬
perit fins a la visió d’aquell món en què no hi pot haver
ruïnes, perquè és permanent i etern, puix consisteix en la ple¬
nitud d’una vida indestructible. A més, com diu Sant Agustí,
devem Nós dir-vos: Has vist caure a l’altre? Mira de no caure
tu. I per a evitar la caiguda, fonamentem la nostra vida en
la penitència cristiana: en la reflexió i recolliment que for¬
tifiquen l'esperit i el preparen per a l'oració, que ens eleva
fins a Déu; en la mortificació dels sentits que humilia la carn
i la subjecta a l’enteniment i eixampla el cor deslliurat de la
carn per a seguir fàcilment els camins de la Llei que Jesucrist
ens donà.

1. Isaïes, LXV, 8.

280

J. TORRAS I BAGES

El venerable Granada 3 té un capítol on prova que els pe¬
cats són la causa de que es redueixi el regne de Jesucrist a
la terra, i manifesta com sempre, ja de des l'Antic Testa¬
ment, la multiplicació del poble és una benedicció del Senyor,
un fruit de la virtut, així com el pecat disminueix el nombre
dels fills de Déu. El pecat fa perdre la fecunditat, esterilitza;
i la Iglésia, quan multiplica el seu esperit, augmenta la fecun¬
ditat, perquè els cristians són els fills de l’Esperit. Ni la lite¬
ratura, ni la política, ni les arts, ni la filosofia són aptes si no
són fecundades per l’Esperit, per a produir fills de Déu: sense
aquesta influència divina resten estèrils totes aquelles nobles
disciplines. Som fets fills de Déu per una regeneració, és a
dir, per una mena de nova creació espiritual. Per això eí
Psalmista 1 2 demana a Déu que li introdueixi un esperit nou;
per això la Iglésia a l'invocar a l'Esperit perquè vingui a visi¬
tar i omplir el nostre cor, l’anomena Esperit Creador; 3 i aquest
Esperit quan resideix i habita en el nostre cor, és el qui fa
que amb sentiments d'inefable amor ens dirigim a Déu ano¬
menant-lo Pare. 4 L'Esperit, de consegüent, és el qui crea po¬
bles cristians. Un poble carnal no és un poble cristià, perquè
la carn ofega a l’esperit.

Contemplant, doncs, les ruïnes de la França cristianíssima,
procurem nosaltres amb l’oració, el recolliment i la penitèn¬
cia alcançar aquest do del Senyor, que és el seu Esperit, no
sols perquè nosaltres mereixem ésser fills de Déu, sinó també
perquè s'estengui pel nostre poble l'Esperit celestial, a fí que
sia el poble dels fills de Déu robust i fort, que resisteixi les
impugnacions de l'esperit sectari, avui desencadenat també
en la nostra pàtria.

1. Símbolo de la Fe, part V, tractat 10, cap. V.

2. Psalm L.

3. Himne Veni Creator.

4. Romans, VIII, 15.

LA CAIGUDA DF, LA FRANÇA CRISTIÀNÍSSUMA

281

VII

Conservem la nostra fe

En la història de la Passió de Nostre Senyor Jesucrist 3
trobem un cas real que a Ell li passà, i que és un cas al ma¬
teix temps simbòlic de lo que ara passa a la Iglésia de França.
Anava el Redemptor carregat amb la creu, caminant ple de
sofriments, afronts i amargures cap al Calvari per a ésser
crucificat, i les piadoses dones de Jerusalem li sortiren pel
camí, compadides i plorant el suplici que anava a sofrir el Fill
puríssim de la Verge Maria; i Jesús, girant-se envers elles,
els diu: «No vulgueu plorar sobre Mi, ploreu sobre vosaltres
i sobre els vostres fills, qui haureu de suportar tribulacions
imponderables.» 1 2 Així també, vosaltres, ànimes sensibles, qui
ploreu per la sort del clero a França, per la persecució contra
els bisbes, sacerdots, religiosos i religioses, i contra els tem¬
ples i el culte de Déu, i a Espanya per les amenaces del ma¬
teix estil, no ploreu, no, pel sacerdoci, pel culte i pel temple,
sinó que haveu de plorar per vosaltres i pels vostres fills, qui,
desemparats de l'auxili i gràcia de Jesucrist, que els homes
reben pel ministeri de la Iglésia, cauran en les esclavituds de
les concupiscències, en les vanitats i bogeries mundanes, i les
ànimes criades a imatge i semblança de Déu, sense la llum
sobirana de la fe, viuran i moriran en les tenebres i ombres
de la mort, que únicament ha dissipat la meravellosa i dolça
claror de l’Evangeli de Jesucrist. Ploreu, de consegüent, l'eter¬
na condemnació de moltes ànimes. Perquè els expositors sa¬
grats, quan expliquen el simbolisme de l’arbre eixit de la me¬
nuda llavor de la mostassa, diuen que els ocells del cel que
baixen i es posen en les seves frondoses branques són les
ànimes qui cerquen acolliment en la Iglésia per a assegurar-se
contra els perills espirituals de la vida present.

1. Lluc, XXIII, 28.

2. Lluc, XXXIII, 28

282

J. TORRAS I BAGES

Per això vos exhortem, caríssims, a treballar per a la con¬
servació de l'arbre frondós de la santa Mare Iglésia, baix la
benèfica ombra del qual ens ha posat l’amorosa providència
del Senyor. Les misericòrdies divines són innombrables, de
manera que tota la nostra vida i totes les victòries que ob¬
tenim de les nostres passions, tots els actes de virtut que
practiquem, tots els mèrits que adquirim són un efecte de
la misericòrdia divina; però aquesta misericòrdia suposa sem¬
pre la cooperació de la nostra voluntat, sense la qual la mi¬
sericòrdia de Déu, que visita la nostra ànima, es convertiria,
sense la nostra cooperació, en una acusació formidable contra
la nostra consciència, que per això ensenya l'Angèlic Mestre
Sant Tomàs d'Aquino, 1 que els pecats dels cristians són més
greus que els dels gentils, i en l’altre món seran també molt
més rigorosament castigats. Perquè el cristià no solament té
un coneixement molt més clar de la llei de vida, sinó que, a
més, té la gràcia de la redempció, i, de consegüent, és molt més
culpable si prescindeix d'aquesta gràcia i abusa de la infinita
misericòrdia que Déu li fa. Deixar desemparada la Iglésia
quan ella és perseguida, és un pecat d'omissió.

De consegüent, tots vosaltres, caríssims cristians, teniu
obligació de consciència de treballar per la santa Iglésia de
Déu, de defensar-la de les impugnacions de la secta, de po-
sar-la al damunt del vostre cor, com la cosa més estimada
de la terra, perquè és l'obra de Déu més excelsa que hi ha
en el món. Tot interès terrenal, per important que sia, ha de
cedir davant de l’interès de la salvació eterna. Tot passa i es
desvaneix en l'ordre de les coses humanes, la filosofia, fins la
verdadera i sòlida, revesteix formes diferents, segons les èpo¬
ques i les escoles; la literatura i les arts són distintes en els
diferents pobles, les lleis civils cauen en desús, les formes de
govern canvien i han de canviar segons les èpoques: sols Je-
sucrist és el mateix ahir que avui, i així serà en tots els se-

1. 1-2, q. 106, a. 2.

LA CAIGUDA DE LA FRANÇA CRISTIANÍSSIMA 283

gles; 1 per això l'apòstol Sant Pau 2 el proclama Rei dels
segles immortal i invisible, i que sols a Déu toca la glòria
per tots els segles dels segles; i la Iglésia nostra Mare, a
nosaltres sacerdots, ens mana cada dia fer aquesta augusta
proclamació de Jesucrist com a Rei de tots els segles, en el
fervor de la nostra oració. I com la Iglésia és el verdader
regne de Déu a la terra, té ella com Déu una mena de necces-
sària immortalitat.

Ella és, caríssims cristians, la vostra casa pairal; no cer¬
queu acolliment en altres cases que cauen; i en aquesta casa
immensa de Déu, que és al mateix temps la casa dels homes,
perquè la casa del Pare és també la casa dels fills, en aquesta
casa ens diu la Sagrada Escriptura 3 que hi ha moltíssimes
estades o habitacions distintes, acomodades a totes les neces¬
sitats i fins a tots els temperaments i gustos. Per això enlloc
com en la Casa de Déu, en la santa Iglésia catòlica, regna tant
la llibertat. 4 Els uns viuen en l’estat eclesiàstic o religiós, els
altres en l'estat secular; els uns segueixen la vida activa, els al¬
tres la contemplativa, cadascú abraça la professió que desitja,
puix totes la Iglésia les considera honestes i respectables; els
uns es constitueixen en monarquies, els altres en repúbliques;
en tots els rams de la vida hi ha diversitat de sistemes, i ca¬
dascú pot seguir el que millor li sembli, mentre guardi la llei
del Criador i Salvador: «Estimaràs a Déu sobre totes les co¬
ses i al pròxim a la manera que t’estimes a tu mateix.»

Per això vos exhortem a tots, cristians de la Nostra juris¬
dicció, a demanar a Déu aquesta santa llibertat, de la qual
ha privat la tirania del Govern francès als cristians, germans
nostres, de la veïna República. Demanem en aquesta Qua¬
resma fervorosament al Pare de les misericòrdies i Déu de
tota consolació, que deslliuri als nostres germans francesos

1. Hebreus, XIII, 8.

2. I Timoteu, I, 17.

3. Joan, XIV, 2.

4. II Corintis, III, 17.

284

J. TORRAS I BAGES

de la tribulació que passen, i que els restitueixi la llibertat de
la vida cristiana. Demanem-li també que la malícia sectària no
porti a Espanya una tribulació igual, puix amb ella ens ame¬
nacen des de fa temps els enemics descoberts i encoberts de
la religió catòlica; i com la santa Quaresma és temps d’oració,
de penitència i de propiciació, i en ella la Passió i Mort de
Jesucrist Senyor nostre forma part principal de les nostres
contemplacions piadoses, i com l’oració i l'almoina són medis
per a obtenir la misericòrdia divina, als reverends Rectors
de los nostres parròquies ordenem:

Primer: Que almenys una vegada totes les setmanes de
Quaresma es faci en les seves iglésies respectives la devoció
piadosíssima del Via crucis, procurant explicar-la al poble i
excitant-lo a practicar-la, el qual acte de pietat i religió oferim
des d'ara al diví Redemptor Jesús per a obtenir el seu celes¬
tial auxili en les tribulacions que passa la seva Iglésia a Fran¬
ça i perquè detingui i destrueixi les que amenacen també a
la nostra Espanya, sens dubte pels nostres pecats.

Segon: Procuraran també els reverends Rectors durant el
sant temps de Quaresma fer una col·lecta entre els seus feli¬
gresos per a les necessitats apremiants de la Iglésia a França,
cuidant Nós, després, de remetre la caritat dels nostres fidels,
junt amb la nostra, a la Iglésia tan atribolada dels nostres
veïns i germans.

I humiliem-nos tots, caríssims germans i fills, davant de la
majestat de Déu, ofès pels nostres pecats; purifiquem les nos¬
tres consciències amb la penitència cristiana; alcem el nostre
esperit per medi de l’oració i la freqüència de sagraments i
la pràctica de les obres de misericòrdia per sobre les vanitats
mundanes, a fi que, units d'enteniment i voluntat amb Jesu¬
crist, nostre dolcíssim Mestre i Redemptor, Fill consubstan¬
cial de Déu i hereu de la glòria, mereixem, pels mèrits infinits
de la seva Passió i Mort, participar de la seva herència divina,
que consisteix en aquesta vida en la pau i consol de l'esperit,
i en l’altra, en la possessió de l'eterna glòria. Amén.

285

LA CAIGUDA DE LA FRANÇA CRISTIANÍSSIMA

I com Maria Santíssima és Verge poderosa i Mare dolcíy
sima de tots els cristians, i la Iglésia la proclama vencedora
de totes les heretgies, exhortem als reverends Sacerdots di¬
rectors d’ànimes a que procurin infondre en el cor dels fidels
la seva utilíssima devoció, majorment per medi del Sant Ro¬
sari, pregant sempre per l'extirpació de les heretgies i per la
conversió dels heretges i pecadors, a fi que tots els qui havem
sigut redimits per la Sang preciosíssima del seu Fill Jesús pu¬
guem cantar eternament les seves misericòrdies en la Glòria.

I perquè Déu Senyor nostre vos comuniqui els auxilis po¬
derosos de la seva gràcia, vos donem la Nostra Benedicció
en nom del Pare t i del Fill t i de l’Esperit Sant t- Amén.

Vic, dia de Sant Francesc de Sales, 29 de gener de 1907.

LA LLEI DE LA CREENÇA*
(Contra els qui volen abolir-la)

Sumari

I. Idolatria i Revelació.

II. La Revelació es completa en Jesucrist: és, doncs, immu¬
table.

III. La doctrina evangèlica és la sabiduria universal.

IV. 0 la Fe o la Idolatria.

V. O el culte de la Veritat o el culte de la Mentida.

VI. La Llei de la Fe és Llei d'Amor.

VII. La Llei de la Fe és Llei de Gràcia.

VIII. L’instint de Creença requereix la Llei de la Fe.

IX. Necessitat del magisteri de la Iglésia.

X. La Fe és la base de les grans personalitats.

XI. La Sabiduria profètica i la Sabiduria acadèmica.

XII. La Fe, fórmula de la vida.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre
Senyor Jesucrist.

* Nova pastoral sobre la fe, que aparegué a fi d’estiu, 14 de se¬
tembre de 1907. Es pot prendre per una segona part o ampliació de
la pastoral La confessió de la Fe (1906).

LA LLEI DE LA CREENÇA

287

Abscondisti haec a sapientibus et prudentibus et
revelasti ea parvulis.

«Escondires aquestes coses als savis i prudents i
les has descobertes als pàrvuls.»

(Mateu, XIX, 25.)

I

Idolatria i Revelació

És una mania molt antiga en el llinatge humà el voler-se
fer els homes ells mateixos la religió. En els principis del lli¬
natge, en les memòries més antigues de la història trobem ja
una inclinació difícil de resistir a adorar els homes l'obra de
les seves mans. I aquesta mania no abandona mai a la família
humana, ni en les èpoques antigues ni en les modernes, ni
en els temps de resplendent civilització ni en els quasi salvat¬
ges. Moisès i els profetes treballaren heroicament, obraren
amb un rigor sublim per a la destrucció dels ídols, i, no obs¬
tant, fora d’una part electa de la Humanitat, l'ídol encisava
als homes i no sabien prescindir d’ell.

Era l’ídol l’amor de la humanitat; i ni els pobles més ele¬
gants se sabien desprendre d'aquesta brutícia, com l'anome¬
naven els profetes d'Israel.

Sant Pau 1 rebé una impressió dolorosíssima quan a l'arri¬
bar a Atenes trobà la ciutat donada del tot a la idolatria; i la
seva ànima ardent, son esperit amant dels homes fins al grau
més sublim, no parà fins a ficar-se al consell selecte dels savis
ateniencs per a predicar-los la vanitat dels ídols i la unitat
de Déu.

El Cristianisme netejà en gran part la terra d'ídols. Però
la perversa inclinació rebrota, i variant de formes, o en les

1. Fets, XVII, 16.

288

J. TORRAS I BAG1

supersticions populars, o en les imposicions polítiques, c
les belles ficcions de poetes i artistes, en les vanitats cient
fiques o en les invencions i regles de les sectes, els horm
manifesten que no s’ha desarrelat de la decaiguda hurnanit;
la passió de fer-sc la religió els mateixos homes.

L'efervescència religiosa de l'actual Europa, les discu
sions, els projectes d’organització espiritual, les persecucion
i fins les tendències d’una part de la literatura i de l’art, d>
mostren que subsisteix la inventiva religiosa; i els falsos pr<
fetes són encara les delícies de la gent mundana, com h
foren en l’antiguitat. Mai surten més déus que quan els h<
mes s'aparten del Déu verdader, així com per a veure’s-1
cerquen llum artificial al faltar-los la llum del sol. Isaïes j
explicà aquest fenomen en el poble d'Israel: 1 «Vosaltres, o
incrèduls jueus, enceneu foc i us volteu de flames, i voleu cj
minar a la llum d'elles i del foc que haveu encès.»

L'Europa actual està en la situació psicològica, com ar
diuen, descrita pel Profeta, i podem dir que en la seva visi
tan comprensiva, l'antiquíssim Profeta abarca també el mó
dels esperits insurrectes, la llavor dels quals sembraren Lute
i els filosops alemanys principalment, que avui es manifest
en la literatura, en les arts i en la política, i que es contn
posa a l'eterna ensenyança de la Iglésia sostenidora del nu
nament de Déu en el Sinaí, i renovat i sublimat per Jesucrist
«Adoraràs solament a ton Déu i Senyor, i a Ell sol serviràs.

Sempre hi ha hagut i durarà fins a la fi dels segles aques
dualisme en el llinatge humà: una ensenyança sobrenatura
divina, una ciència de salvació baixada del cel, inspirada
intimada als homes en forma imperativa categòrica, segon
el mot cèlebre dels filosops alemanys, amb caràcter de font
mental, eterna i cosmopolita; i una altra discutible, subjecta :
transacció, múltiple, acomodatícia, vestint-se a totes les mc
des, d'actualitat, pròpia dels esperits que es tenen per supe

1. Isaïes, L, 11.

289

LA LI.ET DE LA CREENÇA

riors, i dc la qual sols són capaços, diuen ells, els qui viuen
en una esfera més alta d'inteHectualitat.

Hs a dir, 1 ensenyança dels profetes i apòstols, i després
de la santa Iglésia catòlica, que de part de Déu intimen als
homes una doctrina que no és fruit de la intel·ligència criada,
° sia de l’enteniment humà, sinó manifestació limitada de la
Intel·ligència divina, el Verb de Déu, única Llum segura i in¬
variable amb la qual hem de veure i judicar les coses variables
d'aquesta vida transitòria, doctrina invariable, com ho és la
Summa Intel·ligència de totes Is coses, la qual Intel·ligència
dóna unitat al llinatge humà perquè lliga amb si mateixa to¬
tes les èpoques, 1 civilitzacions, pobles, societats, nacions i
tots els individus del llinatge, i tot ho condueix a un fi de
tanta excelsitud i glòria, la vida eterna, que nosaltres per a
compi endre-la i contemplar-la necessitem també una trans¬
formació gloriosa.

Aquesta doctrina no és una elaboració humana, al revés,
nosaltres som elaborats per ella; i tota la nostra vida cris¬
tiana, la nostra formació cristiana, consisteix en posar-nos
dòcilment en el gresol de la doctrina ensenyada pels profetes
i apòstols, i en particular pel Príncep dels profetes i Mestre
dels apòstols, Jesús Senyor nostre; i en la conformació de la
nostra vida, dels nostres costums, dels nostres sentiments i
•dels nostres principis amb aquesta doctrina fem consistir la
nostra perfecció, la nostra elevació, la nostra dignitat i la nos¬
tra salvació eterna. Així com l’altra doctrina, oposada a la que
ens ha ensenyat el Sant Esperit, acomodatícia, variable i sus¬
ceptible de totes les modes i que cerca sempre l'última moda,
-és obra dels homes; ells la fan i la desfan, ells la posen pels
cims i la proposen per a ésser adorada fins que vingui una
altra moda: la nova treu l’antiga; com obra d'homes, com
.a creació de 1 enginy humà, l’objecte d'adoració és variable:
fins al mateix adorable Jesús ells el transformen i canvien,

1. Hebreus, XI, 5.

290

J. TORRAS I BA

el divideixen, l’analitzen i en l'inquiet laboratori de la S'
imaginació li donen diversitat de formes. Uns digueren <
era el mateix Déu etern. Criador de totes les coses, que s 1
via fet visible als homes mitjançant un cos fantàstic. Alb
que no era tal Déu, sinó que a l’home perfet, nascut de Ms
Verge, li havia sobrevingut una virtut divina que el constit
la més excelsa de les criatures i l’unia amb el mateix Déu.
d’ara, els nostres contemporanis, diuen que l’obra cristià
que la nostra religió ens la fem nosaltres mateixos en el r
tre interior; que els dogmes cristians són una elaboració
l'esperit de l’home, i que lo que en diem la divinitat de l’a
rable Jesús, Aquest se la féu Ell mateix: d’home s’anà tra
formant en Déu, és a dir, és un Déu que es féu per si mati
I els cristians diem: Genitum, non factum, consubstan
lem Patri.

La separació d’aquestes dues ensenyances, la doctrina
lestial de la religió i les movedisses doctrines humanes,
inspiracions divines que il·luminen l’horitzó etern dels sot
naturals destins de l’home racional i la inventiva enginyi
amb què certs fiiosops, poetes, sociòlegs i homes d’Estat 1
volgut formar un regne espiritual que satisfaci les elevai
aspiracions humanes, separar en el camp fecundissim de
humanitat el blat de la zitzània és la missió divina que
la Iglésia de Déu a la terra; afirmar la Veritat i proclama]
reina contra aquells esperits dèbils i famolencs que no sat
suportar-la i s’alimenten de tot lo que es presenta nou i
lectable, impedir la sofisticació de la Veritat i del Bé, m
tenir la noció de la Veritat i del Bé en el món, que ja l’an
Profeta deia que els fills dels homes disminuïen: veus a<
lo que fa la santa Mare Iglésia, quan agavella els princip
errors d’una època, o d’una situació social, i en forma de
tàleg els presenta als seus fidels qui esperen d’ella sa direc
espiritual, a fi que sàpiguen abstenir-se de certs principis c
es respiren diluïts en les regions de la teologia, de la filoso:
de la política i de la literatura contemporànies. Això és lo ç
ha fet la Congregació del Sant Ofici en el catàleg que segu

LA LLEI DE LA CREENÇA

291

al decret Lamentabili sane exitu, de 3 de juliol del present
any 1907.

Amb la summa exquisitat amb què sol procedir la santa
Iglésia Romana, mare i mestra de totes les iglésies del món,
tractant de l'anarquia dominant, en aquest Decret no imposa
un sistema, no preceptua una teoria, ni tan sols ho indica.
La Iglésia de Jesucrist ha engendrat la llibertat; però, conei¬
xedora del mal humà per excel·lència, la supèrbia, i dels efec¬
tes d’ella, i lo cega que és i pretensiosa, veient al món mo¬
dern engallardit amb son avenç material i sa potència física,
creient-se amb això apte per a donar lleis a l’esperit i per a
formular no sols un nou organisme social, sinó que també de
corregir i adobar la religió, girar-la al revés i fins fer-la nova,
la Iglésia ens recorda el respecte a la tradició, i ens presenta
un catàleg de les aberracions en què han caigut els esperits
qui volen corregir l'obra dels profetes i apòstols i del Verb
etern, qui completà l’ensenyança religiosa de la Humanitat.

En Jesús de Natzaret, s'acabà el període constituent de la
religió a la terra. En l’ordre espiritual l'Encarnació del Verb
representa la plenitud dels temps i el complement de la Re¬
velació divina. El cel ja ens ha dit tot lo que ens havia de
dir; Déu, a l’enviar al món la seva Paraula sobirana, que és
el Fi: de la seva infinita Intel·ligència, Jesús Unigènit del Pare,
donà als homes i confià a la guarda de la Iglésia el tresor de
la Veritat; i com la Veritat és invariable, la Iglésia no pot
treure ni posar en aquell tresor, sinó solament administrar-lo
i distribuir-lo al llinatge humà i aplicar-lo als homes segons
les necessitats diverses dels temps.

II

La Revelació es completa en Jesucrist:

ÉS, DONCS, IMMUTABLE

Déu no ha de dir al món res més de lo que li ha dit fins
Ara, almenys d'una manera autoritària i imperativa i amb ca-

292

J. TORRAS I BAGES

ràcter de llei general; i escriu un gran contemplatiu, Sant
Joan de la Creu, que després que Déu ha enviat al món a son
Verb, qui s'ha fet oir de tots els homes, i qui per ministeri
de la Iglésia ressona en totes les generacions que van aparei¬
xent sobre la terra, una nova revelació, la pretensió del des¬
cobriment o de l'aparició d’una nova veritat sobrenatural,
fóra una injúria al Verb encarnat, qui conté en si tota la ve¬
ritat que es refereix als homes, a son fi i als camins de la seva
eterna salvació.

És l'essència del Cristianisme la Paraula divina parlada al
món, o sia, el Verb de Déu qui il·lumina la intel·ligència hu¬
mana: aquesta és la llum per llargs segles desitjada de la
humanitat, llum que ha aclarit el gran misteri de la restau¬
ració i redempció humana; és el total compliment de la pro¬
fecia, que l’evangelista Sant Mateu 1 expressa aplicant als
sermons de Jesucrist aquelles paraules de l'antic vaticini:
«Parlaré per a aclarir coses que estaven ocultes des de la crea¬
ció del món.»

De consegüent, en l'ordre de les seves relacions amb l'eter¬
nitat, amb la llei de la creença, de l’adoració i de la conducta
de la seva vida moral, l’home tot ho té en Jesucrist; en aquest
concepte Ell fou suficient pels homes qui escoltaren la seva
viva veu i foren sos contemporanis aquí a la terra, i serà su¬
ficient pels homes darrers qui viuran a la terra, per a l'última
generació humana que precedirà a la segona vinguda del Fill
de Déu quan es presentarà a judicar a tot el llinatge, eternit¬
zant la Humanitat al posar punt final a la successió de les
seves generacions.

La totalitat de la revelació cristiana exigeix la seva intan-
gibilitat i constitueix la unitat espiritual del llinatge. Els dog¬
mes, que són les lleis de l’esperit humà elevat a l'ordre sobre¬
natural, usant una expressió de Brunetière, donen unitat al
llinatge humà, com les lleis físiques donen unitat i harmonia
a la naturalesa material.

1, Mateu, XIII, 35.

LA LLEI OR LA CREENÇA

293

EI món físic, cl món dc la malcria és, segons la doctrina
teològica, com una ombra del món dels esperits; però nosal¬
tres els homes, en qui l’esperit viu en la matèria i la matèria
en l’esperit, els grans secrets i misteris de l'esperit, la magní¬
fica naturalesa espiritual, el món invisible, cl contemplem
enlgmàticament en el món visible i material. Sant Pau 1 a les
manifestacions sensibles i visibles, al llenguatge dc la matèria,
a les expressions llegibles als nostres ulls carnals, als rudi¬
ments de l’ordre sobrenatural que nosaltres trobem a la terra,
amb divina profunditat els anomena els elements del món; i
el famós Brunetière, qui fa pocs mesos ha mort, alta intel-
ligència qui trobà la veritat sobrenatural en els camins rectes
i en la intenció pura dels estudis de la ciència humana, el
famós Brunetière, com glossant i aplicant, sens dubte incons¬
cientment, la doctrina de Sant Pau, diu que els dogmes han
d'ésser immutables, i ho són en virtut de sa pròpia natura¬
lesa, perquè constitueixen les lleis del món espiritual, i la
immutabilitat de les lleis, i la permanència dels elements,
són una necessitat absoluta que de cap manera impedeixen
el lliure moviment, l'espontaneïtat i la fecunditat de la vida
de l’esperit, ni el progrés de les ciències morals, com les lleis
físiques que governen el món material ni perjudiquen l'espon¬
taneïtat de la vida sensible, ni impedeixen el progrés de les
ciències naturals.

Sense el dogma desapareix la unitat del llinatge, i així
veiem que l’exageració del racionalisme disgrega al llinatge.
Sols Déu té la virtut d’unir; l’home, al revés, desuneix, i ja
Sant Agustí deia: Nihil quam hoc genus tam sociale natura
tam discordiosum vitio. L'home indubtablement té la facul¬
tat de dissoldre, així ho ensenya la història; i si alguna vegada
un sentiment purament humà ha engendrat una unió, aquesta
ha sigut transitòria i interessada. L'home amb les seves soles
forces ha pogut sentir la llei de la unitat humana, i per boca

1. Gàlates, IV, 3.

294

J. TORRAS I BAGES

del còmic llatí ha dit: Homo sum: humani nihil a me aïienum
puto; però aquest sentiment l’han experimentat sols certes
ànimes, mai ha sigut universal, permanent i desinteressat, sinó
mitjançant el dogma indiscutible, revelat, que no està sota,
sinó sobre de l’home, que és una fórmula divina, una llei im¬
posada i indestructible, no una llei acordada per unes cons¬
tituents mundials, com ara diuen. La nostra llei, la constitu¬
ció humana, l'havem rebuda quan fórem constituïts, i és la
llei del nostre ser i la realització d’una fórmula del Criador.

III

LA DOCTRINA EVANGÈLICA ÉS LA SABIDURIA UNIVERSAL

La llei de la creença radica en el nostre cor, i constitueix
la sabiduria del cor, no és la llei d'una facultat humana, sinó
de totes les facultats i de tot l’home. Sant Pau contínuament
contraposa la sabiduria cristiana a la sabiduria mundana. De
la nostra sabiduria en són susceptibles els homes qui no te¬
nen lletres, ni han freqüentat universitats, ni coneixen els
plaers de la literatura, ni han escoltat les explicacions dels
filosops. Consisteix en una elevació de les ànimes senzilles
a l’esfera de la llum. És un gran misteri, però misteri palpable
i innegable. Jesús en donava gràcies a son Pare celestial amb
aquelles paraules tan conegudes de l'Evangeli de Sant Mateu:
«Jo us glorifico, oh Pare, Senyor dels cels i de la terra, perquè
haveu tingut ocultes aquestes coses als savis i prudents del
segle, i les haveu revelades als petits i humils.» 1

És una difusió de llum viva que no penetra més que en
les ànimes desinteressades qui cerquen la Veritat, a Déu, per
amor, i no amb segons fms. És una difusió lluminosa univer¬
sal, per tot el poble. Ja els antics profetes l’havien pronosti-

1. Mateu, XI, 25.

LA LLEI DE LA CREENÇA

295

cada, i nosaltres la veiem i la palpem, i l’Evangeli, i també
l’antiga profecia, ens ensenyen com havem de comprar aques¬
ta llum de sabiduria. Jesús, en diferents llocs dels seus ser¬
mons, ens explica aquest comerç espiritual. Amb diferents
signes i símbols ens diu que qui vol adquirir aquesta pedra
preciosa de la sabiduria celestial tot s'ho ha de vendre per a
comprar-la. La filosofia, ja des de l’antiguitat profana, s'ha
dit que era l’amor a la sabiduria, i com la sabiduria evangè¬
lica és d'un grau molt més alt de sublimitat, l'amor a la
sabiduria, a la veritat, la filosofia cristiana exigeix que dit
amor estigui totalment possessionat de l’home. Ha d'ésser
un amor sense reserva, absolut, il·limitat. Amaràs a ton Déu
i Senyor amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima, amb totes
les teves forces, i a Ell sol serviràs. Aquesta és la nostra
filosofia.

Pel cristià aquest concepte de la sabiduria evangèlica, de
la ciència de salvació, és indubtable i irrefutable. El Mestre
celestial el predicà evidentment quan, posant les seves mans
sobre un nen, exclamà amb aquelles venerables paraules: 1 «Si
no us torneu com aquest infant, no entrareu en el regne dels
cels.» L'infant, en certa manera, no té preocupacions i pos¬
seeix la llibertat d’esperit. El regne dels cels és el regne de
la veritat triomfant, és la llum sublim, i a ell sols hi podem
arribar mitjançant la ciència de salvació, que dissipa totes les
preocupacions i ens deslliura de l’esclavitud del món. La mis¬
sió del Salvador aquí a la terra fou la difusió d'aquesta ciència
de salvació, la universalitzà, la democratitzà.

Els heretges, sobretot els moderns, estan tocats d'un orgull
aristocràtic. Es creuen saber més que el comú dels homes,
viure en una esfera superior, i miren amb expressió d'infe¬
rioritat als restants mortals. Jesús fou amic de la turba, i
tots els grans imitadors del dolcíssim Redemptor han cercat
preferentment exercir son ministeri de salvació en el poble.

2. Mateu, XVIII, 5.

296

J. TORRAS I BAGES

Lo meravellós de l'Evangeli consisteix en l’eficàcia de la seva
potència per a fer savis. Un cristià, una cristiana perfets són
verdaders savis i posseeixen d’una manera sublim la ciència
de salvació. Pensen, senten i obren d'una manera incompa-
rablement superior als filosops mundans. Estan pròxims a
l'ideal. Aquest miracle en el món espiritual és molt comú.

Tots els qui havem exercit el ministeri sacerdotal, a cada
pas havem trobat un equilibri d'enteniment, una puresa de
sentiments i una rectitud i desinterès de voluntat, és a dir,
una ciència de la vida en persones populars, una noblesa i
idealitat d'existència, de la qual estan molt lluny els filosops
i literats mundans. És que eren com el nen sobre el qual
posà les mans el Redemptor presentant-lo com a símbol de
vida perfecta.

Al contrari, la sabiduria mundana ha fet molt pocs savis..
Desorientada i ensuperbida, pretensiosa, mirant amb desdeny
al restant del llinatge, el Déu dels humils li ha permès que
caigués en les més grans confusions i vergonyes. Dos famo¬
sos escriptors, no eclesiàstics, l’un d'ells protestant, han pro¬
clamat ben clar davant de l’Europa moderna la bancarrota
de la ciència. Una gran part de la carta de Sant Pau als ro¬
mans té per objecte humiliar als savis mundans, retraient-los.
amb amor incomparable i sinceritat vivíssima els excessos i
aberracions en què Déu els havia deixat caure, perquè conei¬
xent-lo no el volien adorar; i la moderna França ens presenta
exactíssimament el mateix espectacle. Les mateixes preten¬
sions, la mateixa supèrbia i les mateixes abominacions en els
costums. El vent de la impietat se n'ha dut la sabiduria de la
França cristiana. Han caigut en l’esclavitud dels ídols. Les.
teories més abominables sobre la generació humana, els de¬
lictes més repugnants contra aquesta, coses que abans sola¬
ment trobàvem que consideressin lícites i jurídiques les an¬
tigues civilitzacions gentils en el període de sa decadència i
corrupció, o bé en certs pobles de l'Àsia, de civilització de-

LA LLEI DE LA CREENÇA

297

gradada, ara tenen a França els seus apologistes literaris . 1 És
que hi falta la Llei. El gran Tertullià, contemplant el mateix
espectacle contra el qual escriu Sant Pau en la carta als ro¬
mans, és a dir, l’enllaç del refinament literari i de les abomi¬
nacions del vici, exhalava aquest crit eloqüent: Oh lex Crea-
torisl i Oh llei fonamental del llinatge, oh llei de la generació
esborrada del cor dels qui es diuen i es tenen per savis!
jOh llei del Criador, únic Legislador verdader!

IV

O la Fe o la Idolatria

Treta la llei, anul·lat aquell precepte: A Déu amaràs i a Ell
sol serviràs, ve de seguida el regnat de l'ídol. Perquè la con¬
cupiscència, l'avarícia, la supèrbia, totes les passions huma¬
nes, treta la llei, elles es converteixen en llei de l'home, go¬
vernen a l'home i l'home les serveix a elles; l'home queda
vençut i conquistat, i tot vençut és esclau del vencedor per
dret de conquesta. Per això Sant Pau , 2 lo mateix que les an¬
tigues Escriptures, a les dites passions, a l'home subjecte a
elles, les anomenava una idolatria, i realment tota idolatria
no és res més que això: de les seves aficions, de les seves
passions i inclinacions l'home en fa simulacres i els adora.
Allí serà ton cor on tindràs ton tresor, diu l'Evangeli 3 i en¬
senya l'experiència. Les passions dominen, les passions són
deesses, i l’home els paga son culte. En èpoques civilitzades
com la grega, la romana i la nostra, els simulacres són ele¬
gants, el culte és artístic, no hi ha llei que lligui, però sí un
jou que esclavitza; al fugir l'home de la direcció de la llei,

1. V. Le Correspondant, 25 juin 1907: «La Crise morale», par Felix
Klein.

2. Efesis, V, 3.

3. Mateu, VI, 21.

298

J. TORRAS I BAGES

pròpia del ser racional, cau en l'opressió i esclavitud de la
matèria cega i bruta. La carn venç a l’esperit, perquè l'he¬
retgia, ensenya Sant Pau , 1 que és una obra de la carn, fins
la que es disfressa amb el nom de racionalisme. La carn és
el ferment de totes les passions; fins aquelles qui semblen
espirituals, a l’esperit li són comunicades per la cara. El nos¬
tre esperit per si mateix no té passions ; 2 no és passiu, sinó
actiu, però els afalacs carnals l'emboliquen. La nostra raó és
curta, però dreta, i amb l'auxili de Déu governa, regeix i or¬
dena les passions, les quals aleshores magnifiquen i exalcen
la dignitat humana, i il·luminades per la llum intel·lectual cons¬
titueixen una aurèola gloriosa del nostre llinatge. Les passions
són un element interessant de la universal harmonia del món
humà. Però elles no existeixen per a ésser senyores, sinó per
a ésser serventes. La senyora és la raó, i tot el treball del
Cristianisme, l'obra de la Redempció, té per objecte obtenir
que la raó sobrenaturalment il·luminada regeixi i governi a
l'home. La virtut consisteix en obrar amb l’ajuda de la gràcia
en conformitat amb les regles de la raó, així com el pecat
és un mancament, és mancar a la regla racional. D'un Prefaci
de l'antiga litúrgia 3 copiem les següents línies: «És just que
us alabem, oh Senyor, puix essent Vós la Raó sobirana i ha¬
vent-nos fet racionals, tant com ens apartem dels tràmits de
l'equitat ens apartem també de la vostra participació, així
com permaneixem en la vostra semblança mentre no ens
eixim dels camins de la Veritat.» La Veritat, Déu, és la nostra
regla. Qui es pot queixar? La fe és la submissió del nostre
enteniment a Déu, Veritat infinita; és la fidelitat a la seva Pa¬
raula, que la Iglésia ens proposa. Els dogmes no els ha fet
la Iglésia, no els han fet els homes; constitueixen el tresor
de la Revelació, que és la llei del nostre esperit, que no es-

1. Gàlates, V, 20.

2. Div. Thomae 1-2, 9-22 a. I.

3. D. Guéranger, L’année liturgique , vol. X. pàg. 401.

299

LA LLEI DE LA CREENÇA

treny, sinó que eixampla l’horitzó de la nostra intel·ligència,
obrint-li espais infinits.

Rebutjada la llei de la creença, ve la idolatria, l’adoració
de lo que cadascú es fa. Perquè la destrucció de la llei no
significa ni importa l’extirpació de la creença, i la creença
sense llei és un dels grans perills de la Humanitat. La creen¬
ça mai desapareixerà del llinatge humà, perquè és una exigèn¬
cia de la nostra naturalesa. Un formigó de sectes ha sortit
del Protestantisme qui relaxà la regla de la fe; són innom¬
brables les interpretacions de les Sagrades Escriptures que
pugnen les unes amb les altres, que del sagrat text han donat
els seus doctors: cada secta té son simulacre, la seva fór¬
mula; i la Iglésia de Déu, sempre constant amb si mateixa,
va guardant la unitat de la creença sense permetre mai la
desviació del riu cristal·lí de la veritat revelada, que deriva,
segons l'Apocalipsi , 1 de l'Anyell de Déu, font inestroncable de
vida que ha d’apagar la set de l’infLnit a totes les generacions
humanes, mantenint a l’home en la vida superior que ens farà
mereixedors un dia de la possessió de la Llum eterna.

V

O EL CULTE DE LA VERITAT 0 EL CULTE DE LA MENTIDA

La relaxació de la regla de la fe avui encara és major que
en temps dels protestants. El camp de la idolatria s’és fet
més extens. Avui ja no solament es nega a la Iglésia, columna
et firmamentum veritatis, la facultat divina de regular la
creença, d’interpretar-la i proposar-la als cristians, sinó que
fins es nega l'existència de la veritat . 1 La veritat cadascú se
la fa, diuen els nous profetes. Canvia, evoluciona, es transfor-

1. XXII, 1.
1. Prop. 58.

300 J. TORRAS I BAGIiS

ma, és una creació del nostre esperit, qui és sobirà i no té de
subjectar-se a cap llei. La negació de la veritat és correlativa
de la negació de Déu. Déu és la Veritat, i la Veritat és Déu,
així ens ho diu la revelació cristiana, així ho demostra la sana
filosofia i així ho explica la Sagrada Teologia. Els esperits
raquítics o extraviats, els homes inflats qui no volen confessar
una superioritat sobre d'ells i després se subjecten i cauen
esclaus de les majors misèries, tenen el gust espiritual per¬
vertit i senten gran inapetència per a l'aliment sòlid de la
veritat. La veritat és massa per ells, perquè la mentida do¬
mina en el seu cor.

És clar que fora de la Iglésia existeixen homes qui donen
culte a la veritat; en les Sagrades Escriptures trobem dife¬
rents gentils, verdaderament sants, i encara que la vocació
a la fe és sempre un misteri, no obstant, és indubtable que
els esperits rectes, que aquells qui no són esclaus de cap ídol,
qui no practiquen la idolatria, generalment parlant tenen una
dòcil inclinació a obeir al precepte fonamental del Cristia¬
nisme: «Adoraràs a ton Déu i Senyor, i a Ell sol serviràs.»
Això explica les conversions d'homes savis que veiem en totes
les edats, qui entren en el gremi de la santa Mare Iglésia per
a adorar la veritat a la qual donem culte tots els deixebles
d’Aquell qui digué: «Jo só la Veritat .» 1

La mentida és sovint elegant i seductora. És la gran pros¬
tituta dels pobles, segons l'exactíssim llenguatge dels profe¬
tes; i desgraciats d'aquells qui es deixen enganyar per la mor¬
tal delícia de sos falaguers atractius! La idolatria és i ha
sigut sempre l’adoració de la mentida, la major de les fla¬
queses de la humanitat, i la més perillosa de les seves ma¬
lalties. La mentida és dòcil, amable, té l’encís d'una varietat
summa, s'acomoda a totes les condicions d’esperit, sap afa¬
lagar a tota classe d’homes, respondre a totes les passions
humanes; el filosop més adust s’entreté amb ses delícies, com

1. Joan, XVI, 6.

301

LA LLEI DE LA CREENÇA

el poeta o artista més afable; el devot, qui no és recte, sent el
seu amor amb més vehemència que no pas ningú, el ric l’ado¬
ra vestida d’or: és una coqueta qui sap fer-se interessant a
tothom. Els pobres són els qui estan més exempts d’aquesta
misèria; per això són els predilectes de l’Evangeli de la Ve¬
ritat i els més expressivament cridats a l’herència de la glòria.

Filosofia avui quasi no n'hi ha. Però l'actual literatura
i les arts actuals, la política, el periodisme, les relacions so¬
cials, tot el conjunt d’elements qui formen l’esperit públic,
en bona part avui constitueixen un culte esplèndid a la men¬
tida; no cerquen, no es preocupen de la veritat, sinó que, al
revés, fugen d'ella . 1 Al regne de la Veritat, al Déu de cels i
terra, font de tota l'existència, i de qui deriva la resplendor
i la gràcia de tota hermosura, ideal de la vida humana, exem¬
plar de tota perfecció, amor que junta en dolcíssim llaç tot
lo visible i invisible de la creació, i a Jesús, son Verb etern,
qui ens ha donat l’explicació del gran misteri i ha interpre¬
tat lluminosament, amb interpretació autèntica, la nostra na¬
turalesa, volen substituir-hi un Olimp fantàstic, poblat de
déus de creació humana, una idealització de les inclinacions
i passions humanes, de manera que no han d’ésser subordi¬
nades, conformades a la regla sublim del Ser infinit i perfec-
tíssím, sinó que elles són norma, exemplar i consol de la vida.

Per això els pseudo-profetes qui canten les seves alabances
i volen contribuir a l’embelliment d’aquest modern Olimp, el
regne de la felicitat i de la glòria humana, pretenen la crea¬
ció d’una religió sense Déu, d’una pietat atea; enyoren l’Olimp
de la Grècia, que es fongué baix el foc celestial de la parau¬
la dels pescadors de Galilea; i més idòlatres que els grecs,
els falta la seva exquisida estètica en l'erecció dels simula¬
cres i en la creació de déus. Perquè els grecs no estaven do¬
minats de la impietat; la seva idolatria naixia, més que de
la vanitat, de la insuficiència humana; tenia una certa espon-

1. Psalm IV, 3.

J. TORRAS I BAGES

taneïtat i harmonia; era una ombra, sovint deforme, de la
veritat. Els nous idòlatres estan faltats d'espontaneïtat; no
són, generalment parlant, esperits sincers; han conegut i tas¬
tat la veritat, però la voldrien subjectar als seus gustos i
desigs, i troben que els fa resistència. Perquè aquesta és la
diferència entre la Veritat, Déu, i l'ídol; que la Veritat vol
subjectar, donar forma i vida a l'home, i l’ídol és la criatura,
l'obra de l'home. És l’home que s'adora a si mateix; és l'home
enganyant-se a si mateix; és la mentida que s'ha apoderat de
l'home i li fa la llei, de la qual ell volia fugir.

VI

La Llei de la Fe és Llei d'Amor

Diuen que dintre del Déu dels cristians s’hi troben estrets,
i això que és infinit; cerquen una expansió per a les seves
facultats, i, fugint d'aquell Amor immens d'on deriven tots
els amors rectes, cauen en l’egoisme, és a dir, en l'amor de
si mateix, del seu gust, de la seva inclinació; tenen una verda-
dera caiguda, perquè, si l’amor a la veritat fa pujar a l’home,
l'iHumina i eleva, tota passió que no cerca la veritat enfonsa
a l’home i l'ofega. De manera que en lo que es refereix a la
pràctica de la vida, a l’orientació dels costums, tota la qües¬
tió religiosa es redueix a aquesta pregunta: ,-Qum és l’objecte
de l’amor de l'home? <;Què és lo que fonamentalment i essen¬
cialment ha d’estimar l'home? És a dir, ,-quin és l'objecte de
la nostra adoració?

La religió augusta tramet a l'home l'eco de la revelació del
Sinaí i del Calvari, i li diu: «Amaràs a ton Déu i Senyor, i a
Ell sol serviràs.» I veus aquí, caríssims, el germen i la subs¬
tància de tota la Religió: és a dir, què és lo que ha d'estimar
l’home. La litúrgia medieval , 1 al·ludint a un heroic defensor

1. Seq. S. Domin.

LA LLEI DE LA CREENÇA

303

de la fe, diu: Ad amoris regulam populos hortatur, perquè,
en efecte, el Cristianisme és la regularització de l'amor. La
fe i l'amor coincideixen i s'identifiquen. En l’ordre perfet de
les coses no hi ha fe sense amor, ni amor sense fe; quan aques¬
ta se separa de l’amor, els teòlegs diuen que és informe, és
a dir, que està desfigurada. Per això la Religió és una llei de
creença i amor.

La llei de la unitat resplendeix sempre en el nostre llinat¬
ge, fins en les seves aberracions. Quan una preocupació s'apo¬
dera del seu esperit, quan s’entusiasma amb un principi, vol
aplicar-lo a tots els ordres de la vida. L'home modern és
amant de la llibertat, avorreix les imposicions i vol regir-se
per son propi criteri. I la nostra santa Religió té els mateixos
principis, però en un perfet equilibri. La responsabilitat és
de cadascú; cadascú haurà de respondre de si mateix; de con¬
següent, no són els altres els qui han d'obrar per ell, sinó que
l'home ha d’ésser el verdader autor de totes ses accions, mo¬
viments i obres. L'Evangeli compara l’interior de l'home a
un regne, i per això diu que el regne de Déu està en el nostre
interior . 1 Però també és cert que aquest Evangeli juntament
individualista i col·lectivista, que aquesta mateixa doctrina de
salvació que Jesús vingué a predicar-nos, que aquesta llei
de perfecta llibertat 2 que els apòstols anunciaren a tots els
pobles de la terra, no vingué a desunir, sinó a unir; i que el
desig més intens del diví Redemptor i l’objecte principal de
la seva llei és obtenir la unitat d’esperit de tothom . 3 I no pot
haver-hi unitat sense un principi unificador, i aquest principi
unificador del llinatge humà és Déu, sense el qual els homes
quedarien disgregats, com partícules inquietes d'un món des¬
ordenat dels esperits. I la traducció humana de la unitat di¬
vina és la llei de la creença i de l'amor o adoració per la qual
sempre ha propugnat la santa Mare Iglésia, i ara de nou en

1. Lluc, XVII, 21.

2. Jaume, I, 25.

3. Joan, XVII, 11.

304

J. TORRAS I BAGES

el Decret de 3 de juliol de la Congregació de la Santa i Ro¬
mana Inquisició, motiu de la present Instrucció Pastoral.

VII

La Llei de la Fe és Llei de Gràcia

Molts moderns catòlics en l’ordre de la doctrina de salva¬
ció repugnen a la llei perquè no coneixen prou la gràcia;
essent així que la nostra llei cristiana és anomenada la llei
de gràcia. El Cristianisme sense la gràcia no es pot suportar. 1
Tindrà admiradors, fins apologistes, homes il·lustres qui estu¬
diaran de fer-ne imitacions i de proposar-lo al món com pos¬
seint una potència social insuperable; així foren Comte i
Taine, noms de primera magnitud en la història sàvia del
segle xix; però sense la gràcia, sense l'estima i l'apreci de la
gràcia, mai sabran practicar-lo, menys encara disfrutar-lo, ni
entendre, de consegüent, sa íntima essència. Contemplen l'ex¬
terioritat del Cristianisme: unes formes sublims distintes de
les demés formes humanes, un equilibri i una harmonia en
què s'aprofiten tots els elements de la vida, on s’expansionen,
sense sortir del ritme, totes les facultats humanes, on sense
cap violència totes les forces s'utilitzen en pro del bé comú;
essent sempre l’Amor en son més alt concepte l'intens motor
del món immens dels homes. Però no volen confessar a Déu,
ni volen subjectar-s'hi; al revés, volen subjectar Déu a una
inspecció, a la crítica, a la moderna deessa. Molts avui l’exal¬
cen més que a la veritat, i és evident que el poder de la crítica
és inferior al poder de la veritat. La crítica està sota la ve¬
ritat, és una aplicació d’ella a lo contingent i variable; però
voler la crítica amidar tota la veritat, explicar-la, és un con¬
trasentit, perquè la crítica és un efecte de la veritat; i així

1. Marc, X, 27.

305

LA LLEI DE LA CREENÇA

com molt naturalment per la causa ens expliquem l’efecte,
perquè està contingut en ella, per l’efecte no es comprèn bé
la totalitat de la causa. Déu és immens, i la crítica humana
és molt limitada.

Les aspiracions de la nostra naturalesa racional es diri¬
geixen a obtenir una satisfacció completa, i quan la gràcia
cristiana riquíssima i multiforme no suavitza aquestes aspi¬
racions, no atempera l'apetit racional, quan l’home no mira
més enllà d’aquest món, quan es creu que la terra és el pa¬
radís i no espera son complement en una altra vida, aleshores
s'apodera de l'home una pruïja que no el deixa viure, un desig
d'investigar, una set de novetats que tot fre se li fa insupor¬
table, aetas nostra freni impatiens} i ve a caure en errors
gravíssims.

Això passa perquè l'home s'oblida de la gràcia. Pren la Re¬
ligió com una disciplina purament humana, com un sistema
elaborat pels homes, i, de consegüent, la considera subjecta
al seu examen, i vol amidar-la amb les mateixes mides amb
què s’amiden les coses humanes. I la Religió és una gràcia
divina que lo primer que exigeix és que l'home la consideri
obra de Déu, com una manifestació i comunicació de Déu a
la criatura. El Cristianisme, la Igïésia a la terra, és un fet
històric i diví, i la seva interpretació no ha de quedar sub¬
jecta al beneplàcit humà, sinó a un criteri diví.

VIII

L’instint de Creença requereix la Llei de la Fe

Els moderns, contra els quals va el decret Lamentabili,
no neguen la creença; al revés, molts d'ells li paguen un cert
culte; però sí neguen la fe. Creença i fe no són lo mateix. La

1. Decret Lamentabili.

20

30ó

J. TORRAS I BAGES

creença és instintiva i la fe racional, i, no obstant, molts ra¬
cionalistes admeten la creença i rebutgen la fe. És que els
falta la moderació. Tot instint de si té una certa vaguetat,
careix de regla precisa, i la seva satisfacció proporciona a
l'home una gran intensitat de goig. L’instint de la creença
permet a l'home divagar per regions immenses, inexplorades
i misterioses, i en ses ascensions troba excitacions vivíssimes.
És com un aeronauta qui practica ses ascensions per les re¬
gions altes i sense direcció fixa. Per això aquests aeronautes
de les regions espirituals tenen caigudes tremendes, més en¬
cara que els globus sense direcció. Són de la mateixa espècie
que els místics, d'un temperament similar en l'ordre natural,
i els místics, fins els més piadosos qui pretenen volar a la
seva, sense seguir les prescripcions de la sabiduria cristiana,
en totes les èpoques han tingut aberracions lamentables.

L’instint de la creença en l'home suposa que existeix una
regió del misteri; si tot lo que existeix capigués dintre de la
nostra raó, l’instint de la creença fóra inútil i ja no el tin¬
dríem. Hi ha coses que són més enllà de les fites del nostre
coneixement. Aquesta regió misteriosa els grans positivistes
moderns l'han confessada i reconeguda, i alguns d'ells, Littré
per exemple, s’han posat, després de molts anys de bregar
amb si mateixos, en braços de la Revelació divina, reconei¬
xent-la guia única per a l'expedició transcendental i perillosa
de l’altra vida. I tenim una quasi seguretat de que els matei¬
xos Comte i Taine, prínceps de l’escola, reconeixien que la
Iglésia és l'única guia discreta de la Humanitat per a aquestes
peregrinacions transcendentals. Els judicis i la crítica sobre
el moviment històric de la humanitat que es troben en els
dos escriptors citats apoien fortament la nostra opinió. Un
instint no és una llei; al revés, que ell ha d’ésser legislat.

A cada instint humà correspon una llei. La llei del matri¬
moni, la llei de la propietat correspon a dos instints molt
forts en la nostra naturalesa; la llei de la fe correspon a l’ins¬
tint de la creença. El Criador posà en la nostra naturalesa
una necessària inclinació a la creença, i al mateix temps pro-

LA LLEI DE LA CREENÇA

307

mulgà en el món d'una manera solemne, en el Sinaí, la llei de
la fe, que completà Jesús Senyor nostre. Així l'homenatge
de creença i adoració al món invisible, a Déu etern, resulta
un obsequi racional, perquè la fe converteix en racional l’ins¬
tint de la creença. Perquè l'existència de la llei de la fe, vin¬
guda al món d’una manera sobrenatural, i proposada per un
organisme vivent, que és la santa Mare ïglésia, és un fet
històric innegable, i les funcions socials de dit organisme
vivent, la facultat divina d’ensenyar als fidels la vida espiri¬
tual i sobrenatural que té la santa Mare ïglésia, és perfecta¬
ment demostrable, segons les lleis naturals de la intel·ligència
humana. Per això en nosaltres el creure, l’acte de fe, és un
acte de raó i d'instint, natural i sobrenatural, que participa
de la naturalesa i de la gràcia.

Però la regla, la llei de la creença, ha d'existir, perquè tot
lo criat té llei. La llei de les coses, podem dir en un cert sen¬
tit, que és la fórmula de la seva existència; i la llei de la
creença, la santa fe catòlica, és la fórmula del coneixement
humà en quant es refereix a l’ordre sobrenatural, a la regió
del misteri, a lo transcendental de la vida; és la fórmula que
comprèn la totalitat de la vida humana, que comença en
aquest món, que es transforma en la mort i que ha de durar
eternament en una superior esfera de perfecció.

Aquesta fórmula de la vida comprensiva de tot l'home, de
tots els homes, de la societat entera, des de son origen fins
a son fi, comprensiva del temps i de l'eternitat; aquesta llei
universal que enclou la finalitat de l'home i del món, que
constitueix el principi essencial de la unitat i varietat de tota
l’existència, que explica l'harmonia universal i la perpetuïtat
dels elements, que tots han eixit i tots han de tornar a Déu;
aquesta llei directiva de l'esperit humà en totes les èpoques
i en totes les regions del nostre llinatge, sense exclusió de
cap home, fins del més insignificant i de més curta intel·ligèn¬
cia, aquesta llei ha d'ésser una llei viva, com la llei de la na¬
turalesa, que és sempre la mateixa, i, no obstant, regula
l’existència d’una contínua renovació de sers animals i vege-

308

J. TORRAS I BAGES

tals, i afavoreix la seva vida, i permet una varietat infinita
d’existències, sense cohibir cap d’elles i regint-les a totes.

Així passa en el regne dels esperits, en la nostra Iglésia,
la llei de la qual, instituïda per Jesucrist, és viva, universal,
aplicable a totes les edats i condicions d’homes, fomentant,
consolant i fent fructuosa la vida, i fent eterna la vida: la
llei de la fe catòlica.

Tot lo noble, tot lo bo, tot lo pur, tot lo harmònic, tot lo
verdaderament progressiu de la nostra naturalesa, tota per¬
fecció humana i mundana, cap dintre d'aquesta llei viva de la
fe catòlica, que és l'amor universal. 1

L’heretgia rebutja la llei; per això l'anarquisme és l'heret¬
gia per excel·lència, és la plenitud de l'heretgia; i així com la
llei, segons la doctrina evangèlica, s'identifica amb l'amor,
l’anarquisme s’identifica amb l’odi; i així com l'Evangeli edi¬
fica, i veiem històricament i contemporàniament coin l’Evan¬
geli edifica pobles i societats, l’anarquisme destrueix, dissol
i anihila. Els nihilistes i terroristes són una digna represen¬
tació de l’anarquia.

I veu’s aquí lo que ha fet la Iglésia al publicar el decret
Lamentabili: afirmar altre cop la llei viva de la creença, l'e¬
xistència d'una autoritat divina a la terra, constituïda per a
regir l'esperit humà, que mai podrà reglamentar ni regir cap
acadèmia, encara que estigui composta d'immortals.

Perquè la llei de la creença no és una llei externa, no és
fruit de l’humà enginy, no és una aplicació que es fa a l'es¬
perit de l’home d'un principi elaborat filosòficament, és una
inoculació divina, la introducció d'un principi vital que re¬
força, completa i fomenta la vida humana, i diem que és una
gràcia divina perquè ens ve de dalt sense haver-la merescuda,
una llum de oriens ex alto, és una participació de la Llum
sublim que tingueren els Profetes i Apòstols, i en això con¬
sisteix la gran excel·lència de la manifestació al món del Verb

1. Filipesos, IV, 8.

309

LA LLEI DE LA CREENÇA

de Déu, en què ha generalitzat la llum profètica í apostòlica
a tota mena de gent: fïlosops, artistes, escriptors, obrers, pa¬
gesos, capitalistes, captaires, velles, dones elegants, pobres
apedaçades, analfabets i fins a persones de curtíssima intel-
ligència. És el compliment de la vella profecia de Joel 1 en
què pronosticava que temps a venir tot el món profetitzaria,
vells i joves, homes i dones.

IX

Necessitat del magisteri de la Iglésia

Sols una Sabiduria profètica pot ésser la sabiduria univer¬
sal. Creure que la sabiduria acadèmica que s’ha d'aprendre a
les escoles pot ser universal, és creure una quimera; en la hu¬
manitat és impossible tal sabiduria, ni hi ha sigut mai, ni mai
hi serà. En les èpoques més artístiques i més il·lustrades no
s'és vist per això la sabiduria universal. Una llei viva, font
d'inspiració i d’il·luminació per a tot el poble, ritme del seu
enteniment i de la seva voluntat, orientació lluminosa del seu
esperit, no ha existit mai ni pot existir més que en la forma
profètica, en el sentit ample d'aquesta paraula, és a dir, una
sabiduria revelada, una manifestació de la Veritat eterna als
homes, qui són incapaços per si sols de trobar la veritat com¬
pleta; que per això mentre hi haurà homes, fins a la trans¬
formació gloriosa de la humanitat, els homes disputaran, que
ja diu la Sagrada Bíblia 2 que Déu entregà el món a les dispu¬
tes dels homes. La Iglésia no vol treure del món les disputes,
perquè no va a lo impossible. Les disputes dels homes seran
útils quan la Sabiduria divina les permet, i són una conse¬
qüència de la manera en què ella ha constituït la humanitat,

1. II, 28.

2. Eclesiasta, III, 11.

310

J. TORRAS I BAGES

són un medi de progrés; però en lo que es refereix a l’ordre
espiritual i sobrenatural, a la llei transcendental de la creen¬
ça, als dogmes de la fe catòlica, la Sabiduria divina ha donat
facultats a la Iglésia per la direcció i correcció de la lluita.
Jo pregaré per tu, diu Jesús 1 al Cap de l'Apostolat, a Sant
Pere, perquè la teva fe no faci falla, i tu aleshores confirma
en la fe als teus germans. La Iglésia desaparexeiria sense
aquest poder diví de determinar lo que és o no és conforme
a la llei de la creença, l’obra de Jesús quedaria dissipada, i
s’estroncaria la comunicació de la gràcia divina al llinatge
humà. L’home sofriria una capitis diminutio, perquè la gràcia
de la fe no sols respecta la totalitat de la naturalesa, sinó que
la consagra, la ungeix amb un bàlsam diví perquè no es po¬
dreixi, i li obre un amplíssim horitzó de vida, infinit i etern.

Puix, <:qui podria navegar per aquest mar infinit i etern,
i lliurar-se del naufragi, sense l'auxili d'un guia segur? I el
Criador, qui ha donat guia als ocells per a volar en les altu¬
res de l’aire i als peixos per a nedar en les immensitats dels
abismes, ^deixaria al llinatge humà que anés perdut, amb
contínua confusió i lluita per les regions misterioses de la
creença? L’instint dels ocells, l'instint dels peixos, és determi¬
nat i segur; l'instint de la creença, com els demés de la natu¬
ralesa racional, és insegur, vehement i incert, no té direcció
com el dels ocells i els peixos. Però l’home és intel·ligent per
a cercar direcció, i el Verb de Déu deixà establerta en el món
una guia qui no pot errar, que és la santa Mare Iglésia, qui
guarda i aplica la llei de la creença; i l'home seguint-la ofereix
a Déu un obsequi racional, mereixedor de vida eterna, que
per això la fe és la base i el principi de la salvació.

Lo que passa avui amb la doctrina de salvació és una gran
misèria. Poques vegades tant sobre d'ella, poques vegades han
estudiat amb més vehemència la religió, poques vegades la

LA LLEI DE LA CREENÇA

311

Sagrada Bíblia ha sigut objecte de tantes investigacions, com¬
paracions i crítiques. L’escorça, l’arquitectura, les línies ex¬
ternes de la religió ocupen tota l'atenció de molts dels nos¬
tres contemporanis; però la substància interna, la mina ri-
quíssima de son contingut, la meditació sincera de la seva
sabiduria, l’exercici imitatiu de les accions, dels sentiments,
de les virtuts que resplendeixen en el Llibre diví, queden re¬
duïts a la mínima expressió. Prenen la Bíblia com un llibre
d’erudició, com un llibre humà, i com a tal l’estudien. No
saben entendre que la Sagrada Bíblia no és purament un
llibre d'erudició, una especulació racional, un art literari, sinó
que és el Llibre de la vida. D'aquí prové que, malgrat lo assi¬
milable que de si és la Sagrada Escriptura, avui poquíssims
se l’assimilen. Passen la vida en operacions d’anàlisi de la
religió, i no s'alimenten d’ella; i la religió és principalment
l'aliment espiritual de la Humanitat. Déu l’ha posada al món,
no com un tema de discussions sempiternes, sinó com una
substància nodritiva, fortificant i consoladora per a ajudar als
homes a arribar a l'eternitat. Els homes discuteixen molt de
la religió i usen poc d’ella, i d’aquí ve que avui vegem tants
homes acanyats en l'ordre espiritual de la vida; devent tenir-
se en compte que la intel·ligència completa i exacta de la fe
no és possible per un pur anàlisi extern, sinó que requereix
un coneixement experimental i pràctic. I avui que tant es
pregona l'estudi positiu o pràctic, no obstant, els erudits fu¬
gen de l’estudi experimental, de la pràctica de la religió, úni¬
ca manera de conèixer sa naturalesa i eficàcia divina.

Ara s’usa molt la frase, parlant d'una institució, d’una ci¬
vilització, d’una disciplina humana, que s’ha de viure aquella
institució, aquella civilització o aquella disciplina; i aquesta
exigència d’haver-se de viure res la té en un grau tan alt com
la religió, com la fe cristiana, que consisteix essencialment
en una vida, la vida cristiana, de tal manera que la religió
si no és vida no és res, ni serveix per res, ni té objecte ni mo¬
tiu pel qual existeixi sobre la terra. A Jesús li diem amb gran
amor vida nostra, i quan ens separem d'Ell pel pecat diem

312

J. TORRAS I BAGES

que perdem la vida; i l’apòstol Sant Pau, 1 i amb ell molts al¬
tres Sants, arriba a confondre, a identificar, a unificar la seva
vida amb la de Jesús; i fins en últim resultat la fe cristiana,
la pràctica de la nostra santa religió, es dirigeix a identificar-
nos amb Jesús, de manera que la perfecció de l’home, que la
santificació de l'home, que 1 ’ideal a què aspirem consisteix
en identificar-nos amb Jesús; i les Santes Escriptures ens
diuen, i la Sagrada Teologia ens explica, que els escollits, que
els qui caminen a l’eterna glòria, Déu els ha destinat a con¬
formar-los amb la imatge de son Fill Unigènit. 2

Alguns homes moderns, esperits nobles, però desfrenats,
es queixen de l'ariditat de la fe, quan no hi ha situació espi¬
ritual més rica, més fecunda, més consoladora, més conna¬
tural amb el nostre esperit. Sols en la fe podem reposar. Des¬
prés de llargues navegacions pel mar tenebrós de la ciència
mundana, des de Sant Agustí fins a Brunetière, mort ahir,
grans esperits en el port de la fe han trobat el repòs; i com
la sabiduria profètica és universal, cada dia trobem homes
de món, populars o mitjans, tan estimables en l'ordre etern de
les coses com Sant Agustí i Brunetière, qui entren en el port
de la fe per a salvar-se del naufragi.

Molts dels errors condemnats en el decret voldrien llevar
a la sabiduria cristiana el caràcter profètic i convertir-la en
una ciència humana; i la ciència del Verb de Déu és ciència
divina i fórmula de vida sobrenatural. La ciència humana,

1 arqueologia, la filologia, l'exegesi i la crítica posades al ser¬
vei de la revelació, ajudant a la interpretació de la paraula
divina, contribueixen a la instrucció cristiana del món; però
sempre han de pressuposar la veritat de la revelació, puix
d'altra manera comencen per a destruir el fonament, per l'al¬
teració de la veritat infal·lible, i l’home, qui tan difícilment
s’escapa de l'error, injuria al Verb de Déu. Tota llei necessita
una interpretació autèntica, i de la llei de la creença única-

1. Gàlates, II, 20.

2. Romans, VIII, 29.

LA LLEI DE LA CREENÇA

313

ment pot dar-ne la interpretació autèntica la santa Mare Iglc-
sia en virtut de les facultats rebudes del mateix Verb etern,
Jesús, Fill de la Immaculada Verge Maria, quan comunicà als
Apòstols la potestat d'ensenyar, i quan els envià el Sant Es¬
perit, qui els obrí el sentit ocult de les Escriptures.

Si no fos evidentment un dogma de la Religió catòlica
aquesta facultat sobrenatural d’ensenyar i d'interpretar la
doctrina de salvació que té la santa Mare Iglésia, ens faria
veure la necessitat de que existís sobre la terra una tal facul¬
tat la mateixa experiència històrica. Tota la ciència, tota la
il·lustració dels doctors protestants, sols ha servit per a por¬
tar les contradiccions més paleses i la més gran confusió en
la intel·ligència de la Revelació divina; i sense la guarda i la
interpretació de la Iglésia ja no existiria la Sagrada Bíblia
més que com un llibre, que per lo mateix que cadascú enten¬
dria a sa manera, deixaria de produir la unitat espiritual del
llinatge humà, de solidaritat humana, la solidaritat divina-
humana, que és l'objecte de la religió, i tota l'essència del
Cristianisme, en la vida present.

X

La Fe és la base de les grans personalitats

Mai més que en èpoques d’efervescència herètica, com és
l'actual, que en situacions en les quals la pruïja de la novetat
i la set d’emocions corporals i espirituals, formen tot l’ideal
d’una gran part d'esperits, és necessària l'adhesió i fidelitat
al magisteri de la Iglésia en tot lo que ateny a la doctrina de
salvació. D’altra manera qualsevol ventada s’emporta els es¬
perits, els sacseja i els arremolina, ells perden el domini de si
mateixos, i no es mouen, sinó que els mouen. La carn, segons
Sant Pau, 1 és la inspiradora de l’heretgia, i la carn és boja.

1. Gàlates, V, 19.

314

J. TORRAS I BAGES

No hi ha res com la fe per a donar enteresa, seguretat i per¬
sonalitat a l’home. La sabiduria profètica és la creadora de
les grans personalitats, perquè l'home no és una pura intel-
ligència, sinó que és intel·ligència, voluntat i sensibilitat, és
esperit i carn; i la combinació jeràrquica d’aquests elements
és la qui fa els grans homes. I quan parlem dels grans homes
no parlem en el sentit mundà, sinó en el sentit evangèlic; no
ens referim als erudits, als científics, als literats, als artistes,
als financers de gran perspicàcia, als industrials o agrícoles
qui han fet avançar la producció, qui de vegades són petits
homes: ens referim a la sublim categoria de la virtut asse¬
quible a tot home, a aquella superioritat que no prové de la
casa en què s’ha nascut, ni de les facultats intel·lectuals que
es posseeixen, ni de la resistència física que es té, sinó de
l’ús de la voluntat lliure en el propi perfeccionament, en el
bé del pròxim, en la glòria de Déu, a aquella categoria que
l'Evangeli contraposa a la categoria mundana, quan diu que
aquells que aquí són petits en el regne etern seran grans.

Perquè la personalitat de l'home no la fan aquestes o aque¬
lles qualitats que posseeixi: és quelcom més intrínsec que les
facultats, és l’exercici d’aquestes, és la vida. Per a conèixer
l’excel·lència d'un ser és necessari que coneguem la seva vida;
la vida és la manifestació del ser. No coneixerem a un home
si no coneixem la seva vida, en el sentit complet d'aquesta
paraula. La vida humana és una vida racional; totes les nos¬
tres facultats han d'ésser mogudes per la raó, puix d'altra
manera la nostra vida no fóra racional. Però la nostra raó
veu al davant seu regions que li són inaccesibles, es veu vol¬
tada de misteris, i el misteri del seu principi i del seu fi, el
misteri de la vida ningú més li ho explica d'una manera con¬
creta, racional i harmònica que la santa revelació divina.

Sant Pau té tot un capítol destinat a provar que la fe és
la base de les grans personalitats. 1 Tota grandesa necessita

1. Hebreus, XI.

315

LA LLEI DE LA CREENÇA

un fonament sòlid, si no, no s’aguantaria; i la mateixa raó
humana no és fonament sòlid en lo que ateny a les regions
difícils del misteri de què està voltada la nostra vida. Així,
fins en l’ordre de les coses temporals i transitòries de la vida,
aquells homes qui en el món han tingut una vida prodigiosa,
diem que han sigut homes de fe, una fe certament humana,
una visió superior, no una demostració de les coses, lo qual
és indici de lo que passa en tot el llinatge dels homes perquè
aquests sàpiguen caminar dignament pels camins de la vida.
Necessita el nostre llinatge el fonament de la fe verdadera,
de la fe infal·lible, de la fe invencible, en son viatge terrenal,
perquè lo discutible és movedís i sobre d’ell no pot haver-hi
edificació sòlida: la base de la vida ha d'ésser indiscutible.
Sant Pau amb divina eloqüència ens explica com les grans
accions i les grans passions dels homes, aquelles accions i
aquelles passions que han tingut una meravellosa eficàcia en
la formació espiritual del nostre llinatge, totes elles tenien
per base i fonament la fe; i això prové de que el misteri, la
sabiduria profètica, té sobre l’home una influència fortificant
i immortalitzadora que el fa semblant a Déu Omnipotent i
impassible. En l’ordre espiritual lo que no es veu té una po¬
tència il·luminadora superior a lo que es veu i toca. I així
Sant Pau, parlant dels prodigis de Moisès, diu que tots ells
provenien de la fe que el gran israelita i profeta de Déu tenia
en lo Invisible, tant com si el veiés. 1 I explicant les persecu¬
cions exterminadores de diferents èpoques contra els ho¬
mes de fe, i de la resistència admirable amb què han sigut
suportades, dóna a comprendre que aquesta força provenia
de que els qui tant patien cercaven el complement de la vida,
el qual complement sols es pot conèixer d'una manera segura
per la sabiduria profètica. I així com la sabiduria profètica
il·lumina a tot el llinatge, i d’ella són capaços fins els il·literats
i rudes, i tots ells entre els cristians estan enterats dels pro-

1. Hebreus, XI, 27.

316

J. TORRAS I BAGES

blemes més transcendentals de la vida, així la gràcia divina,
que és a l'ensems llum i força, fortifica les voluntats i comu¬
nica un verdader heroisme als sers més flacs, donant-los vir¬
tut per a vèncer els majors obstacles i fer-se superiors als
turments i persecucions més violentes. Sols per la fe pot arri¬
bar-se a la relativa perfecció humana mentre estem en el pre¬
sent estat d'inferioritat i esperant la transformació gloriosa.

XI

La sabiduria profètica i la sabiduria acadèmica

El problema de la vida no és una qüestió literària o cien¬
tífica, és més alta; per això ens portà la fórmula de la vida
el Verb etern quan es féu home com nosaltres. La nostra
creença els cristians no la demanem a la sabiduria acadèmica,
sinó a la sabiduria profètica principalment revelada als ho¬
mes per Nostre Senyor Jesucrist.

Per això tots els cristians tenim una adhesió inquebranta-
ble a la santa Iglésia Romana, mare i mestra de totes les
iglésíes del món, verge de tot erro, constant sempre en si
mateixa en l’ensenyança de la veritat en el llarguíssim curs
de sa història en el món, única garantia que té el llinatge
humà durant sa peregrinació a la terra per a la recta direcció
de la nostra vida, perquè ella posseeix la fórmula de la vida.
Per això tots tenim la vista fixa en el Pontífex Romà, assegut
en la seva càtedra, presidint el curs del homes durant sa vida
mortal, essent el Mestre infal·lible de la doctrina de salvació,
de la sabiduria profètica. Ell, el Papa, no és un filosop, un
polític, un artista, ni encara un sociòleg, ell és el cap visible
d’un cos immens, el cos místic de Jesucrist, i aquest cos té
la vida de la fe i de la gràcia que deriva de son Esperit, que
és l’Esperit Sant, i quan parla i quan ensenya i quan regeix,
tots els cristians creiem que està assistit per l’Esperit Sant:
per això fem més cas de les seves definicions que de les pro-

LA LLEI DE LA CREENÇA 317

posicions i conclusions de la sabiduria acadèmica; i per això
les acadèmies i escoles filosòfiques tenen pocs deixebles i
elles mateixes desapareixen, i la càtedra humil del Pescador
de Galilea, des d’on s'ensenya la sabiduria profètica, té una
immensitat de deixebles de totes les races humanes, i per con-
trariada, injuriada i perseguida que sia, continua travessant
els segles, veient desaparèixer les èpoques i esperant arribar
a l'eternitat, perquè son diví Fundador prometé que no la
deixaria fins a la fi dels segles.

I al parlar de la manera que n’hem parlat de filosops, po¬
lítics i altres savis i científics, no és que no els respectem,
no és que no els apreciem, no és que no els estudiem, no és
que la santa Mare Iglésia en els temps en què ha tingut po¬
ders a la terra no els hagi favorescut i protegit, no és que
darrerament en el Concili Vaticà no hagi exhortat al progrés
de les ciències i disciplines humanes, a la cultura social; sinó
que els ministres de l’Evangeli devem repel·lir les invasions de
la supèrbia literària en l'ordre espiritual i sobrenatural quan
no vol reconèixer la sabiduria profètica, essent així que d'ella
rep la ciència humana llum i força fecundant.

La Iglésia s’aprofita del progrés del estudis humans, fins
encara que vinguin dels heretges, en allò que no s'aparten
de la veritat, i treballa a fi que la ciència acadèmica no baixi
mai de la superior categoria que li correspon entre les coses
humanes.

Però la ciència acadèmica mai serà la ciència de la vida,
ni la regla que regeixi les accions del llinatge humà. El pa
de la vida espiritual que nodreix, delecta i fortifica, està des¬
tinada a distribuir-lo a totes les generacions la Iglésia catòli¬
ca. Aquesta ciència heterodoxa que ella acaba de titllar en el
decret Lamentabili no sols no és pa nodritiu de vida espiri¬
tual, sinó que té un caràcter negatiu; no afirma, sinó que
nega; no és, de consegüent, una ciència d'edificació, sinó una
ciència de destrucció; i la vida és una cosa molt positiva i no
negativa, la vida és un fet, com la religió és un fet, com la
sabiduria profètica és un fet, que no podran destruir totes

318 J. TORRAS I RAGES

les cavil·lacions dels homes, qui, portats de la supèrbia, no
volen reconèixer la limitació del seu enteniment per a pe¬
netrar en la regió de l’Infinit, i no volen confessar que Jesús
és l’enviat de Déu per a ensenyar als homes, per a mostrar-
los el misteri de la vida divina, el Verb etern qui il·lumina
totes les coses i il·luminarà a totes les generacions humanes
per a seguir aquí en el món el camí de salvació.

Seria útil fer un estudi comparatiu entre la fecunditat ci¬
vilitzadora de la sabiduria profètica i la de la sabiduria aca¬
dèmica. L’experiència històrica d’Europa i d’Amèrica posa en
evidència la potència i eficàcia que té sobre el llinatge humà
la sabiduria profètica. Si només ens fixéssim en els antics
pobles orientals, en aquelles civilitzacions primitives, hi hau¬
ria qui tal volta atribuís la fecunditat civilitzadora de la sabi¬
duria profètica al caràcter especial d’aquelles races. Però,
molt més encara que allà a l'Àsia, és evident aquí a Europa i
a Amèrica la facultat i força que ha tingut en la formació
dels pobles la sabiduria cristiana, revelada o profètica. Els
Estats Units de l’Amèrica Septentrional avui se'ls considera
com una nació típica, i és indubtable que, enmig de defectes,
té aquella societat preeminents avantatges. Doncs bé, la ci¬
vilització, la formació, el dret públic, l’esperit informatiu
d'aquella societat és indubtable que es deu a la sabiduria pro¬
fètica. La mateixa filosofia, segons un escriptor indígena, fins
ara ha sigut una filosofia desenrotllada a la calor de la sabi¬
duria profètica.

La sabiduria acadèmica sempre resulta raquítica quan un
considera la totalitat de la civilització humana; per si sola la
sabiduria acadèmica, quan no s'uneix i solda amb la sabiduria
profètica, té molt poques forces i la seva influència d'acció
s’estén molt poc. És una petita variant en el gran quadro de
la vida del nostre llinatge, perquè ella sola no és principi
de vida, ni col·lectiva ni tan sols individual.

I Qui dubta que la fórmula de la vida individual i col·lectiva
de la civilització europea i americana ha sigut la Sagrada Bí¬
blia? £l qui no sap que per tots els cristians l'autor verdader

319

LA LLEI DE LA CREENÇA

de la Sagrada Bíblia és el mateix Déu, qui ha inspirat als
homes qui l’escriviren? Per això ha sigut anomenada el llibre
de la civilització, puix sols tenen civilització sòlida els pobles
qui la prenen per fórmula de la seva vida. On no ha penetrat
l'esperit de la Sagrada Bíblia, que és l’Esperit Sant, no lii ha
penetrat la civilització. Per això la Sagrada Bíblia, que molts
dels escriptors titllats pel decret Lamentabili voldrien reduir
a la categoria d’un llibre purament humà, és el llibre de text
de la Iglésia catòlica amb el qual ensenya tradicionalment a
tots els pobles de la terra, i en la Bíblia medita, contempla,
prega i es consola, i és l’essència del seu culte i el tresor de
la seva doctrina: és el llibre de la vida.

XII

La Fe, fórmula de la vida

La ciència mundana, la política, el mateix art pretenen
sovint usurpar a la Iglésia, vicària de Déu a la terra, el minis¬
teri de salvació, l’ofici de distribuir el pa de la vida espiritual
als homes; però les èpoques en què això passa, com la pre¬
sent, solen ésser èpoques de fam, i aleshores els homes, com
en les ciutats sitiades reduïdes a viure de si soles, en la insu¬
ficiència i misèria que passen, es mengen lo més fastigós; així
passa avui entre aquells qui, desterrant a Déu del consorci
humà, avorrint la providència espiritual de la santa Mare
Iglésia, per a apagar la seva fam canina cerquen satisfer-se
de porqueries, de les quals els presenta un mercat abundan-
tíssim la literatura i l'art pornogràfics, que constitueixen en
el nostre temps una fornicació il·limitada. Les aspiracions hu¬
manes són infinites, i per això als homes sols ens satisfà el
misteri que ens proposa la sabiduria profètica, única compe¬
tent per a parlar del misteri. L'infinit és un misteri, i molts
moderns, tenint un deliri per l’infinit, no obstant, rebutgen
el misteri. Així són una gran part dels escriptors, les doctri-

320

J. TORRAS I BAGES

nes dels quals ha condemnat la Congregació del Sant Ofici.
Amen l’infinit i rebutgen el misteri. I és perquè els falta la
humilitat, que tots els homes hem de tenir, de confessar la li¬
mitació del nostre enteniment, que sols en l'altra vida arriba¬
rà a la seva plenitud. L’infant creu moltes coses que no com¬
prèn, perquè son pare les hi diu; molts homes no creuen les
coses que no comprenen, encara que els sien proposades pel
Pare celestial, per medi de son Verb, qui ha parlat als homes.

Aquest cas no és no, sinó molt vell en la història huma¬
na. Malgrat la dolcíssima atracció de Jesús, hi ha homes qui
s'aparten d'Ell perquè no comprenen els misteris continguts
en la seva doctrina i en la seva Persona; no li volen donar fe
perquè és superior a ells, perquè traspassa els graus de la
seva intel·ligència limitada i no es volen reconèixer inferiors.
Un dia el Mestre diví predicava a la Sinagoga de Cafarnaüm 1
i manifestava als seus oients el pa que havia de nodrir els es¬
perits i l’aliment que Ell els donaria al distribuir-los la subs¬
tància del seu cos i de la seva sang en el misteri de l'Euca¬
ristia. Aquells jueus rebutjaren el misteri i deixaren des
d aquella hora de seguir al Mestre diví: no podien suportar
el misteri; i aleshores Ell, dirigint-se als dotze apòstols, els
diu: «I vosaltres també em deixareu?» I respon Sant Pere:
«A qui anirem, Senyor? Vós teniu paraules de vida eterna.»

Deixaren a Jesús els qui el tenien per home solament; el
seguiren els qui el tenien per Déu. Així passa també ara: re¬
butgen els Llibres Sagrats i els dogmes catòlics, rebutgen el
misteri que forçosament ha de regnar en la regió de l'infinit,
els qui no volen creure a la Paraula de Déu, que és el Verb
etern. Continuaran seguint a Jesús els qui el creuen i amen
com a Déu, i confiant en les seves promeses esperen d'Ell la
salvació, i diuen com Sant Pere: «A qui anirem, Senyor? Vós
teniu paraules de vida eterna.»

1. Joan, VI.

LA LLEI DE LA CREENÇA

321

Els altres mestres, els savis mundans, no tenen paraules
de vida eterna, i Serien fórmules de vida eterna aquelles pro¬
posicions condemnades per la Sagrada Congregació? Els qui
confiem en Jesús, els qui l’escoltem com Mestre i tenim la
seguretat de no ésser enganyats per Ell, els qui el creiem, el
coneixem. Qui creu, després coneix. En tota ciència el deixe¬
ble ha de començar creient la paraula del mestre; la il·lumi¬
nació és posterior, i això succeeix d'una manera més eminent
en la ciència de la vida. Per això nosaltres, tots els creients,
repetim a Jesús aquelles paraules que li digué Sant Pere en
la Sinagoga de Cafarnaüm: «Nosaltres creiem en Vós, i per
això coneixem que Vós sou el Crist, Fill de Déu.» Tal és el fet
de la fe demostrat per l'experiència dels segles.

Aquesta és la ciència profètica que conté la fórmula de
la vida, i el principi del coneixement de les coses sobrenatu¬
rals. Aquesta ciència radica en el cor dels homes, és la ciència
del cor de què parlen sovint les Sagrades Escriptures. Déu
parla al cor dels homes: les comunicacions amb l'invisible i
etern, amb Déu Senyor nostre, són internes i íntimes; per això
quan un home d’incrèdul es converteix en creient, diem, i és
així, que Déu li ha tocat el cor; i en aquella admirable confe¬
rència de la Sinagoga de Cafarnaüm, Jesús deia als jueus qui
no volien creure en sa misteriosa Persona: «Ningú pot venir
a Mi si el Pare no l’atreu; aquell qui ha escoltat al Pare, i ha
après, aquell vindrà a Mi.» Hem d’aprendre de Déu, hem d'es¬
coltar i creure a Déu per conèixer a Jesucrist.

La primera condició per a ésser deixeble de Jesucrist és
la humilitat; qui no vol ésser humil, ja pot sortir de la seva
escola i tornar-se'n al món. La ciència de Jesús, la doctrina
de salvació, la sabiduria profètica és subtilíssima, i els espe¬
rits grollers no poden capir-la. És una ciència en la qual hi
ha savis que no hi poden entrar, i molts qui no són savis hi
entren: requereix una aptitud especial. Per això Jesús Senyor
nostre dirigia alabances al Pare celestial, perquè aquesta doc¬
trina sublim era abscondida als savis i prudents del món, i
l’havia manifestada als petits i humils.

21

322 J. TORRAS I BAGES

A imitació del Mestre diví, alabem també nosaltres al Pare
celestial, qui escampa pel món la doctrina profètica, la llum
evangèlica, la ciència de salvació, a tots els homes de bona
voluntat a qui el vent de la vanitat o de la sensualitat no
torça la recta inclinació a cercar la veritat, i humilment de¬
manen la llum, aquella llum que és vida de tota criatura
racional. Treballarem sempre en vèncer la nostra supèrbia, la
supèrbia, principi i germen de tota la maldat humana; recor¬
dem que la nostra perfecció és la nostra simplicitat, com en
l’ordre de l'existència el Ser simplicíssim és el Ser perfectís-
sim, com en l’ordre estètic la summa bellesa és la summa sim¬
plicitat, i la bellesa de la nostra ànima, la bellesa que ena¬
mora a Déu és aquella simplicitat que conté la quinta essència
de totes les virtuts i una absència de malícia, una potència
ingènua i un sublim equilibri, que Jesús Senyor nostre sig¬
nificà amb aquelles paraules: «Si no us torneu com aquest
infant no entrareu en el regne dels cels.» Ve a ésser la inno¬
cència primitiva reconquerida, i constitueix el grau més ele¬
vat de la perfecció cristiana.

Que l'autor i complidor de la fe, Jesús Salvador, pels mè¬
rits de la seva sang preciosíssima ens concedeixi la gràcia
de guardar sempre fidelitat a la seva doctrina, que permaneixi
sempre viva en la nostra ànima la fórmula de vida, que és la-
seva paraula sobirana que ens fa fills de Déu per adopció, a
fi que al sortir del món mereixem ésser cohereus seus en la
Glòria que mai s’acaba. Amén.

I com l'objecte que ens havem proposat a l’escriure la pre¬
sent Instrucció Pastoral és obtenir un augment de fidelitat a
la Paraula divina, a la llei de la creença que regeix a tots els
cristians catòlics, a la llei viva que és el magisteri de la santa
Mare ïglésia, que els esperits anàrquics voldrien abolir, a
tots vos exhortem, no sols a ratificar-vos en la fe i obediència
a la santa Mare ïglésia, sinó també a viure la vida de la fe.
La fe és vida, i sense ella no existeix la vida cristiana. La re¬
gla de la fe ha d’ésser la nostra norma, la pauta de totes les;
nostres accions, el ritme de la nostra vida, no una fórmula

LA LLEI DE LA CREENÇA

323

morta en les interioritats de la memòria; perquè la fe és Déu
que ens parla, Déu que ens instrueix, Déu que ens guia, Déu
que ens governa, Déu que ens condueix a la Pàtria celestial:
és Déu en nosaltres. I la identificació de l’home amb Déu co¬
mença per la fe. Sense la fe és impossible la identificació de
l’home amb Déu, i, de consegüent, és impossible la salvació.
À l'influx de la fe es produeix en el regne interior de l'home,
en la nostra vida espiritual, una vegetació admirable, una ele¬
vació harmònica de totes les nostres potències, una purifica¬
ció de tots els nostres sentits, una activitat plena de tota la
nostra vida. La vida humana aleshores és un complement de
la vida universal, de la vida de tots els sers, del conjunt de l’e¬
xistència creada, és el llaç d'unió entre Déu, esperit puríssim,
i la matèria viva; és l’home aleshores una mena de sacerdot,
íntim confident de Déu, a qui el cristià tramet l'eco de la uni¬
versal harmonia dels sers, l'oració que es desprèn del món
de la naturalesa i del món de la gràcia, de la creació i de la
redempció, de la innocència i de la penitència, tornant a Déu
tot lo que ha sortit de Déu per medi de Jesús, el nostre germà
primogènit, l’hereu de la nostra casa, de la Humanitat, el
Summe Sacerdot, cap de nostre llinatge.

Els nous errors com els antics sobre la seva Persona, la
seva doctrina i els seus sagraments, errors que ara acaba de
reprovar l'autoritat de la Iglésia, tots tenen un mateix ob¬
jecte: rebutjar el magisteri diví, abolir la fe, l'ensenyança
sublim, sostreure al cristià de l’escola de Déu per a portar-lo
a l’escola de l'home, suprimir la llei i deixar sol i trist l'ins¬
tint de la creença, caminar a les palpentes, vagar per allà on
se vulla, és a dir, fora del camí marcat per una institució di¬
vina aliada racionalment amb la naturalesa humana, que és
la santa Iglésia catòlica, apostòlica i romana. I en aquesta
ocasió solemne, caríssims, tots els qui teniu fe i viviu dins
de l’escola de salut, que és la nostra Iglésia, a la paraula pon¬
tifical reprovant l’error multiforme disfressat a l’última moda,
respongueu des de lo íntim del vostre cor amb un amén-, i
alceu vostre esperit a la regió de la Veritat eterna, al regne

324

J. TORRAS I BAGES

de Déu, on tols devem encaminar-nos. I al pregar al Senyor,
per mediació de la Immaculada Verge Maria, perquè vos doni
constància en la fe i en la vida cristiana, vos enviem la Nostra
Benedicció en nom del Pare t i del Fill f i de l’Esperit Sant f.
Amén.

Víc, 14 de setembre, festa de l'exaltació de la Santa Creu
de 1907.

LA VIDA*

Sumari

I. Els modernistes pretenen ensenyar-nos la font de la Vida.

II. El verdader i el fals concepte de la Vida.

III. Els modernistes desfiguren doctrines eternes.

IV. Confusió entre la Vida divina i la Vida humana.

V. En el món no està la plenitud de la Vida.

VI. Aquesta Vida ni és un frenesí ni un platxèria; és una lluita.
VIL La Llei de plenitud de Vida no està en l'home.

VIII. La verdadera Llei de la Vida.

IX. Unitat de la Vida universal.

X. La Vida no és im problema, sinó una realitat.

XI. El dolor i el plaer dins de la Llei de la Vida.

XII. Jesús és la font de la Vida; Maria, sa dolçura.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre
Senyor Jesucrist.

* El Modernisme religiós constituïa la més forta preocupació de la
Santa Seu. Al decret Lamentabili del Sant Ofici (3 juliol 1907) seguí
l’encíclica Pascendi (8 setembre). I el Prelat vigatà, que havia escoltat
el primer amb la pastoral precedent, posà ara un nou comentari a la
tan famosa encíclica amb la present carta, datada del 29 de gener del
1908.

326

J. TORRAS I BAGES

Demum eo usque progrediuntur ut mitta adhibita
temperatione, asseranl, quidquid per vitam explicaíur,
id omne verum esse ac legitimum. (Rx litteris Encycli-
cis Pii X, De modernistarum Dnctrinis.)

«Arriben a l’extrem d’afirmar, sense cap tempera¬
ment, que tot lo que es desplega amb la vida, tot és
verdader i legítim.»

Aptid te est fons vitae, et in lumine tuo videbi-
mus lumen.

«En Vós està la font del viure, i en la vostra
Llum veurem la Llum.»

(Psalm XXXV, 10.)

I

Els modernistes pretenen ensenyar-nos

LA FONT DE LA VlDA

L’encíclica pontifícia Pascendi posa en evidència la vanitat
d’un gran nombre d'homes moderns. Per ells, com si la Hu¬
manitat hagués aparegut ahir sobre la terra; com si els homes
qui ens han precedit en els camins de la vida no haguessin
pensat, ni estudiat, ni reflexionat; com si la societat humana
no hagués tingut civilitzacions esplèndides i variades en els
segles passats; com si el Cristianisme, per ells qui són cris¬
tians, no fes dos mil anys que existeix en el món, i com si Déu
no hagués parlat als homes, essent així que tota la raó d’ésser
de la religió cristiana consisteix en ésser una revelació divina,
és a dir, una ensenyança sublim baixada del cel, o sia, l'apa¬
rició sobre la terra, encarnada en Jesucrist, de la Sabiduria
divina, el Verb de Veritat, Consubstancial amb el Pare.

És una vanitat insuportable i inhumana, derogatòria de
la dignitat de la nostra naturalesa, injuriosa pels nostres pas¬
sats i demostrativa d’una gran superficialitat i frivolitat de

LA VIDA

327

judici i de vida. Sempre en el món hi ha hagut qui ha pretès
saber més que els altres, tenir una perspicàcia superior als
demés, haver descobert veritats que fins ells, els altres homes,
no havien sabut veure, trobar error en lo que els altres con¬
sideraven veritat: tals han sigut els heretges de tots els temps.
Però els mateixos heretges antics cercaven corroborants de
les seves idees errades en les opinions dels passats, intenta¬
ven provar que la veritat havia sigut corrompuda, es presen¬
taven més aviat com a vindicadors de la veritat que com a
inventors d'ella; no pretenien negar la revelació digna: és a
dir, que Déu hagués parlat als homes multifariam multisque
modis, 1 sinó que aquesta revelació divina, deien ells, era pro¬
posada als homes d’una manera insuficient i viciosa. És a dir,
la mateixa heretgia, fins en els desvergonyiments i insults de
TLuter i dels seus antecessors, pujant cap als temps apostò¬
lics, tenia ima certa modèstia en quant invocava als passats,
als primitius; cercava la sabiduria salvadora en els temps an¬
tics o en les regions eternes; tenia la convicció implícita de
que, per a ésser enriquit o purificat el corrent de la vida hu¬
mana, devia estudiar-se el manantial d’on derivava; però els
nostres heretges no tenen necessitat de remuntar-se a l’anti¬
guitat, d'estudiar la sabiduria dels passats, de recórrer a la
revelació divina; porten la veritat en ells mateixos, tenen re¬
velacions directes dintre de la pròpia consciència, i la salvació
no l’han d’esperar de ningú: ells es basten per a salvar-se a
si mateixos i per a portar la Humanitat a la font de la vida.
JElís són els profetes de la vida.

La seva pretensió innovadora és immensa, no es limita a
un ram, sinó que comprèn tots els elements de la humanitat;
per això el Sant Pare, en la seva Encíclica, els denuncia a la
Iglésia universal, als homes creients de tota la terra, com adul-
teradors de la teologia, de la filosofia, de la història, de la
política, i com intentant corrompre, corcar amb son esperit

1. Hebreus, I, 1.

328 J. TORRAS I BAGES

nihilista, tota la substància dc la veritat, el nostre aliment
inefable, i passant-sc mestres dc la Humanitat volen ensc-
nyar-li lo que és la Vida.

És cert que en el nostre país la doctrina condemnada pel
Sant Pare no existeix com un organisme filosòfic, com un
conjunt orgànic de doctrines, o almenys no té vida pública
reconeguda com a tal; però les seves influències, les seves irra¬
diacions, la seva infiltració ha penetrat en molts esperits i els
ha desvanescut, i com un corc pèssim ha buidat moltes àni¬
mes de la rica substància sobrenatural del Cristianisme, que
informa la vida i completa la natural deficiència de l'home,
i dóna direcció pacífica i encertada a l’enteniment i a la vo¬
luntat envers els camins de salvació.

Sobretot ha passat a ésser un concepte corrent i una frase
de moda en la filosofia, en la literatura i en l’art, i fins en la
conversa comuna de molts homes, com una síntesi de l’exis¬
tència humana, l’afirmar que tota perfecció, que tota veritat,
que tota virtut, que tota felicitat, no és altra cosa que un
desplegament de la vida.

II

El verdader i el fals concepte de la Vida

Interessa molt que tinguem, caríssims, un verdader con¬
cepte de la vida. Si no fossin les extraviacions de la vanitat,
l’home, generalment parlant, tindria un concepte encertat de
la vida. El coneixement del bé i del mal, i la responsabilitat
pròpia que tots sentim en la nostra consciència, situen a
l’home en el lloc que li toca dins de l’harmonia de la crea¬
ció; lloc, no obstant, del qual fàcilment s'aparta seduït per
les concupiscències, que són més poderoses que el seu flac
enteniment. Però dins del Cristianisme, quan l’home disfruta
de l'immens benefici de la redempció sap ben bé el lloc que
li toca, té un verdader concepte de la vida i coneix els camins

LA VIDA

329

de la vida i de la mort, de la perfecció i de la felicitat, del vici
i de la desgràcia; i amb els auxilis divins fins arriba a la per¬
fecció i a la santedat.

Per això abans la disputa sobre la vida era ocupació sola¬
ment d'alguns filosops incrèduls: la gran multitud dels homes
no tenia sobre aquest punt curiositat, perquè posseïa la ve¬
ritat; i en lloc de disputar i dissertar sobre la vida, treballa¬
ven perquè no s'eixís del carril en què la Providència divina
l’ha encaixada.

La fe, la raó i fins el sentit comú i la tradició humana en¬
senyen que la vida l'hem rebuda de Déu i que ha de tornar a
Déu. El Profeta digué: 1 «Ell ens ha fet, i no nosaltres a nos¬
altres mateixos.» La nostra vida, de consegüent, té una orien¬
tació natural i sobrenatural, una direcció fixa i una consa¬
gració obligatòria, perquè Déu és el terme i la felicitat de la
nostra existència. Aquest ha sigut el fons constant del pen¬
sament humà, dins de moltes varietats i extravagàncies de
què és rica la nostra versàtil imaginació. El temple és essen¬
cial en tota ciutat, sense el temple la ciutat seria amorfa i la
societat incoherent; els nostres esperits tenen necessitat d’una
dedicació sublim, i per això fins els maçons tenen temple.
Temple no devot, sinó ridícul. El Verb de Déu, qui havia
infós en el cor dels homes aquestes inclinacions, qui havia
segellat les nostres ànimes amb la llum de son rostre, quan
vingué al món escampà per sobre la humanitat la llum so¬
brenatural de la revelació divina, ensenyà l'origen de la vida
i el fi de la vida, completant l’ensenyança dels profetes. L'an¬
tic Psalmista deia: «En Vós, oh Senyor, està la font de vida.»
I el Verb de Déu exclamava: «Jo só la Vida». 2 De manera
que pels cristians la vida verdadera, absoluta, infinita, la vida
fontal, està en Déu.

1. Psalm XCIX, 3.

2. Joan, XIV, 6.

330

J. TORRAS X BAGES

Sant Tomàs ho ensenya clarament. 1 «La senyal de vida
escriu el gran Doctor, està en l'activitat pròpia. Quan a un
ser se li para la pròpia activitat, diem que és mort. Déu és
l'activitat summa i infinita, originària, principi i font de totes
les activitats creades, perquè totes deriven d'Ell i viuen d’Ell,
que per això digué Sant Pau als savis d’Atenes que en Déu
vivim, ens movem i som.» I el concepte que dóna Sant To¬
màs de la vida i dels graus de la vida, segons la diversitat dels
sers que d'ella disfruten, l’escala de la vida, la progressió
d’ella, començant pels sers vivents inferiors, passant pels sers
intel·lectuals que tenen vida més magnífica, perquè la intel-
ligència és una activitat més perfecta i pròpia, encara que
limitada, fins arribar al Déu viu dels antics profetes i de
l'Evangeli, que és una Intel·ligència viva, summa i infinita que
viu de si mateixa, sense que la vida li previngui ni d'excitació
ni de comunicació externa, en la qual viuen totes les coses,
fins les mortes al món i les que encara han de venir a la vida
terrenal, que per això diem en l’Invitatori de l’Ofici de difunts:
Tot viu pel nostre Rei, perquè Ell és l’única i verdadera vida,
i vida de totes les coses, que totes d'Ell la reben; aquest con¬
cepte de Sant Tomàs, deformat més o menys per la ignoràn¬
cia humana deixada a si mateixa, podem dir que és el con¬
cepte general que té de la vida el nostre llinatge.

Israel en tingué una verdadera i noble idea, i els seus pro¬
fetes, heralds del Verb de Déu, explicaven meravellosament
la vida; els pobles gentílics sols tenien l'ombra de la Veritat,
i com tota ombra, les seves proporcions eren deformes; però
sempre per ells la vida fou d'origen diví, la fecunditat que
produeix era una funció que els seus déus exercitaven en la
terra, i per això ells poblaven d’esperits la naturalesa entera
perquè es pensaven que li sostenien la vida. Tot el llinatge
humà podem dir que ha fet constar la seva creença en el diví
origen de la vida, i en que l'essència de vida és intel·lectual.

1. P. 1.% q. 16.

LA VIDA

331

Però ara molts dels nostres savis van a la inversa, i vol¬
drien capgirar l'ordre etern de l’existència, i pretenen que no
és la vida humana la que deriva de la vida divina, que no és
l'home qui deriva de Déu, sinó que és Déu qui procedeix
de l’home. Que la vida humana és el germen i principi de la
veritat, de la bondat, de la bellesa, és a dir, del mateix Déu.

Per això el Sant Pare, en la seva carta encíclica Pascendi,
condemna aquella doctrina de que la Religió, el Catolicisme,
sia el desplegament de la vida, una germinació o vegetació
espontània d’elements naturals de la nostra consciència, de
que Jesús, el nostre diví Redemptor, l'Ungit de Déu i en Qui
reposa la plenitud de la divinitat, no sia Déu i home verda-
der, sinó que, essent un pur home com tots els altres fills
d'Adam, la seva vida, certs principis propis i naturals de la
consciència humana, es desplegaren i es desenrotllaren en Ell,
constituint-lo un home admirable i d'una aptitud especial per
a influir sobre els nostres homes.

Nosaltres els cristians tenim els nostres misteris; com els
modernistes qui rebutgen la creença als dogmes de la fe ca¬
tòlica tenen també els seus misteris. Però els nostres miste¬
ris són misteris de vida, els d’ells són misteris del no-res, fan¬
tasies de literats qui prenen la vida com un tema que serveix
per a ordir teories belles i escriure pàgines eloqüents. No saben
trobar la font de la vida, no volen confessar que la procedèn¬
cia i el fi de la vida humana és Déu, i aleshores posen a
l’home com a font de la vida en el sentit més elevat d’aquesta,
en la vida religiosa. I això és lo que els artistes en diuen una
pose, és a dir, una posició d’esperit estudiada, un gest acadè¬
mic, no la presentació espontània i real de la naturalesa hu¬
mana, que els cristians estudiem, amem i reverenciem com
imatge de Déu. És la supèrbia primitiva que alterà la nostra
naturalesa; cada home és un déu que ell mateix s'elabora la
religió; veus aquí amb claredat la doctrina que condemna el
Sant Pare, la moda de religió que avui es predica i practica
en la Ciutat de la vanitat. 1

1. Isaïes, XXIV, 10.

332

J. TORRAS I BAGES

Però els qui tenim per ofici ensenyar en la Ciutat de la
veritat 1 i demostrar als nostres fidels les grans realitats hu¬
manes, que il·luminà amb llum divina el Verb etern quan
visità als homes, havem de destruir les il·lusions de vida, que
no són altra cosa que fantasmes mortes amb què certs mo¬
derns voldrien vivificar al món.

«Jo vinguí perquè tinguessin vida, i vida abundant», diu
el nostre Mestre, el dolcíssim Jesús. 2 I, realment, fins a la
vista dels qui no creuen és evident que vivificà al món, que
féu un món cristià; que dura i durarà fins a la fi dels segles,
amb les alternatives que naturalment ha de tenir la humani¬
tat en son curs per aquí a la terra. Però ^qui creurà que
aquestes doctrines condemnades pel Sant Pare puguin vivi¬
ficar al món, puguin ésser el pa espiritual, la llum de vida del
llinatge humà?

I, no obstant, ells a aquesta vida abstracta, a un concepte
de la seva imaginació que no té existència real, la declaren
font de vida que s’escampa i es va desplegant pels diferents
sers. I ells, qui no volen doblegar el genoll davant del Déu viu
que adorem els cristians i la glòria del qual canten els cels
i la terra, que il·lumina els nostres enteniments amb un raig
de la seva intel·ligència sobirana, ells aclamen com a deessa
la Vida que no saben lo que és, i li canten alabances i li tri¬
buten un culte que s'avergonyeixen de pagar a l'etern Déu
de la humanitat.

I com ells tenen aquesta vida per deessa, tot el seu desple¬
gament, sense cap atenuació, com diu el Sant Pare, el consi¬
deren verdader i legítim, és a dir, confonen la nostra vida
amb son diví Autor. «Bo solament ho és Déu», diu l'Evangeli. 3
La nostra vida produeix de tot, bo i dolent, com un camp
produeix bones i males herbes, i encara s’ha de tenir en comp-

1. Zacaries, VIII, 3.

2. Joan, X, 10.

3. Mateu, XIX, 17.

LA VIDA

333

te que la nostra naturalesa no és enterament sana; el sentit
comú de la humanitat fins ara hi ha reconegut elements mor¬
bosos, la revelació divina conté el dogma de la caiguda ori¬
ginària de l’home; i l'afirmació del pecat i el conflicte moral
en la consciència humana, és a dir, la lluita entre el bé i el
mal, entre la virtut i el vici, és un argument freqüentíssim en
tota la literatura humana, tant cristiana com no cristiana;
i en l’existència d'aquesta lluita es funden els codis i legisla¬
cions que es proposen defensar el bé contra les impugnacions
del mal.

III

Els modernistes desfiguren doctrines eternes

Aquests heretges moderns, i generalment tots els heretges,
malgrat les seves concupiscències desfrenades de novetats, no
fan altra cosa que desfigurar doctrines eternes. És clar que
en la nostra consciència, que en el nostre esperit, que en la
nostra vida interior s'hi ouen veus divines. Si les criatures
ínfimes, les criatures materials, conserven vestigis del seu
Criador, la contemplació del qual eleva l'ànima a Déu, és clar
que la criatura racional, que l'home, qui és el més noble dels
sers de la terra, en el seu interior, en la seva consciència,
que és la regió més rica de la naturalesa humana, hi conserva
l'eco de la veu omnipotent del Verb etern qui el suscità a la
vida; per això els antics profetes en sos admirables càntics
d'alabança a nostre Déu i Senyor, recollien certament les ex¬
pressions divines que es desprenen de tota la creació; però
l'eloqüència dels esperits, els íntims testimonis de la conscièn¬
cia humana constitueixen l'homenatge més sublim a Déu, que
es troba en aquells càntics, que encara avui la Iglésia posa en
la nostra boca per a alabar al Senyor. Mes, aquí està la dife¬
rència entre la verdadera i sòlida pietat i aquesta disfressa

334

J. TORRAS I BAGES

de religió modernista que condemna el Sant Pare en la seva
Encíclica.

És cert que aquests modernistes senten la set inextingible
de Déu, la mateixa set que abrusava als profetes d'Israel i a
tots els sants de l’Antic i del Nou Testament: sinó que els
profetes i sants i tots els cristians cerquem per a apagar
aquesta set la font d'aigües vives, les delícies de Déu, i aquests
heretges cerquen aquelles cisternes que no poden aguantar
l’aigua de què parla Jeremies, 1 la cisterna seca del propi jo.
Perquè mai l’home cristià pot creure que la font de vida es¬
tigui en si mateix; al revés, seguint els dictàmens de la fe i
del sentit comú, està convençut de que la vida que té és un
do diví, i que per això deu dedicar-lo a son Senyor, de qui es¬
pera després ima vida més plena i perfecta. Però els heretges
condemnats pel Sant Pare en sa darrera Encíclica i en son
Motu proprio, en el valor absolut que concedeixen al desple¬
gament de la pròpia energia vital, anul·len a Déu, redueixen
a Jesús, el nostre dolcíssim Salvador, a un home com els al¬
tres, i tota la seva religió consisteix en un culte de si mateix,
en una deïficació de les distintes forces de la naturalesa i es¬
pecialment de la naturalesa humana. De manera que a ells
se’ls pot aplicar molt bé aquella màxima de l’antic apologista
als panteistes gentílics: «Per ells tot és Déu, fora Déu.» És
a dir, l'heretgia modernista, malgrat les seves inversemblants
pretensions d'originalitat, no és altra cosa que el vell panteis¬
me gentílic amb menys espontaneïtat i menys harmonia, això
és, més lleig. L'antiga Grècia resulta molt més interessant que
ells, perquè no tenia la malícia que ells tenen.

Per a nosaltres, cristians, la Vida essencial és el Verb,
perquè d'Ell la rebem en l'ordre de la naturalesa i en l’ordre
de la gràcia; i confessem que tot lo que té vida, la té perquè
el Verb la hi comunica, que per això quan el Verb etern s'en¬
carnà pronuncià aquella sentència: «Jo só la Vida.» I l’evan-

1. II, 13.

335

LA VIDA

gelista Sant Joan, 1 a l’escriure amb sublimitat l'eterna gene¬
ració del Verb, diu que el Verb és vida, i que la vida és llum.
Perquè la Vida infinita, la Vida frontal, el Principi de vida, la
vida divina, és vida intel·lectual, i per això il·lumina a totes les
criatures racionals, qui del Verb reben la vida. «Pels savis
el saber és viure», diu el cardenal Bellarmino. 2 Per això nos¬
altres adorem la Vida d’una manera més sincera que aquests
moderns que li dediquen una mena de culte, i l’hi dediquen
sense poder-l'hi dedicar, perquè si ells creuen que la vida està
en ells, que d’ells procedeix, <-com podran adorar-se a si ma¬
teixos? I si aquesta vida seva és defectuosa, viciosa, insufi¬
cient, com passa amb la vida humana, i ells són la font de
vida, a qui acudiran per a millorar-la i perfeccionar-la?

La vida i la llum nosaltres la rebem, no la produïm. Els
profetes i l’Evangeli estan plens de que nosaltres la llum la
trobem en la rectitud de les nostres obres, que l'exercici de
la misericòrdia i la caritat ens il·lumina, i verdaderament l'ex¬
periència demostra que els homes més lluminosos són els
qui més han practicat la caritat i la misericòrdia amb el prò¬
xim. Els pobres modernistes no poden arribar a aquestes al¬
tures, tenen com un pressentiment de la doctrina profètica
i evangèlica, veuen que la voluntat humana és lluminosa, però
no saben o no volen veure d’on li ve la llum, ní quina direcció
s’ha de seguir per a trobar-la. L’Evangeli 3 ens l'ensenya: «Qui
obra segons la veritat l'inspira, s’acosta a la llum.» La volun¬
tat de si no és il·luminant, sinó il·luminada, í aleshores, un
cop il·luminada, il·lumina al món més que el pur ente¬
niment. És admirable trobar en Isaïes 4 i en altres profe¬
tes aquests conceptes, aquesta sublim doctrina de la il·lumi¬
nació per medi de les obres, que després Jesucrist Senyor

1. D. Thomae, Expositio continua super Quatuor Evangelistas, in
hoc loco.

2. Bellarminus in Ps. XXXV, 10.

3. Joan, III, 21.

3. LVIII, 8 i segs.

336

J. TORRAS I BAGES

nostre per l’Evangeli promulgà a tots els qui havien d’ésser
deixebles seus; i aquell precepte del Senyor, lluminós i que
il·lumina als ulls, de què parla el Psalmista, 2 no és altra cosa
que el precepte fonamental de l'amor; el manament nou tan
solemnement publicat per Jesucrist, que Ell anomenà nou pel
relleu que li comunicava, i perquè el seu Esperit el gravà for¬
tament en el cor dels deixebles de l’Evangeli. Aquest precepte
lluminós de l’amor, segons la nostra doctrina, és condició
necessària de vida, perquè qui no ama ja és mort. Llum i
vida són sinònims, com mort i tenebres.

Amor i vida són una mateixa cosa, i així com l’amor no
pot ésser solitari, és a dir, exigeix més d’un, així també la
vida en l’home suposa una procedència i una direcció, una
relació; de lo contrari, queda extingida pel raquitisme. És
aleshores la cisterna dissipata del profeta hebraic, que no
pot aguantar l’aigua.

Hi ha una gran diferència entre la vida humana i la vida
divina; i l'error essencial dels escriptors condemnats pel Sant
Pare, la seva heretgia, consisteix precisament en la identifica¬
ció que falsament suposen entre l'una i l’altra vida. Entre
la nostra vida i la vida divina hi ha la diferència insuperable
que existeix entre lo limitat i lo infinit, i que únicament en
l'ordre sobrenatural de la gràcia pot harmonitzar-se i soldar-
se. En aquest ordre sobrenatural, per obra del Verb etern
encarnat, la vida humana es junta amb la divina.

Per això ens fan molta llàstima aquests germans nostres
extraviats pels camins mundans de la vanitat, qui senten l’im¬
puls a la unió amb l'Infinit, a la vida infinita, i no són prou
humils per a seguir l’únic camí que hi porta, que és la unió
amb el Verb de vida, Jesús, nostre dolcíssim Salvador. Ells
no es volen moure de si mateixos, i creuen trobar la font de
vida en un racó amagat de la seva ànima. Quan la manifesta¬
ció, el signe indiscutible de la vida, és el moviment. De l’aigua,

2. XVIII, 9.

337

LA VIDA

encara que no té vida, si és estancada, de l'aigua de cisterna
no en diem aigua viva; és aigua viva la que corre, i la més
viva i la més fecunda és la mar, que està en contínua acció
i no es mou mai de si mateixa.

IV

Confusió entre la Vida divina i la Vida humana

Aquest símbol de les aigües és, a nostre entendre, una de
les imatges que més aproximadament poden donar-nos idea
exacta de la vida.

L'home tancat en si mateix és la cisterna infecimda, és el
grau mínim de la vida intel·lectual; l’home qui puja amunt
cercant les fonts de la vida, qui activa el seu esperit per a
arribar al manantial, té una vida superior; i Déu, mar de
l'existència, és la vida plena, absoluta i perfecta: que per això
la revelació divina i la sagrada teologia al dar-nos les expli¬
cacions de la vida divina que al Senyor li ha plagut comuni¬
car-nos, ens ensenyen que Déu és un pur acte, és a dir, un
Ser infinit d’essencial activitat, d'una sublim comunicació en
si mateix, sense que la seva vida pròpia ixi mai de si, perquè
és incomunicable.

Adorem, caríssims, aquesta Existència inefable, principi i
font de totes les existències creades, i en l’adoració d’Ella,
en l'homenatge amorós de la nostra submissió i agraïment al
Ser infinit, s'aclarirà el coneixement que hem de tenir de
nosaltres mateixos i de Déu; diem el noveritn Te, noverim
me, de Sant Agustí, que us conegui a Vós i que em conegui
a mi; ja que qui coneix a Déu i es coneix a si mateix és el
verdader savi, perquè coneix els dos termes de la vida, i en
l’escola de la Iglésia podem dir que tot l'estudi es redueix
a aquest doble coneixement de Déu i de si mateix; així com
l'heretgia condemnada per l'encíclica Pascendi, en son arrel i
substància, no és altra cosa que una confusió de termes, una

22

338

J. TORRAS I BAGES

confusió entre la vida divina i la vida humana; la pertorbació
de la supèrbia que desequilibrà l'esperit de nostres primers
pares i continua desequilibrant el dels seus descendents qui
no volen seguir els camins de la humilitat, únics que duen a
la veritat i al regne dels cels; és la miserable enveja a Déu,
que fa que l'home vulgui convertir-se en un déu ridícul, ne¬
gant-li l'adoració verdadera i la submissió i obediència al seu
Verb i a les seves ensenyances contingudes en la fe catòlica;
és aquell estimbament que la faula gentílica simbolitzà en els
titans qui volien escalar el cel i caigueren en l'etern abisme;
així els heretges, volent saber més de lo que l’home pot saber,
perquè traspassa les seves facultats, i caminant pels aspres
cims de la supèrbia, cauen estimbats, i ells, qui volien ésser
uns petits déus del món, acaben per ésser cossos morts, que
deixa pels marges de son curs el riu vivent de la humanitat
que s'encamina a Déu. L'heretgia és transitòria, la Iglésia és
perdurable.

La Vida, de què parlen tant els modernistes, és per ells
mateixos una idea vaga, fosca i que mai acaben d’explicar, i
és perquè la noció que d’ella tenen és incompleta, és un frag¬
ment de veritat, com totes les idolatries; i per això el frenesí
sol dominar a una bona part d'ells, puix esment insuficient la
seva Vida per a satisfer a l'home, pateixen una fam intolera¬
ble. Usant del llenguatge bíblic, podem dir que coixegen de
les dues cames, perquè els uns, com acabem de dir, són víc¬
times del frenesí; inquiets i desesperats, el seu ideal és l'anihi¬
lació, el repòs del no-res; els altres, al revés, per ells la vida
és la perfecció, la plenitud, el consol, la felicitat impertorba¬
ble. I és cert que la vida és tot això que diuen els últims, si
es refereix a la Vida infinita, a la Vida divina, al Manantial
de la Vida; però ells, com tots els idòlatres, a l'ídol de la seva
devoció, a una miniatura alterada de la vida, li atribueixen
qualitats divines.

D’aquí prové que sovint vegem com ells fan de la vida, de
la vida terrenal, descripcions magnífiques, i pretenen teixir-li
la seva litúrgia, i li dirigeixen himnes de molta retòrica. Re-

LA VIDA

339

butgen la noció cristiana, que és la noció humana, de que la
vida sia una lluita, una selecció o depuració, una activitat,
que ha d'exercitar-se entre circumstàncies difícils i contrà¬
ries, i que l'home que reïx d'aquestes dificultats i sap fer-se
superior a elles i sap aprofitar-se d’elles, qui no es deixa vèn¬
cer, sinó que ell és vencedor, aquest és el qui verdaderament
té vida, és a dir, energia i força, i que, de consegüent, el tal
mereix viure. La idea aristotèlica de virtut, que ha fet seva
la filosofia tant cristiana com no cristiana, és precisament
aquesta; i la corona de la vida que la revelació sagrada 1 pro¬
met al qui sortirà vencedor d’aquestes lluites, la immortali¬
tat de la glòria, lliga perfectament les ensenyances de la reve¬
lació cristiana amb la doctrina de la natural i sana filosofia.

Però aquests modernistes qui no volen pensar en l'altre
món, i rebutgen els naturals sacrificis que ha de pagar la hu¬
manitat per a arribar a la seva perfecció, posen ja en la vida
terrena d’aquest món un equilibri, una perfecció i una feli¬
citat que ja no deixa res que esperar. Segons ells, aquí ho
trobem tot, perquè fora d'aquí no hi ha res. En la vida actual
hi hem de trobar la plena felicitat. I veus aquí un parentiu
espiritual molt íntim entre els elegants modernistes refinats
de la literatura, de l’art o de l'opulència, i els desesperats so¬
cialistes qui tenen més motius de somniar en la felicitat de la
vida present, perquè, fora d'alguns rics i fins milionaris que
formen part de la secta, la principal massa és de gent qui ha
de sofrir la tribulació de l’escassetat en els medis de subsis¬
tència. I qui pateix somnia la felicitat, i es figura que els
demés la posseeixen. Però els nostres refinats modernistes no
es troben, generalment, en aquest cas, i els seus somnis pro¬
venen de la seva pròpia fantasia estimulada per la vanitat.

L’apoteosi que ells fan de la vida terrena en la seva lite¬
ratura, en el seu art i en la seva vida social, la glorificació
de la felicitat i plenitud de la vida present, és necessari po-

1. Jaume, I, 12.

340

J. TORRAS I BAGES

sar-la en contacte amb la vida real (el culte modernista de la
vida és un culte especulatiu), i aleshores aquesta apoteosi i
glorificació de la vida terrenal queden enterament desvanes-
cudes.

V

En el món no està la plenitud de la Vida

Nosaltres els catalans passàvem per gent molt pràctica,
amiga de posar-se en contacte amb les realitats de la vida,
qui judicàvem de les coses pel testimoni que de si elles ma¬
teixes donen; i per això Nós convidem als lectors de la pre¬
sent Instrucció pastoral a fer una petita excursió per diferents
situacions de la vida humana, veient i tocant com amb la mà
lo que ella mateixa demostra ésser en son desplegament, que
no és, per cert, la manifestació d’una perfecció irreprovable.

I ara prescindim d'aquells filosops moderns, i podem dir
modernistes, la qual moda encara dura, qui blasfemen de la
vida terrenal, i, com els antics maniqueus, gairebé la conside¬
ren obra del dimoni, de manera que el seu ideal consisteix
en la mateixa destrucció, doctrina que podem dir informa a
les escoles radicals. És que els extrems es toquen. Qui pro¬
clama la bondat absoluta de la vida present, qui la presenta
com el compliment i satisfacció de la finalitat humana, excita
l'odi contra ella en aquells pels quals la vida es fa pesada
i avorrible, i, usant el llenguatge del patriarca de la gentilitat,
el sant Job, 1 cerquen la mort amb més deliri que l’avar cava
per a trobar un tresor. Qui creu que aquí en la vida del món
hi ha de trobar la perfecció i la felicitat, està perdut i ocasio¬
nat a la desesperació. Qui adora a la vida per deessa, ja pot
trencar aquest ídol, perquè si bé és cert que en certes cir-

1. III, 21.

LA VIDA

341

cumstàncies dóna resplendors divines i presenta llums ine¬
fables, aquestes il·luminacions desapareixen, i queden alesho¬
res a les fosques tots aquells homes idòlatres de la vida, qui
no perceben la claror sobrenatural de la vida, de la immor¬
talitat que els cristians esperem vivament algun dia assolir.

Les presons, els manicomis, els hospitals, els hospicis de
vells desemparats, les cases de refugi de dones perdudes i de
criatures abandonades, les cases de família que no tenen pa,
els matrimonis desavinguts, els pares i fills qui estan entre ells
en pugna, les ànimes desorientades en el desert del món,
els esperits miops qui van palpant a les fosques i cercant la
llum de la veritat, i els qui cercant-la s’estimben, els suïcides,
aquesta immensa multitud humana qui gemega, qui cerca la
pau i el consol, és a dir, la perfecció de la vida, prova que la
vida present, la humanitat militant, no és un estat de goig
i de plaer, és a dir, de perfecte equilibri.

Sant Pau 1 hi veié molt més clar que els modernistes. La
humanitat en aquest món no està en la plenitud de la vida,
en la felicitat de la vida, al revés, gemega í sent dolors com
de part, perquè està en un estat de gestació, de perfecciona¬
ment, de deslliurament, i fins que arriba al nou ésser, a la
plenitud, a la llum inefable, a la Vida divina, fins aleshores
no reposa, ni troba la felicitat, perquè sols aleshores disfruta
a son pler de la Font de la vida.

I no lii val lo que diuen els doctors i mestres dels nostres
modernistes de que el Cristianisme destruí la felicitat de la
vida terrenal, la divinitat i perfecció de la vida present, que
la graciosa Grècia havia arribat a disfrutar, perquè això és
una pura il·lusió, puix tothom sap que en aquella civilització
grega la multitud, la gran massa humana, era esclava; i no
devia ésser tanta la felicitat quan les seves antigues cròniques
ens conten el fet d'aquell ciutadà atenienc, cínic sens dubte,
qui pujà un dia a la tribuna de la plaça pública per a dir als

1. Romans, VIII, 22.

342

J. TORRAS I BAGES

seus conciutadans: «Vull tallar la figuera que posseeixo en tal
punt pròxim a la ciutat; com en ella s'hi han penjat molts
ciutadans, us aviso perquè els qui tinguin iguals intents ho
facin aviat.»

I si aquella vida grega, certament més graciosa i harmò¬
nica que el simulacre de vida que presenten els nostres mo¬
dernistes, per a ésser adorada, hagués tingut la prerrogativa
de consolar els esperits, d’endolcir les amargures i de portar
la pau als cors, la civilització hel·lènica, artística fins al punt
de que els mateixos cristians sempre l'han estudiada, no s'hau¬
ria rendit als peus de Jesús cricificat, que Sant Pau predicà
a les més elegants ciutats, les quals foren dòcils a la seva veu,
sens dubte perquè Jesús, el Verb de Déu, és font d’una vida
més perfecta, més suau, més dolça, més fecunda, més com¬
pleta que la vida hel·lènica, que amb poca traça ara certs fills
del Cristianisme voldrien imitar.

L'adoració de la vida present, la deïficació que d’ella fan
els modernistes suposant-la l’única felicitat, i que tot lo que
apareix en son desplegament és bo, aquestes formes externes
de Cristianisme i fins de Catolicisme que ells volen guardar,
però buidant-les de tota la substància sobrenatural que les
vivifica i dóna valor de realitats, aquesta vida, objecte únic,
que en aquest món s'acaba, i que ells suposen terme de totes
les aspiracions humanes, bona en sa substància i en tots sos
accidents, única capaç de fer la felicitat humana i destinada
a ésser, segons ells, la nova religió de la civilització i de la
filosofia que ha de regir en el pervenir, en una societat supe¬
rior, aquesta religió modernista és una mofa que es fa a la
humanitat pacient, la qual, amb el sentit comú que el Criador
li ha donat, mai ha cregut que la terra fos el lloc de la per¬
fecció humana, ni la sede de la Divinitat, sinó que això sem¬
pre ho ha cercat més enllà dels nostres horitzons, perquè Vau
delà dels nostres contemporanis no és altra cosa que aquell
gemec de la criatura qui està en gestació, de què parla Sant
Pau, gemec que se sent en totes les races i civilitzacions, per¬
què respon a un estat general de la humanitat, a una situació

LA VIDA

343

transitòria que cerca i desitja la situació definitiva on reposar,
un cop trobada la perfecció, per la qual natural i necessària¬
ment sospira, és a dir, l’eternitat.

El concepte de vida, de plenitud i perfecció d'existència,
la vida plena i d’absoluta satisfacció, és un concepte sinònim
de Déu i d’eternitat; en altre sentit no significa una realitat,
sinó un concepte abstracte, una suposició ideològica, però
sense vida real, incapaç de satisfer a la humanitat. Fora de
lo contingent, de lo transitori, de lo insuficient, de lo que
comença i acaba, no hi ha més que Déu, l'eternitat, la Vida
infinita; i qui no accepta a Déu, eternitat i Vida infinita, es
queda sense res, fora de l’existència, en les tenebres del nihi¬
lisme, llençat fora de la vida.

Així ho demostren clarament els anarquistes, nihilistes i
tota la filosofia de la destrucció, avui seguida, no solament a
l’Àsia, sinó també a Europa; però els qui seguim la filosofia
del Verb que ens ensenya que la mort és el triomf de la pas¬
sivitat, i que la vida és la victòria de l'activitat, creiem que
la summa vida és la summa activitat i la summa realitat, la
llum sense ombra, la desaparició de tota contrarietat, una
existència infinita, és a dir. Déu, a qui esperem arribar mit¬
jançant la llum del Verb i trobar en Ell una satisfacció santa
i absoluta, sense límits de cap classe, inefable, i per nosaltres
incomprensible fins que arribarà aquella hora de deïficació
per la qual sospirem tots els cristians. In lumine tuo videbi-
mus lumen.

VI

Aquesta Vida ni és un frenesí ni una platxèria;
és una lluita

Per nosaltres els cristians la vida aquí al món no és ni un
frenesí ni una platxèria; la vida és un equilibri, o una har¬
monia difícil de guardar. El frenesí de la vida no és propi

J. TORRAS I BAGES

344

dels cristians, perquè creuen i saben que la vida no queda
tancada en el temps limitadíssim que passem sobre la terra,
que la vida humana a la terra mai farà el ple, que és, segons
la sabiduria profètica, una manta que no ho abriga tot, un
llit en el qual no tots hi caben i algú n’ha de caure. 1 I, en
efecte, la història de la humanitat ens ensenya les deficiències
de la seva vida; fins ara el món mai ha vist disfrutant d'una
vida civilitzada i harmònica a tots els membres de la família
humana: quan l'un s'alça, l'altre cau; quan una classe social
s'enlaira, l'altra s’abaixa; una elevació simultània de vida en
tots els membres de la família humana seria una cosa nova
en la història; el Cristianisme hi aspira, però creient-ho, si ve,
més efecte sobrenatural que èxit d’un pur esforç humà.

Però el cristià no es desespera, no fa com el mite gentílic,
com Tàntal, qui vivia en contínua angúnia perquè mai li arri¬
bava la satisfacció que necessitava; el cristià es troba en la
situació d’esperit que expressava Isaïes: 2 «El qui creu, no es
precipita, no té afanys, sap que ja li arribarà l'hora de la
vida.» Guarda serenitat fins en les majors dificultats, les ma¬
jors violències queden suavitzades, i alia i harmonitza els més
grans conflictes. És a dir, arriba el perfet cristià a la victòria
de la vida, no ens han dat mai encara l'espectacle de la vic¬
tòria de la vida. El Cristianisme té una multitud de victorio¬
sos de la vida, tots els qui amb perfecció han seguit l'Evan¬
geli de Jesucrist, perquè la pau que el Senyor prometé als
seus deixebles no és altra cosa que la victòria de la vida; si
no fossin victoriosos no tindrien pau, perquè la pau és pròpia
del vencedor.

Qui pren la vida per una platxèria no tindrà mai 1a. pau.
Qui no vol ésser un infeliç s'ha de conformar amb lluitar i
patir; qui no vol lluitar, qui no es vol escarrassar í anar costa
amunt, anirà avall per la costa de la vida i caurà a l’abisme.

1. Isaïes, XXVIII, 20.

2. XXVIII, 16.

LA VIDA

345

La platxcria no cs vida, sinó principi de mort. La platxèria
no és possible ni en l’ordrc intel·lectual ni cn l’ordre corpo¬
ral i, dc consegüent, no és possible en la vida humana en
aquest món.

La intel·ligència humana fa molts mils anys que treballa
per a trobar la seva satisfacció, i encara que hi ha hagut ho¬
mes de llum i força intel·lectual meravellosa, més que no pas
els actuals modernistes, aquesta satisfacció, aquest repòs de
la intel·ligència fins ara no s’és trobat. La mateixa doctrina
del Verb de Déu, la revelació cristiana, mai ha pretès donar
completa satisfacció a la nostra intel·ligència, fins li ha aug¬
mentat la fam, parla de vels espessos que ens impedeixen la
vista de l'Infinit; és un dogma de la nostra fe que en la si¬
tuació actual, en el nostre present estat, l’Infinit per nosaltres
és invisible; però disfrutem de la paraula, de la doctrina de
l'Invisible, que es féu visible i tractable en la sagrada Persona
de Jesucrist, i al dar-nos el dolcíssim Salvador els rudiments
de la Vida, certs secrets de la Divinitat, ens prometé la reve¬
lació clara, l'amistat íntima, la manifestació i participació de
la Vida Infinita i plena, si mentre som en aquest món anem
seguint els camins de la veritat i sortim vencedors en la lluita
de la vida.

En l’ordre corporal qui no lluita amb sos instints i ape¬
tits, qui no lluita amb les contrarietats externes, és impossible
que visqui. Per viure hem d'obtenir victòria de l’oposició ex¬
terna dels elements i d’altres contrarietats, si quedàvem ven¬
çuts quedaríem morts; i en quant als apetits i passions que
provenen de la nostra naturalesa, als instints desfrenats, si
no els dominàvem, si l'esperit, si l'enteniment no els frenava
i regia, amb la intel·ligència rendida i vençuda, la vida racio¬
nal quedaria esmortuïda. De consegüent, la vida present no
és un estat de repòs, de possessió perfecta i d’equilibri inal¬
terable, no és la perfecció i la felicitat a què aspirem els
homes. Hem de treballar per a viure, essent així que l'aspira¬
ció íntima de l'home és viure sense treballar, lo qual queda
comprovat per les utopies de les sectes, qui pensen que un

346

J. TORRAS I BAGES

día a venir tot el treball serà fet per Ics màquines, i que els
homes aleshores no tindran res mes a fer que disfrutar de la
vida. Aquesta utopia, de la qual tal vegada es riuran els ano¬
menats modernistes, és, no obstant, una conseqüència de la
doctrina del desplegament de la vida humana, i de la mena
de divinitat i força creadora que ells li atribueixen, suposant
que la vida es basta a si mateixa fins per a arribar a Déu
els qui en Ell creuen, i que no tenen necessitat d'Ell els qui
rebutgen la creença en el Senyor omnipotent.

VII

La Llei de plenitud de Vida no està en l’home

És evident la limitació de la nostra vida: l'auxili que ella
necessita i son facilíssim desequilibrí ens fa pensar en la llei
de la vida. Pels modernistes, condemnats per Pius X, la vida
és llei, i llei absoluta, creadora de la veritat i de la justícia,
de manera que tot lo que d'ella dimana, tot lo que resulta de
son desplegament és legítim i sant. Nosaltres aquesta sante¬
dat de vida sols la reconeixem en Déu, qui és la Vida essen¬
cial, el Ser per essència. La nostra vida els cristians la tenim
en gran estima, per ella ens identifiquem amb Déu; per això
no podem disposar d’ella, ni podem desprendre'ns de la vida,
de manera que el suïcidi és el major dels delictes, perquè
tenim la vida per preciosa, puix derivada de Déu, en Ell ha
de trobar son complement i plenitud. <-Què és la nostra vida
isolada? Per això l’home cerca la font de vida amb més deliri,
diu el profeta hebraic, que un cérvol ferit les aigües vives.
El camí de la font de vida és la llei de la nostra vida. Qui s'ix
de la llei s'aparta de la vida.

Hi ha camins, diu la Sagrada Bíblia, 1 que a l’home li sem¬
blen rectes, però que al capdavall duen a la mort; i Jesús

1. Proverbis, XIV, 12.

LA VIDA

347

deia: 5 «El camí que porta a la vida és estret, i molt ample
i espaiós el que condueix a la perdició.» Tota la revelació cris¬
tiana fa una distinció entre la nostra vida i la vida divina, i
podem dir que la nostra religió és una doctrina que té per
objecte ensenyar-nos la llei de la vida, o sia el camí pel qual
havem de trobar en Déu la plenitud de la vida. La falsa pietat
condemnada per Pius X vol que l’home tingui en si mateix
la font de la vida, que ell sia llei de si mateix, que posseeixi
l'exemplar de la vida dins de la pròpia consciència. I aquesta
identificació absoluta entre l’home i la llei, el mateix sentit
comú demostra que és absurda. No hi ha ningú qui no con¬
fessí l'existència de desequilibris en la vida humana; l’equi¬
libri resulta sempre difícil, i fins els homes més ben tempe¬
rats i més habituats a la virtut estan subjectes algun cop al
desequilibri.

El gran Napoleó, una de les raons que al·legava com a mo¬
tius de sa creença en la divinitat de Jesucrist era el perfecte
equilibri que guardà en totes les circumstàncies de la seva
vida nostre diví Redemptor. I en efecte, l'equilibri inalterable,
absolut i perfet sols existeix en Déu. L'equilibri significa iden¬
tificació amb la llei, que el ser està en una avinença absoluta
amb la llei; si discrepa, si es diferencia o s’aparta de la llei,
ja ve el desequilibri. És la perfecta correspondència amb la
llei, una mena d’unificació amb ella, així com el desequilibri
és la separació de la llei, que duu per conseqüència sempre
l'alteració de la cosa. Segons la doctrina de la identificació
absoluta entre la vida i la llei, condemnada per l’Encíclica,
amb l’elevació de la vida a la categoria de llei, que fan els
modernistes, els desequilibris són impossibles, perquè vida i
llei fan una sola peça, i, de consegüent, són inseparables;
aleshores la vida tindria per si mateixa una mena de santedat,
seria santa per naturalesa, puix la santedat consisteix en la
identificació amb la llei. Déu és sant per essència, perquè

1. Mateu, VII, 13 i 16.

348

J. TORRAS I BAGES

Déu és la Llei viva essencial. Per això dèiem que el sentit
comú i l'experiència al posar en evidència els desequilibris
humans, que no hi ha catòlic, heretge o ateu qui no confessi
que existeixen, destrueix la doctrina modernista que vol iden¬
tificar la vida humana amb la llei i constituir en la nostra
consciència la font de la vida.

La idea dels modernistes, dels subjetivistes qui fan deri¬
var del desplegament de l’esperit de l'home tota la religió, és
contrària a la llei de la nostra naturalesa i fins a la llei gene¬
ral dels sers criats. El nostre esperit és de tota evidència, que
s’enriqueix amb les adquisicions que fa de l’exterior, i el nos¬
tre cos viu i es manté de la substància material que li pro¬
porciona el món. La doctrina aristotèlica adoptada per Sant
Tomàs de que la nostra ànima és com tabula rasa en disposi¬
ció d'escriure-s'hi, si Tadmetem en l'ordre natural, en el des-
piegament natural de la nostra vida, i en la pràctica és in¬
dubtable que tothom admet aquella doctrina i en ella sempre
s’ha fundat el llinatge humà en sos sistemes d’educació i d’ins¬
trucció; si Tadmetem, doncs, aquella doctrina en lo que toca
a la vida en l'ordre natural, molt més l'havem d'admetre en
l’ordre sobrenatural, en tot lo que es refereix a la religió,
que és lo més elevat i sublim a què pot arribar l'home i re¬
presenta els cims més alts de la vida als quals costa de pujar.
Si aquesta doctrina dels modernistes no fos presentada en la
forma pompàtica en què ells la presenten, i si no fos, com
és, un afalac a la vanitat humana, que és la major de totes
les nostres misèries, seria tinguda per una gran vulgaritat, i
tothom veuria que aquesta doctrina, de que la religió sia un
desplegament de la nostra consciència, no és altra cosa que
la llavor del paganisme i del politeísme, l’aurora matinal del
regnat dels ídols, el crepuscle dels déus.

És indubtable que la idolatria que embrutí al nostre lli¬
natge per espai de molts segles, fou una fermentació espontà¬
nia de la nostra naturalesa corrompuda; ve a ésser la idola¬
tria aquell desplegament de la consciència que constitueix,
segons els modernistes, la religió, i que ha dat per resultat

349

LA VIDA

natural, diuen, la Iglésia catòlica. No, la Iglésia no és una
creació humana, el Cristianisme no és un desplegament na¬
tural de les facultats humanes, una producció de la nostra
consciència; l’experiència històrica ensenya i l'estudi del ser
humà corrobora, i la Sagrada Escriptura 1 meravellosament
explica, com de l’home en son estat actual, deixat a si mateix,
en procedeix més aviat el culte de l’ídol que no pas el culte de
Déu. La nostra naturalesa, per a mantenir-se en la pròpia
dignitat, per a sostenir-se en la noblesa de la veritat en lo
que es refereix a Déu, necessita de Déu; si no, cau en l’abis¬
me de les majors aberracions. Tots els pobles foren politeis-
tes, fora del poble de Déu. I la necessitat de l’assistència
externa per a mantenir-se en la dignitat del ser, en la dignitat
de la vida, és una llei, repetim, de tots els sers criats. L’un
viu de l’altre, fins arribar a Déu, que és la font de la vida.
L’existència és com una cadena: la planta viu de la terra,
l'animal de la planta, l’home en quant al cos viu de la planta
i de l’animal, i en quant a l’ànima, a ses facultats superiors,
viu de Déu, Veritat Summa; sense aquest aliment les seves
facultats van abaixant-se fins a arribar al nivell dels animals,
amb poca cosa més que les bèsties, un animal vanitós, qui,
capaç d’adorar al Déu viu, ell es fa ídols a mida de son gust.
La vida fora de Déu, és una comunicació; si la tenim és per¬
què ens la donen, i, de consegüent, qui desitja viure ha de
procurar no separar-se mai de la font d’on procedeix la vida.
L'aigua d'aquesta font és l'única que apaga la set; per això
Jesús pogué dir: «Qui begui de l'aigua que Jo li donaré, mai
més tindrà set.» I en efecte, Ell és l’únic del llinatge humà
qui té la potestat d'apagar la set, de donar pau i satisfacció
a l’esperit dels homes. Fora d’Ell no hi ha ningú més que
tingui tal potestat; i el fracàs dels pobres modernistes prete¬
nent anul·lar al Verb encarnat per a satisfer a l’home modern,
ja des d'ara es manifesta obertament. L’home modern és com

1. Saviesa, XIV.

350

TORRAS I BAGES

l'home antic i com l'home futur, és l'home; i qui satisfà
a l’home el satisfà en totes les èpoques, perquè ses exigències
essencials són sempre les mateixes, i Jesús és d’ahir i d’avui i
de tots els segles . 1 Mai li passa l'actualitat. Tots els homes de
bona voluntat hi lliguen, qualsevol que sia el seu país i la
seva època, perquè és la Substància de la vida humana, l’úni¬
ca qui la satisfà.

VIII

La verdadera Llei de la Vida

Els cristians afirmem una llei de vida que ve de fora, per¬
què tota llei és una imposició; si no, no fóra llei. Això sig¬
nifica la frase popular: Fer la llei, que és d'ús tan comú. La
llei necessàriament importa que tingui una superioritat sobre
lo legislat, per això obliga, i ningú juntament pot ésser supe¬
rior i súbdit; si és superior no és súbdit, són dos termes d'o¬
posició. Sols el Cristianisme identifica en certa manera aquests
dos termes en l'ordre de la vida i converteix la llei en gràcia.
És un miracle que Jesús dolcíssim fa als seus privilegiats, als
seus amics més íntims, ja en aquest món, i que en l'altre serà
la forma general de la vida per tots els qui se salvaran.

La santedat de la vida que prediquen aquests modernistes,
i que la fa, segons ells, adorable, i per això li rendeixen culte,
és un mite. La nostra vida cerca la santedat, però ella per si
no és tanta, té aptitud per a santificar-se mitjançant l'auxili
diví i l'adoració divina i l’esforç de la pròpia voluntat; i així
es veu clarament que aquest modernisme condemnat pel Papa
segueix un camí diametralment oposat al camí, a la norma
pràctica que ensenya el Cristianisme, perquè el modernisme
ens proposa l'adoració de la pròpia vida, que, segons ell, és
exemplar i santa, llei de si mateixa.

1. Hebreus, XIII, 8.

LA VIDA

351

És cert que la nostra divina filosofia arriba a identificar
el cristià amb la llei, mitjançant la gràcia que ens meresqué el
Redemptor Jesús, que per això els doctors eclesiàstics ense¬
nyen que pel just no hi ha llei, no la necessita, l’amor l'ha
deslliurat de la llei; son gust, son impuls natural, els hàbits
adquirits, son criteri constant impertorbable, tot el seu ser
es guia per l'amor, l'amor arriba a ésser pel just com un
instint que el porta, i corre a son fi i perfecció sense necessi¬
tat de rails, ni de via, i la dolcíssima i vehement força de
l'amor el durà a terme; però sempre el cristià, fins el qui
arriba a un grau major d’elevació, la santedat, la vida, l'ha
de cercar, l'ha de rebre de la Font de vida, que és el Verb
encarnat.

Aquests modernistes es troben en un cas semblant al de
Nicodemus de l’Evangeli , 1 quan Jesús li explicava la doctrina
de la regeneració, qui sentia com la força impulsora d’un vent,
un esperit, però que ignorava d'on eixia i a on anava; així
passa amb els nostres modernistes en la doctrina de la vida.
Senten l'impuls a la vida infinita, a la divinitat de la vida, a
un desplegament de gèrmens i fecunditats que existeixen en
la nostra consciència, però els falta la humilitat de Nicode¬
mus. Si la tenien, el mateix Mestre celestial que il·luminà al
virtuós israelita, a ells els portaria a la llum de la gràcia, mit¬
jançant la qual trobarien la vida perfectíssima, santa, amo¬
rosa, fecunda, que deriva del Verb etern.

Perquè nosaltres els cristians la cerquem tant com els mo¬
dernistes, la cerquem encara més. Tota la raó d’ésser del Cris¬
tianisme és cercar la vida. Sacrifiquem els nostres gustos, cor¬
regim els nostres apetits, rectifiquem les nostres passions,
treballem tota la vida per a guanyar l’eternitat, i l’eternitat 2
no és altra cosa que la plenitud de la vida, la possessió de la
totalitat de la vida sense cap límit.

1. Joan, III.

2. «Interminabilis vitae tota simul et perfecta possessio.» (P. l. a ,
q. 10, a. 1 et seq.)

352

J. TORRAS I BAGES

Per a cercar la vida, els modernistes, malgrat que diuen
que tenen la font d'ella dins de si mateixos, es fatiguen, cor¬
ren, però corren extra viam, van fora de camí: d'aquí és que
no arriben a terme, i la seva vida, en lloc d'obtenir la pleni¬
tud, queda raquítica.

^Hi ha ningú que es cregui que el modernisme pot arribar
a informar una civilització? ^Que arribarà a ésser la forma
de la vida en les multituds humanes, donant unitat d'esperit
al nostre llinatge? I sense la unitat d'esperit <-és possible la
unitat de vida?

IX

Unitat de la Vida universal

L'heretgia serveix per a fer resplendir més la veritat de la
revelació cristiana. És clar que l’heretge és també un instru¬
ment de Déu, un medi involuntari que inconscientment con¬
tribueix a l'acció divina en la humanitat; l’heretgia, fent mal,
fa bé a la vida cristiana; és com els revulsius que mortifiquen,
adoloren el cos, i, no obstant, contribueixen a la seva salut.
És com l'ombra, que fa més resplendent la llum; sense l'om¬
bra la llum no fóra tan hermosa, com la fe no resultaria tan
adorable sense l’heretgia. Els heretges són com aquells cecs
qui van pels carrers i no veuen bé les coses, no poden dis-
tingir-les, els seus ulls no hi basten, i els homes se'ls figuren
que són bultos que caminen. L'heretge, perduda la vista so¬
brenatural de la fe, els grans misteris que aquesta ensenya,
no els pot discernir, però veu bultos.

Els modernistes són cecs qui veuen bultos; i quan parlen
de la vida, i la volen explicar amb una certa grandiositat de
concepte, i suposen una mena de vida universal de la que tot
participa, i li volen tributar adoració, els modernistes alesho¬
res veuen malament, viciosament allò que la profecia hebrai¬
ca pronosticà, i els segles cristians han anat realitzant. Aquella

353

:la vida

barreja de tots els pobles, la formació d’un poble universal
amb una comunitat de vida, que era la idea predominant dels
profetes inspirats de Déu, és l’immens cos de la humanitat
■que té per cap a Jesucrist, i rep la vida íntima del mateix
Jesucrist. Els cristians tots tenim un mateix esperit, i, de con¬
següent, un idèntic principi de vida. La varietat de pobles, la
varietat d’èpoques, la diferència de classes, el contrast dels
temperaments, la riquesa i la pobresa, la il·lustració i la igno-
irància de les lletres, la sabiduria i la fatuïtat, la salut í la
malaltia, la immensa barreja d’ingredients que formen la so¬
cietat humana, tot lo humà queda com assimilat 1 en una per¬
sonalitat sublim, en el Verb de Déu encarnat a qui adorem
com a font i principi d’una vida superior. Per això veiem que
els sants besaven devotament les llagues dels pobres malalts
dels hospitals, els abraçaven; i al besar aquelles llagues i a
1 abraçar aquells malalts repugnants segons la carn, sentien
>la verdadera delícia de l’amor a Jesucrist.

I aquest fet, sense arribar als graus majors de l'heroisme,
ds continu en la Iglésia de Déu, en la qual sempre hi ha hagut,
sempre hi ha i sempre hi haurà homes i dones qui desfoguen
l’intens amor a Jesucrist passant tota la vida per les quadres
dels hospitals, ficats en cases de beneficència, entremig de
gent esguerrada, del rebuig del vici i del crim, en hospicis
'cuidant vells o criatures desemparats, i allà troben la pau
i la felicitat de la vida, la pau i la felicitat de Jesucrist.

Aquell monisme, aquella supressió de la contrarietat que
volen molts modernistes, aquella identificació universal, no
és altra cosa que una ombra deforme de la vida universal de
la humanitat per la qual treballa de Iglésia de Déu, realitzant
les visions dels antics profetes i els preceptes i doctrines de
nostre dolcíssim Redemptor. Però molts homes d’avui són
<com els qui vivien en el temps de Jesús, quan Ell vingué al
món a complir la seva missió sublim. Volen un regne tempo-

1. Div. Thom., Sum theoL, 3.» p., q. 8 et etiam q. 4.

.23

354

J. TORRAS I BAGES

ral, no saben comprendre la vida de l’esperit, són cecs per a
veure les seves meravelles, són grollers per a disfrutar de les
seves delícies, no saben adorar a Déu en justícia i veritat, i
sentint les exigències de l’adoració, ells mateixos volen fer-se
els ídols a qui tributar-la per a satisfer-se. No poden passar
d'una vida rudimentària, tornen als rudiments de la vida pri¬
mitiva, i volent dignificar la vida, la disminueixen, la tornen
raquítica, perverteixen l'adoració, i la converteixen en egois¬
me, en l'adoració de si mateixos, que això és en sa última
resolució el modernisme condemnat pel papa Pius X. De ma¬
nera que aquell concepte altisonant de vida, de vida universal,
il·limitada, infinita, es redueix, en virtut de l’anàlisi, a un mi¬
grat egoisme expressat en formes pompàtiques i retòriques,
desapareix la unitat de vida que ensenya el Cristianisme; i
a l’amor universal humà sense distinció, que predicà Jesu-
crist Senyor nostre, queda substituït l’egoisme; i aquell al¬
truisme que tant ponderen no pot ser altra cosa que l'exclusi¬
visme, és a dir, l’amor de conveniència, perquè la font, la
vida i la regla del seu amor és el jo, són ells mateixos, així
com per nosaltres els cristians és Déu, qui abarca a tothom.
Per això certs filosops modernistes volen treure del llinatge
humà a tots aquells qui fan nosa als egoistes: esguerrats, flacs,
fatus, pobres, vells; avorreixen a tots els desgraciats i volen
escombrar-los, i diuen que així sublimen el nostre llinatge,
i ataquen al Cristianisme, qui predica l’amor als desgraciats, i
els considera germans caríssims, i la seva assistència la té
com un medi d'elevació, de santificació i de vida eterna.

Si prevalien les doctrines dels modernistes en el nostre
llinatge, lo qual fins humanament es veu de seguida impos¬
sible, si prevalien, en lloc d'arribar a la unitat de vida de la
humanitat, aquesta tornaria altra volta al paganisme, a la
idolatria, perquè si cada home és un déu, si els déus els han
de fer els homes, cada poble tindria els seus déus propis,
rivals, enemics els uns dels altres, es tornaria a la situació
aquella en què els pobles es tractaven d'enemics i a la vida
harmònica i universal de la humanitat, envers la qual el món

LA VIDA

355

a poc a poc camina, empès pels principis del Cristianisme,
quedaria substituïda la vida raquítica, isolada i infecunda
dels pobles primitius, i la universal societat humana es par¬
tiria i faria trossos, reproduint-se la multiplicitat primitiva
de les tribus. Sols el Déu viu, el Déu dels cristians, predicat
per son Verb, és el Déu de tots els homes i el principi de la
vida universal i eterna; els déus de factura humana, el déu
individual i personal, que cada home es fabrica, segons la
doctrina modernista, no és principi de vida, ni produeix l’as
fecte aglutinant de l’amor que junta entre si a tots els homes,
que fa de la humanitat una sola cosa i la lliga amb Déu, font
inestroncable de vida, vida infinita i eterna, goig i delícia
universal, ser del qual tots els altres sers deriven i partici¬
pen, perquè és la vida essencial i llum dels homes i única
adorable.

Segons la nostra divina religió, tothom està cridat a par¬
ticipar de la vida; ella no fa excepcions ni de pobles ni d’indi¬
vidus; la Font de vida s'estén en totes direccions, i tot proce¬
deix d'ella, tot té vida per ella, i sols els qui se n'aparten no
en participen i moren. És evident l'antítesi entre certs mo¬
dernistes i el Cristianisme. Per aquells la vida és engendrada
per l’egoisme, per l'amor a si mateix; pel Cristianisme, l'amor
exterioritzat dirigint-se a Déu i als homes és condició neces¬
sària de vida, i diu solemnement: «Qui no estima és mort.» 1

X

La Vida no és un problema, sinó una realitat

Però aquestes qüestions, caríssims, tenen molta importàn¬
cia pràctica i pràcticament convé considerar-les. La qüestió
de la vida no és un tema acadèmic per a lluir la filosofia i

1. Joan, III, 14.

J. TORRAS I BAGES

356

l'eloqüència, per a ésser coronat vencedor en una lluita d’in-
genis, per a obtenir l’aplaudiment del món mitjançant Fafalac
literari de novetats i últimes modes que sempre constitueixen
una llaminadura per a la frivolitat humana; per 1 home re¬
flexiu, la qüestió de la vida és el pròleg necessari de la qües¬
tió de l’eternitat, i és, de consegüent, la més transcendental
de totes les qüestions humanes.

Sembla impossible que després de vint centúries de Cris¬
tianisme, que ha donat una explicació claríssima de la vida,
després que han viscut aquesta vida tantes generacions distin¬
tes i fins tantes civilitzacions i èpoques diferents; com si ara
els homes es despertessin d’un llarg somni d’ignorància, es
vingui a posar la vida en estat de problema, quan la solució
existeix plena i perfecta en la consciència de tots els cristians,
qui es governen en la pràctica segons ensenya el sentit comú
a tots els qui creuen en una altra vida després de la present.

Més que no pas discutir sobre la vida, convé ordenar-la
degudament perquè arribi a la seva plenitud. Lo que convé
és que no perdem aquesta vida, que és tota la nostra substàn¬
cia. Tots sabem la llei de la vida, i qui la trenca té pena de
mort, lo mateix en l'ordre físic que en l'ordre espiritual. La
nostra llei no és una abstracció, no és una fórmula morta, no
és una norma escrita en un codi, és una realitat vivent. És
una vida que ens il·lumina i vivifica, i nosaltres havem de
viure d’ella. Qui se separa d'aquesta vida té segura la mort.
Existeix l’arbre de la vida, del qual tota la humanitat és el
brancam, i certament en això altra vegada el modernisme ha
sentit la veritat, mes no ha sabut assolir-la. Existeix, certa¬
ment, una unitat de vida, no per una suposició ideològica, com
fan els modernistes, sinó en la realitat del fet, com creiem
els cristians, ensenya l'Evangeli i demostra l’experiència de la
història. «Jo só la soca i vosaltres les branques», diu Jesús
Senyor nostre. 1 Existeix una vida en l'immens cos de la hu-

1. Joan, XV, 7.

357

LA VIDA

manitat cristiana que deriva del cap, que és Jesucrist, i s'es¬
tén per tots els membres. De l'existència d’una vida cristiana
ningú en pot dubtar, puix el sentit comú dels homes ha reco¬
negut l'existència de la cristiandat, és a dir, un cos social
immens amb unitat de vida espiritual.

Això i no altra cosa significa el mot cristiandat, tal com
l'han entès els segles, i fins avui dia mateix existeix la cris¬
tiandat, això és, una societat que té unitat de vida espiritual,
si bé contrariada pel cisma i l’heretgia; però la humanitat
civilitzada encara és la que obra a l’impuls dels principis
fonamentals del Cristianisme. Jesús, en la societat terrenal,
és el cap de la civilització, malgrat les infidelitats, la incons-
tància i la frivolitat humanes; i en l’ordre de la salvació eter¬
na, una immensa multitud d’homes de tota condició i jerar¬
quia el reconeix per únic Mediador i s’uneix amb Ell amb
gran intimitat espiritual per a unificar amb Ell la vida, puix de
Jesús espera la plenitud i perfecció de la vida en l'eternitat.
I tot això és una gran realitat, un fet actual.

Aquesta és la verdadera vida, sense límits, perfecta, sere¬
na, inalterable i plena; aquesta és la vida que il·lumina als
cristians, que els cristians adoren, i de la qual ja participen
en aquest món. «De la seva plenitud tots en participem»,
diu l'Evangeli. 1 Aquesta vida en nosaltres triomfa de tot, de
la mort, dels turments, dels plaers, dels sofriments de les hu¬
miliacions, de les glòries, de les ciències, de les arts, i de tot
s'aprofita recollint tots els elements de vida i oferint-los a
l’Autor, a la Font de la vida. Regem cui omnia vivunt, venite
adoremus. A l'hora de la mort entona aquest himne de la
vida, saluda l'immens horitzó on tot viu, lo que ja és mort i
lo que encara ha de sorgir a la vida. En el Verb etern tot
és vida, i Ell és el Rei dels segles immortal i invisible. En
la litúrgia de difunts contínuament es parla de la vida, i en
l'antic ofici dels morts entre càntics de victòria s'hi repetia

1. Joan, I, 16.

358

J. TORRAS I BAGES

el triomfal Alleluia, a la inauguració de la plenitud de la vida,
al celebrar els funerals d'un cristià.

Tots els grans homes que ha tingut el nostre llinatge, tots
han mort; sols Jesús continua vivint. Els jueus ja s'escanda¬
litzaven 1 de que Ell prediqués que els qui observessin la seva
doctrina no moririen mai, i li deien: «Abraham morí i també
moriren els profetes, tque tu ets més que no pas ells?» Molts
d’aquests modernistes també s'escandalitzen de que Jesús sia
immortal, i diuen que és mort; però la humanitat electa, els
fills de la gràcia, el confessem vivent i Font de vida, i si és la
Font de vida de la Cristiandat, Ell, qui dóna la vida, no viurà?

Hi ha un tros admirable de Napoleó en l'hora de la re¬
flexió, quan era sol i prop de la mort, en el qual amb molt
relleu ressalta la diferència entre Jesús i els altres grans ho¬
mes qui han sortit del nostre llinatge. «Jo amava, diu el gran
Conqueridor, llegint i rellegint les proeses d’Alexandre i de
Cèsar, rivalitzar amb ells en la glòria i viure per sempre en
la memòria dels homes. Però i quins records han deixat Ale¬
xandre i Cèsar? Qui s'interessa per ells?... Ells no triomfen
més que a l’escola, a la gramàtica, als llibres d’anar a estudi,
proporcionant matèria per a temes i traduccions. Veus aquí
on han anat a parar l’heroic Alexandre i l’emperador Cèsar,
ut pueris placeat et declamatio fiat... En aquest món no hi ha
més que un Nom sempre vivent: el Nom d'Aquell qui portà
una vida obscura i morí com un criminal... Ell ha pres pos¬
sessió del món i son Imperi continua... Milions d’ànimes con¬
versen amb Ell... Veus aquí, doncs, Un, Un sol qui no és
pas un nom, una pura ficció, sinó que és una pura realitat.
Ell morí, i Ell, no obstant, viu...» 2

Viu, perquè és la Vida i Font de vida que mai s'estronca¬
rà. Totes les Sagrades Escriptures, tota la litúrgia de la Iglé-
sia, tots els Pares i Doctors, tots els Sants, tots els cristians
tenim els nostres ulls posats en aquell Nom, qui no és una fic-

1. Joan, VIII, 52.

2. Grammar of Assènt, trad. Mad. Gaston, París, p. 390.

LA VIDA

359

ció, sinó una realitat, tota una fórmula de vida; en Ell es¬
perem; amb aquest Nom mentre vivim segellem el nostre cor,
i en senyal d’identificació de vida adoptem el seu Nom. Te¬
nim un mateix nom (cristians), perquè vivim de la seva ma¬
teixa vida.

XI

El dolor i el plaer dins de la Llei de la Vida

És cert que per a arribar a la possessió total de la vida, a
la plenitud de la vida, s'ha de passar un període difícil, que el
temps de gestió té angúnies i perills, que Sant Pau ens diu
que en la nostra carn havem de completar la Passió de Jesús
per arribar a la vida triomfal, 1 però el mateix Apòstol també
ens diu que al compàs dels sofriments, sobreposant-se als
sofriments, els consols divins alegren la nostra ànima. 2 No
hi ha consol de vida comparable al consol de la vida cristia¬
na, és l'alegria, és la felicitat de l'equilibri, és la delícia de
la justícia, és la satisfacció de la victòria, és la pau.

La nostra vida terrenal presenta una antítesi sublim que
destrueix la concepció que d’ella tenen molts moderns, encara
que la concepció és molt vella i vulgar, presentant-la com
l’estat definitiu, complet i, de consegüent, feliç a què podem
aspirar. Aquella felicitat beatifica del món predicada per al¬
guns moderns, l’horror al sofriment, l'odi a la mortificació
cristiana, la influència que ells suposen depriment de la peni¬
tència, és un concepte que contraria a la creença, no solament
cristiana, sinó també a la creença purament humana que pre¬
domina en la filosofia, en la literatura, en l’art i en el mateix
sentit comú de la humanitat. La humanitat té horror al so¬
friment, cerca sempre el plaer, té una propensió invencible al

1. Colossesos, I, 24.

2. II Corintis, I, 5.

360

J. TORRAS I BAGES:

benestar; i, no obstant, els herois, els grans homes, els ho¬
mes de vida sublim, els qui considerem caps de brot del nos¬
tre llinatge en tots els aspectes de la vida, tots ells han pas¬
sat pel foc purificant dels sofriments, pel gresol purificant
del dolor. En les literatures clàssiques, com en les cristianes,,
el sofriment és un medi de sublimació tant com en l’ascètica,
cristiana; el dolor glorifica als herois de la poesia tràgica i
èpica, tant com als sants de la història eclesiàstica, perquè és.
un fet evident a l’experiència humana. Ja Horaci escriví l’ad¬
mirable oda que tots coneixem en què canta l'home vencedor
del sofriment, sublimat pel dolor. Desgraciat d’aquell qui no
sap lo que és patir, que es queda ignorant de l’aspecte de
major fecunditat que té la vida humana. La fecunditat im¬
porta el sofriment; tota creació, tot nou ser per a adquirir
la vida ha de pagar el tribut del dolor; la vida s’inaugura amb
el dolor, així en l'ordre físic com en l'ordre espiritual. Per
això els cristians ens adherim tan de cor a la doctrina de que
la nostra vida espiritual comença al Calvari, i professem la
creença de que no hi ha arbre de més fecunditat que l’arbre
de la Creu, d’on ix una vida que ningú pot negar, puix que-
l’experiència històrica i present testifica que aquella vida l’han
viscuda moltes generacions, i la viu ara mateix una immensa
multitud del llinatge humà.

Schopenhauer, el filosop incrèdul, predilecte d'una part
de modernistes, té una doctrina en lo que ateny a la influèn¬
cia purificant del dolor i a l'elevació que aquest proporciona,
a l'home, que quasi es confon amb l’ascètica cristiana, i a
nosaltres les elucubracions teòriques del filosop germànic
ens fan recordar l'escola espiritual de Sant Joan Clímac i les
austeritats de la Tebaida. I s'avenen aquestes veus tan dis¬
cordants, com concorden amb moltes d’altres que ixen de l'an¬
tiga filosofia, perquè la penitència ja no solament és una re¬
velació cristiana, sinó una idea mare que es troba en l'expe¬
riència humana, i que el sentit moral i estètic dels pobles ha
tingut sempre per medi necessari de perfecció de la vida. To¬
tes les generacions han tributat respecte als grans dolors-

361

LA VIDA

humans i els han considerat com circuits d'una aurèola de
misteri, i quan han sigut suportats amb fortalesa se'ls ha ve¬
nerat com una dignitat sublim.

L’adoració del plaer, del goig, l'aclamació per reina de la
vida humana de la platxèria, que fan alguns modernistes, pre¬
tenent que el Cristianisme la va desterrar de la societat, puix
segons ells els grecs havien ja trobat el paradís a la terra;
l'ídol del plaer com la divinitat del món, tots els homes de
bona voluntat han de contribuir a enderrocar-lo, perquè ens
tornaria a l'estat salvatge i a la brutalitat de la vida.

La pau, la serenitat, el consol de la vida, en què consisteix
la felicitat cristiana, podem dir que l’han endevinat i expres¬
sat el filosop herètic ja citat i un altre heretge, poeta singula-
ríssim de la mateixa Germània. El filosop fa derivar la pau i
serenitat de la raó que resplendeix en l'obra pictòrica dels
artistes cristians quan representen els nostres sants, de la
victòria de si mateixos, de la purgació de la pròpia naturalesa,
que deixa sols subsistent l'element més sublim d’ella; i el
poeta en un tros admirable presenta a Santa Maria Egipcía-
ca, la desfrenada pecadora d'Alexandria, després penitent a
la Tebaida, mortes ja les passions pels llargs anys de vida
eremítica, portant una vida cèlica en aquelles soledats, una
vida quasi bé beatifica, la serenitat summa.

XII

Jesús és la font de la Vida; Maria, sa dolçura

La confessió de la nostra insuficiència és el primer pas
per a arribar a obtenir la victòria de la vida. No diem la
convicció de la nostra insuficiència, perquè aquesta convicció
tots la tenim; però havem de confessar-la, havem d'ésser hu¬
mils i reconèixer que no ens bastem. Dubtem molt de la sin¬
ceritat dels modernistes condemnats pel Papa quan diuen
que en sa pròpia consciència tenen la font de vida, que es

362

J. TORRAS I BAGES

basten a si mateixos, i rebutgen el Mediador, el Déu-Home,
Jesucrist. L’home isolat no pot obtenir la victòria, necessita
una aliança; per això diu la Sagrada Escriptura: 1 «jAi del qui
és sol!» I aquesta aliança. Déu, compadit de la misèria huma¬
na, l’ha oferta en el Vell i en el Nou Testament, en totes les
èpoques de la Humanitat; però, en l’adveniment al món del
Verb de vida, l’aliança resulta més íntima, de major eficàcia
i perfecció. El Mediador està identificat amb les dues parts,
amb Déu i amb l’home, i així també posa en comunicació i en
un cert sentit identifica la vida humana amb la vida divina,
eleva la nostra imperfectíssima vida i la condueix envers la
plenitud.

Però l’heretgia moderna rebutja al Mediador, diu que es
basta a si mateixa, que no necessita auxili d’altri, i abans que
demanar auxili, en la seva supèrbia, prefereix la misèria. És
indubtable que l’orgull és la passió més poderosa de la hu¬
manitat i la que la té més fortament encadenada. El Lliber¬
tador diví lo primer que fa quan vol salvar una ànima és
trencar la cadena de la supèrbia que la té amarrada. I la
sabiduria profètica ens ensenya, i l'experiència de la història
ens demostra, que la humanitat no reflexiona, no admet la
veritat fins que la vanitat l'ha portada a la ruïna i a la disso¬
lució. No invoca al Mediador fins que, convençuda i humilia¬
da per la pròpia misèria, vegetant en el seu no-res, caiguda en
l’abisme de la dissolució sense poder-se valer per si mateixa,
aleshores invova al Mediador. El llinatge humà es perd per
la supèrbia i se salva per la humilitat; avui mateix veiem ame¬
naçada la civilització; tothom confessa que la societat perilla,
tremolen les seves bases: l’autoritat, el matrimoni i la pro¬
pietat; la moralitat dels costums va baixant; i, no obstant,
l'heretgia moderníssima afirma que l’home es hasta a si ma¬
teix, que en el nostre interior hi ha la font de vida. No vol
recórrer al Mediador.

1. Eclesiasta, IV, 16.

363

LA VIDA

Acudim-hi nosaltres, oh cristians, per a purificar, forti¬
ficar i completar la nostra vida; recordem-nos d’aquelles pa¬
raules del diví Salvador: «Jo só la soca i vosaltres les bran¬
ques... Jo só la Vida.» Feliç d’aquell qui arriba a la divinitat
de la vida. Els naturalistes construeixen una escala de la vida;
els teòlegs en fan una altra, o més ben dit, la Sagrada Es¬
criptura ens la revela, una escala per a pujar, no per a baixar;
per a pujar fins a la Font de vida, que està en les regions eter¬
nes i viu en les sublimitats de les altures.

La sublimitat de la vida en el món cristià és d'una evi¬
dència innegable. La viu tota mena de gent i ningú ha de re¬
nunciar a son ésser propi. La vida és una i multiforme. Pro¬
cedeix d'una sola font i és pròpia de cadascú, uneix a tots, i
tots guarden la seva independència; un dia la mateixa força
d’aquesta vida ens portarà i ens juntarà amb el mateix Déu,
Vida infinita, i conservarem tots la nostra pròpia individuali¬
tat, i en Ell viurem.

i aquestes condicions de la Vida infinita envers la qual
ens condueix el Mediador es manifesten ja en la vida rudi¬
mentària que porta la Humanitat en aquest món. La llibertat
és una necessitat, ningú se salva per força; i per a arribar a
la plenitud de la vida és indispensable molta activitat i un
continuat exercici de la nostra voluntat lliure. El Psalmista
ens diu que el Mediador entre Déu i els homes, Jesucrist, re-
corregué amb entusiasme i pas de gegant el camí de la vida, 1
i nosaltres hem de seguir son camí i els seus passos. Sols se¬
guint-lo a Ell arribarem a la vida infinita.

No us portaran a la vida aquests modernistes, perquè
ells mateixos són més morts que vius, ni tenen l'aire de sal¬
vadors de pobles i d’ànimes, i ni ells mateixos se sabran sal¬
var; no estan en possessió de la vida; les seves opinions i
doctrines són badalls de gana, la fam els rendeix; però, lligats
per la supèrbia, no volen reclamar el Mediador, Jesús el

1. XVIII, 6.

364

J. TORRAS I BAGES

nostre dolcíssim Jesús, que diu: 1 «Jo só pa viu baixat del cel;
si teniu fam veniu a Mi, que jo us satisfaré.»

La satisfacció que dóna aquest Pa celestial als qui s’ali¬
menten d’Ell, als qui viuen d'Ell, no és una poesia o una
novel·la inventada per la pietat. Aquest Pa fa dos mil anys
que està en el món, i que satisfà, manté i consola la vida dels
seus creients; en tota la superfície de la terra, en totes les
races, en tots els pobles, en totes les classes socials, en tota
condició i temperament de persones, en gent de distinta edu¬
cació i caràcter, de diferent posició i costums, hí ha molts
milions de persones en el nostre segle xx que viuen alimentats
per aquest Pa.

El caràcter de Pa per a aliment i vida dels homes és un
dels que més distingeixen a Jesús fins pels nostres heretges
modemíssims, qui, coneixent que aquest Pa és imprescindi¬
ble en la taula de la humanitat, volen sofisticar-lo, com els
mercaders sense consciència, amb el pa material que alimenta
el nostre cos. Ells mateixos experimenten l’excel·lència d’a¬
quest Pa que té tots els gustos; 2 escriuen pàgines delicioses
sobre la sabor exquisida d'aquest Pa diví, pastat per l'Esperit
Sant en les puríssimes entranyes de la Verge Maria; no li
neguen el do de consolar i endolcir la vida; però li volen sos¬
treure a aquest Pa la seva riquíssima substància, la divinitat,
que és precisament la que alimenta i nodreix. Treta aquesta
substància, Jesús ja no és Pa de vida i immortalitat, és pa
d’home; no és el Pa diví que dóna vida eterna, és un pa com
la poesia i la filosofia, que no arriba a sadollar, no apaga la
fam, sinó que solament l'entreté, delecta sense nodrir, i ales¬
hores la mateixa delectació és transitòria, no dura, no és un
pa per tota la humanitat, sinó llaminadura de nois.

Jesús deia a la Samaritana: 3 «Els qui beuen de l'aigua d'a¬
quest pou que tu véns a cercar, tornaran a tenir set; els qui

1. Joan, XLI, 51.

2. Saviesa, VI, 20.

3. Joan, IV, 13.

365

LA VIDA

beuran de l'aigua que Jo dono, no tindran set per tota l'eter¬
nitat.»

La religió dels modernistes, l'adoració de la vida terrenal,
l'adoració de si mateix, és una llaminadura de nois, és una
aigua que sols entreté la set, però no la satisfà. La nostra vida
no hi troba el complement que desitja i necessita; el comple¬
ment i satisfacció de la nostra vida sols els trobarem en la
unió amb Déu, quan la nostra vida serà vida en Déu. El mis¬
teri de l’Eucaristia, el Pa eucarístic amb què nodrim la nos¬
tra vida mentre som al món, és un pa per a sostenir nostres
forces mentre anem de camí: delecta i fortifica, però no
canvia nostre estat present. El pa de la Paraula divina, la pa¬
raula baixada del cel, i el pa de l'Eucaristia ens donen una
participació de la Vida infinita; amb aquests dos auxilis anem
fent la nostra via amb pau i consol i amb la confiança de
que, si guardem fidelitat a la Llei de Vida, al dissoldre's el
nostre ser actual no serà per a reduir-se al no-res, sinó per a
entrar en la plenitud de la vida, en la Vida essencial, en el
manantial de la Vida, on viurem per tots els segles dels se¬
gles. Amén.

El Verb de Déu, principi de vida universal, és anomenat
Verb de Vida, perquè tot lo que viu, tant al cel com a la terra,
ha sortit d'Ell; i quan el Verb es féu carn, quan prengué la
naturalesa humana, i fou Déu i Home en la Sagrada Persona
de Jesús per a infondre una vida divina a la naturalesa huma¬
na, perquè el Verb regnés en la carn, es valgué de medis
materials per a transfondre'ns la vida divina: el pa de la pa¬
raula revelada i el Pa eucarístic. Aquest Pa és necessari per a
obtenir una vida immortal. La immortalitat no és altra cosa
que la plenitud de la vida, i aquesta plenitud en si mateixa
és Déu. Per això el cristià, qui és un compost de diví i d'humà,
anomena a la Dona meravellosa qui encarnà en ses entranyes
puríssimes al Verb de Vida: «Vida, dolçura i esperança
nostra.»

En el nostre llinatge la vida es difon per medi de la dona;
i elevat el llinatge a un ordre sobrenatural per l’Encarnació

366

J. TORRAS I BAGES

del Verb, la vida divina es comunica a la humanitat per medi
també d’una Dona. Per això tots els fills de la Iglésia catòlica
girem els ulls envers Ella i la reclamem com advocada per a
obtenir la immortalitat, la plenitud de la vida. I els fets jus¬
tifiquen que la Verge Maria comunica la vida de la immorta¬
litat als desterrats fills d'Eva; per Ella molts pecadors han
tornat a la gràcia. Els modernistes, condemnats per Pius X,
no poden comprendre aquestes coses, aquestes influències
vitals i immortalitzadores, perquè són gent preocupada i
somnien que són déus, els falta la humilitat. Cerquen la vida
en el desplegament de si mateixos; però tot lo que viu ha
d'ésser sembrat, tant en l'ordre vegetal, com animal, com
espiritual, i la immortalitat, la plenitud de la vida ha d’ésser
sembrada en l'home perquè la immortalitat sia real i verda-
dera. Els modernistes, qui cerquen la plenitud de la vida en
el desplegament de si mateixos, podrien ésser simbolitzats en
l'antic jeroglífic del círcol que fa la serp que es mossega la
cua. Per un desplegament de si mateix l'home no deixa d'és¬
ser home, i, de consegüent, per ell sol no pot arribar a la im¬
mortalitat, a la plenitud de la vida. Per a obtenir aquesta
necessitem un auxili exterior, una llavor d'immortalitat, i els
cristians la reclamem per intercessió de la Verge Maria, en
els ulls maternals i misericordiosos de la qual nosaltres tro¬
bem el consol i l'esperança, i una perfecta congruència entre
la naturalesa i la gràcia. Mare i principi de vida són dues idees
sinònimes. Ella perpetua en nosaltres la dolcíssima influència
maternal. Som vells i encara disfrutem del consol d'una Mare
que ens ajuda a viure per a arribar a la immortalitat, a la
plenitud de la vida. El seu ofici de Mare no l'acaba la Verge
Maria fins al dia en què ens introdueix a la glòria.

Un illustre convertit a la fe catòlica, el cardenal Newman,
de l’Oratori de Sant Felip Neri, parla sovint del somriure
d’aquesta virginal Mare del llinatge humà com a consol de
tots els creients. És el consol de la vida; i aquest consol, ca-
ríssims cristians, ens sosté fins en les circumstàncies més du¬
res, i a l'arribar, amb la intercessió de la Verge, a la plenitud

367

LA VIDA

de la vida, trobem també la plenitud del consol i de la felici¬
tat, que és la Glòria eterna, per la qual Déu ens crià i Jesu-
crist ens redimí amb el preu inestimable de la seva Sang
preciosíssima.

Que Déu ens concedeixi a tots perseverança en la vida cris¬
tiana per arribar a la plenitud de la vida eterna, com li dema¬
nem humilment per mediació de la Verge Maria, mentre a
tots vos enviem la Nostra Benedicció més afectuosa en nom
del Pare t, del Fill | i del Sant Esperit t- Amén.

Vic, 29 de gener, festa de Sant Francesc de Sales, de 1908.

DEL CAMÍ DE SALVACIÓ*

Sumari

I. Crida a reflexionar en el Camí de Salvació.

II. El primer pas és la Fe.

III. El segon pas és l'Esperança en Déu remunerador.

IV. Els escrits dolents són un gros entrebanc.

V. EI viàtic de la jornada és la Comunió.

VI. Els auxilis són l'Oració i la Penitència.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau
en Nostre Senyor Jesucrist.

Sine fide impossibile est placere Deo. Credere enim
oportet accedentem ad Deum quia est, et inquirenti-
bus se remunerator sit.

«Sense la fe és impossible agradar a Déu. Puix qui
s’acosta a Déu deu creure que Déu existeix i que és
remunerador dels qui el cerquen.»

(Hebreus, XI, 6.)

* Exhortació quaresmal de l'any 1908, invitació a la pràctica de les
virtuts teologals, de la Comunió freqüent i dels altres mitjans de sal¬
vació eterna.

DEL CAMÍ DE SALVACIÓ

369

I

Crida a reflexionar en el Camí de Salvació

Entremig de les il·lusions, de les preocupacions i de les
distraccions mundanes, convé que el cristià es reculli en si
mateix i reflexioni, si no vol caure en ima gran lleugeresa de
vida que el fa descuidar de lo principal, que és la seva eter¬
na salvació. És molt comú als homes el cercar entreteniments
i distraccions, i això, que fet amb mida no és reprensible, mol¬
tes vegades dóna per resultat que l'home s'oblidi de si mateix,
que no es cuidi de la seva ànima, la qual, un cop perduda, si
surt d'aquest món en desgràcia de Déu, ja queda perduda per
tota l'eternitat.

Per això vos cridem a tots, estimats diocesans, a la consi¬
deració i reflexió sobre la salvació eterna en aquest sant temps
de Quaresma que va a començar, i que la Iglésia cada any
ens proposa com una temporada de vida espiritual més in¬
tensa per a renovar el nostre esperit i purificar-lo amb l'exer¬
cici de l'oració i de la penitència.

El gran perill dels cristians és la dissipació de l'esperit, i
avui dia aquest perill és major perquè les circumstàncies ac¬
tuals duen un desvaneixement de l'home qui no pensa més
que en enriquir-se, en delectar-se, en fer paper en el món; i
tot just si es recorda de l'eternitat quan és vell i té ja un
peu a la tomba. Això no és vida cristiana.

Cristià vol dir un home qui segueix a Jesús, perquè creu
que Ell és l’únic Salvador i que per a arribar a la salvació
eterna hem de seguir el camí que Ell ens ensenya en son
sagrat Evangeli. Desgraciadament, avui hi ha molts cristians
qui ho són solament de nom, i el nom no fa la cosa, i per a
salvar-se s'ha d’ésser cristià de nom i de fets. Qui no pensa en
l’eternitat, qui no es prepara per a l’eternitat, qui no dirigeix
i encamina tota la seva vida envers l'eternitat, no segueix el
camí de salvació, i, de consegüent, a no ser un miracle de la

24

"• V

370 J. torras i bages

gràcia, es perdrà irremissiblement, perquè ha perdut el camí
que condueix al port segur de la glòria.

La nostra salvació i la vostra, estimats diocesans, està ínti¬
mament lligada, i per això, per deure de nostre ministeri i
per exigència de caritat divina, volem recordar-vos aquest
c am í de salvació, fàcil sempre, i que, no obstant, hi ha un
gran nombre de cristians que no segueixen, enganyats per les
il·lusions i per les fetilleries del món que enlluernen i extra¬
vien, que prometen plaers i goigs que al moment es desvanei-
xen, deixant un rastre de corrupció, de misèria, d'amargura i
de pecats.

Per això, aprofitant el sant temps de Quaresma, us direm
aquelles sagrades paraules: 1 «No vulgueu tenir el cor dur, ni
ésser sords a les veus de la gràcia, sinó que, postrant-vos a la
presència del Qui ha fet el cel i la terra, ploreu els vostres
pecats, que Ell vos consolarà, i perdonarà, i usarà amb vos¬
altres de misericòrdia.»

II

El primer pas és la Fe

La vida mundana, que porta en si l'oblit de les pràctiques
de pietat, produeix una debilitació de la fe, i encara que l'ho¬
me digui aleshores que és cristià, que vol pertànyer a la Iglé-
sia catòlica, que comprengui que fora de la religió de Jesu-
crist no hi ha res més al món que li parli el llenguatge de la
Veritat en tot quant es refereix a Déu i a la vida eterna; no
obstant, aquesta persona, oblidada de les pràctiques de pie¬
tat, tindrà un esperit tan fluix que la seva fe quedarà reduï¬
da a un estèril respecte a les coses de la religió; però que
deixarà d’ésser aquella virtut sobrenatural que dóna movi-

1. Psalm XCIV, 8.

DEL CAMÍ DE SALVACIÓ

371

ment a tota la vida humana, regeix tots els seus actes, i diri¬
geix tota la seva activitat al fi pel que havem sigut criats,
que és Déu etern, principi i fi de totes les coses. Criador,
Redemptor i Jutge dels homes, que els premiarà o castigarà
segons hagin sigut les seves obres.

La vida cristiana ha d'ésser una vida divina; és a dir,
l’home cristià és l'home qui viu en Déu, qui té a Déu en la
seva intel·ligència regint son pensament, qui té a Déu en el
seu cor dirigint els seus sentiments, i qui té a Déu en la seva
voluntat governant-la per aquella Llei santa, recta i pura que
fa la vida de l'home agradable al Senyor i útil i profitosa per
a nostre pròxim.

L'apòstol Sant Pau amb poques paraules ens explica la
substància d'aquest camí de salvació, l'únic medi per a asse¬
gurar-nos la possessió de la felicitat eterna, i per això les
escrivim al front d’aquesta Carta.

Lo primer és creure: qui no creu és impossible que agra¬
di a Déu. 1 Per això la fe és base i fonament de tota la religió,
i qui renuncia a la fe renuncia a l’eterna salvació de la seva
ànima. La fe és el primer llaç que ens uneix amb Déu, i qui
es desfà de la fe es deslliga al mateix temps de la seva unió
amb Déu. Perquè la fe és l’ensenyança de Déu, és la ciència de
Déu, és Déu qui fa de mestre i l'home qui fa de deixeble; i
és clar, que qui no és deixeble de Déu, qui no el vol escoltar,
qui rebutja les seves ensenyances i no vol saber els adorables
misteris de l’eternitat, no va pel camí de la salvació i no guar¬
da fidelitat a Déu, autor de l'home, mestre de l'home i salva¬
dor de l'home.

Qui es creu que pot salvar-se a si mateix, ja es creu que
no necessita de Déu, i és clar que si es pensa que no necessita
de Déu, sinó que es basta a si mateix, no cercarà a Déu, puix,
segons ell, per res el necessita, i, de consegüent, fóra un tre¬
ball inútil el treball de cercar a Déu Senyor nostre.

1. Hebreus, XI, 6.

J. TORRAS I BAGES

372

T qui està cn aquesta situació d’esperit ja no pot agra¬
dar a Déu. Perquè encara que digui que ell ja creu, com
creuen els filosops, que existeix un Déu; però sí es pensa que
no el necessita, que a si mateix l'home es basta, que no l’ha
de cercar, que no l’ha d’adorar, que no li ha de dirigir les
seves pregàries i demanar la seva assistència, que no ha de
postrar-se en la seva presència implorant el seu favor i els
seus auxilis; si no espera que després d'aquesta vida transi¬
tòria l’ha de rebre en la seva companyia per a participar de
la seva felicitat eterna, aleshores això no és fe, aleshores l'ho¬
me ja no està unit amb Déu, mitjançant un llaç suavíssim de
coneixement, de confiança i d'amor, aleshores ja no és cristià
més que de nom, perquè no és deixeble de Jesucrist, qui vin¬
gué al món per a ensenyar-nos el camí que porta a Déu i
condueix a la nostra salvació eterna.

Avui dia abunden molt aquests homes qui diuen que ells
no neguen a Déu, però de fet no l'adoren. Aquests tals es pot
dir que són de pitjor condició que aquells qui diuen que no
creuen en Déu, perquè qui diu que no creu en Déu és clar
que no el pot adorar; però qui diu que ell creu en l'existència
de Déu, i no venera, respecta i adora a Déu, aquest és un
criminal i el més delinqüent de tots els criminals, perquè
trenca la llei més sagrada, puix la primera obligació de la
criatura és adorar al seu Criador, amb qui està més estreta¬
ment lligada que no pas amb qualsevol de les criatures i que
amb tot el mateix univers de les criatures. De manera que el
qui, creient en Déu, no l'adora, comet el pecat major que pot
cometre l'home, la injúria més ofensiva contra nostre Déu i
Senyor. I en realitat aquell tal no creu en Déu encara que
digui que hi creu. Té en son enteniment una idea, però no la
redueix a la pràctica, no és una idea viva que dirigeixi la seva
conducta, no té el cor posat en Déu, no confia en Ell, en una
paraula, no té una fe verdadera, aquella fe que salva. I a
aquest estat es refereix l'apòstol Sant Pau quan diu que sense
fe és impossible agradar a Déu, i a aquest mateix estat també
es refereixen les Sagrades Escriptures quan en diferents llocs

DEL CAMÍ DE SALVACIÓ

373

repeteixen que el qui no creu es condemnarà, que el qui no té
fe ja està judicat; perquè sempre, des del principi del món,
la justícia de l’home, és a dir, una vida justa, recta i virtuosa,
ha tingut per principi la fe; una virtut total i plena no pot
existir sense la fe, que és la paga i tribut que tots devem al
Senyor omnipotent, criador del cel i de la terra. El deute
major que pot tenir l'home és el deute envers son Criador, i
per a pagar-lo l’ha d’adorar com a tal, acostant-se a Ell creient
amb summa reverència.

Per això Nostre Senyor Jesucrist lo primer que ensenyà als
seus deixebles és el pagar aquest deute; i en tot l'Evangeli,
en totes les Sagrades Escriptures, en les històries de tots els
sants, veiem sempre que l'adoració a Déu, que la pràctica de
la fe, sempre ha sigut considerada condició indispensable
de salvació eterna. Havem de tenir, diu l’apòstol Sant Pau,
la fe en el cor per a justificar-nos, i l'havem de confessar amb
les nostres paraules i amb les nostres obres per a salvar-nos . 1

En el nostre llenguatge comú, d'una persona piadosa qui
freqüenta els sagraments i practica les cerimònies i actes sa¬
grats que la Religió ensenya diem que és una persona de fe,
perquè en realitat l'adoració de Déu és la manifestació ex¬
terna de la fe, i aquell qui oblida aquesta adoració, qui no
practica la pietat, no el judiquem home de fe; i aquest judici
no és temerari, perquè la fe s’ha d'exterioritzar, i l’homenatge
de la fe és interior i exterior, de l'ànima i del cos, particular
i públic, individual i social. Totes les solemnitats del culte no
són altra cosa que solemnes actes de fe. Si voleu acostar-vos a
Déu, si voleu arribar a Déu és, doncs, necessari, segons les
paraules de l’apostòl Sant Pau, que tingueu fe, i que aques¬
ta sia verdadera, és a dir, una fe sobrenatural i viva en Déu;
i no solament haveu de tenir la fe de que Déu existeix, sinó
també de que és remunerador de tots aquells qui el cerquen,
és a dir, d’aquells qui amb les obres de la seva vida s'encami-

1. Romans, X, 10.

374

OT. TORRAS I BAGES

nen a Déu, i que Jesús és el nostre dolcíssim Mediador, qui,
havent destruït amb la seva mort preciosíssima l'obstacle que
separava als homes de Déu, satisfent pels pecats de tot el
llinatge humà, per la seva mediació quedem units amb Déu
i mereixem l'eterna recompensa de la glòria.

III

El segon pas és l'Esperança en Déu remunerador

Diu l’apòstol Sant Pau que Déu és remunerador i que pre¬
mia als qui cerquen. No n'hi ha prou de creure, repetim, que
Déu existeix. Això d'una manera més o menys exacta podem
dir que tothom ho creu; però aquesta creença no és prou
per a salvar-se. La nostra fe en Déu ha d’ésser completa, i, de
consegüent, hem de creure que no solament és el nostre
Criador, sinó que és també el qui conserva l’existència a tot
lo vivent, i que després ens judicarà a tots, i que, segons ha¬
gin sigut les nostres obres, ens premiarà o castigarà en el reg¬
ne etern.

I amb aquesta idea sempre fixa en el nostre enteniment
havem de cercar a Déu. Si no teníem aquesta idea de Déu
tindríem de Déu una idea falsa, i, de consegüent, encara que
el cerquéssim no el trobaríem. El trobarem pels camins de
la justícia i de la santedat, mitjançant l'observança de les
virtuts, fugint dels vicis i practicant les ensenyances que el
bon Jesús predicà i que ara encara nosaltres llegim en els
seus Sant Evangelis.

Vivim en un temps en què la gent dóna molta importàn¬
cia a les paraules; tothom discurseja, i el qui sap parlar sem¬
bla que té dret d'ésser l’amo i director dels demés. En el reg¬
ne de Déu no passa així, no són els qui parlen, sinó els qui

DEL CAMÍ DF. SALVACIÓ

375

obren, els qui obtindran la palma i la corona, i l'Evangeli 1
clarament manifesta que, mitjançant les soles paraules, ningú
entrarà en el regne de Déu.

Les obres són necessàries, i a Déu no se l’enganya amb
paraules com als homes; per això ens hem d’esforçar per a
pujar la costa de la virtut cristiana, i la salvació eterna exi¬
geix el treball perquè és una recompensa, com un salari que
Déu pagarà amb gran generositat a tots aquells qui l’hauran
servit en aquest món, practicant la Llei que Jesús Senyor
nostre vingué a predicar-nos. Per això Sant Felip Neri deia
que el cel no s'havia fet per als dropos. Tota recompensa, tota
paga suposa un treball, i la recompensa de la glòria és la paga
d'una vida cristiana, pura, justa i santa. A ningú es donarà la
glòria si no la mereix, i, de consegüent, la mort ens ha de
trobar rics de mèrits, que fàcilment adquirim per medi de la
nostra unió amb Jesucrist, qui comunica els mèrits infinits
de la seva Passió i Mort a tots aquells qui moren en la seva
amistat i gràcia.

Nosaltres havem de completar en la nostra carn, ens diu
l'apòstol Sant Pau , 2 els mèrits de la Passió de Jesucrist, i,
de consegüent, havem de viure, no segons els apetits i goigs
desfrenats que sovint es desperten en la nostra naturalesa,
no seguint el desordre de les passions i les concupiscències
bestials i mundanes; sinó que baix la guia i direcció de la
santa Fe catòlica, que ens ensenya la Iglésia, nostra Mare,
havem de portar una vida ordenada, practicar les virtuts,
ésser honestos, caritatius i piadosos, pacients en les contra¬
diccions de la vida, i exercitar-nos en la pietat mitjançant
l’oració i l’assistència a la casa de Déu per a pagar-li l'home¬
natge i tribut de la nostra adoració.

1. Colossesos, I, 24.

2. Mateu, VII, 21.

J. TORRAS I BAGES

376

IV

Els escrits dolents són un gros entrebanc

I ara en aquesta Carta que vos escrivim amb motiu del
sant temps de Quaresma pel profit espiritual de les vostres
ànimes, volem, caríssims fills, fer-vos dues recomanacions que
considerem necessàries en els temps actuals, per a tenir cons¬
tància en seguir els camins de la salvació eterna i arribar al
port segur de la glòria.

Tots estem obligats a fugir dels perills espirituals, com
naturalment fuig tothom qui no és imprudent dels perills
corporals, i si la raó natural ensenya que l'home ha de fugir
del perill de perdre la vida del cos, la raó natural i la fe
cristiana també ens diuen que havem de fugir del perill de
perdre la vida de l'ànima, perquè més havem de témer la
condemnació eterna que no pas perdre la vida terrenal, que
a l'últim i sense tardar tots havem de deixar.

Doncs, avui dia, potser el perill més gran de perdre l'amis¬
tat i gràcia de Jesucrist, únic Salvador, són els escrits anti-
catòlics que desgraciadament abunden. Qui llegeix habitual¬
ment periòdics o llibres contraris a la Religió s’allunyarà irre¬
missiblement de la Veritat, perdrà la fe catòlica, després d’ha¬
ver deixat l’ús dels sagraments, de l’oració i la pràctica de les
virtuts, i, de consegüent, anirà per aquell camí ample i es-
paiós que diu l'Evangeli, que al començament sembla agra¬
dable, però que porta a l’eterna perdició. Per això la Iglésia,
qui com mare vigila per la salvació dels seus fills, prohibeix
amb pena de pecat mortal les males lectures, perquè elles
infal·liblement emmetzinen les ànimes i maten la gràcia de
Déu en el cor dels cristians. Tots els qui sou pares de família
i compliu amb el deure d'encaminar als vostres fills envers la
salvació, procureu que no agafin males companyies; i, gene¬
ralment parlant, la perdició d'un jove li ve d'un mal com¬
pany. Doncs bé, el mal periòdic, el llibre dolent, és el company
més pervers que pot imaginar-se. Perquè un home viciós, un

DEL CAMÍ DE SALVACIÓ

377

blasfem, un lladre, es presenten fàcilment tals com són, i, de
consegüent, fan sempre una certa repugnància. Però el pe¬
riòdic o el llibre dolent són un company hipòcrita que es
presenta com qui vol instruir o fer agradable companyia;
moltes vegades, sovint, com un benefactor qui vol deslliurar
al poble i defensar sa causa i protegir els seus interessos.
Però mai deveu fiar-vos dels qui, encara qui parlen aquest llen¬
guatge, són enemics de Jesucrist i de la seva Iglésia, perquè
Jesucrist és l'únic i constant amic del poble, l’únic qui pot
posar mida a la cobdícia dels homes, qui sempre han tingut
i tindran l'egoisme d’explotar als altres en profit d’ells ma¬
teixos. Això tant en els temps antics com en els moderns,
tant si hi ha monarquia com república, perquè els homes
sempre han sigut i seran lo mateix, i Jesús, jutge de vius i
de morts, és l'únic qui pot moderar-los i fer-los seguir la
regla de la justícia i mantenir entre tots la caritat, que ens
ensenya que tots som germans, i que com a tals ens havem
d'ajudar i assistir mentre fem el viatge de la vida i fins que
arribem al port de l'eternitat.

No hi ha home qui respecti més als altres homes, qui
vulgui explotar menys als altres homes, que el verdader cris¬
tià; i si algú explota al pròxim, i, no obstant, s'anomena
cristià, fa traïció a la seva Llei.

El periòdic i el llibre dolent, les males lectures, són pel
cristià com el corc per la fusta, que se li menja tota la subs¬
tància espiritual, tota la seva força o virtut cristiana, deixant
solament una aparença, fins que a l'últim es perd aquesta
mateixa aparença, quedant al descobert l'home enemic de
Déu i víctima de deliris i passions violentes.

tl què direm de les lectures deshonestes que, com fetor
mortal, es fiquen fins en les cases decents, corrompent la jo¬
ventut i arrossegant-la al camí dels vicis, fent-la inútil per la
vida de família i portant-la a la perdició eterna?

Fugiu, doncs, caríssims, de lectures perverses, de periòdics
i llibres dolents, si voleu salvar les vostres ànimes i no caure
víctimes d'il·lusions mortals i de corrupcions abominables.

'V: vr.·r:: :■: v:-.-. : .• .• •;

378

J. TORRAS I BAGES

V

El viàtic de la jornada és la Comunió

Però no en tenim prou, caríssims fills, de fugir del mal,
d’apartar-nos del camí de perdició, sinó que havem de cami¬
nar amb resolució i fermesa pel camí de la salvació si volem
arribar a la pràctica celestial. Perquè, mentre som al món, la
Sagrada Escriptura diu que estem en el desterro, que anem
caminant; i, en efecte, la vida és un camí que anem fent cer¬
cant la verdadera Pàtria, que és la companyia i participació
de la felicitat de Déu en l'eternitat. I tot viatjant lo primer
que ha de procurar és mantenir i augmentar les forces, per¬
què les fadigues del viatge no el rendeixin, i, faltat de força,
no s’hagi de quedar pel camí, sense poder arribar al terme i
punt on s'encaminava.

Però l’home és molt flac, i encara pateix més de debilitat
en l'ànima que no pas en el cos, i així com pel cos necessita
l'aliment, també el necessita per l’ànima; i el bon Jesús, nos¬
tre dolcíssim Redemptor, ens deixà per a aliment espiritual
el Santíssim Sagrament de l'altar, el pa i el vi consagrats, que
són la mateixa substància del cos i de la sang de Jesucrist,
que conté un aliment espiritual que fortfica a l'home i li
dóna forces per a fer el camí de la vida i arribar al port
segur de l'eternitat.

La santa Comunió sempre ha sigut l’aliment espiritual del
cristià, i Jesús diu en l’Evangeli que qui no mengi d’aquest
Pa de vida eterna no podrà salvar-se; i avui dia veiem a un
gran nombre d’homes dèbils en l'ordre espiritual, gent qui no
viu més que segons la carn i el món, sense pensar en l'altra
vida que mai s’ha d'acabar, incapaços de cap sacrifici, qui
no saben parlar més que d'interessos o de plaers, qui els fa
horror la mort, sense que sien fortificats per l’esperança de
la immortalitat, perquè deixen d'alimentar-se espiritualment,
perquè no volen oir aquelles paraules amorosíssimes del dol-

h

DEL CAMÍ DE SALVACIÓ

379

císsim Redemptor 1 que ens dirigeix en la nit de la Cena, quan,
parlant a tots sos deixebles, i en la persona dels presents a
tots els deixebles qui havien de venir, és a dir, a tots els cris¬
tians, els diu: «Preneu i mengeu, que això és el meu Cos.»

Accepteu, caríssims fills, el convit del bon Jesús i alimen-
teu-vos del sagrat Pa de l'Eucaristia, que és una substància
divina que delecta i fortifica, i ens fa superiors a les debili¬
tats dels vicis i satisfà totes les necessitats de la nostra vida
espiritual.

I les debilitats i misèries en el llinatge humà com que
amb els anys s'augmentessin; que així com els homes així
que ens fem vells tenim més necessitats i misèries, també el
món, el llinatge dels homes, quan va augmentant de segles
se li multipliquen aleshores les misèries. I, de consegüent,
com que els homes ara necessitéssim també més aliment, més
confort espiritual que no pas en els segles passats. I això és
evident. Les Sagrades Escriptures ens parlen de que arribaran
temps en els quals la salvació serà difícil, en què els mals en
el món creixeran, en què la victòria de la vida costarà més
d'obtenir, i, de consegüent, és clar que en aquestes circums¬
tàncies, multiplicades les dificultats i augmentats els conflic¬
tes, seran necessaris també majors auxilis; i com l'auxili es¬
sencial i diví dels cristians és el que ens deixà Jesús en el
Santíssim Sagrament, la major freqüència de la Comunió és
el remei que hem d’adoptar per a contrarestar les dificultats
de la salvació i satisfer les necessitats i misèries de la nostra
ànima.

I ara, si bé ja en altra ocasió vos dirigírem una Pastoral
sobre el Nostre Pa de cada dia, recomanant-vos la freqüència
de la Sagrada Comunió i fins la Comunió diària, no volem
deixar de repetir la nostra ensenyança, que no és altra cosa
que un ressò o eco de la paraula del Pastor universal de tots
els cristians, el Sant Pare de Roma, qui no deixa d'exhortar

1. Mateu, XXVI, 26.

380

J. TORRAS I BAGES

als homes a la freqüència dc la Comunió i fins a la Comunió
diària com medi assegurat dc conservar robusta, tranquil·la
i fecunda la vida espiritual.

Els verdaders cristians hem de creure la paraula de Jesu-
crist, quan digué que el Sant Esperit ensenyaria o assistiria
sempre a la seva Iglésia en lo que pertoca a la direcció es¬
piritual dels fidels; i, de consegüent, l'ensenyança del papa
Pius X, quan, dirigint-se a tot el món catòlic, exhorta a la
Comunió freqüent i fins diària, l’hem de prendre com una
ensenyança del mateix Déu, qui per medi de son Sant Espe¬
rit comunica als cristians els medis més oportuns, segons les
circumstàncies i les èpoques per a salvar-se dels perills del
món i arribar al fi últim pel qual tots havem sigut criats,
que és l'eterna glòria.

És clar que la Sagrada Comunió sempre ha sigut neces¬
sària com aliment espiritual per a sostenir la nostra vida
cristiana; però així com en l'ordre material hi ha persones,
hi ha països, hi ha èpoques que tenen una exigència major
d’aliment que altres, uns necessiten més menjar i més dor¬
mir que altres, així també passa en l’ordre espiritual. I quan
el Sant Pare amb tanta instància recomana la Comunió fre¬
qüent, és perquè avui dia la necessitem per a perseverar en
la vida cristiana. Qui no combrega sovint està en perill de
que el corrent mundà se l'emporti cap a la impietat, està en
perill de que es vagi mundanitzant i descristianitzant, aca¬
bant a l'últim per separar-se de l'escola de Jesucrist i del camí
de la salvació.

Per això a tots vos exhortem, caríssims, a rebre sovint la
Sagrada Comunió, que si en totes les èpoques de l'any és
saludable, durant el sant temps de Quaresma té encara una
major oportunitat, puix la Quaresma és el temps sacramental
per excel·lència. En ella recordem el gran i devotíssim miste¬
ri de la Passió de nostre dolcíssim Redemptor Jesús i la ins¬
titució del Santíssim Sagrament de l'altar; i si sempre el
cristià ha de procurar identificar la seva vida amb la vida
de Nostre Senyor Jesucrist, d’una manera particular havem

DHL CAMÍ DE SALVACIÓ

381

d'unir-nos íntimament amb Ell en el pas de la Passió. Perquè
la Passió és la manifestació solemne de l’amor. Jesús, roig
de la seva pròpia sang, revestit de la vermella túnica de la
seva sang, és Jesús revestit d'amor, encès d’amor als homes,
i, de consegüent, nosaltres per a correspondre-li devem unir-
nos íntimament amb Ell.

VI

Els auxilis són l'Oració i la Penitència

Però, seguint l’esperit de la santa Mare Iglésia, a més
devem recordar-vos, caríssims, que els cristians, durant la
Quaresma, devem acompanyar la recepció dels Sants Sagra¬
ments amb la pràctica de dues virtuts que són l'aroma i plaer
de la vida espiritual: l'oració i la penitència. A molts espanta
la paraula penitència, i el dimoni sens dubte suggereix en el
cor de molts cristians una paor irracional a l'oir la paraula
penitència. I, no obstant, la penitència cristiana no és dura.
Jesús Senyor nostre predicava la penitència i, no obstant,
deia: «El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera; i no hi
ha cosa més suau i de major dolçura que les llàgrimes de
penitència.» La gent mundana no comprèn això de que hi
hagi llàgrimes dolces, però entre els cristians aquestes llà¬
grimes són desitjables i considerades com un do i benefici
de Déu i com senyal de victòria i de pau. Per això el bon
Jesús digué: «Benaurats els qui ploren. Benaurats, puix aquest
plor és dolcíssim, perquè és fill de l'amor.»

Però fins la penitència corporal, la mortificació que hem
de fer dels nostres sentits per a purificar-los, perquè en
nosaltres prevalgui la part espiritual sobre la part animal,
aquesta penitència que es resumeix en la pràctica del dejuni,
la santa Mare Iglésia, tenint sempre en compte la misèria
humana, la modera i modifica i atempera a les circumstàncies
dels homes, de les èpoques i dels diferents països. I si en

382

J. TORRAS I BAGES

èpoques en què els homes, per una educació i vida ruda i
dura, han tingut una gran resistència corporal ha posat una
forma rigorosa de dejuni, quan la societat ha tingut més co¬
moditats i ha augmentat el regal de la vida, i com a conse¬
qüència d'això els homes s'han tornat menys forts i resis¬
tents, ha rebaixat el rigor i ha posat el dejuni de manera que,
essent enterament suportable als temperaments flacs, és, no
obstant, una mortificació i un exercici de forces espirituals
per a acostumar a l’ànima a dominar i regir el propi cos. El
dejuni és una gimnàstica espiritual.

I encara la santa Iglésia com mare carinyosa exceptua
del dejuni a una multitud de persones i a tots aquells als
quals aquesta pràctica podria ésser danyosa. No obstant, ex¬
hortem a tots els qui no puguin dejunar a fer alguna altra
pràctica de mortificació en aquest sant temps de Quaresma,
unint-se a Jesús Senyor nostre en els turments que patí per
nosaltres en la seva Passió adorable.

Així, caríssims germans i fills, fugint del mal, evitant el
perill d’extraviació del nostre esperit, apartant-nos del con¬
tagi de les idees perverses i herètiques que com un riu des¬
bordat avui, com ha succeït també en altres èpoques, envaei¬
xen la Cristiandat, mantenint-nos ferms en la fe catòlica, que
és l’ensenyança del mateix Déu feta pel ministeri de la Iglésia,
i al propi temps aprofitant-nos del celestial tresor del San¬
tíssim Sagrament amb l’ús freqüent de la Sagrada Comunió,
practicant l’oració i la mortificació de les nostres passions,
seguirem el camí que porta a l'eterna glòria. Si participem
de la Passió de Jesucrist, diu l'apòstol Sant Pau, participarem
també del seu regne. Alcem els nostres ulls envers la Pà¬
tria eterna i posem la nostra esperança en ella. Les idees
mundanes, la vida mundana, la falsa il·lusió de la felicitat
mundana, que té un desengany tan amarg, no ens han de
seduir, no són més que encisaments i fetilleries; Jesús és el
nostre Mestre, i hem de seguir les seves ensenyances i ales¬
hores trobarem la pau. Demanem a la seva virginal Mare, la

DEL CAMÍ DE SALVACIÓ

383

Immaculada Maria, que intercedeixi per nosaltres, i Ella pre¬
garà per la nostra salvació ara i en l’hora de la nostra mort.

I al pregar Nós al Senyor omnipotent perquè vos conce¬
deixi a tots el do de la perseverança en la vida cristiana, vos
donem la Nostra Benedicció més afectuosa en nom del Pare t
i del Fill f i de l'Esperit Sant f. Amén.

Vic, 10 de febrer, festa de Santa Escolàstica, Patrona de la
ciutat de Vic, de 1908.

LA VICTÒRIA DEL BRUC*

I.

II.

III.

IV.
V.

VI.

Sumari

Significació de la batalla del Bruc.

En ella venceren la Religió, la Pàtria i la Família.
Fou una batalla d'esperit.

És una apologia de la Iglésia i de les bases socials.
Es el símbol de l’esperit de Catalunya.

Deprecació a la Verge de Montserrat.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA
SANTA SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

A les ciutats de Manresa i d'Igualada, i a les \nles i pobles
de les seves afraus, salut i pau en Nostre Senyor Jesucrist

Quae stulta sunt mundi elegit Deus, ut confundat
To P rüa tS: 6t mfirma mundi ele Z lt Deus ut confundat

_ . ,* > f s l oral P re P a ratòria de les festes centenàries de la famosa eno-
peia del Bruc, en la qual els dies 6 i 14 de juny del 1808 els sometents

datad\ nS dí A m r ren Tï V SS ria Sobre Ies ^mes napo S”

poble d s a ctemveL marÇ * 19 ° 8 ' 1 Va 3 ' Wdii

LA VICTÒRIA DEL BRUC

385

«Als simples segons el món elegí Déu per a confon¬
dre als savis; i als flacs segons el món elegí Déu per a
confondre als forts.»

I Corintis, 1,27.)

I

Significació de la batalla del Bruc

S'acosta l’aniversari solemne d'un fet famós que ve a ésser
una fita gloriosa en la història, no solament de Catalunya,
no sols d'Espanya, sinó també de l'Europa entera; i en aquest
fet tenen una part principalíssima les nostres estimades ciu¬
tats de Manresa i d'Igualada, amb les viles i pobles de les
-seves respectives afraus: el primer aniversari secular de la
batalla del Bruc.

Els vostres avis detingueren un exèrcit triomfant, al qual,
com si hagués sigut un huracà desencadenat per la mà omni¬
potent, els pobles més poderosos no havien sabut detenir. Un
home meravellós aparegué en la França, plena de runes cau¬
sades per la Revolució al destruir la societat antiga, fent com
un vergonyós parèntesi en la història de la Humanitat civilit¬
zada; un sagnant desordre regnava en aquella nació il·lustre
que amb desvaneixements i deliris havia perdut el cap, quan
surt un home extraordinari, comparable amb els grans herois
que ha tingut la humanitat, amb Alexandre Magne i amb
Cèsar, i es posa al cap d’aquella societat esmicolada, i a sa
manera la reconstrueix; sentint com tots els grans homes la
necessitat de la religió, crida a la Iglésia en son auxili i res¬
taura la vida pública del Catolicisme; però ell, catòlic, víctima
de la flaquesa de l'ambició, se serveix de la democràcia com
d’una força social per a arribar al domini de tota l'Europa
i fer-se el senyor del món, sense reparar en injustícies, en
violències i en fraus. És a dir, es converteix en un tirà.

386

J. TORRAS I BAGES

Però Déu, qui governa el curs de la humanitat cn son
trànsit per aquest món, així com quan li plau detc l’huracà
tempestuós, detura també als homes qui són flagell dc la
societat dormida, enviats perquè aquesta cs desperti, un cop
Ell en sa sapientíssima providència ha obtingut lo que volia;
i aleshores detura a aquests gegants prodigiosos i invencibles
d'una manera inesperada, incongruent, quasi pueril, perquè
tothom vegi que és Déu invisible qui se'ls posa al davant i
no els deixa passar.

Déu se'n riu dels superbs, i es complau en humiliar-los; i
en totes les Sagrades Escriptures, així en el Vell com en el
Nou Testament, hi trobem, tant en els fets que conten com
en la doctrina que expliquen, el principi de que Déu es val
dels simples, segons el món, per a confondre als savis, i es
val dels flacs per a confondre als forts.

Veu's aquí explicada, caríssims fills, la famosíssima batalla
del Bruc, que no s'explica per la perícia d’un militar genial,
ni per la perfecció dels armaments, ni per un expert estat
major; els mateixos qui la guanyaren, en son entusiasme, no
sabien lo que es feien; solament sabien que obraven bé, amb
justícia, amb generositat; que defensaven la dignitat i la san¬
tedat del seu país i de la seva família, la llibertat de la pàtria
i de la religió; que s'oposaven al mal, al despotisme, al qui
volia imposar-se a la Iglésia; però ells no sabien lo que feien,
i després quedaren admirats de si mateixos, i quinze dies pas¬
sada la batalla, pública i solemnement deien que si haguessin
mirat lo que anaven a fer, ho haurien considerat acció natu¬
ralment temerària; 1 i sens dubte que si abans haguessin con¬
sultat al món polític, o als savis i prudents del segle, tots
s'haurien rigut de que unes colles de menestrals i de pagesos
de les comarques catalanes s'haguessin proposat derrotar a
les tropes del gran Napoleó, del geni de la guerra, encarnat
en un exèrcit invencible i vencedor d'Europa; ho haurien con-

1. Aspiración con que la villa de Igualada, etc., 20 de junio de 1808.

387

LA VICTÒRIA DHL BRUC

siderat una il·lusió infantil, pròpia de gent inexperta i desco¬
neixedora de qui era Napoleó i els seus exèrcits. És aquesta
batalla una altra demostració històrica de la sentència divina,
del principi consolador de la religió dels humils, que ha
de fer tremolar perpètuament a les societats superbes que
es creuen sàvies, omnipotents i indestructibles: Déu elegeix
als simples, segons el món, per a confondre als savis, als dè¬
bils per a confondre als forts.

Per això Nós, fills caríssims, al juntar-nos espiritualment
amb vosaltres, en la celebració del primer centenari secular
de la batalla del Bruc; a l’enviar-vos la nostra felicitació per
la glòria eterna de què us coronaren els vostres avis, enno¬
blint vostres ciutats amb la seva generositat i valor, no po¬
dem menys d'exhortar-vos a seguir les seves glorioses petja¬
des. Seguir als pares sempre és fer un camí digne; cap fill
de pares honestos s'ha d’avergonyir de seguir als seus pares;
i si en aquest dia famós de l’aniversari de la victòria del Bruc
us glorieu de les gestes dels vostres pares, bé pot dir-vos el
vostre Bisbe: «Doncs seguiu-los.»

Seguiu als vostres pares. Hi ha coses en la humanitat que
passen i desapareixen, hi ha coses transitòries; però n'hi ha
que si desapareixien, desapareixeria també la substància de la
humanitat. L’ardidesa, la generositat, l’heroisme que demos¬
traren vostres pares en el Bruc són una germinació espontà¬
nia de la noble substància humana, i per això aquell acte el
trobem gloriós, resplendent de bellesa, exemplar i, per tant,
digne d’ésser commemorat per totes les generacions.

II

En ella venceren la Religió, la Pàtria i la Família

És la batalla del Bruc una germinació espontània de la
substància humana, una irradiació heroica de cors qui sen¬
tien amb noblesa els sentiments radicals i fonamentals de

388

J. TORRAS I BAGES

tota societat civilitzada, de tot poble digne i mereixedor de
viure. L'una immortalitat crida a l’altra immortalitat, com
l'un materialisme crida a l’altre materialisme. La immortali¬
tat que predica el Cristianisme, la vida que mai s'acaba, l'e¬
terna ressonància dels nostres actes, la persistència de la nos¬
tra personalitat fins després que el cos de l'home ha sigut
esquarterat pels perseguidors o que s'ha podrit sota^ terra,
dóna a la societat humana en aquest món una persistència i
soliditat evident, i constitueix un aglutinant que té una força
de cohesió indestructible. Un poble materialista no pot ésser
un poble heroic. La matèria és corruptible per naturalesa, i
d’ella l’experiència ensenya que n’ixen cucs de descomposi¬
ció; la immortalitat, l'heroisme és propi dels esperits. El
pensament, la resolució, l'abnegació d'anar-se’n al Bruc no
fou un acte de la carn, sinó de l'esperit. La carn cerca les
conveniències, les delícies i la platxèria, però fuig del sacri¬
fici i de l’abnegació. Per això estan més disposats a l'herois¬
me, als actes sublims de virtut, la gent popular que no pas la
gent rica, perquè el ric és més fàcilment víctima dels afa¬
lacs de la carn que maten a l'esperit, i el pobre, acostumat al
sacrifici, té una preparació més adequada per l'exercici de
les grans virtuts i pels actes més heroics de la vida. És per¬
què el ric neda en la matèria, i, de consegüent, per regla ge¬
neral és més materialista pràctic que no pas el pobre. Per
això l’Evangeli, que excita als homes a una vida sublim i
difícil, crida: «Ai de vosaltres, rics!» 1

I de que el materialisme és estèril per a les grans virtuts
i incapaç de l'heroisme en tenim avui una demostració evi¬
dent per confessió pròpia, puix els defensors clàssics i més
pronunciats del materialisme com sistema de vida social i
de vida humana, els enemics de l’ànima, els qui rebutgen l’es¬
perit i la immortalitat i no veuen en el món altre bé que el
bé de la carn, aquests blasfemen no solament de la religió,
sinó també de la pàtria i de la família.

1. Lluc, VI, 44.

LA VICTÒRIA DEL BRUC

389

I si traieu del llinatge humà l’amor de la religió, de la
pàtria i de la família, què li queda a l'home? Desapareix la
substància humana, l'home ja perd la categoria d'home, és
un ser disminuït, rebaixat i incapaç de tota acció elevada.
Traieu aquests amors del cor dels vostres avis i no existirà la
victòria del Bruc. Perquè amaven, lluitaren. Les lluites dels
materialistes, dels enemics de l’ànima, són com les lluites
que entre si tenen les bèsties, de cibis et venereis, com diu
Sant Tomàs; i avui, caríssims fills, veiem que en lloc d’a¬
quelles lluites admirables i plenes de grandesa i de poesia
que inspiraren les epopeies humanes, i es consideren obres
mestres de l'enginy de l'home i d’exemplaritat educativa per
a l’home social, perquè eren lluites de sentiments i passions
oposades, de contrarietat de principis, de contradicció d'es¬
perits, avui veiem que la gran lluita social, l’esforç per a
acostar-se a l’equilibri entre els homes, elements convivents
de la societat, se la vol reduir, per part dels enemics de l'àni¬
ma, a una lluita pro cibis et venereis, és a dir, a una baralla
com les que tenen entre si les bèsties quan les unes volen
prendre el tall de la boca de les altres. Així ho prediquen
i ensenyen contínuament els doctors sectaris i enemics del
Cristianisme, que es presenten com reformadors socials.

No es celebraria ara a Manresa i a Igualada com el record
d'un fet gloriós i d'eterna exemplaritat, com una memòria
que ennobleix a les dues ciutats, el primer aniversari secular
de la victòria del Bruc, si aquesta hagués sigut una lluita
ocasionada per una oposició d’instints materials, una baralla
similar a les baralles de les bèsties. És cert que en la histò¬
ria humana trobem lluites glorioses ocasionades per la de¬
fensa d’interessos materials, i que és probable que se’n vegin
de noves en el temps a venir; però aquestes lluites d'interès
material (i l’interès material és respectable, perquè en part els
homes som materials), aquestes lluites s'elevaven a una cate¬
goria humana, i s’enllaçaven amb la defensa de la pàtria i de
la família, que encara que són entitats d'ordre moral, no

390

J. TORRAS I BAGES

obstant tenen necessitat d'una basc material per a viure.
L’esperit tot ho eleva i dignifica.

III

FOU UNA BATALLA D'ESPERIT

L’esperit és el qui fa gloriosa la victòria del Bruc. Si
d’ella se'n treu l’esperit, queda desvirtuada, perd tota la subs¬
tància i excel·lència: com si d’una flor se n'extreu l’essència,
perd tota la fragància i hermosura. L'amor a la religió, a la
pàtria i a la família animava als vencedors de la batalla del
Bruc, i la seva acció és heroica i sublim per aquest motiu.
Si suprimíssim l’amor a la religió, a la pàtria i a la família,
la batalla del Bruc no té raó d'ésser, no és una acció heroica i
gloriosa, no pot posar-se en la categoria de les coses grans;
és un accident vulgar i sagnant, si la considerem amb un
criteri materialista. Però, considerada en l'esfera moral on
en realitat es desenrotllà, és una acció sublim, d'eterna exem¬
plaritat i mereixedora de monuments que perpetuen sa me¬
mòria en les vinents generacions.

Les coses són segons l'esperit que les anima, i convé,
estimats fills, considerar quin fou l’esperit d’aquella memora¬
ble jornada, perquè si l’esperit d'una cosa determina l'excel-
lència d’ella, tant com l’esperit sia més elevat i sublim, l'ac¬
ció resultarà més gloriosa. No hi ha grandesa major que la
que comunica a les coses i a les accions humanes l’Esperit de
Déu. El llinatge humà, en totes les llengües de la terra, quan
vol significar una cosa o una acció sublim, qualifica a les coses
o a les accions de divines; i és de tota evidència que en la
victòria del Bruc, l'aniversari secular de la qual ara va a
celebrar-se, l'esperit dels vencedors era l’Esperit de Déu. Com¬
batien pels grans amors del llinatge humà, per la llibertat de
la religió, de la pàtria i de la família. Sí haguessin com¬
batut per un interès material, ara al cap de cent anys no

LA VICTÒRIA DEL BRUC

391

seria oportú exalçar la seva memòria. Una grossa ganàn-
cia és agradable i útil, però a ningú li acudirà d’alçar un
monument a la seva memòria, ni de dedicar-li un poema; si
l’havem tinguda una ganància, en donarem gràcies a Déu, com
un pagès n’hi dóna d'una bona collita, o un marxant afortu¬
nat d’un bon negoci. La glòria és una altra cosa. És un capital
més permanent que es transmet d’una generació a l’altra, és
un capital incorruptible i d’eficàcia tan excel·lentíssima que
fins fa bé als mateixos hereus miserables; les grans accions
humanes, aquelles que deixen una memòria eterna, tenen
aquesta immortal prerrogativa perquè han sigut banyades
d’una virtut divina.

tQuí de vosaltres no sap la preparació espiritual de la ba¬
talla del Bruc?

Les memòries i les tradicions contemporànies de les ciu¬
tats de Manresa i d'Igualada, d'una manera molt expressiva
manifesten com l'esperit religiós fou el vent sagrat que alçà
el remolí impetuós dels sometents que deturaren a Montser¬
rat, en la santa muntanya de la celestial Patrona de Catalu¬
nya, més forta que els exèrcits en ordre de batalla, segons la
frase bíblica, 1 als triomfants exèrcits de Napoleó, i feriren
mortalment ses àligues, victorioses de l'Europa. Els manre-
sans és clar que preparen i acumulen medis de combat i
s'organitzen per a la protesta armada; però també acudeixen
als peus de Jesús sagramentat, i els seus cors, inflamats d'es¬
perit religiós, adquireixen l’ímpetu irresistible de la victòria;
els igualadins giren sos ulls envers el seu Espòs de Sang, qui
inspira aquell amor sublim que venç fins a la mort, i aleshores
l’entusiasme bèl·lic els porta al combat. Les dues ciutats pre¬
senten una verdadera preparació espiritual de la batalla, les
devocions predilectes dels seus veïns constitueixen una excita¬
ció sublim a l'heroisme; a Manresa els Cossos sants dels seus
gloriosos patrons, la Immaculada Concepció de la Verge Ma-

1. Càntics, VI, 3.

392

J. TORRAS I BAGES

ria, sa dolça i antiga protectora; a Igualada el seu Sant Crist,
ple de prodigis, són dues fonts de valor invencible, que, jun-
tant les dues ciutats amb molts altres pobles de Catalunya,,
constituiran una força més espiritual que física, que no po¬
dran resistir les tropes del famosíssim i invicte emperador.
I perquè ningú pugui negar l’esperit que regia a aquella gent
heroica dels sometents, ells mateixos es simbolitzaren en les
banderes de combat que portaven; i allà en el Bruc, dins dels
dominis de la Verge Santa de Montserrat, entremig del furor
bèl·lic dels combatents, s’albiren les pacífiques banderes dels
Cossos sants i de la Concepció, de Manresa; la gloriosa i sag¬
nant del Sant Crist, d'Igualada, foradada per les bales; la dels
Dolors, de la vila de Sampedor, i altres, perquè si la proce¬
dència dels combatents era de distintes direccions, l'esperit
era el mateix, l’Esperit de Déu, qui junta als homes de cor
noble i els vivifica per a realitzar les empreses altes i difícils
i necessàries per a la salvació dels pobles.

IV

ÉS UNA APOLOGIA DE LA IGLÉSIA I DE LES BASES SOCIALS

I ara, en la present Carta, és ocasió de fer-vos notar, carís-
sims, com la victòria del Bruc, el primer aniversari secular de
la qual anem a celebrar, és un argument indestructible en
contra de la calúmnia que la impietat llença contra la Iglésia,
tractant-la d'enemiga de la Pàtria. La tirania política s'ha val¬
gut d'aquesta calúmnia per a perseguir a la Iglésia, i des de
les primitives persecucions de la Sinagoga de Jerusalem i dels
emperadors romans, fins a la persecució actual de la Repúbli¬
ca francesa, el pretext de la persecució podem dir que sem¬
pre ha sigut l'acusació de que la Iglésia era enemiga de la
Pàtria.

Tots els qui haveu llegit alguna cosa d’aquella època de
la guerra de la Independència, ja sabeu quins eren els afran-

LA VICTÒRIA DEL BRUC

393

cesats i qui foren els qui tingueren l'abnegació d’ésser com
uns màrtirs de la Pàtria...

Però Nós, caríssims, en la present Carta no volem des¬
pertar divisions entre els ciutadans, puix la nostra missió
és de pau, i estem convençuts de que la pau és el millor de
tots els dons socials, i el fi al qual han de dirigir la seva
conducta política tots els homes de bona voluntat. Els ma¬
teixos sometents, qui tan gloriosos se’ns presenten en aquests
dies de l’aniversari secular de la victòria del Bruc, i que
constitueixen una institució social venerable de la terra cata¬
lana, a la qual el país deu un verdader agraïment, els some¬
tents catalans porten escrit en la seva bandera, no una endre¬
ça d’entusiasme bèl·lic, no una excitació al furor patriòtic, sinó
un lema de summa serenitat, l'emblema de la perfecció so¬
cial: Pau, pau i sempre pau.

El record solemne, no obstant, d’un fet de guerra noble,
just í obrat en legítima defensa de lo que l'home més estima,
de la religió, de la pàtria i de la família, com és la victòria
del Bruc, mereix ésser recordat i tema de comunicació espi¬
ritual entre el Prelat i els fidels cristians que aquell ha de
dirigir pel camí de la vida en tots els temps, però principal¬
ment en l'actual, en què hi ha una predicació vehement en
contra de la religió, de la pàtria i de la família, predicació
de despotisme que voldria raure de la societat humana, com
si fossin males herbes, el culte i la Llei de Déu, l’amor a la
pàtria i el deure de la família. Tots vosaltres sabeu que exis¬
teix una secta poderosa i hàbil que amb talent treballa primer
per a debilitar aquelles creences, sentiments i hàbits, que els
titlla de perniciosos a la societat humana, i després, quan la
secta ha arribat a apoderar-se del govern de les nacions, els
persegueix obertament; i els doctors de la secta ensenyen que
són coses abominables la religió, la pàtria i la família, i que
deuen fer-se desaparèixer de la societat, puix són impediments
de la felicitat humana.

Per això el celebrar en commemoració solemne l’aniversa¬
ri secular de la victòria del Bruc és de gran oportunitat i

394

J. TORRAS I BAGES

exemplaritat, i com una noble protesta en contra de la doc¬
trina que vol destruir !o que constitueix la base de l'ordre i
harmonia de la societat. La victòria del Bruc és una afirmació;
i la doctrina de la secta anticristiana que avui en un grau
major o menor domina a molts esperits que es creuen lliures
i són esclaus, és una negació. L'acció heroica del Bruc és un
sí solemne i etern, l’eco del qual va transmetent-se de gene¬
ració en generació; un sí, una afirmació d’amor a la llibertat
de la religió, de la pàtria i de la família, segellada amb la
pròpia sang; la doctrina de la secta anticristiana que vol abo¬
lir de la societat humana a Déu i dissoldre la pàtria i la fa¬
mília és una negació. I l’afirmació significa amor, així com la
negació és l'expressió de l’odi. Aquell qui nega a Déu, a la
pàtria í a la família, quin amor pot tenir?, què amarà?

Per això avui veiem les conseqüències d’aquesta doctrina
de negació i d’odi que es tradueix en l'aspiració de la secta
anarquista, que vol desfer la societat i pastar-la segons l'exem¬
plar de son esquifit enteniment, com un terrissaire fa una
gerra, i, per tant, més que mai convé avui cridar l’atenció
sobre els fets heroics dels nostres passats, qui no dubtaren
en donar la vida en defensa de la llibertat de la fe, de la pà¬
tria i de la família, és a dir, del dret natural, el qual consti¬
tueix una afirmació sublim, com un testimoni robustíssim,
semblant als dels màrtirs de la fe catòlica, en favor de la
veritat social.

Una afirmació pública i solemne dels fonaments de la so¬
cietat, com és la celebració solemne de l'aniversari secular
de la victòria del Bruc, constitueix un culte a les veritats
fonamentals de la vida pública dels pobles, un homenatge
d'honor que es paga a la naturalesa humana; i quan avui
veiem doctrines socials que són públicament honorables i, no
obstant, constitueixen pecats contra naturam, els qui tenim
per ministeri diví el deure d'ajudar als homes a la salvació,
havem de sortir a la defensa de la naturalesa humana contra
els qui li han perdut tot el respecte i es creuen que ells li
han de donar una nova forma, o més ben dit, que li han de

395

LA VICTÒRIA DEL BRUC

treure la forma que espontàniament ha pres baix els auspicis
de la Providència de Déu, i a l’impuls dels sentiments i prin¬
cipis constitutius de l’home a qui el Criador ha fet social.

En un temps de negació i de destrucció com és el nostre,
convenen les nobles afirmacions i l'impuls constructiu. Dient
no, no es fa res. Destruint es camina cap a la moral. Els
nostres pares en la victòria del Bruc no sols afirmaren solem¬
nement els grans principis de religió, pàtria i família, sinó
que s’oposaren com un mur indestructible al torb napoleò¬
nic, que era una passió immensa i egoista que no respectava
el dret social dels pobles. Ells el feren recular, posseïts d’una
enteresa espiritual que els sublima i difon la glòria sobre els
seus successors i descendents.

V

ÉS EL SÍMBOL DE L'ESPERIT DE CATALUNYA

Per vosaltres, ciutats de Manresa i d’Igualada i pobles dels
respectius districtes, la victòria del Bruc és una executòria de
noblesa, i la solemnitat del seu primer centenari secular
una festa de família. Per cas providencial la batalla es donà
en la santa muntanya de Montserrat, baix l'ombra protecto¬
ra de la Reina de Catalunya, mare i advocada de nostre po¬
ble, resum de la vida espiritual del nostre país i compendi
dels seus goigs més íntims. La mare resumeix tota la vida
de la família; i la Verge Maria, en l'advocació de Montserrat,
resumeix tota la vida espiritual de la família catalana. Les
ciutats de Manresa i d'Igualada, posades als costats de la san¬
ta muntanya, tenen la més alta representació de Catalunya
en la victòria del Bruc, a la qual, no obstant, contribuïren
gran nombre de veïns d'altres comarques. Les ciutats de
Manresa i d'Igualada, a les quals tant estimem, amb ses sim¬
bòliques banderes primegen en la victòria, ixen per sobre dels
demés. L'activitat d’esperit que distingeix als seus habitants

396

J. TORRAS I BAGES

i que els ha impulsat entre els primers de Catalunya en la mo¬
derna activitat industrial, vosaltres que us distingiu en el
treball material necessari per la vida humana, complint amb
generositat i diligència el precepte del Senyor: 1 «Menjaràs el
pa amb la suor de ton front»; vosaltres en el Bruc demostrà¬
reu un cor ample, que comprèn i junta en el seu amor la vida
de l’ànima i la vida del cos, i que sabeu sacrificar-vos i donar
la vida davant de l'ideal de la vida i de la defensa del bé social
i patriòtic.

Aquests principis i sentiments de pàtria i de família que
foren consagrats en la batalla del Bruc i ungits amb la sang
dels nostres pares, seran eterns en el món, i sempre mouran
l'estimació i l'admiració dels homes de bona voluntat. És
clar que avui les heretgies socials, o sia antisocials, que bre¬
guen per a destruir el dret de pàtria i de família, esborrant
la forma essencial de la societat humana, i que sens dubte
d'altra banda la Providència divina es val d’elles per a esten¬
dre més els principis cristians de la fraternitat i de la igualtat
essencial entre tots els homes de la terra; és clar que aquestes
heretgies exerceixen una gran influència en el món, i que han
debilitat els sentiments de pàtria i de família; mes, no obs¬
tant, havem vist en el nostre temps un poble d'insignificància
política, el Transval, lluitar heroicament per la seva llibertat,
per la pàtria i la família, i aquest poble se n'ha dut l'admira¬
ció i les més íntimes simpaties de tot el món civilitzat. I és
perquè l'heretgia és una forma transitòria, i els principis de
pàtria i de família són inherents a la naturalesa humana, de la
qual ningú mai podrà esborrar-los, fora de quan els pobles
han caigut en l'embrutiment.

Ningú, doncs, podrà mai esborrar la memòria de la vic¬
tòria del Bruc, i eternament els noms de Manresa i d’Iguala¬
da es juntaran fraternalment per a disfrutar de la seva glò¬
ria; i Nós, representant en la societat d’un principi etern, pare

1. Gènesi, III, 19.

LA VICTÒRIA DEL BRUC

397

espiritual per destinació providencial dels descendents dels
qui abateren la supèrbia napoleònica i afirmaren el dret de la
pàtria, juntem el nostre cor amb el vostre en la celebració
del gloriós jubileu secular. Que les banderes de la Immacu¬
lada Concepció, dels Cossos sants i del Sant Crist, YEspòs
de Sang, continuïn en sos respectius pobles la gloriosa tradi¬
ció i sien el símbol de l’esperit popular i patriòtic. La tradició
és una cadena d’or que enllaça les diferents generacions d'un
poble; la tradició és el caràcter i distintiu particular de la
naturalesa humana; ni els àngels, que són purs esperits, ni les
bèsties, que són sols materials, poden tenir tradició. Per això
trencar la tradició, rebutjar la tradició, mofar-se de la tradició
és un crim de lesa humanitat. La civilització no és altra cosa
que un patrimoni espiritual acumulat per una sèrie de gene¬
racions, és a dir, per la tradició; si hi hagués algú que es
gloriés d'ésser independent de la tradició, que renegués d'ella,
seria com un bord, que no sap de qui és fill. Nosaltres sabem
de qui som fills i ens gloriem dels nostres pares, i desitgem
seguir els seus exemples de virtut religiosa i patriòtica.

VI

Deprecació a la Verge de Montserrat

i Reina de Catalunya, mare dolcíssima del nostre poble,
poderosa advocada de la nostra terra! jOh Verge Maria, qui
de des el vostre august Palau de Montserrat sou la dispensa¬
dora de les gràcies celestials! A Montserrat convergeixen els
sentiments i les forces de tots els catalans; ets, oh santa Mun¬
tanya de la Pàtria, un sublim aglutinant d’esperits! A la Pà¬
tria li diem mare, però aquesta mare té una altra Mare, que
és la gloriosa i sempre humil Verge Maria. Començà sos ofi¬
cis maternals envers el nostre poble quan aquest nasqué en
les valls pirinenques a Santa Maria de Ripoll; i quan complia
l'edat de mil anys, a Santa Maria de Montserrat, en les altures

398

J. TORRAS I BAGES

del Bruc, donà una sublim empenta al geni de la guerra, a
l'invicte Emperador, i l'estimbà en l’avenc de la derrota.

Conserveu, oh Mare i celestial Patrona, el vigor al nostre
poble; conserveu la unió entre tots els seus fills; pregueu
per tota la terra catalana, la protecció de la qual teniu enco¬
manada; però oïu la humil pregària del vostre servent, qui
fervorosament us recomana als seus diocesans qui viuen a
l’ombra de Montserrat i baix la vostra protecció lluitaren i
venceren en la batalla del Bruc. Pregueu perquè d’aquests
pobles mai desapareixi l’esperit immortalitzador que el vostre
fill Jesús infon als qui creuen en la seva paraula i practiquen
la seva doctrina, i alcanceu-los les divines benediccions.

I com a penyora de les benediccions del Senyor que sobre
vosaltres implorem vos enviem afectuosament la Nostra en
nom del Pare, f del Fill t i de l'Esperit Sant f. Amén.

Vic, 6 de març de 1908.

EL MES DE MARIA
I EL JUBILEU DE LOURDES*

Sumari

I. Els miracles de Lourdes.

II. La Verge, destructora de totes les heretgies.

III. Misteri tancat en el triomf d’una Dona.

IV. Insuficiència humana per a salvar-nos.

V. Lourdes és una apologia de la Mare de Déu.

VI. Manera de celebrar el jubileu.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau
en Nostre Senyor Jesucrist.

Gaude, Maria Virgo, cunctas haereses sola intere-
misti in universo mundo .

* Convit a la celebració del Mes de Maria en l'amversari cinquantè
de les aparicions de la Verge a Lorda, en el qual s’estengué a l’Església
universal l'ofici canònic de l’Aparició de la Verge Immaculada. És datat
del 18 de març del 19^0.^

400

J. TORRAS I BAGES

«Alegreu-vos, Verge Maria, que Vós sola haveu ex¬
tingit totes les heretgies cn tot el món.»

(Ex Officio, B. M. V.)

\

1

Els miracles de Lourdes

Aquest any el mes de maig s'ha de celebrar amb especial
devoció. És el Jubileu dels cinquanta anys de les aparicions
de la Immaculada Verge Maria a la pastoreta de Lourdes, i
la santa Iglésia, per ministeri del Summe Pontífex, acaba
d’ordenar a tot el món catòlic que cada any la sagrada litúr¬
gia en la Missa i en el diví Ofici celebri aquelles admirables
aparicions de Maria Immaculada, seguides de gran nombre
de miracles que han despertat en tot el món una devoció
particular a aquell lloc escollit per Nostra Senyora per ésser-
hi venerada. El manament del Sant Pare de celebrar-se per
tot el món la Missa i l'Ofici de l’aparició de Lourdes, ve a
ésser com una solemne consagració d’aquell fet sobrenatural
que té una significació admirable.

Aquestes aparicions i aquests miracles no s'han efectuat
en un temps antic, ni en un país senzill i crèdul, sinó que són
del nostre temps, i han succeït enmig de la nació del món
més incrèdula i, de consegüent, més lleugera, i amiga de
mofar-se de tot allò que no veu amb sos ulls i no toca amb
les seves mans. Per això la condescendent providència de
Déu ha volgut que succeïssin miracles, aparicions i altres fets
sobrenaturals davant de tothom, de manera que el públic
els ha vist amb sos propis ulls i els ha tocat amb ses pròpies
mans, fins al punt de que aquests miracles obrats per inter¬
cessió de la Immaculada Verge Maria, Déu els ha donat en
espectacle a grans multituds humanes, acudides a Lourdes
no sols de diverses parts de la França, sinó també de diver¬
ses parts de la terra.

401

EL MES DE MARIA I EL JUBILEU DE LOURDES

Avui no hi ha ningú catòlic, heretge o incrèdul, qui no
hagi de confessar que a Lourdes, i per medi de la invocació
de la Verge Maria, s'hi han obrat miracles, o sia, que Déu
ha manifestat el seu poder, no de la manera que es demostra
sempre en el govern del món, sinó de maneres excepcionals i
inexplicables, obrant prodigis i meravelles.

De consegüent, davant d'aquests fets meravellosos tothom
ha de reflexionar, i el catòlic ha de venerar amb més devoció
a aquella Immaculada Senyora i Mare de misericòrdia, a qui
invoquem com intercessora de totes les necessitats de la vida;
i durant el pròxim mes de maig, el mes de Maria, que el poble
cristià dedica a Nostra Senyora, en el present any jubilar, re¬
cordant les aparicions i els miracles de Lourdes que consti¬
tueixen potser les manifestacions més grandioses d'ordre so¬
brenatural amb què Déu ha glorificat a Maria des de que
existeix en el món la Iglésia catòlica, en aquest any jubilar
de les aparicions de Lourdes, Nós voldríem que en el cor
de tots els nostres diocesans el foc sagrat de la devoció a
Maria Santíssima es multipliqués, de manera que la nostra
vida quedés purificada, i l’amor de germans que hem de
tenir-nos tots els qui som redimits per la sang de Jesucrist es
fes més íntim, suau i pràctic, a l’objecte de que els qui viuen
en les tenebres de la incredulitat, els gentils moderns, com els
gentils antics, al veure l’amor que ens professem els cris¬
tians, haguessin de dir: Mireu com s’estimen els uns als altres.
Precisament la festa de Maria en el mes de maig és anomena¬
da festa de la Mare de l’Amor Hermós, i l'amor hermós és
pur, és tendre i suau, és immens, s’estén més que les immensi¬
tats de la mar, traspassa la mar i les muntanyes, i junta els
cors dels homes de tota la terra per separats que estiguin els
uns dels altres.

L’objecte, doncs, de la present Carta, estimats diocesans,
que vos escrivim en atenció al pròxim mes de maig, o mes de
Maria, i amb motiu del jubileu de les aparicions i miracles
de la Verge Immaculada a Lourdes, és la multiplicació i puri¬
ficació i enfervoritzament de la vida, proposant a la vostra

26

402

J. TORRAS I BAGES

cristiana consideració la significació i la finalitat dels fets me¬
ravellosos passats ara fa cinquanta anys, i el ressò i resplen¬
dor dels quals encara dura. Perquè Maria és Estrella, segons
d’ella canta la Iglésia, i Estrella magnífica que des de Lour¬
des despedeix una immensa resplendor, il·luminant tot l’horit¬
zó de la Cristiandat.

Els prodigis i miracles, diu l'apòstol Sant Pau, són pels
infidels, pels qui no creuen. Els qui tenim la sort de posseir
el do sobrenatural de la fe no tenim necessitat de miracles; la
fe il·lumina la nostra intel·ligència, i ens aclareix els grans mis¬
teris de la vida i de l'eternitat, i posa en dolcíssima relació
el nostre esperit amb Déu. Demanar miracles suposa falta de
fe, perquè la fe és superior als miracles, puix el miracle és
fill de la fe, perquè la fe és necessària per a posar-se en comu¬
nicació amb Déu, de manera que quan falta la fe l’home i
Déu no es poden entendre. Per això sense la fe és impossible
salvar-se, perquè sense ella no podem ésser amics de Déu;,
és el primer grau i el fonament de l’amistat. De dos dels
quals l’un no creu en l'altre, mai direm que són amics. Als
amics no se’ls demana proves, i és injúria solament el dema-
nar-les. D'aquí és que el qui demanés a Déu miracles l'inju¬
riaria, i el mateix Jesucrist se n’enfadava i apostrofava dura¬
ment als qui n’hi demanaven. Nosaltres l’hem de deixar fer i
adoiar la seva santíssima providència, que obra prodigis quan
plau a la seva sapientíssima i amorosíssima voluntat.

Les aparicions de Lourdes i la multiplicació de miracles
que en aquell santuari de Maria l'omnipotèncía divina ha
obrat en nostres dies, tenen una significació d'una banda tris¬
ta i d'altra consoladora. És clar que aquells miracles,seguint
la màxima de Sant Pau, que diu que els miracles són pels
infidels, és a dir, pels qui no tenen fe, aquells miracles supo¬
sen, com és la veritat, que la impietat s’ha apoderat d’una
part de la França, com també d'altres nacions, entre elles la
nostra mateixa; però Déu, amb la seva inefable misericòrdia,
no vol abandonar a la perdició als homes, sinó que, valent-se
de medis extraordinaris i meravellosos, vol despertar a les

F.L MES DE MARIA I EL JUBILEU DE LOURDES

403

ànimes dormides i conduir-les altra vegada a la fe i amor de
Jesucrist, únic Salvador nostre.

II

La Verge, destructora de totes les heretgies

I al fer instrument de les seves misericòrdies a la Verge
Maria, i a l'obrar per intercessió d'aquesta celestial Senyora
multitud de miracles, Déu continua dins de la Iglésia catòli¬
ca regint el Cristianisme, com l’ha regit de des el principi, amb
una intervenció gloriosa de la Verge humil i castíssima de
Natzaret, qui encarnà en ses entranyes al Verb etern. Ella és
la qui ha solucionat totes les grans crisis del Cristianisme,
perquè Ella fou la qui solucionà la gran crisi de la Humani¬
tat, esclava del pecat, quan portà al món al Salvador; perquè
totes les crisis que passa la nostra divina religió no són altra
cosa que la reproducció d'aquella primitiva i eterna crisi, el
pecat, que pugna per a esclavitzar a l’home, anul·lant la grà¬
cia divina, que portà al món Jesús, nostre dolcíssim Senyor.

Així veiem, en els primers segles de la Iglésia catòlica, que
aquella gran heretgia de l’arrianisme, molt semblant a les
heretgies modernes, perquè totes igualment pretenen negar
d’una manera més o menys descoberta la divinitat de Nostre
Senyor Jesucrist, reduint-lo a un pur home, per més que pro¬
clamen les seves excel·lències; doncs aquella heretgia multi¬
forme de l’arrianisme que s’havia apoderat de la major part
de la cristiandat i tenia per defensors a emperadors i reis, és
a dir, als governs de les nacions, aquella heretgia fou vençuda
per Maria, quan a Efès, condemnat l'heresiarca Nestori, sus¬
tentador d'una nova forma del vell error condemnat, fou pro¬
clamada la celestial Senyora Mare de Déu; i al proclamar a
Maria Mare de Déu, és clar que de nou Jesucrist fou proposat
als fidels cristians com Déu i home verdader. I aquesta pro¬
clamació de la fe catòlica i condemnació de l'heretgia, solem-

404

J. TORRAS I BAGES

nïtzada pels Pares del Concili, qui sortiren pels carrers de la
ciutat aclamant amb devot entusiasme a Maria Santíssima, fou
una victòria d’aquesta celestial Senyora. Fou una altra demos¬
tració del vaticini del Gènesi, quan, parlant profèticament de
la Dona que havia d'engendrar en ses entranyes al Fill de Déu,
i dirigint-se al Pare de la mentida, Satanàs, inspirador de totes
les heretgies, li digué: «Aquesta et trencarà el cap.»

I quan l'esperit herètic altra vegada es multiplicà, i la
confusió i desordre i corrupció i ignorància s'havien apoderat
d'una gran part de la societat cristiana, i pretenien els heret¬
ges esborrar molts dels dogmes de la fe catòlica, tots sabem,
caríssims, que Déu envià al món al gloriós Pare Sant Domingo
de Guzmàn, qui, inspirat per la Verge Maria, predicà la de¬
voció del Santíssim Rosari; i les piadoses oracions dels cris¬
tians, les devotes Avemaries que eixien del cor i de la boca
dels amants de Maria Santíssima, foren les armes espirituals
que enderrocaren l’heretgia, purificaren els costums i resta¬
bliren l’ordre i la pau entre les cristians, i fou la Verge Maria
reconeguda per reina altra vegada; trencà el cap de la ser¬
pent infernal, l’esperit herètic qui, com la serp, s'esmuny amb
summa suavitat i penetra traïdorament en el cor dels cristians
per a enverinar la seva vida i, apartant-los de Déu, portar-los
a la mort eterna.

I quan Luter, insubordinant a un gran nombre de pobles
catòlics i avalotant a tota la cristiandat, trencà la unitat de
la fe divina, i s'insolentà contra el Vicari de Jesucrist, el
Romà Pontífex, successor de Sant Pere, i blasfemà contra el
culte que els catòlics tributem a la Verge Maria, Mare dol-
císsima de nostre Redemptor, aleshores revisqué amb major
força la devoció a la Immaculada Senyora, i ja de des el Con
cili de Trent, reunit per a condemnar les heretgies de Luter i
dels seus deixebles i col·laboradors, es va accentuant l’eterna
creença en la Immaculada Concepció de Maria Santíssima; la
ciència catòlica va posant en evidència aquesta excelsa prer¬
rogativa amb què l’Etern enriquí a la Dona que escollí per
Mare del seu Fill unigènit, i quan el principi generador de

405

EL MES DE MARIA I EL JUBILEU DE LOURDES

l'heretgia luterana, s'estenia entre els pobles adherits a la fe
catòlica, el papa Pius IX, de santa memòria, aplaudint-lo tot
el món verdaderament cristià, proclamà a Maria Santíssima
exempta de la taca original que inficiona a la naturalesa hu¬
mana, i concebuda en gràcia; i aquest decret declarant la
summa excel·lència i santedat de Maria Santíssima fou acatat
en tota la terra pels verdaders cristians, essent la contrapo¬
sició de la confusió, desordre i anihilació de l’heretgia lute¬
rana, que està ja en les seves darreries. Altra vegada Maria
ha trencat el cap de la traïdora heretgia, que cerca la perdi¬
ció eterna del nostre llinatge humà.

Mes el poder sobrenatural de Maria Santíssima, el seu
domini sobre l'esperit dels homes, la seva influència de reina,
la seva força poderosa com un exèrcit en ordre de batalla 1
en contra de l’exèrcit de Satanàs, avui tan poderós en el
món, i que amenaça destruir el regne de Déu a la terra, po¬
ques vegades s’ha vist d’una manera tan manifesta, tan evi¬
dent, com en les aparicions i en els miracles de Lourdes, quan
la celestial Senyora digué a la Bernardeta: «Jo sóc la Im¬
maculada Concepció.»

La definició del dogma de la Concepció Immaculada de
Maria, la proclamació d'aquest misteri que enclou en si els
grans misteris de la religió cristiana i que significa una lliçó
d’humilitat a la supèrbia humana, tan desfrenada en els temps
moderns, en què l’home vol sobreposar-se a Déu i no li vol
rendir la seva migrada intel·ligència, aquesta lliçó d'humilitat
que es desprèn del dogma de la preservació que disfrutà
Maria de la taca original pecaminosa que ha alterat a tot el
nostre llinatge, i que, de consegüent, significa que els homes
som esclaus del pecat, i que per nosaltres mateixos no ens
podem desfer d'aquesta esclavitud, posa a la gloriosa i sempre
humil Verge Maria de front a la superba impietat humana,
que es pensa que amb el dit pot tocar al cel, i mou una

1. Càntics, VI, 3.

406

J. TORRAS I BAGES'

rebel·lió contra Déu, a qui no vol subjectar-se. La Verge Maria,
doncs, en el dogma de sa Concepció Immaculada és la qui en
si mateixa assumeix la força de Déu, amb una suavitat inefa¬
ble, contra la força de la corrupció i de la malícia humana, o
sia, contra l’heretgia. Ella és la força del catolicisme i la pe¬
nyora de ses victòries sempiternes. \Quina força més especial
la del catolicisme! Déu no ha volgut expressar-la ni en el po¬
der dels exèrcits, ni en l’eficàcia de l’eloqüència, ni en els
arguments de la filosofia: Déu ha volgut, per a confusió de
la supèrbia humana, constituir la força de la Iglésia catòlica
en una Dona. Ella és la gran triomfadora. I la Iglésia, agraï¬
da, li canta: «Alegreu-vos, Verge Maria; Vós sola haveu extir¬
pat totes les heretgies en tot el món.»

III

Misteri tancat en el triomf d’una Dona

I aquest fet real, històric, de l’extirpació de les heretgies
per la influència de Maria Santíssima; aquest fet evident en
la història de la Iglésia catòlica; aquest misteri i aquest pro¬
digi d’una Dona que en els segles antics ha dissipat les doc¬
trines herètiques de les escoles filosòfiques, i ha desfet els
plans d’impietat de les sectes polítiques, i purificat l’horitzó
de la humanitat d’errors, de corrupció i de malícia, i escam¬
pat una influència suavíssima de fraternitat entre els homes,
i engendrat l’amor com un glutinum poderosíssim per a jun-
tar suaument a tot el nostre llinatge; aquest misteri d aquesta
Dona, sentit no solament pels catòlics, sinó fins també pels
mateixos heretges qui avui s’enyoren de la Mare celestial i
altra vegada la reclamen, aquest misteri no és altra cosa que
la realització d’aquella llei misteriosa predicada per Nostre
Senyor Jesucrist quan deia que Déu escollia lo dèbil per a
confondre lo fort.

EI. MES DE MARIA I EL JUBILEU DE LOURDES

407

I aquesta antinòmia, que és llei essencial del catolicisme i
substància de la seva vida, aquesta força del misteri de la
Dona, la dona esca del pecat i principi de salvació, la dona
que ens fa esclaus de Satanàs i que ens proporciona l'excelsa
dignitat de fills de Déu, la dona que ha produït tantes pertor¬
bacions i deliris en la història humana, la dona també en la
persona de la Immaculada Verge Maria ens ha portat la dig¬
nitat, l'alegria i la salvació.

La humanitat caigué per una dona, i una altra dona és
destinada a glorificar-la. L’ateisme i la impietat de la França
es personificaren en una dona en la profanació del Santuari de
París durant la gran revolució; i la mateixa França i tot el
món han vist a Lourdes la Dona admirable, mare espiritual
del llinatge dels redimits, manifestant-se en aparicions i mi¬
racles com un remei contra l'ateisme i la impietat, com un
medi sobrenatural que Déu envia al món modern per a tornar
als homes al jou suavíssim de Jesucrist, que dóna la pau i el
consol en la vida present i la plena felicitat en la vida eterna.

Potser a algú, il·lusionat per la ciència, per la filosofia o
més ben dit per la nadiua supèrbia humana, li semblarà una
paradoxa devota això de que la Verge Maria, per medi d'a¬
paricions i miracles, hagi de conquerir els esperits, i tornar
al camí de salvació a la multitud d'homes qui s’han apartat
de la fe de Jesucrist i s’han deixat seduir per l’heretgia, avui
tan estesa. I, no obstant, és un fet històric, com havem ja
indicat, que les crisis espirituals que ha passat la Iglésia to¬
tes han sigut vençudes per la mediació de la gloriosa i sem¬
pre humil Verge Maria. Això en l'ordre públic; perquè en
quant a l'ordre personal i concret, és a dir, en quant a la
història interna de cada home particular qui, allunyat de Je-
sucríst, després s’hi ha tornat a acostar, tots vosaltres sabeu,
caríssims, que en aquestes batalles que passen per l’interior de
l’home, la victòria quan sempre la decideix la intervenció mís¬
tica de nostra celestial Mare la Immaculada Verge Maria. Ja
no seria Mare del llinatge dels redimits si no tenia aquesta
influència en els actes interns de l'home que el regeneren, que

408

J. TORRAS I BAGES

el fan fill de Déu per adopció; ja no fóra reina de tots els
sants, com la proclama la Iglésia, i amb aquest títol la vene¬
rem precisament en el mes de maig, que li està consagrat; la
no fóra reina de tots els sants si no exercia la dolça jurisdic¬
ció de l'amor sobre tots aquells elegits qui han de formar
la Iglésia de l'eternitat, el regne de la glòria.

IV

Insuficiència humana per a salvar-nos

Els pares i els doctors de la Iglésia addueixen com una
explicació del per què Nostre Senyor Jesucrist va escollir per
apòstols, és a dir, per propagandistes de la nostra santa reli¬
gió, a uns quants homes sense lletres, de baixa mà, sense
influència ni social ni política, l’evitar que mai es pogués pen¬
sar que la religió cristiana i la seva propagació admirable pel
món era, en efecte, un resultat del poder de la ciència, de la
riquesa o de la política, que són les principals forces del
món. Va voler la divina Sabiduria reservar-se a si mateixa la
religió, filla de Déu, perquè mai pogués creure's que era filla
de la terra. En sos inefables secrets ha permès que la religió
en el món fos quasi constantment perseguida, a fi de fer
més evident que Ell, l’Etern, la sosté amb la seva mà contra les
envestides de la tirania política, contra els arguments de l'he¬
retgia, o contra el furor popular encès pels enemics de Jesu¬
crist. Ha volgut que el llinatge humà presenciés totes les pas¬
sions enverinades contra el jou suavíssim de l’Evangeli, i que
els forts de la terra s'alçaven, com pronosticà David, per a
trencar aquest jou, i que aquests forts quedaven dissipats
com la pols, que una ventada se l'emporta, perquè els homes
vegin que tot lo humà és flac i transitori; sols lo diví és fort
i etern, i aquest jou, que fa tantes centúries treballen per a
trencar, és un jou sempitern, que els homes sempre, en totes

EL MES DF. MARTA I EL JUBILEU DE LOURDES

409

les èpoques, cercaran per a trobar la rectitud, la suavitat, la
veritat i la dolçura de la vida.

I ha volgut el mateix Déu i Senyor nostre, que és el ma¬
teix el Déu de la religió que el Déu de les ciències, que aquestes
ses criades no tinguessin mai la consideració de filles, sinó
de serventes de la seva filla, que és la religió sagrada enviada
al món per a regir i governar i encaminar als fills d'Adam
per les vies de la salut i de la pau envers la pàtria eterna
per la qual els homes sospirem. I quan les ciències, serventes
de Déu, s’han ensuperbit i fetes rebels contra la religió, han
volgut bescantar-la i fer-la perdre del cor dels homes, i elles
s’han gloriat de si mateixes, i s’han presentat dient que valien
més que la religió, i que elles havien de suplir-la pel bé dels
homes, aleshores Déu ha permès que caiguessin en els ma¬
jors torpiments, que s'enredessin en ses pròpies teories i ar¬
ribessin a totes les ignomínies i desordres, i a constituir elles,
que són al món, pel bé del nostre llinatge, un perill i una
font de rebaixaments i de dissolució pels homes. Així avui
veiem la filosofia política i les ciències convertides en ins¬
truments de relaxació social i en alcavotes de grans delictes
i crims.

Gran cosa és la filosofia, gran cosa és la ciència, gran cosa
és l’art, i la Iglésia a tots tres els tracta com fills i els cria
dins de sa casa, i vol que en les seves doctrines els sacerdots
sien instruïts, es delecta en sos castos plaers, i se serveix de
la ciència, de la filosofia i de l'art com a medis per a pagar a
Déu el tribut d'adoració que els homes li devem, i els ama
amb maternal complaença; però no pot consentir que vullen
usurpar el lloc de la religió, filla del cel. Les ambicions són
il·lusions; i creure’s que la ciència humana ha d'arribar un
dia a suplir a la fe divina és una il·lusió de la nostra època,
com ho fou d'altres èpoques la pedra filosofal o aquella quin¬
ta essència que es creien havia de fer als homes immortals
preservant-los de la mort.

La Iglésia és enemiga de totes les supersticions, i, de con¬
següent, és contrària també a la superstició de la ciència, que

410

J. TORRAS I BAGES

avui domina. La superstició consisteix en atribuir a les coses
humanes virtuts divines, i la Iglésia, mestra de veritat, contra¬
ria aquestes fetilleries que encisen als homes mentre dura la
seva moda, i a cada cosa només li vol reconèixer lo que és
propi de la seva naturalesa, i a les coses humanes les ama,
les fomenta i se'n serveix com de dons de l'Altíssim; però
posseïdora d'una vida superior, les troba insuficients i ensenya
que necessiten un complement, complement que Déu ha co¬
municat als homes, primer pels profetes i després per son
Verb etern, que vingué al món per a il·luminar-lo amb una
llum admirable.

I en prova d’aquesta insuficiència humana que ensenya la
santa Mare Iglésia hi ha l'argument de que la ciència mai ha
restaurat cap home. La pedagogia cristiana usa l'estudi com
un medi moralitzador: l'aplicació d'un jove és una garantia
de virtut; la peresa, segons el catecisme de la Doctrina cristia¬
na, és un pecat capital, i, de consegüent, la diligència del
treball és un instrument de perfecció humana, i el treball
de l'esperit, la ciència, és un instrument superior de perfec¬
ció. Però tot instrument ha d'ésser manejat, i la seva eficàcia
és favorable o desfavorable, segons la mà qui el maneja o
l'esperit qui el dirigeix. La coexistència de dos esperits sobre
la terra, de dos esperits contraris és evident, i això explica
la lluita perdurable. Són dos esperits irreconciliables i uni¬
versalment reconeguts, i a tot arreu anomenats l'un bé i
l'altre mal. Una força per a ésser verdaderament restaurado¬
ra, ha d’arribar a la substància, i la ciència no arriba a la
substància humana; sols la finesa de l'esperit arriba a la subs¬
tància humana, a aquelles conjuntures de l'ànima i del cos
de què parla l’apòstol Sant Pau. La ciència es queda pel de¬
fora; no és vida, la vida és sostinguda per l'esperit.

Per això els cristians aclamem a Maria Santíssima per
Mare, perquè per medi d'Ella vingué al món el Verb etern,
encarnat en les seves virginals entranyes, i el Verb de Veritat
disposà als homes per a rebre l’Esperit de vida immortal,
l’Esperit de Déu, que ens divinitza i ens dóna dret a l'herèn-

411

EL MES DE MARIA I EL JUBILEU DE LOURDES

cia de la glòria, puix per una sobrenatural adopció som fets
fills de Déu. I aquesta veritat fonamental del Cristianisme,
Déu en nostres dies l'ha volgut recordar al món per medi de
les meravelles de Lourdes.

V

Lourdes és una apologia de la Mare de Déu

Lourdes és mia augusta apologia de la Mare de Déu; no
una apologia feta pels homes, sinó pel mateix Déu. És una
ratificació solemne de la doctrina de la Iglésia catòlica sobre
el poder d'intercessió de la Verge Maria. Les raons dels teò¬
legs, les explicacions dels doctors ascètics i místics, l’eloqüèn¬
cia dels pares de la Iglésia, les fervoroses exhortacions dels
sants, el sentit íntim de la pietat popular que reconeixia en
Nostra Senyora, usant la frase d'un piadós escriptor, una
omnipotència per gràcia, les mateixes definicions de la Iglé-
sia que han teixit com una corona dogmàtica d'excel·lències
a la Reina de cels i terra que la constitueix superior a tota
altra criatura humana i angèlica, tot aquest cúmul de glòries
de la Verge Maria, el mateix Déu l’ha volgut sancionar, no
amb un oracle celestial que l’aprovés de paraula, perquè ja
és oracle de Déu la santa Mare Iglésia quan defineix els dog¬
mes de la fe, sinó que l’ha volgut sancionar amb fets mera¬
vellosos, amb aparicions i miracles, ni més ni menys que lle¬
gim en els successos sobrenaturals que relaten l’Antic i el
Nou Testament i la història de la Iglésia, amb lo qual no
solament la glorificació de Maria Santíssima es completa,
sinó que el conjunt de fets prodigiosos de Lourdes constitueix
una confirmació de la història de lo sobrenatural en el món,
un capítol vivent que no s’ha d’anar a compulsar en els arxius
de l’antiguitat, sinó que les proves són evidents i tothom de
bona voluntat pot per si mateix fer la compulsació dels fets
prodigiosos succeïts amb la invocació de Maria Santíssima
en el misteriós santuari de Lourdes.

412

.ï. TORRAS I BAGES

Ningú ara pot dir que ja ha passat el temps de les apa¬
ricions i dels miracles, que això són coses pròpies de pobles
endarrerits o ignorants, incompatibles amb la llum de la ci¬
vilització, perquè les aparicions i els miracles de Lourdes
han passat i passen ara, i a França, que està baix el domini
de governs i autoritats animats d'odi a la religió i persegui¬
dors d'ella. I de tots els caps del món i de totes les nacions
de la terra han acudit molts milions de persones, de totes les
classes i estats, allà a Lourdes, per a venerar a la Verge Maria
en el mateix lloc de les seves aparicions i miracles, i aquests
milions de persones són com un cor immens que continua
espiritualment cantant l'antiga tornada que encara es canta
en les nostres iglésies catalanes:

Puix mostreu vostre poder
fent miracles cada dia,
preserveu, Verge Maria,
els confrares del Roser.

Sí, la Verge de Lourdes és la Verge del Roser, amb les
mateixes roses, amb el mateix rosari i amb els mateixos mi¬
racles. És una nova florida d'aquell Roser que per celestial
disposició nostre Pare Sant Domingo plantà no gaire lluny
de Lourdes com l'antídot més poderós contra l’heretgia. EI
Roser ha brotat de nou en les fresques valls del Pirineu, i
si d'allà, on comença a resar-se en la nostra pròpia llengua, el
Rosari s'estengué per tot el món, també ara d'allà ha de venir
la influència restauradora de la pietat cristiana per mediació
de la Immaculada Verge Maria.

VI

Manera de celebrar el jubileu

Per això Nós, atenent a que en aquest any s’escau el jubileu
de les aparicions de la Verge Santíssima a la pastoreta de

EL MES DE MARIA I EL JUBILEU DE LOURDES

413

Lourdes, i a que nostre Santíssim Pare cl papa Pius X ha or¬
denat que el clero de tot el món, que en totes les iglésies de
la terra, se celebrés canònicament la festa de les aparicions
de la Immaculada Verge Maria en el dit lloc de Lourdes, sens
dubte per a glorificar a l’excelsa Mare del nostre Redemptor
Jesús i Mare nostra, volent en lo que puguin les nostres forces
cooperar als piadosíssims fins del Pare de famílies de tota
la cristiandat, exhortem vivament als reverends Rectors i de¬
més sacerdots encarregats d'iglésies on sol celebrar-se el mes
de Maria, i també a tots els fidels cristians de la nostra juris¬
dicció, a que en el pròxim maig procurin celebrar el mes de
Maria amb major fervor espiritual, amb gran puresa de cons¬
ciència, exercitant-se en la caritat i amor al pròxim i augmen¬
tant en son cor l'habitual devoció a Maria Santíssima. Així
mateix els sacerdots, a càrrec dels quals estan les piadoses
funcions del mes, procuraran, com per via d'exemples i expli¬
cacions, donar coneixement al poble de les aparicions de la
Immaculada Verge Maria a Lourdes i dels miracles obrats
per intercessió d’Ella en aquell Santuari que avui pot quali¬
ficar-se del més prodigiós de la terra, i lloc escollit per l'Al¬
tíssim per a manifestar son poder, que posa, treu o suspèn
les lleis de la naturalesa com a Ell li plau, en favor dels pobres
mortals, i per a ratificació de la fe catòlica, mitjançant l’ora¬
ció i la intercessió de Maria Santíssima, quan el poble cristià
humilment invoca la seva intercessió i patrocini. Els referits
sacerdots per aquest objecte poden servir-se d'algun dels dife¬
rents llibres aprovats i fidedignes que s'han publicat en aquests
últims anys sobre les aparicions i miracles de Lourdes.

Que la Verge Maria vulgui ajudar-nos en el camí perillós
i fatigós de la vida. Que sia per nosaltres, els que la invoquem
per mare, ombra a l’estiu en les xardors de les nostres pas¬
sions, i recer a l'hivern contra el gel de la impietat, que glaça
a tants cors, matant en ells la suavíssima i vivificant calor de
la pietat cristiana, que és consol de la vida i penyora segura
de la nostra salvació eterna. Que Ella, Mare puríssima, puri¬
fiqui les nostres ànimes contra el baf de pecat i de vici que

414

J. TORRAS I BAGES

despedeix el món en el qual hem de viure, a fi que, purificat
el nostre esperit, pugui recrear-se i fortificar-se en les coses
divines que són l’aliment substanciós de 1’ànima, necessari per
a sostenir la nostra vida, la nostra vida immortal que ha de
completar-se a l'altre món per la unió íntima i indissoluble
amb el mateix Déu.

A aquest mateix fi repetim la recomanació que tantes ve¬
gades havem fet als nostres fidels diocesans, de freqüentar la
sagrada Comunió, pa de vida eterna pastat per l’Esperit Sant
en les puríssimes i virginals entranyes de Nostra Senyora;
i d'ésser fidels en la devoció del Rosari de Maria que manté
l'esperit de pietat en les famílies cristianes i és cadena d’or
que uneix el cel a la terra. Tot l’any és propi de la Verge Ma¬
ria, així ens ho ensenya la santa Mare Iglésia; sempre hem
d’ésser constants en la devoció que tot el poble cristià li pro¬
fessa: per això després de l’oració del Parenostre, que és l'ora¬
ció perenne del llinatge humà, la Iglésia hi posa a continuació
l'oració de l'Avemaria per a ensenyar-nos que contínuament
havem d'implorar la intercessió de la celestial Senyora. ^Qui
és el fill que cada dia no es recorda de la mare? <?I quina és
la mare que resisteix a les súpliques del seu fill?

Confiem, doncs, caríssims germans i fills, en la protecció
de la Immaculada Verge Maria; siguem constants sempre en
implorar la seva protecció, mitjançant la piadosa pràctica de
resar el sant Rosari, que és la glorificació més admirable que
s’ha fet al món en honor de la Mare del nostre Redemptor
Jesús. Les roses místiques del Rosari de Maria mai es musti-
guen, la seva olor durarà per tots els segles dels segles; aques¬
tes roses són perdurables i floriran per sempre en el mateix
regne etern de la glòria. L’arcàngel Sant Gabriel, la festa del
qual celebrem en el dia en què escrivim aquestes ratlles, pro¬
nuncià l'Avemaria amb gran respecte davant de Nostra Senyo¬
ra, recollida en oració en la seva humil cambra de Natzaret,
i aquelles amables i venerables paraules pronunciades per
primera vegada per l'arcàngel, des d'aleshores mai, ni per un
moment, han deixat de repetir-se, i es repetiran per tota l'eter-

EL MES DE MARIA I EL JUBILEU DE LOURDES

415

nitat contínuament pel cor benaurat dels devots de Maria
Santíssima, així com Isaïes oí aquells esperits celestials qui
cantaven contínuament el Sanctus, Sanctus, Sanctus, Dominus
Deus Sabaoth. Tenim la devota convicció de que en l'eterni¬
tat ressonaran com un ritme de divina harmonia les paraules
de l’arcàngel Sant Gabriel: «Salve, plena de gràcia, el Senyor
és amb Vós, beneita sou Vós entre totes les dones.» Aquest
himne renova a Maria Santíssima l’august moment de l'En¬
carnació del Verb de Déu en les seves puríssimes i virginals
entranyes, i és l'Avemaria l'himne de l'aurora de l’eternitat
humana, l’inici de la Glòria; i en la Glòria no hi pot faltar,
perquè, si no, la Glòria humana seria incompleta, puix hi
faltaria el seu principi, l'obertura del concert sempitern de la
música divina, l’ordre de la gràcia i de la Glòria que els pro¬
fetes oïren, de què els sants perceberen l’eco, i tots els cris¬
tians, fins els qui som més rudimentaris, en tenim l’instint
i en posseïm un desig irresistible.

Que aquest mes de maig, caríssims diocesans, misteriosa¬
ment enllaçat amb el jubileu de les aparicions de Lourdes,
sia un mes en les nostres iglésies, en les nostres cases, i fins
en quant sia possible en els nostres carrers i places, un mes
de l'Avemaria, de renovació de la pietat i amor envers Nostra
Senyora; que el frondós Roser plantat per Sant Domingo,
que reflorí meravellosament ara fa cinquanta anys a Lourdes,
tregui nova florida en aquest jubileu, que les místiques roses
embaumin la nostra existència amb el bàlsam immortalitza-
dor de la gràcia, a fi que la nostra amabilíssima Mare i Se¬
nyora, pregant per nosaltres ara i en l’hora de la mort, ens
faciliti l’entrada al regne de la glòria. Amén.

I augurant la protecció de la Verge Maria amb abundàn¬
cia de gràcies celestials en el pròxim maig sobre tots els nos¬
tres diocesans, vos enviem, caríssim germans i fills, la Nostra
Benedicció més afectuosa, en nom del Pare f i del Fill t i de
l’Esperit Sant t- Amén.

Vic, 18 de març, festa de l’arcàngel Sant Gabriel, de 1908.

CONTRA LA BLASFÈMIA*

Sumari

I. Creuada contra la blasfèmia.

II. La gran arma és el temor de Déu.

III. Degradació del blasfem.

IV. Malícia de la blasfèmia.

V. Ordenacions pràctiques.

EXHORTACIÓ PASTORAL

Blasphemia tolíatur a vobis cum omni màlitia.

«Fora de vosaltres la blasfèmia i tota mena de
malícia.)

(Efesis, IV, 31)

* La simpatia amb què era vista arreu la croada antiblasfema d’al¬
gunes entitats del país inspirà al Doctor Torras aquesjta pastoral, data¬
da del 25 de gener del Í909.

CONTRA LA BLASFÈMIA

417

I

Creuada contra la blasfèmia

Fa algun temps que molts homes honestos i instruïts de
Catalunya, i distintes associacions de les que es proposen el
hé de la nostra terra, es preocupen seriosament de l’augment
que va prenent en el nostre país l’abominable vici de la blas¬
fèmia. Estudien les maneres de combatre a aquesta plaga, fan
propaganda contra ella, escriuen per a fer comprendre la bes¬
tialitat que enclou en si la blasfèmia, peroren en públiques
reunions perquè el poble comprengui la necessitat de refrenar
aquest escàndol públic, indigne no sols d'un poble cristià, sinó
fins de tot poble civilitzat, i que deshonra el país que de tal
vici està tarat.

Lloable és aquest esforç de la gent honesta i honrada, i és
de creure que tindrà la seva eficàcia, puix el nostre poble,
que amb son treball s’ha posat al nivell dels països d'Europa
més avençats en la indústria, en el comerç i en l’agricultura,
és a dir, en el progrés material de la vida, és de creure que
comprendrà el trist contrast d'aquest progrés, amb la brutícia
de la pública blasfèmia que deshonra les places i carrers de
les nostres ciutats i viles, i els camins de les nostres comar¬
ques. Si així no fos, si el nostre poble oïa indiferent la paraula
benèfica dels homes de bona voluntat que volen conduir-lo a
l'honesta educació dels costums, a la dignificació de la vida,
a l’elevació del caràcter, i, en una paraula, volen posar-lo al
nivell dels pobles verament civilitzats, purificant el llenguatge;
sí no comprenien que la llengua neta és una necessitat de la
vida social, i que una llengua bruta és molt més repugnant
que el trajo brut i fastigós, seria això senyal d'intel·ligència
apagada i de cor fred.

A aquesta nova empresa de purificar la llengua no diem
que hi ha de correspondre la Iglésia, puix les predicacions
d’ella són contínues i en totes les èpoques, i des de la més
llunyana antiguitat sempre ha predicat contra la blasfèmia,

27

418

J. TORRAS ï BAGES

que és l'oposició més directa a l'adoració de Déu, que la Iglé-
sia té la missió de procurar en aquest món.

Els homes apostòlics amb son ardent zel de la glòria de
Déu i la salvació de les ànimes, han fet un dels objectes pre¬
dilectes del seu apostolat, l’extirpació d'aquest vici; i el ve¬
nerable arquebisbe Antoni Maria Claret, honor de la nostra
Diòcesi en els temps moderns, parlà, escriví i formà lligues i
associacions a l’objecte de combatre la blasfèmia.

I agraint l’esforç dels homes i institucions de seglars qui,
portats de l’amor que professen a la nostra terra, voldrien des¬
terrar d'ella aquest vici tan repugnant. Nós vos dirigim la
present Carta, esperant que la influència de la paraula divina,
espasa de dos talls, segons expressió de l'apòstol Sant Pau, 1
ha de tenir una més íntima eficàcia; puix encara que la públi¬
ca decència, que la puresa de la llengua, que l’equilibri de
l'esperit que invoquen aquells homes i institucions benemè¬
rits en la seva propaganda contra la blasfèmia, sien conside¬
racions que mouen a tota persona de sentit comú; no obs¬
tant, el temor de Déu en què naturalment ha de fundar-se la
nostra pastoral ensenyança, té una virtut i poder sobre el
cristià que determina en l’ànima els canvis majors, i modifica
amb l'auxili de la gràcia els caràcters més durs, adreça lo més
tort, i fa prevaler la santa regla de la raó, de la justícia i de
l'amor en les relacions entre els homes.

II

La gran arma és el temor de Déu

El temor de Déu és principi de sabiduria, 2 i sense temor de
Déu no hi ha sabiduria que hi valgui. Sense temor de Déu és
impossible que els homes sàpiguen guardar en el món inte-

1. Hebreus, IV, 12.

2. Proverbis, IX, 10.

CONTRA LA BLASFÈMIA

419

rior del seu cor aquella disciplina i ordre que han de tenir
les passions humanes en la vida cristiana.

Per a ordenar la llengua, per a evitar les repugnants es-
putacions de la boca, que són les blasfèmies i paraules desho-
nestes, és necessari que el cor sia sa, que l’home tingui les
passions ordenades, que hagi adquirit domini sobre els seus
actes i paraules; i per això és necessària una regla d’esperit,
una llei que mantingui l'ordre interior de l’home, i que, com
a tal llei, en si mateixa contingui l'amenaça del càstig en cas
de desobediència i de trencament de la llei.

Per això el temor de Déu fa als homes savis, í l'home de
més lletres i més coneixedor de les ciències, no és savi sense
el temor de Déu, que es fica fins en els racons més amagats
de la consciència. No és savi qui no sap guardar la justícia de
la vida, i per a guardar aquesta justícia no són prou les lletres
i les ciències, i, no obstant, basta el sant temor de Déu.

La natural honestedat dels homes, l’amor als bons i purs
costums públics, el desig de que la nostra terra no es vegi
humiliada per l’escàndol de la blasfèmia, l’acció de les auto¬
ritats civils i judicials per a cohibir-la, demostren una noble
voluntat i tenen la seva força especial, i sense el seu auxili és
impossible extirpar un vici tan repugnant i que fa a l’home
tan despreciable; però per l’home creient no hi ha força igual
a la del temor de Déu, principi de sabiduria, autoritat que
dins de la consciència domina en absolut i venç les rebel·lies
més desfrenades.

Doncs bé, si l'home que blasfema creu í reflexiona, si és
cristià i racional, un cop s’hagi fixat en lo que és la blasfèmia,
és impossible que no es determini a netejar la brutícia de la
seva llengua, i a dominar i extirpar el mal costum de maleir
a Déu i les coses sagrades, i de parlar deshonestament.

Els homes de bona criança no s'insulten els uns als altres,
fins creient-se ofesos guarden la forma social corresponent,
i cerquen la satisfacció que creuen menester per medis ra¬
cionals, i no bescantant-se amb paraules brutes i repugnants.
Si alguna vegada un home de bona criança, perdent el do-

420

J. TORRAS I BAGES

mini de si mateix, s'avalota i parla paraules dc mala significa¬
ció, brutes i grolleres, diem que aquell home no es respecta
a si mateix.

I l'home que no es respecta a si mateix ja no respecta a
ningú, ja ha perdut el fre, ja no és home, perquè ha perdut
la regla de la raó, i, de consegüent, ja no és racional; i mentre
dura aquell estat, és com mentre dura la borratxera, que, apa¬
gada la llum de la raó, viu dels instints i apetits cegos, lo ma¬
teix que les bèsties.

Però el temor de Déu venç fins a l’home qui no es respecta
a si mateix. Aquest home no fa cas de la seva pròpia dignitat,
no se sent dels desprecis dels seus conciutadans, socialment
ja és un home mort; i sols pot ressuscitar-lo Déu omnipotent
per medi d’aquell temor íntim i subtilíssim que es fica a lo
més amagat de la consciència i com una essència poderosa
reacciona a l'home mort, li desperta les potències, i el trans¬
forma, com un cego que recobra la vista, i veu aleshores el
propi estat, es veu espiritualment esguerrat, deforme i mons¬
truós, i se sent mogut a empendre la reforma de la seva vida.
La sabiduria cristiana que ens explica claríssimament lo que
és la blasfèmia i els càstigs de què es fa mereixedor l'home
qui té tal vici, renova i aviva en el cor del creient el sant temor
de Déu, i l'ajuda a sortir del fatal camí que porta a la perdi¬
ció eterna.

La grolleria i la ignorància humana oblida sovint, moltes
vegades no arriba a fer-se càrrec de les nobles relacions que
el lliguen amb son Criador i amb son Redemptor Jesús. Qui
s’alimenta només del món perd el do de l’esperit. L'home ani¬
mal, diu l’apòstol Sant Pau, 1 no pot capir les coses espirituals;
la intel·ligència s'abaixa, pastura en lo sensible i no sap volar a
les altures on el Senyor infinit i omnipotent habita, i des d’on
contempla a l'home per a veure si es fa digne de pujar a la
glòria de la immortalitat. L’home així entorpit no sap com-

1. I Corintis, II, 14.

contra' la blasfèmia

421

prendre la vida d’amor, en què consisteix la religió cristiana;
desapareix, de consegüent, de son cor la base de tota la reli¬
gió, la font de la nostra vida espiritual, i en la grolleria de
vida que porta, es despenya en l’abisme de la blasfèmia per
qualsevol contrarietat que sofreixi, i moltes vegades arriba tan
enllà el seu turpiment i la corrupció de son cor, que, com qui
diu una gràcia, pronuncia una blasfèmia i repeteix la parau-
lota infernal i bruta per a fer-se veure i per a fer l'home, i lo
que fa és la bèstia.

jÀ aquest punt arriba la bestialitat humana, que sembla
impossible en un ser a qui Déu ha donat coneixement!... Per
a deixondir a aquests esperits tan ensopits i grollers, per a
alçar-los altre cop a la vida racional, es necessita, generalment
parlant, un reactiu sobrenatural que és el sant temor de Déu,
principi de la sabiduria cristiana. La sabiduria cristiana s’iden¬
tifica amb l'amor; per això ensenyen els teòlegs, que en tot
acte de temor de Déu hi ha un germen i principi d'amor que,
auxiliat de la gràcia divina, va desenrotllant-se fins a portar a
l’home a la vida d'amor, que és la vida cristiana tal com va
venir a ensenyar-la el nostre dolç Redemptor Jesús.

I el temor de Déu ha d’ésser el remei que curi del cor de
l'home la llaga corrompuda de l'esperit de blasfèmia i el torni
a la vida d'amor del cristià.

Per això en èpoques de major fe, en estampes i pintures
es representava al blasfem en l'altre món, sofrint suplicis hor¬
ribles en pena de la seva malvada llengua i del seu cor cor¬
romput, i els més grans poetes explicaven com cremava sense
consumir-se en el misteriós foc que no s'ha d'apagar per tota
l'eternitat. I aquells artistes no feien més que expressar a la
seva manera lo que ens ensenya la santa fe catòlica i lo que
diuen les nostres Sagrades Escriptures. Qui blasfema de Déu
no pot esperar viure eternament en companyia del Senyor
en el paradís perfectíssim de la Glòria. Digué ja l’apòstol Sant
Pere: 1 «Com si fossin bèsties blasfemen de lo que ignoren i

1. IX Pere, II, 12.

422

J. TORRAS I BAGES

moriran en la seva corrupció»; i són innombrables els llocs de
les Sagrades Escriptures en què la blasfèmia es manifesta
castigada amb les penes eternes, i l'ensenyança de la santa
Mare Iglésia sempre ha sigut la mateixa, puix la blasfèmia és
el pecat mortal que podríem anomenar típic , 1 l’essència i com
la substància del pecat, que és la separació i l'odi de Déu, el
paroxisme i última manifestació de la rebel·lia de l'home con¬
tra son Criador.

III

Degradació del blasfem

La blasfèmia per malícia 2 és el major dels pecats perquè
enclou l'odi formal contra Déu, i, de consegüent, la criatura
queda separada de son Criador, i a les naturals relacions d'a¬
mor que uneixen a l'home amb el Ser omnipotent qui governa
tot lo criat, al concert d'amor en què es reuneixen i concor¬
den les veus de tots els elements, fins les més discordants i
contràries per a alabar a Déu, puix la naturalesa viva és un
himne sublim a son Autor, als vents i tempestats, a les pluges
i a les neus, al fred i a la calor, al mar i a les muntanyes, als
rius i a les arbredes, als prats i als camps, als pacífics animals
que serveixen i fan companyia a l'home, a les bèsties ferotges
del bosc i als peixos que es passegen per les aigües, als ocells
que volen pels aires i animen la naturalesa amb sos cants, al
lluminós exèrcit dels estels del cel i als innombrables pobles
de la terra, a l’univers de totes les criatures animades i inani¬
mades, racionals i irracionals que fan una unitat i concert
d'alabances i benediccions a l'Altíssim, el blasfem, amb ses
malediccions i expressions brutals, hi fa un miserable con-

1. S. Thom., 2-2, q. 13, a. 3.

2. 2-2, q. 14.

CONTRA LA BLASFÈMIA

423

trast, que no arriba a csscr contrast; sinó que el blasfem re¬
presenta l’escòria de l’univers de les criatures, l’esperit qui
no ha sabut sostenir la seva dignitat i ha caigut corromput
per una malícia miserable, i no podent lligar ni fer harmonia
amb la veu d'universal alabança al Criador, ha de fugir, com
els dimonis, de la regió dels qui viuen una vida d'amor.

Santa Teresa deia que el dimoni era un desgraciat que no
podia estimar, i el blasfem és també un desgraciat qui no pot
estimar. ^Com estimarà si maleeix? «-Com estimarà si avorreix
i maltracta a l’Amor essencial?

I, segons la doctrina de Jesucrist, sense estimar l’home no
pot salvar-se, i l'eterna felicitat de la glòria consisteix en una
vida d’amor impertorbable, de manera que tot el Cristianis¬
me consisteix en ensenyar a l’home la vida d'amor, i tots els
sagraments, oracions, sacrificis i penitències amb què la Iglè-
sia exercita als seus fills, no tenen més objecte que castificar
l’amor, a fi que aquesta inclinació fonamental del nostre cor
no vagi per terra, sinó que s'alci i dirigeixi, com perfum de
delicat encens, envers el principi i fi d’amor, que és el prin¬
cipi i fi de la vida, la Font de vida, Déu Senyor nostre.

Per això vos dèiem, caríssims, que el blasfem, amb ses ma¬
lediccions i porqueries, no arriba a ésser un contrast amb la
universalitat dels sers, que cadascú amb veu diferent alaba i
beneeix a l'Altíssim, sinó que és una escòria i una immundícia.
No ha sabut comprendre lo que era l'amor, i el seu cor gro¬
ller és incapaç de sentir el dolcíssim encís de l'amor que el
Criador ha posat com element essencial en cada criatura, fins
a sa manera en les insensibles, que per això ensenyen els filo-
sops i teòlegs que tota criatura cerca al Criador, perquè tota
criatura cerca la seva perfecció i la plenitud de la seva vida,
i la plenitud de la perfecció i de la vida de tot lo criat és Déu,
i així és que tota criatura cerca amb amor a Déu, fora del
blasfem, que l’insulta i el maleeix i, en lloc de cercar-lo, fuig
d’Ell i es refugia en l’odi i en la immundícia.

És verdaderament la blasfèmia un vici de dimoni. El di¬
moni és el gran blasfem, i els blasfems de la terra són deixe-

J. TORRAS T BAGES

424

bles del blasfem infernal; i per això Sant Joan, en ses divines
i admirables revelacions , 1 veié l’esperit de blasfèmia estenent-
se pel món com una emanació maligna i d'immundícia que
s'escampava per la terra des de l'infern, i veié al mal i al vici
adornant-se com de joies amb blasfèmies, perquè realment
la blasfèmia és la manifestació més exacta de la infernal ma¬
lícia.

Per això, per escarment dels homes, la blasfèmia i els in¬
sults directes contra Déu han sigut castigats evidentment di¬
ferents vegades de manera visible, ja en aquest món, i tots
havem llegit fets que ho justifiquen. Ara n'acaba de passar
un, relatat pels periòdics i que sembla plenament justificat.
A Messina es publicava un periòdic jocós anomenat II Tele¬
fono, que es distingia per la seva impietat. En la temporada
de les festes de Nadal va publicar uns versos dedicats a l’In¬
fant Jesús, molt venerat en aquella terra, que en to d'incre¬
dulitat li deien, com per a negar la seva divinitat, que fes
venir un terratrèmol. I en efecte, l'endemà vingué l'horrible
terratrèmol que ha enrunat ciutats, viles i pobles, que ha
deixat la ciutat de Messina com pilots de runes inhabitables,
matant a centes mil persones.

La ciència dels homes diu que aquests grans cataclismes
no es preparen en un dia, que els determina un encadenament
de causes, i té molta raó; però la ciència de Déu i juntament
la més alta filosofia ensenyen que per Déu no hi ha ahir, ni
demà, sinó un avui interminable, sense principi ni fi, perquè
Déu tot ho té present, i, de consegüent, l'encadenament de
causes, la relació entre les causes i els efectes són una cosa
molt diferent respecte a Déu que respecte als homes. Per a
Déu no hi ha res a venir, i coneix les coses que han de venir
com si fossin presents; per Ell, existència infinita i eterna, no
existeix la successió de les coses, necessària a la nostra migra¬
da existència, i la seva omnipotència les maneja juntament:

1. Apocalipsi, XIII i XVI.

CONTRA LA BLASFÈMIA

425

perquè «sàpiguen tots els que habiten la terra, que Déu és
el qui disposa els segles ». 1

IV

Malícia de la blasfèmia

I la blasfèmia, quan no és una habitud o vici bestial, irra¬
cional i que radica en un home entorpit de potències, sinó que
és efecte de malícia i odi a Déu, és el pecat més greu que pot
cometre la criatura, i corca i corromp tota la substància hu¬
mana. L’home sembla que deixa d'ésser home i es converteix
en un ser diferent, en una mena de dimoni que es complau
i disfruta en l'odi i la malícia. Els homes ens delectem en
l'amor, i fins quan l’home s'extravia i es deixa portar per mals
camins a mans de passions violentes i corruptores, fins ales¬
hores viu enganyat per un fals amor. Tota passió indigna no
és altra cosa que un fals amor, és l’home que es deixa il·lusio¬
nar i viu en una fatal il·lusió d'amor; però il·lusió d'amor a la
vanaglòria, als diners, als plaers carnals o qualsevol de les
moltes concupiscències que fàcilment ens sedueixen en aques¬
ta vida mortal.

L'amor, doncs, és l'element fonamental entre els nostres
afectes i és com el motor del moviment de la nostra vida;
però el blasfem té el seu cor alterat, ja no és capaç de la vida
d’amor i viu d'odi, de maledicció i d’ira com els dimonis con¬
demnats de l'infern.

I sens dubte per aquesta raó el gran Sant Tomàs 2 opina,
que així com l’ocupació dels esperits perversos és avorrir a
Déu i maleir-lo, i induir els altres sers racionals a la rebel·lia

1. Eclesiàstic, XXXVI, 19.

2. 2-2, q. 13, a. 4.

J. TORRAS I BAGES

426

i odi a l’Altíssim, així també els homes blasfems qui sortiran
de la terra amb aquesta malícia, en l’altre món blasfemaran
també en les disposicions i afectes de son esperit pervers,
i després de la resurrecció de la carn, reintegrat l'home al
seu ésser complet de cos i d’ànima en una vida d'immortalitat,
els blasfems fins vocalment blasfemaran, fent servir la seva
llengua per a la maledicció i l’odi i la injúria, així com els
benaurats de la glòria en l’eterna vida d'amor puríssim i com¬
plet que disfrutaran, cantaran alabances, benediccions, him¬
nes d’amor i d’acció de gràcies al Ser infinit i benèfic, qui els
crià per a fer-los participar de la seva vida inefable i ven-
turosa.

Ja sabem, caríssims, que no tots els blasfems blasfemen
amb advertència i malícia completa; però això no els excusa
de pecat, puix que l'home ha de vigilar sobre si mateix, i qui
no vigila en la seva vida espiritual serà devorat pel diable,
diu l’apòstol Sant Pere , 1 i aquest gran nombre de desgraciats
que oïm gritar blasfèmies pels nostres carrers i camins, per
tallers i quadres, en les oficines i fins en col·legis i escoles, són
uns inconscients deixebles del diable: que aquest mestre de
perdició, diu un gran poeta protestant, sap disfressar-se de
moltes maneres i cerca, per a enganyar, vestir-se de la manera
més al gust d’aquells a qui vol seduir i portar a la perdició.
Sap molt de fer distinció de classes. Per això és que Nós, com
a Prelat de la Iglésia, agraïm als qui avui a Catalunya escriuen,
parlen i obren per a desterrar del país el vici de la blasfèmia,
i en sa benemèrita propaganda es valen de diferents raons i
conceptes per a fer guerra al malvat vici, i exciten diferents
i dignes sentiments de patriotisme, de cultura i de pública
decència; puix així com l’esperit de les tenebres es val de di¬
ferents medis per a escampar el mal pel món, els fills de la
llum convé també que, per a purificar la vida pública d'a¬
questa immundícia de la blasfèmia, es valguin de tots aquells

1. I Pere, V, 8.

CONTRA LA BLASFÈMIA

427

medis que tenen natural eficàcia per a influir en els homes i
disposar-los a la vida pura de l'amor que vingué a ensenyar
als homes nostre dolcíssim Redemptor Jesús.

V

Ordenacions pràctiques

I com la principal obligació del sacerdocí és la glorificació
divina i la purificació humana, i la glòria divina i l’honestedat
humana resulten ofeses i injuriades per la blasfèmia, Nós,
desitjant que els bons cristians, qualsevol que sia el seu estat,
sexe i condició, s’interessin per a aquesta obra de major glò¬
ria de Déu i de filantropia, exhortem als reverends Pàrrocos
a que reuneixin, si és possible, o almenys a que vegin en Nos¬
tre nom als directors de fàbriques i de tallers, als amos de
casa que tinguin dependència, als mestres d'escola de nois i
noies que sien cristians, per a fer-los comprendre l’obligació
que tenen de procurar que els seus dependents es guardin de
la blasfèmia; puix si un director de fàbrica o de taller, o qual¬
sevol amo o mestressa no permetria que a casa seva i a la
seva presència s'insultés als seus pares o a ell mateix amb
paraules d’agravi i de maledicció, molt menys han de perme¬
tre que el sant nom de Déu, que mereix tota la reverència i
respecte de part de l’home racional, sia injuriat i maleït.
Aquell qui sent insensiblement injúries i malediccions contra
Déu demostra que ell mateix no estima a Déu. És impossible
oir insultar a qui estimem sense que el nostre cor es com¬
mogui.

Així mateix ordenem que, en les parròquies on hi hagi opor¬
tunitat, els reverends Rectors procurin establir alguna asso¬
ciació contra la blasfèmia, podent posar-les baix l’advocació
del Sant Nom de Jesús, com s'ha establert en la present ciu¬
tat, donant pràctics resultats en la propaganda contra la blas¬
fèmia i la pública indecència, i podran celebrar cada any, en

J. TORRAS I BAGES

428

el diumenge consagrat per la Iglésia al Sant Nom de Jesús,
una funció piadosa adequada a l’objecte en desagravi de les
públiques blasfèmies, i ja des d'ara autoritzem als reverends
Pàrrocos per a exposar el Santíssim Sagrament en ella.

A més exhortem als pares de família i caps de casa, í amos
qui tenen mossos o dependents, i mestresses qui tenen a les
seves ordres minyones o ajudantes, qui pensen en l'obligació
en què estan, no sols amb l’exemple, sinó que també amb la
paraula de donar-los bona educació, de corregir sos defectes
i ensenyar-los suaument la vida cristiana. L’amo o superior
qui es creu que pagant el jornal als dependents ja ha complert
la seva obligació i no ha de pensar més amb ells, no coneix la
nostra santa religió, que vol que domini l'esperit de família,
la verdadera fraternitat, entre aquelles persones que viuen o
treballen juntes; i la principal obligació, sobretot quan es
tracta de joves o de nois de pocs anys, és proporcionar-los
per medis adequats i convenients aquella cultura cristiana,
la manifestació més natural de la qual és la decència de la
paraula i la conversa honesta i respectuosa.

També voldríem que els cristians piadosos no deixessin
perdre el saludable costum de pronunciar una jaculatòria en
honor de Déu o de Jesús o de la Verge Maria, quan ouen una
blasfèmia, puix d'aquesta manera es dóna una satisfacció de
la injúria que un germà nostre comet contra els noms inefa¬
bles, que són el consol i l’alegria del cor de tots els verdaders
cristians.

En fi, caríssims, voldríem que tots vosaltres vos féssiu
càrrec de l'excel·lència i sublimitat del nom de Déu, que tots
els sants han pronunciat sempre amb tanta reverència, i que
és objecte d'eterna alabança de les multituds angèliques de
la glòria i de tots els homes qui han sortit ja d'aquest món
i han entrat en la benaurança del cel. La Iglésia de la terra
posa en la boca dels sacerdots càntics admirables del nom
de Déu, i el profeta David s'enlairà tant en les alabances del
Nom del Senyor, que fins els homes qui no tenen creences
cristianes queden meravellats de l'excelsa poesia que enclouen

CONTRA LA ULASFlíMIA

429

aquells càntics que gairebé sempre són alabances o benedic¬
cions del Nom de Déu. Aquest sant Nom és lluminós, és la
llum de tota la nostra vida: per això el pronunciem en els
conflictes i tempestats i perills de l'ànima i de cos que hem
de passar en aquest món; i el nom diví ens il·lumina, com
aquells llampecs que ens fan veure el precipici quan hem de
caminar en nits fosques i de tempesta. El Nom de Déu és el
principi de tota benedicció. Al donar la Benedicció pastoral
comencem: «Sia beneït el Nom de Déu»; i el cor respon:
«Des d'ara i per tots els segles.» I totes les benediccions, con¬
sagracions i dedicacions que porta la sagrada litúrgia, totes
es fan invocant el Nom de Déu, i posant aqueix Nom sagrat
com un segell o marca que determina el caràcter sagrat d'a¬
quella cosa. Els Sagraments, la santa Missa i tot acte de culte
es comença en Nom de Déu. Tot cristià, al matí quan es lleva
i al vespre quan se’n va al llit, fa sobre la seva persona la
senyal de la creu invocant el sacratíssim Nom de Déu, per a
començar i acabar el dia baix l'ombra d'aquest gran Nom.
Fins les nacions, encara que els seus governs o monarques
sien protestants, en els tractes públics que fan les unes amb
les altres, els comencen en Nom de Déu. I fora del Nom de
Déu no pot haver-hi més que tenebres, confusions i corrup¬
ció, com fora de la influència del sol hi ha d'haver fosques,
desordre i humitats corruptores que priven de vida o la fan
difícil. Déu és el sol de la vida humana, que li comunica llum
i calor. Cerquem, doncs, sempre al Senyor, i alabem la seva
bondat i misericòrdia per a obtenir la gràcia de les seves be¬
nediccions, principi i germen de tota santedat. I perquè Ell
de des la glòria vos doni la seva plena Benedicció, Nós us en¬
viem la nostra en nom del Pare t i del Fill t i de l’Esperit
Sant f. Amén.

Vic, festa de la Conversió de Sant Pau, gener de 1909.

ORIENTACIONS SENSE ORIENT*
(Contra el laïcisme)

Sumari

I. Febre moderna d'orientacions.

II. Les orientacions modernes degraden l’home i el fan idò¬
latra.

III. Orientació de la Llibertat i de la Ciència.

IV. Orientació del Laïcisme.

V. Orientació de la Cultura i de l'Estadi sme.

VI. L’Orientació cristiana és harmònica.

VIL L'Orientació cristiana és infinita.

VIII. Jesucrist és l’Orient; fora d’Ell no hi ha orientació.

* Document contra l'error que havia penetrat en molts intel·lectuals.
És datat de la festa de sant Joan Crisòstom, 27 de gener de 1909, dos
dies després de la pastoral precedent contra la blasfèmia. Escrit en
català, de seguida fou traduït al castellà, per tal que fos més difós.
L'arquebisbe de València doctor Guisasola, en felicitar l'autor per
aquesta pastoral i per haver disposat la seva traducció, li recomanà
que la fes arribar als centres científics i polítics de Madrid i de tot
l’estat perquè, deia, «hay grande ignorància de cosas buenas, y se peca
màs de eso que de perversidad, pues se producen corrientes a las
cuales nadie se opone, y entran en circulación ideas que inconsciente-
mente se aceptan, por no haber quien las rectifique o encauce» (2 març
1909).

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

431

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS I BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau en Nostre
Senyor Jesucrist.

Factique sunt retrorsum, et non in ante.

«S'han fet enrera i no en avant.»

(Jeremies, VII, 24.)

Visitavit nos oriens ex alto.

«Ha vingut de dalt del cel a visitar-nos.»

(Lluc, I, 78.)

I

Febre moderna d'orientacions

És una de les principals obligacions de nostre magisteri
aquilatar les idees en boga, per a veure si estan en conformi¬
tat amb l'eterna doctrina de salvació que Déu, per medi dels
profetes i apòstols, i principalment de son Verb encarnat, Nos¬
tre Senyor Jesucrist, ha revelat als homes, i la Iglésia nostra
Mare guarda amb heroica fidelitat.

Per això, veient com avui els escriptors i oradors públics
parlen sovint d’orientacions noves i pretenen donar una fina¬
litat a la societat humana, com si fins ara hagués estat des¬
orientada, volem escriure la present Instrucció Pastoral, ex¬
plicant lo que sap tot cristià reflexiu: que Jesús, Verb de Déu,
vingué al món a ratificar l'orientació immutable, en sa essèn¬
cia, del llinatge humà.

432

J. TORRAS I BAGES

El mot orientació és essencialment cristià, perquè de
l’Orient ens vingué la llum que els ulls del nostre enteniment
necessiten per a veure el món de la humana perfecció, així
com també ve d’allà la llum material que necessiten els ulls
del nostre cos pel desplegament d'una part important de nos¬
tra vida.

Jesús de Natzaret, cap i cabdill del llinatge humà, apare¬
gué en l'Orient, i Ell és l’únic orientador dels homes; per això
els primitius cristians feien les seves pregàries girats de cara
a l’Orient, per això encara avui les ordres monacals serven
aquest costum litúrgic, i els qui edificaven les grans basíliques
tenien també cuidado d’orientar-les degudament. Jesús ha si¬
gut, és i serà sempre l’Estel conductor de la vida humana,
l’Orient dels homes.

Desgraciadament, avui molts homes no segueixen aquest
Estel, i com fora d’Ell no és possible orientació verdadera,
perquè Ell és la Veritat, 1 i els homes hem d'orientar-nos amb
la Veritat, d'aquí prové el sentir parlar tant d'orientacions,
el deliri de les orientacions, perquè els homes senten íntima¬
ment que estan desorientats, és a dir, que han perdut l'esma,
i palpen i es topen els uns amb els altres, cercant el camí de
la vida, l'orientació de la vida. Els homes parlen més d'una
cosa quan aquesta els falta; mai es parla tant de salut com
en temps de pesta. Lo que posseïm no ens preocupa, lo que ens
preocupa és lo que ens falta i desitgem tenir. La fam indica
una necessitat, i aquesta fam d’orientacions, lo que els homes
en parlen tant, no és un fet tan vulgar com sembla a primera
vista. No és solament un tòpic de què es valen els agitadors
polítics i socials en nostres temps democràtics, per a cridar
l’atenció del poble i fer-se seves les voluntats senzilles, sinó
que és també la manifestació d’una situació d'esperit, que
els mestres de la vida cristiana havem d'estudiar amb atenció,
per a dirigir convenientment la societat sobrenatural que Déu

1. Joan, XIV, 6.

433

ORIENTACIONS SF.NSE ORIENT

ens té encarregada i els individus que la formen envers el fi
últim i definitiu de la seva creació.

II

Les ORIENTACIONS MODERNES DEGRADEN L'HOME
I EL FAN IDÒLATRA

És evident que l'orientació de la societat i l'orientació de
l'home no poden ser diferents, perquè la societat és de sentit
comú que existeix per a ajudar a l’home a arribar al terme
de la seva perfecció. La societat existeix per a l’home, no l’ho¬
me per a la societat. Avui, no obstant, hi ha entre molts l’o¬
pinió contrària, i fan de la societat, i encara més de la societat
política, com un ser superior al qual tot deu encaminar-se i
sacrificar-se; tenen una fantasia idolàtrica, perquè així com
l'ídol, segons l'Apòstol, 1 és no res, també l'Estat és no res si
deixa d'ésser la protecció de l'home, dèbil deixat a si sol, per
a fer el camí de la vida.

Aquest concepte de l’Estat, germen del socialisme, és el
principi de l'esclavitud, i els pobles antics saludaren i acla¬
maren al Redemptor Jesús com al llibertador del llinatge
humà, perquè en sa doctrina sentien l'aroma d'una essència
que havia d'acabar amb l'esclavitud i tirania en què vivien
dels poderosos del món. L'Estat en una forma absoluta, amb
drets absoluts, és un no res, és l’ídol, i no hí ha tirania major,
no hi ha res més ferotge que el no-res, que l'ídol: tot ho en¬
goleix com un abisme xuclador; en aquest sentit no té en¬
tranyes, per lo qual és insadollable, i mai arriba a satisfer-se.
La metàfora moderna de la revolució, qui com Saturn devora
a sos propis fills, és una feliç expressió d'aquesta veritat.

28

1. I Corintis, X, 19.

434

J. TORRAS T BAGES

Veu’s aquí l’antítesi entre la Revolució, filla del dimoni, i
la Iglésia, filla de Déu. En el llenguatge de les Sagrades Es¬
criptures i dels sants doctors, el dimoni és anomenat l’enemic
del llinatge humà, perquè vol víctimes humanes i tenir als
homes esclaus. L'home pels nous idòlatres és res; l’existència
universal, l'Estat engolint-se tota la societat, és l'amo absolut,
i tot ha de sacrificar-se a ell. Pels cristians l’home és el tot, i
tot lo criat existeix per a ell, i la societat, l'Estat i la Iglésia
tenen tota la seva raó d’ésser en ajudar a l’home, en assistir-
lo, per a conduir-lo més fàcilment i d’una manera racional pel
camí de la vida. Fora de la vida no hi ha res en la realitat de
les coses. I per això diem que l'Estat és res, perquè en si no
té vida real, sino supositícia.

Segons la doctrina del Cristianisme, fins Déu se sacrificà
per l'home; segons la doctrina idolàtrica, tant antiga com mo¬
derna, l’ídol demana sacrificis humans. Els sacrificis humans
de l'Àfrica i els d’Europa, en la substància i essència tenen
ima certa igualtat, la diferència és de forma, i ni diferència
de forma tenen si es comparen amb els innombrables sacrifi¬
cis humans que s'oferiren a l’ídol de la revolució en els dies
típics de son predomini en la veïna França.

La doctrina de la revolució és la doctrina idolàtrica, ni
més ni menys. Per això en son regne tota orientació corres¬
pon a un ídol, i la multiplicitat d’orientacions origina una
mena de politeisme. Cadascú es fa son déu, i cadascú adora
al déu que més li acomoda. Els rics tenen un déu, i els pobres
un altre; els savis practiquen les seves adoracions, i els igno¬
rants en practiquen unes altres. Però Nabucodonosor, l'ídol
de l'Estat, domina sobre tots; ell és el déu major, lo mateix
a la Rússia i a la França modernes que a les antigues nacions
asiàtiques. L’ídol és depressiu sempre, deprimeix a l'home;
els petits ídols preparen per a la tirania del déu major, l’Es-
tat, la colossal estàtua d’or amb peus de fang, que una pedra
que s'esllavissa de la muntanya és prou per a aterrar. 1

1. Daniel, I, 34.

435

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

En cl dia d’avui, en què sovint oïm la cridòria dc l'exèrcit
dels enemics de Deu amenaçant la llibertat de la vida cris¬
tiana, no sabem prescindir de posar en la present Carta el crit
sublim de llibertat i d’independència d’esperit del gran apòs¬
tol Sant Pau: 1 «Encara que molts són anomenats déus, per a
nosaltres no hi ha més que un sol Déu, que és el Pare, del qual
tenen el ser totes les coses, i que ens ha fet a nosaltres per
a Ell, i no hi ha sinó un sol Senyor, que és Jesucrist, per qui
totes les coses han sigut fetes, i per Ell som nosaltres tot lo
que som.»

I aquest crit d’independència i llibertat cristiana serà sem¬
pre el distintiu dels fills de la Creu, els quals la violència
podrà rebatre, però mai arribarà a extingir el noble esperit
de llibertat que el Verb injectà en la naturalesa humana. El
despotisme, malgrat tots els somnis revolucionaris, no podrà
ressuscitar amb vida duradora, i fins les nacions que van
actualment al davant del progrés humà, sembla que amb la
seva conducta manifesten que per elles la idea social no con¬
sisteix en l’absolutisme de l’Estat, en un culte de l’Estat.

I aquesta llibertat inspirada per Déu i proclamada pels
profetes d’Israel a la cara de les despòtiques monarquies asià¬
tiques, rebé una consagració augusta del Verb fet carn; els
apòstols la sostingueren contra l’imperi romà; el Papa i un
gran nombre de bisbes, contra les usurpacions espirituals dels
emperadors i reis medievals i moderns, com els actuals bisbes
francesos la sostenen, amb admirable unió i constància, con¬
tra la hipocresia de llibertat amb què es disfressa la seva Re¬
pública.

La nostra consciència de cristians i la llibertat de la nos¬
tra vida religiosa no pot quedar en mans dels homes, de ma¬
nera que els nostres màrtirs, des de Sant Esteve, qui fou el
primer, fins als actuals desterrats de França, són màrtirs de
la llibertat evangèlica; tots ells, seguint els preceptes de la

1. I Corintis, VIII, 3-5.

436

J. TORRAS I BAGES

nostra sagrada religió, han respectat a l'Estat, l’han servit i
fins, en cas necessari, per a guardar-li fidelitat, haurien dat la
vida per ell, però sempre ressona en nostres orelles aquella
paraula augustíssima: «Doneu a Déu lo que és de Déu, i al
Cèsar lo que és del Cèsar.» I per res del món, ni per la prò¬
pia vida, han volgut trencar la fidelitat que tot ser racional
deu a son Criador, principi i fi de la nostra existència. Els
apòstates solen prendre formes hipòcrites de persecució, des
de Julià fins als actuals imitadors seus de França, i en lloc
d'una persecució de sang, es valen de la persecució de la llei,
com instrument menys repugnant a una època civilitzada i
potser de major eficàcia, puix amaguen la tirania sota el sar¬
casme de civilització, llibertat o amor patri.

III

Orientació de la Llibertat i de la Ciència

La contemplació del món modern, el panorama de la vida
social i política d’avui, és cert que d'una banda presenta com
la preparació d'un regnat idolàtric, puix el dèspota oriental,
volent disposar de l’ànima i del cos dels ciutadans, té molts
deixebles inconscients en algunes nacions d'Europa; però la
llibertat d’esperit que portà al món el Verb de Déu, Jesús
Senyor nostre, que ens ensenyà a adorar a Déu en esperit í
veritat, ha donat a la gent moderna la independència de ca¬
ràcter; i totes les bastardes orientacions, les direccions su¬
persticioses de l'esperit, l'atracció de la colossal estàtua d'or
de Nabucodonosor, l'Estat omnipotent, no obtindran l'ado¬
ració de la nostra gent cristiana, i el primer article del De¬
càleg: «Adoraràs a ton Déu i Senyor, i a Ell sol serviràs»,
dominarà i continuarà essent l'orientació essencial del llinat¬
ge humà civilitzat, és a dir, dels homes verament racionals.

L’orientació summa del llinatge humà, és a dir, la direc¬
ció suprema que enclou les orientacions o direccions secun-

437

ORIENTACIONS SENSF, ORIENT

dàries, que determinen l'activitat humana en ses diversitats
jeràrquiques, no pot ésser una orientació humana, és a dir,
de l’Estat, perquè la direcció ha d'ésser superior al dirigit, per
lo qual l'home, essent incapaç de dirigir-se a si mateix, no pot
dirigir als altres. L'Estat és un home o uns quants homes. La
direcció se’ns dóna de dalt, visitavit nos oriens ex alto, i una
direcció, una orientació purament humana és idolàtrica i su¬
persticiosa. S’atribueix a si mateixa una dignitat que no té,
i exigeix als homes una submissió que no li deuen. Per això
els anarquistes són els iconoclastes que corresponen a aques¬
ta religió exclusivament humana, l’adoració de l'Estat, que vol
ímposar-se a l’Europa cristiana.

Dins del Cristianisme, l’autoritat o superioritat és un pur
ministeri, i els qui l'exerceixen no poden fer altra cosa que
declarar i aplicar l’eterna llei de les coses que el summe Le¬
gislador de tota criatura ha estampat en les seves entranyes.
La veritat, la justícia i la santedat no les fan els homes, són
coses divines que mai serà lícit contrariar. Són una cosa per¬
manent en la societat humana, són la llum oriental que dis¬
sipa les fosques del món, són la irradiació de la llum del Verb
de veritat, que mai ha desemparat del tot a l’home, i que en
la plenitud dels temps s'encarnà per a fer-nos a tots fills de la
Llum. 1

Quan els homes per a cercar la direcció de la vida no es
giren cap a l'Orient, quan no inquireixen la llum del Verb
per a il·luminar els camins de la vida, quan ells volen inven¬
tar, quan no s'acontenten d’ésser ministres, sinó que volen
ésser sobirans, aleshores incorren en la superstició, i, tan¬
cant els ulls a la llum de l’Orient diví, cerquen direccions, eri¬
geixen ídols i després els trenquen, comencen per a ponderar
la seva omnipotència i eficàcia, i acaben confessant lo que
diu Sant Pau, que l’ídol és no res i que no té acció eficaç sobre
l’home.

1. Joan, XII, 36.

438

J. TORRAS I BAGES

Els qui ja som vells havem contemplat del nostre temps
aquestes proclamacions idolàtriques de nous orients, de no¬
ves direccions del llinatge humà, objecte per algun temps d'un
culte supersticiós de part de molts, i després hem vist com
els mateixos qui eren, com els sacerdots del nou culte, decla¬
raven la inutilitat de l’ídol, i en forjaven un altre de nou. jAixí
un dia podem veure la destrucció del gran Orient maçònic,
germen i origen de l'anticristianisme actual, a qui rendeixen
culte tants homes qui es creuen despreocupats! Al Déu etern
no és possible suplir-lo; l'ídol és variable, per això la idolatria
mai quedarà enterament confinada de la terra dels homes
irreflexius arrossegats pel violent apetit de novetats. Destruït
l’un en proclamen un altre, i així va continuant la història
de les humanes preocupacions.

L'ídol és sols una exterioritat. Un dia la llibertat s’empor¬
tà l'entusiasme i la devoció del món; se li donava culte, se li
oferien sacrificis, se li cantaven himnes, se celebraven pro¬
cessons en son honor, se li erigien monuments i fins s'arribava
al fanatisme. Però, passada la generació de l'entusiasme, sor¬
tiren doctors de la mateixa escola, qui declararen la vanitat
de son antic ídol; l'experiència posà en evidència la seva fa¬
tuïtat, i l'ídol fou tret del seu altar, i avui a França els ma¬
teixos qui proclamaren la llibertat la rebutgen, estenen els
límits de l'autoritat i del poder fins a la consciència humana,
cohibint i perseguint la vida religiosa dels ciutadans, i a Es¬
panya els seus deixebles fan contínues amenaces de que quan
puguin encadenaran la llibertat de la religió. Així és la gent
idolàtrica.

Caigut l’ídol de la llibertat, els seus servidors prengueren
una nova orientació, cercaren un nou objecte d'adoració, i
proclamaren la ciència, com la llum directora del llinatge
humà. Però a la ciència va tocar-li la mateixa sort que a la
llibertat, i per tota l'Europa ressonà fa poc la fatídica sentèn¬
cia de la bancarrota de la ciència proclamada per un eminent
escriptor moderníssim, corroborant el concepte de l'apòstol

ORIF.NTACIONS SF.NSB ORIENT

439

Sant Pau, quan diu que és fàtua la ciència que prescindeix
de Déu.

,-Qui podrà dir amb més eloqüència els elogis de la ciència
i de la sabiduria que les nostres Sagrades Escriptures? <íQui
podrà fer més sacrificis dels que ha fet la Iglésia per a la con¬
servació i cultiu de les ciències? ^Qui ha salvat la ciència i
la civilització literària i artística en els segles obscurs en
què la societat per diverses circumstàncies vegetava en la ig¬
norància, sinó la Iglésia de Déu? ,-Per ventura els grans es¬
criptors no solament catòlics, sinó fins protestants i raciona¬
listes, no han de confessar que la Iglésia és la continuadora
de l'antiga civilització, i que salvà els tresors dels antics po¬
bles clàssics que sense ella haurien desaparegut totalment?

Bona és la llibertat i bona és la ciència, i els homes i els
pobles s’han de sacrificar per a adquirir-les, perquè sense
elles desapareix la dignitat humana. Però quan demanen l'a¬
doració dels homes, quan sofreixen el desvaneixement de creu¬
re's absolutes, infinites, quan es deïfiquen creient-se superiors
a tota regla, quan es pensen que elles no estan subjectes a
la Llei, i que elles han d'ésser la llei dels homes, és a dir, quan
es converteixen en ídols, aleshores perden tota la substàn¬
cia, es tornen vanes, inútils per a tot bé i amants de l’escla¬
vitud dels homes.

El règim de castes és una conseqüència d'aquesta concep¬
ció idolàtrica. Ni la llibertat, ni la ciència, ni cap altra de les
excel·lències humanes és absoluta i il·limitada, sinó que té lí¬
mits, i, de consegüent, dins d'ella no hi caben tots els homes.
Per això Aristòtil, 1 el gran filosop, ensenyava que hi havia ho¬
mes que naixien per a la llibertat i altres per a l’esclavitud.
Sols Déu és infinit i Pare universal, i sols son Verb, Jesús de
Natzaret, ha ensenyat que davant de Déu no hi ha accepció de
persones, concepte sublim que ha engendrat en la societat
moderna les idees de la llibertat i de la igualtat dels homes.

1. In Arist. Comment., D. Thom., vol. IV, pàgs. 374 i 378, Parmae.

440

J. TORRAS I BAGES

IV

Orientació del Laïcisme

No lii ha res més natural que la sobrenatural doctrina del
Cristianisme, que per això deia aquell antic escriptor que Là¬
mina era naturalment cristiana. L'orientació cristiana de l’ho¬
me, i, de consegüent, de la societat, és harmònica i constitueix
la interpretació del nostre ritme vital; no és una orientació
exclusivista com la de la llibertat i la de la ciència, tals com
avui molts les entenen; no és idolàtrica, sinó lliure; no és una
abstracció, sinó una realitat vivent adequada a cadascun dels
homes del llinatge; fins la gràcia, segons els teòlegs, és com
un vestit que s'adapta a tothom, i essent una, cadascú va
vestit a la seva manera. D'aquí ve l'hermosura del Cristianis¬
me. Per això s’efectua espontàniament l'evolució de les èpo¬
ques cristianes, lliga amb totes les circumstàncies, no és d'a¬
quest temps o d’aquell altre, és compatible amb totes les
races de l'humà llinatge, amb totes les ciències i amb totes
les arts, amb tots els temperaments i amb tots els gustos,
perquè el Déu que adorem, el nostre Orient, és infinit. Sols és
incompatible amb el pecat, i el pecat és una vanitat, un no
res que enganya a l'home: fascinatio nugacitatis. 1 Un encisa-
ment de les concupiscències, un estat d’il·lusió: que per això
deia l'antic filosop gentil que el pecat era una bogeria, no un
acte racional, sinó una epilèpsia, un predomini de la passió
sobre la raó de l’home.

Les orientacions humanes no poden quedar determinades
per la passió, perquè aquesta desorienta; tothom ho sap i tot¬
hom ho confessa, fins és un axioma del nostre poble i de la
nostra llengua, que la passió lleva el coneixement. Però el
conflicte humà consisteix en que, havent-nos d'orientar per la
raó, no obstant aquesta resulta insuficient. D'aquí ve la mul-

1. Saviesa, IV, 12.

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

441

titud d’orientacions; i aquest conflicte, aquesta eterna disputa
de les orientacions, no és altra cosa, i per això li diem eterna,
que l'antiga qüestió en què consisteix la felicitat humana es*
catida pels antics filosops asiàtics i pels filosops clàssics d'Eu-
ropa, viva en els temps moderns, i que es debateix amb de¬
bats íntims, acalorats, inacabables i amb gran reserva, en la
consciència individual de cada home, quan en ella s’extingeix
la llum serena i la calor suavíssima de la vida cristiana. Aques¬
ta qüestió mai l'han resolta els homes, és la més humana de
totes les qüestions, l’única essencial, la que comprèn i con¬
té totes les altres, i els savis han passat grans ang úni es a
l'estudiar-la. Sant Tomàs descobreix l'amplitud de son cor fi¬
losòfic quan tracta d’aquest assumpte. Refereix l'opinió d'Aris-
tòtil de que les ciències especulatives són les que han de
mostrar l'ideal, les que donen l’orientació a la vida, i propor¬
cionen la felicitat a l'home; però el filosop grec reconeix tam¬
bé que aquesta felicitat que proporciona la ciència és insufi¬
cient, és manca i no completa, i que no dóna, de consegüent,
explicació satisfactòria del fi de l’home, per lo qual Sant To¬
màs exclama amb aquestes paraules: 1 «En això es manifesten
les angúnies que passaven en aquesta qüestió aquells preclars
ingenis, de les quals nosaltres som deslliurats amb la creença
de que la felicitat completa, l’home la trobarà en una altra
vida, a la qual està destinada la nostra ànima immortal.»

Hi ha avui una secta nombrosa i una ciència que indubta¬
blement és de gran estudi, que prescindeixen de l'ideal diví.
Aristòtil no en prescindia, al revés, estableix que lo diví és
la més gran consolació humana; però li faltaven forces per a
arribar a la possessió de lo diví, com sempre passa lo mateix
amb la pura filosofia. Però la secta i la ciència de què ara par¬
lem no cerca lo diví, sinó que l'exclou, es tanca com en un
cèrcol dins de la humanitat i no vol saber més que d'aquesta;
i si l'home sent la majestat divina dominant al món i a Tàni-

1. Sum. cont. Gent., Uib. III, cap. 49.

442

J. TORRAS T BAGES

ma humana, si sent himnes d'alabança que li dirigeixen les
criatures, si dins de son cor s'alcen sentiments que, com ex¬
quisits perfums d'encens, s’enlairen envers el Ser i nfini t i
perfectíssim, diu que s'ha de tapar les orelles i aclucar els
ulls i detenir el pensament, i que no s’ha de moure de dins
d'aquell cèrcol, com un pres de dins la seva cel·la, i que en
lloc de dirigir la seva vida envers l’Infinit, l’ha de contenir i
recloure dins dels estrets límits de l’animalitat.

A la majestat de Déu, a l’excelsa doctrina de son Verb,
mestre del món i especialment del món cristià, vol suplir-hi
el raquític ídol de l'Estat, i a l'Evangeli unes ordenances cívi¬
ques acordades en un parlament, o potser en algun club o
lògia. Així és que vol desterrar del llinatge humà els sagra¬
ments de la vinguda al món, de la paternitat i de la mort de
l’home. El baptisme, el matrimoni i la mort són actes de la
vida humana que pretenen sostreure de l’esfera lluminosa i
vivificant de l'infinit per a dedicar-los a l'ídol de l'Estat. És
a dir, es pretén la materialització de la vida i, per tant, l'ofe¬
gament de l’esperit.

I sense esperit ,-pot haver-hi orientacions? I si els qui volen
extreure de la societat humana la influència cristiana i fins el
nom de Déu, els enemics del regne de Déu a la terra, si ells
diuen que volen orientar-se segons el seu esperit, ^quin espe¬
rit tenen?

Perquè fins ara el laïcisme és purament una forma de vida
negativa, és el no-res, perquè no posa res a la naturalesa hu¬
mana, solament en treu; en treu la consciència religiosa, el
respecte i l’amor de Déu, que és el pensament més general,
el sentiment universal de tot el llinatge, i l’únic vincle verda-
der entre els homes, perquè únicament Déu, Ser infinit, abraça
l'univers de les criatures.

Per això el laïcisme que ara van a predicar per les ciutats
i pobles com el remei del món, és un esquarterament de la
naturalesa humana, una deformació de la consciència, ja no
solament cristiana, sinó humana; i encara que ells diran que
no es fiquen en la consciència, sinó que parlen de l'ordre

443

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

social i polític, de fet l’ataquen i l’esclavitzen, perquè l’home,
com tota criatura, no ha d'ésser d'una manera per dintre i
d'una altra per fora, sinó que és u, i lo exterior ha d’ésser la
manifestació de lo interior, i si lo interior no pot manifestar-se
a lo exterior, si lo que és lícit dins la consciència no ho és
en l’acció pública dels ciutadans, en cada home hi ha dos
homes, es destrueix la sinceritat, que és la qualitat més noble
de l’home, i es fan impossibles les conviccions, que són la
base necessària de tota societat formal i fecunda.

Potser diran els predicadors del laïcisme que si ells volen
treure la religió del naixement, del matrimoni i de la mort de
l'home, que si ells pretenen desterrar als homes qui fan pro¬
fessió pública i manifesta de tenir consagrada a Déu la seva
vida, és perquè, existint en la societat ciutadans qui tenen en
religió principis diferents, volen evitar divisions i conflictes
perniciosos a la vida pública del país; però resulta que els
conflictes i divisions, ells són precisament els qui les porten
amb ses amenaces de persecució legal contra les formes cris¬
tianes de la vida, puix la Iglésia, el clericalisme, com ells diuen,
professa el noble principi de que la religió no pot imposar-se
a ningú, i fins és un dogma que la religió, la fe, ve de Déu, i
que els homes, per si sols, no poden infondre-la. Considerem
un deure del nostre ministeri el procurar la pau social; la sa¬
lutació apostòlica pax vobis és la manifestació del perenne
esperit de nostra santa Mare la Iglésia ensenyat per Sant Pau
amb aquelles paraules; «Si pot ser, viviu en pau, en quant sia
de vostra part, amb tots els homes; 1 però avui dia, quan
dins de la societat hi ha tants motius de divisió; avui, quan
les qüestions econòmiques que interessen a totes les classes,
preocupen a tota la gent pensadora, i és necessari estudiar-les
amb serenitat perquè les transformacions justes i necessàries
es facin sense pertorbació de l’equilibri social, avui els Prelats
de la Iglésia devem esforçar-nos encara més i ens esforcem,

1. Romans, XII, 18.

444

J. TORRAS I BAGES

per a mantenir la pau dels esperits, i per això fins ens sembla
impossible que hi hagi homes polítics qui en lloc de dedicar-
se amb serenitat a cercar el benestar general, facin instrument
de govern el sembrar discòrdies entre els ciutadans i l’infla¬
mar les passions populars, presentant a la Iglésia com la gran
enemiga de la prosperitat pública i de l’ordenada vida social.

És clar que ells tenen una orientació, la de l’Orient maçò-
níc, i quan en forma més o menys clara parlen de la separació
de la Iglésia i de l'Estat, no és, com ells suposen, per a obte¬
nir la llibertat de l’Estat, sinó que volen separar-lo de la Iglé-
sia per a unir-lo a la maçoneria. I l'orientació del Cristianisme
i l’orientació del maçonisme són antitètics, perquè l'un s'o¬
rienta envers Déu i l’altre envers l’ídol. L'orientació envers
Déu no priva la llibertat de l’Estat, abans l'assegura, perquè
no hi ha ningú més sincerament amic de la llibertat que Déu,
que l’ha criada, i sols Déu pot criar-la, de manera que ella, la
llibertat, és l’executòria més terminant de que el nostre és un
llinatge diví, perquè ningú pot dar més de lo que té, i la ma¬
tèria és cega i no és lliure; i si el nostre llinatge no procedeix
de Déu, procedeix de la matèria, i, de consegüent, és impos¬
sible que sia lliure. Per la llibertat solament es pot dir als
homes lo que els deia el Psalmista, i autoritzà amb sa divina
autoritat Nostre Senyor Jesús: «Vosaltres sou déus.» La tira¬
nia de l’Estat, fins quan s'exerceix en pro de la religió, és
contrària a l’esperit de la santa Mare Iglésia, que per això
escriu terminantment el gran teòleg de l'Edat Mitjana i de
totes les edats cristianes: 1 Dicendum est quod regirnen tyran•
nicum non est iustum. La llibertat fou assegurada al llinatge
humà per Nostre Senyor Jesucrist, ensenyant la dignitat i la
responsabilitat de cada home envers Déu, i la igualtat essen¬
cial entre tots els individus del nostre llinatge.

1. 2-2, q. 17, a. 2, ad 3.

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

445

V

Orientació de la Cultura i de l’Estadisme

L’adoració de Déu, Ser infinit, fa lliures als seus adoradors;
l’adoració de l'ídol esclavitza; per això, estimats cristians,
quan sentiu parlar de la supremacia de l'Estat, dels drets ab¬
soluts de l’Estat, de la submissió que tota criatura deu a I’Es-
tat, és necessari que temeu la tirania. L'Estat, repetim, en la
realitat de les coses, és un o uns quants homes, mai gaires, i,
de consegüent, l'adoració de l'Estat és la idolatria, l'adora¬
ció de la criatura que vol imposar-se a les altres criatures,
reduint l'immens horitzó de la infinitat de Déu, que ama tot
lo que ha criat, a l’estret cercle del pensament, dels intents i
de l'interès d'un home o d’alguns homes que s'han apode¬
rat del govern, rares vegades per amor del pròxim.

Succeeix en les societats quan han arribat a un relatiu
perfeccionament i a l’elegància de la cultura, que les domina
la supèrbia i volen suplantar a Déu: així és la misèria huma¬
na. Es creuen que disfruten de la perfecció i es fan rebels
a Déu, no volen adorar-lo; i aleshores és com una llei constant
de la Providència divina, qui regeix al llinatge humà, deixar
als homes en mans de les seves passions més ignominioses,
dels vicis més repugnants, caient en pecats abominables i que
són la transgressió de la llei que el Criador ha posat a la
multiplicació del llinatge humà. Aleshores es manifesta la in¬
suficiència de la civilització, aleshores resulta evident que la
cultura científica, literària i artística, que una cultura pura¬
ment humana, és un ídol sense eficàcia en el perfeccionament
humà. Que la gràcia que l’home necessita no s’adquireix per
medi de la cultura; al revés, en les èpoques de major refina¬
ment de cultura purament humana, és quan es troben les ma¬
jors aberracions. Sant Pau, en la Carta als Romans, descriu
gràficament aquest estat vergonyós i humiliant per l'home
qui es creia poder prescindir de Déu; i consonen amb les no-

446

J. TORRAS I BAGES

tícies de Sant Pau, les que trobem en els escriptors clàssics
de Grècia i de Roma, en els temps de sa major cultura.

I la demostració ad absurdum de la insuficiència de la cul¬
tura purament humana pel govern de l'home, el descrèdit de
l’orientació cultural, usant el llenguatge dels seus admiradors,
va continuant des del temps clàssic de la Grècia i de la Roma;
i en aquest mateix Advent que acaba de passar, 1 Episcopat
alemany reunit a Fulda, prop del sepulcre de Sant Bonifaci,
apòstol de la Germània, va dirigir una Carta pastoral col·lec¬
tiva sobre la puresa de costums a tots els catòlics de 1 Imperi,
dient que les circumstàncies públiques del país els obligaven
a exhortar-los a la castedat. <^I quin país més il·lustrat i de
major cultura que l'Alemanya? I també és sabut que el país
en què ara el fanatisme contra el Déu viu dels cristians i la
devoció al déu mort de l'Estat són consagrats i proclamats
per lleis tiràniques, és la França, abans reina de la civilització
i avui mirada amb certes prevencions pels altres pobles, i
precisament aquesta és la nació d’Europa que 1 opinió pública
considera de costums més pervertits i de major immoralitat,
fent oblidar l'antiga politesse que caracteritzava a aquella na¬
ció il·lustre.

Per desgràcia, la plaga de la immoralitat va estenent-se
com taca d’oli en la societat cosmopolita moderna, i ha d’a¬
larmar a tots els homes de bé qui s’interessen en el pervenir
de la civilització i a tots els cristians especialment, qui sabem
per les nostres divines escriptures que els fornicaris i demés
deshonestos no són capaços d’entrar en el regne de Déu, que
constitueix la societat perfectíssima de la immortalitat. La
nostra Espanya pateix també en gran aquesta pesta de la im¬
moralitat pública, i diferents periodistes molt coneguts, de
totes opinions polítiques, han cridat en contra la pestilència
que transcendeix al teatre, a tots els espectacles, a la premsa,
a les arts plàstiques i als carrers mateixos de les ciutats,
amenaçant a la dignitat racional del nostre llinatge.

Aquest fet de la invasió de la immoralitat en la vida col-
lectiva és un fet públic i confessat per homes qui no són

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

447

catòlics, com no costaria gens de provar-ho, i és un argument
poderosíssim de la insuficiència d’una cultura purament hu¬
mana en la direcció de nostre llinatge. Per a les misèries
humanes es necessiten remeis divins; el Metge, cura't a tu
mateix, és una sentència que pot aplicar-se als qui volen que
l'home curi a l'home. La misèria és nadiua i general, i els re¬
sultats morals de la filosofia no poden estendre’s més que a
pocs casos particulars, però de cap manera a la massa hu¬
mana: en la purificació dels costums públics solament Déu
pot augmentar el poder de l’home; i l’ensenyar-nos a cercar
en Déu aquest augment de poder que necessitem per a con¬
tenir els desordenats apetits de nostra desequilibrada natu¬
ralesa, forma part essencial del Cristianisme.

I no val lo que diuen de que l’orientació cristiana és ar¬
caica, pròpia dels temps passats i no dels actuals, que per¬
tany a la història, essent un de tants aspectes transitoris que
es van presentant en la successió del llinatge humà, que és
una tradició incompatible amb el caràcter progressiu de
l'home; perquè si bé és cert que la Iglésia respecta la història
i ama la tradició, perquè respecta i ama el llinatge humà en
tota sa extensió, sense exclusivismes, i la història i la tradició
són el llinatge humà dels temps passats, puix les formen nos¬
tres pares i progenitors; mes, no obstant, ningú com la Iglé-
sia, ensenyada pels profetes i apòstols, professa la doctrina
de l’esperit progressiu, de la perfectibilitat del llinatge, i aque¬
lla frase de l’apòstol Sant Pau: 1 «Aquí no tenim la ciutat fixa,
sinó que cerquem la del pervenir», és a dir, la ciutat de la
perfecció, és la fórmula perenne del criteri de la Iglésia en
la governació dels homes. De manera que el llinatge humà,
segons el criteri de la Iglésia, està sobre la terra amb l’obliga¬
ció contínua de treballar en son perfeccionament, i no en un
pur perfeccionament intern de l’ànima, sinó de tot l'home,
perquè la carn i l’esperit són parts essencials de l'home, i.

1. Hebreus, XIII, 14.

448

J. TORRAS I BAGES

de consegüent, en el criteri de la Iglésia, la perfecció humana
és integral dins de l'ordre jeràrquic que correspon a les dues
substàncies que formen el nostre ser, puix l'home, compost de
carn i d'esperit, està destinat a una vida interminable, segons
ens ensenya el dogma de la resurrecció de la carn.

L’orientació absoluta de la societat humana envers un
Estat polític, que és la que prediquen els apòstols del laïcis¬
me, importa una aberració en l’ordre de les idees. Perquè
societat és idea general, i Estat és idea particular. L'aspiració
humana, la noble aspiració moderna, es dirigeix a obtenir una
societat universal, cosmopolita, composta de tots els homes de
la terra; i l'Estat, per exigència de la nostra naturalesa, es
refereix a un país, a una nació, a un territori determinat, i,
de consegüent, l'Estat s’ha de subordinar a la societat, i no
la societat a l'Estat, puix en l’ordre jeràrquic i en la mateixa
naturalesa de les coses, lo inferior s'ha de sotmetre a lo su¬
perior, i l'Estat no ha d'ésser altra cosa que un medi per a
afavorir la vida social, ajudant als seus ciutadans a obtenir
el desplegament de la seva personalitat, o sia la pròpia per¬
fecció. L'absolutisme de l’Estat és un obstacle a la fraternitat
universal de tots els homes, i a la formació d’una societat
cosmopolita, a la unió íntima de tots els membres de la fa¬
mília humana, que constitueix la més alta aspiració del Cris¬
tianisme.

A més, fer del concepte Estat l'orient de la vida humana
és una mena de contrasentit, perquè Orient vol dir llum, i
l’Estat (-cl'on traurà la llum amb què vol orientar als homes?
Si és possible, i no solament possible, sinó un fet freqüent,
que hi ha ciutadans més savis, de més llum intel·lectual que
l'Estat, dcom aquest pot tenir la pretensió d’orientar-los? Els
cristians, en lo que es refereix a l’orientació essencial de la
nostra vida, ens sotmetem a la direcció de la Iglésia, no en
quant és un conjunt d’homes, sinó perquè ella posseeix una
doctrina sobrehumana, divina, d'origen celestial, no provinent
d'especulacions científiques o filosòfiques, sinó de la revelació
del Verb de Déu, qui a més assegurà a la Iglésia l'assistèn-

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

449

cia del Sant Esperit en la interpretació i ensenyança de la doc¬
trina revelada.

Per això havem dit que la pretensió de subjectar la nostra
vida religiosa a la direcció de l’Estat, que l’Estat sia el nostre
orient, era una reacció idolàtrica que repugna a la dignitat
cristiana, puix nosaltres no adorem més que a la Llum ver-
dadera que il·lumina a tot home qui ve en aquest m on ; 1 i res¬
pectant a l’Estat, guardant-li entera i completa fidelitat i com¬
plint els deures cívics que ell imposa; no obstant, no admetem,
puix constitueix una tirania insuportable, que ell sia el qui
d’una manera absoluta governi, dirigeixi o cohibeixi la nostra
vida religiosa, en les seves manifestacions socials. El Cristia¬
nisme no és una emanació de l’Estat; s'establí en el món, no
per ordre dels Emperadors, sinó contra les seves ordres; és
una institució del mateix Déu, i, de consegüent, els homes no
poden fer-li la llei; per la direcció de la nostra vida tenim un
orient diví, i no són els polítics, encara que estiguin en pos¬
sessió del poder, els qui han d'orientar-la, ni els que han de
consagrar i solemnitzar els principals actes de la nostra vida.

La destrucció de tota idolatria i la llibertat del llinatge
humà són el principal fruit, en l’ordre temporal, de la victòria
del nostre Redemptor Jesús. [Quant trist és en un país com
Espanya, on el Cristianisme és més antic que l’Estat i en
què aquest fou format pel Cristianisme, tenir els Prelats de
la Iglésia d’escriure en defensa de la llibertat de la religió,
en reunions polítiques i en periòdics públicament amenaçada,
i veure injuriada la Iglésia, que engendrà amorosament l’Es¬
panya, com a causant de mals i de misèries a la Pàtria!

VI

L'Orientació cristiana és harmònica

L'orientació natural i la sobrenatural de l’home es lliguen
suaument com la naturalesa i la gràcia, i per això la Iglésia

1. Joan, I, 9.

29

450

J. TORRAS I BAGES

viu tranquil·lament en aquells països on es respecta la llei na¬
tural i la llibertat humana, en què no existeix la idolatria de
l’Estat, encara que hagi de viure entremig de poblacions que
tinguin diverses creences. La Iglésia de Déu no és pertorba¬
dora, i això explica la consideració social que han aconseguit
els catòlics en els Estats més considerables de l'actual civi¬
lització, com són Anglaterra i Alemanya, sobreposant-se a les
prevencions i odis del Protestantisme que la política dels
temps antics implantà en aquelles terres del nord d’Europa.

L’orientació cristiana, lo mateix en l’ordre individual que
social, no fa mal a ningú, perquè es funda en la naturalesa
de les coses, i obra sempre amb suavitat, és sensata, atén a
les circumstàncies, es fa càrrec de la misèria humana, és com¬
passiva, exerceix el proselitisme per via de convicció i d'ora¬
ció, perquè aquesta orientació nostra és sobrenatural i en
ella la principal part és de Déu, puix que nosaltres els homes
sols amb humilitat i constància cooperem a l'excelsa direcció
de la nostra vida. El director primari és el Verb de Déu,
oriens ex alto.

És clar que, com abans havem insinuat, hi ha una orien¬
tació natural de la vida humana, però que resulta incompleta
i s'ha de completar per la revelació divina. L'orientació gene¬
ral és envers la felicitat, i per això tots la cerquem, encara
que molts s’erren en el camí que hi porta. Perquè no tot
lo que sembla felicitat ho és, puix com diu la Sagrada Escrip¬
tura , 1 hi ha molts camins que a l'home li semblen rectes, però
que a l’últim el porten a la mort. No és lo mateix felicitat que
goig o plaer. La felicitat és més alta, és divina, pròpia dels
déus; no és solament un repòs o benestar inactiu, no consis¬
teix en dormir com Eudimió, diu Aristòtil, i els homes alcan-
cen la felicitat dels déus en quant participen de les coses
divines: de manera que les bèsties, diu el gran filosop , 2 no

1. Proverbis, XVI, 25.

2. Ethicorum, vol. V, pàg. 352, cmm. D. Th.; Parmae, 1867.

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

451

són capaces de felicitat, ni ningú diu que una bèstia és feliç,
perquè la felicitat està reservada als sers superiors, puix sig¬
nifica la perfecció, la plenitud de la vida, i la vida plena, su¬
perior, completa, no és una vida material, sinó intel·lectual;
i per això Nós havem sentit sempre una melancòlica simpatia
pels intel·lectuals contemporanis, perquè si bé van per camins
extraviats, per camins que semblen de la vida, però que por¬
ten a la mort, no obstant, és indubtable que ells senten la
veritat de que la vida plena i perfecta és la vida intel·lectual,
com ens ensenya nostra santa Mare la Iglésia, que ho és, sense
contradicció de les altres parts humanes, la vida eterna de
la glòria.

El plaer i el goig són una condició de la felicitat, però no
són la felicitat mateixa; al revés, sovint el plaer porta a la
mort, i la batalla de la vida, la lluita de l’home racional, aque¬
lla milícia o combat de l'home sobre la terra, de què parla
Job, consisteix principalment en saber desfer-se dels atractius
i afalacs del pecat, seguint sempre la direcció del nostre Orient,
el Verb de vida qui parla al cor de tothom qui ve a aquest
món, i qui en la seva Encarnació ha parlat claríssimament, i
en tots sentits ha ensenyat a l'home el camí de l’eterna salva¬
ció, mitjançant la dignitat i la pietat de la nostra vida regida
per la Iglésia per Ell estatuïda, com vicària seva, per a enca¬
minar a totes les generacions humanes envers el fi de la seva
creació, on han de trobar la felicitat.

Per això la Iglésia sempre ensenyarà que el laïcisme és
contrari al Cristianisme, i no l'admetrà en la seva doctrina
sobrenatural, perquè és incompatible amb ella, perquè sig¬
nifica una tergiversació del camí de la vida, no una orienta¬
ció, sinó una desorientació, puix el terme de l'orientació cris¬
tiana és Déu, i el terme de l'orientació laica és l'Estat, és a
dir, l 'ídol tirànic, pretensiós i sense substància, sense esperit,
com deia un antic Profeta , 1 que careix d'eficàcia per a suplir

1. Jeremies, X, 14.

452

J. TORRAS I BAGES

i compensar les humanes deficiències, resultant la societat
tamquam gregem non habentem pastorem, un ramat sense
pastor, i, de consegüent, sense pastura; de lo qual plorava
l’etern Pastor de les nostres ànimes, Jesús, quan veia aquelles
multituds que el seguien per a consolar-se amb sa paraula.

I les pobres multituds modernes que vaguen de l'un a l’al¬
tre, cercant qui els doni consol i doctrina convenient per a la
seva situació i remei pels seus mals de cos i d’ànima, <^què
són sinó ramats sense pastor? Cerquen orientació i no la tro¬
ben, i van perduts pels camins de la vida. L’Estat no té el do
de consolar i satisfer als homes; no té esperit.

VII

L’Orientació cristiana és infinita

Tota nova situació social, la manera distinta d'ésser de la
humanitat que els canvis dels temps naturalment porten, l'e¬
volució de les edats que constitueix el procés històric del nos¬
tre llinatge a la terra, exigeix en l'orientació social, i fins per¬
sonal, modificacions necessàries, restant sempre el mateix el
terme o fi de la vida. L'Orient és etern, el punt a què ens di¬
rigim és el mateix en tots els homes i en totes les societats;
però els camins que hi porten han de modificar-se, perquè
així com les transformacions geològiques exigeixen noves vies
de comunicació, les transformacions socials, el caràcter de
les èpoques, els costums, les idees, les institucions canviades
demanen una modificació en les vies de la vida, i per això el
Verb de Déu no s'acontentà d'ensenyar-nos la Llei de vida
amb sa paraula sobirana, sinó que instituí en la terra la Iglé-
sia perquè anés aplicant aquella llei als homes, tenint en
compte la diversitat de circumstàncies. I així és que, essent
invariables el dogma i la moral, les nostres creences sobre¬
naturals, i essent sempre viva la diferència entre el bé i el mal,
no obstant, la Iglésia modifica les seves lleis i fins la seva

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

453

litúrgia segons Ics circumstàncies del món, essent l’orienta¬
ció sempre la mateixa, i el moviment impulsiu el mateix, el
Verb de vida; i essent aquest Verb, Déu com el Pare i, de
consegüent, infinit, té l’orientació cristiana una immensa am¬
plitud que no pot tenir la de l'Estat, idolàtrica, i, per tant,
estreta, i que vol modelar als ciutadans amb un motllo raquí¬
tic, fruit migrat d’enteniments humans, i moltes vegades no
dels homes més eminents de la societat. De manera que, així
com diem els cristians que Déu crià a l’home a sa imatge i
semblança, l'home o els homes qui legislen i manen ficats din¬
tre de l'ídol de l'Estat, volen fer els ciutadans a sa imatge i
semblança. Aquest és l'ideal de la cultura laica i la nova
orientació de la vida moderna, que pregonen els qui diuen
que han de venir a civilitzar-nos.

Però els mateixos gèrmens de les noves aberracions ma¬
nifesten que els homes sempre han considerat les orienta¬
cions com d’un origen sobrehumà. Han cercat amb preferèn¬
cia profetes qui els orientessin, i avui la teoria dels superhomes
no és altra cosa que el mateix instint popular que arriba a
la gent de lletres, de voler orientar-se per la profecia. Els su¬
perhomes moderns són com els falsos profetes de la Llei
antiga; les seves fantasies i divagacions són im fantasma de
profecia que sempre sedueix a molts. El Cristianisme, d’ort-
gen sobrenatural, estableix la vida fora de tals fantasies, i
sobre la base de la revelació guia la vida humana per les vies
de la raó, i així és que admet i s’aprofita del concurs racio¬
nal de tothom, de qualsevol temps, de qualsevol lloc i fins de
qualsevol religió. És l’única orientació infinita, i admet com
auxiliars tots els elements sensats i profitosos que troba.

I rinstint de cercar l’orientació en la profecia és una pa¬
lesa manifestació de que l’home per si mateix no se sap
orientar. Dins de nosaltres no existeix l’estel orientador, i
aquesta veritat és de sentit comú, perquè la direcció és su¬
perior al dirigit. Quan som orientats obeïm una direcció ex¬
terna, i per això la dignitat cristiana ens impedeix de seguir
la direcció dels homes, l’orientació de l'Estat, que constitueix

454 J. TORRAS I BAGES

una mena d’idolatria. Per a l’orientació suprema de la vida,
nosaltres no admetem altra direcció que la de Déu. Els ma¬
teixos racionalistes d’elevat esperit coincideixen amb nosal¬
tres els cristians, perquè ells admeten com ideal de perfecció
una bellesa plena, envers la qual ha d'encaminar-se la vida
humana; sinó que ells, els racionalistes, aquella summa per¬
fecció i bellesa no arriben a concebre-la viva, i nosaltres l'ado¬
rem com la Vida per essència, com la Font de la vida amb la
qual devem després quasi identificar-nos si usem bé de la vida
actual, si no la prostituïm, sinó que la dirigim amb l'esforç
de la nostra voluntat, envers la sublim Font d’on deriven to¬
tes les existències, la Trinitat Beatíssima.

L'exclusió de Déu que fa el laïcisme de la cultura humana,
la priva de llum, perquè sense Déu no hi ha llum, i sense llum
no hi ha orientació possible. La revelació cristiana ens en¬
senya que la Sabiduria és una, i que ella, substancial amb
Déu, és comunicada a l’home per la llum natural de la seva
intel·ligència i per les ensenyances de la Sabiduria encarnada.
I de l'amplitud de la Sabiduria orientadora, que abans havem
indicat, en donen una descripció admirable les nostres Sagra¬
des Escriptures . 1

«Hi ha en ella, diuen, un esperit d’intel·ligència, sant, únic,
multiforme, subtil, discret, àgil, immaculat, certer, suau, amant
del bé, irresistible, benèfic, filantròpic, benigne, ferm, cons¬
tant, que té tot poder, que tot ho veu i abarca a tots els es¬
perits... perquè la Sabiduria és més àgil que totes les coses
movibles... i essent una sola, tot ho pot, i essent en si ma¬
teixa immutable, renova totes les coses... i Déu no ama més
que a aquell qui habita amb la sabiduria, la qual és més her-
mosa que el Sol i que l’entera constel·lació de les estrelles...
i realça la seva noblesa l’estreta unió que té amb Déu...»

,-Qui dels nous idòlatres que rebutgen a Déu com a terme
i fi de les orientacions humanes podrà tenir una semblant

1. Saviesa, VII i VIII.

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

455

amplitud d’esperit, obrir una via de més infinitat? d.Com l'ídol
podrà amidar-se amb Déu?

I l’orientació cristiana, com totes les obres divines, parti¬
cipa de la infinitat, i així és que inclou, sense cohibir-les, totes
les orientacions secundàries de la humana multiplicitat, que
com afluents han contribuït a formar aquell riu magnífic, que,
segons el llenguatge profètic , 1 alegra a la Ciutat de Déu, és
a dir, la civilització cristiana. I aquesta civilització cristiana
eixida de Déu, la humanitat la torna a Déu, quan la nostra
fragilitat cooperadora de l’ommpotència divina glorifica en¬
sems al Criador i a les criatures.

I encara d'altra manera l’orientació cristiana manifesta
també amb evidència la seva infinitat a l’abraçar a tots els
individus del llinatge humà, realitzant així una admirable uni¬
tat de direcció. Per ella no hi ha ni castes ni classes, ni savis
ni ignorants, ni rics ni pobres, i és cosmopolita. Aquella reli¬
gió de la ciència positiva volent orientar al món i proclamant
que ja no quedaven misteris , 2 declarada pocs anys després en
bancarrota per un gran escriptor, és encara més estreta i
àrida que l’antiga filosofia, i les dues tenen una eloqüent es¬
terilitat. Ni la ciència ni la filosofia formaran mai l’esperit
d’una generació. Tindran alguns deixebles, no gaires; alguns
d'ells de la ciència o de la filosofia en sortiran inflats i, de
consegüent, malalts, i la immensa majoria del llinatge humà
es quedarà en dejú. Al revés, tothom és capaç de l'orientació
cristiana: per la seva llum subtil no hi ha cecs, i per la seva
multiplicitat s'estén a tota classe i condició de persones. Veient
profèticament la universal il·lustració cristiana, deia Jeremies : 3
«Tots coneixeran al Senyor, de des el més petit al més gran.»
Per això és que així com el Cristianisme ha donat esperit i
forma a una civilització, el laïcisme podrà pertorbar-la, però

1. Psalm XLV, 5.

2. Berthelot, Origines de l'Alchimie, Préface.

3. XXI, 34.

456

J. TORRAS I BAGES

ell és incapaç de fundar una nova forma social harmònica ï
duradora.

I la Iglésia, així que els nois i noies arriben a l'ús de raó,
ja els orienta a tots i els diu: «L’home ha sigut criat per a
amar i servir a Déu en aquest món, i veure'l i disfrutar de sa
companyia en l'altre.» I com explica que Déu és la mateixa
perfecció i que nosaltres havem d’imitar-lo en quant és pos¬
sible a la nostra limitada naturalesa, queda iniciada l'orienta¬
ció de la vida i dificultat l’engany de les il·lusions i fantasma¬
gories que tan fàcilment sedueixen a l’home.

I durant tota la vida, nosaltres els cristians ens esforcem
en no perdre l'orientació deguda, treballem per a adquirir
les virtuts, perquè aquestes són certes actituds habituals en¬
vers el lluminós Orient; i si per cas perdem l’orientació, si
víctimes de l'engany es torça la recta direcció de la nostra
vida, procurem rectificar-la pels medis que el Verb de Déu va
recomanar-nos i que la Iglésia amorosament ens facilita. Els
sants no són més que homes millor orientats que els altres;
tenen sempre la vista fixa en el nostre Orient, el Salvador
Jesús, s'il·luminen amb la seva llum, participen de la seva
atracció exquisida i suavíssima, perquè s'esforcen en imitar-lo.
Per això el llibre de més suavitat i consol que han escrit els
homes es titula la Imitació de Crist, i el seu objecte és
orientar als lectors, i sens dubte obté l'objecte que es pro¬
posa, quan el fundador del positivisme, August Comte , 1 mal¬
grat la seva falta de fe, recomanava la seva lectura com
a molt profitosa pels homes. És que en el llibre lii veia, el
gran talent d'aquell heretge, un procediment adequat per a
adquirir l'equilibri de la vida, senyal manifesta de la bona
orientació que proporciona als homes el Verb encarnat.

La diversitat de temperaments entre els homes que origi¬
na la distinció de les èpoques i dels països, caben dintre
d’aquesta infinita orientació cristiana, i aquelles diversitats

1. Apud Gruber, Auguste Comte, trad. franc., p. 293.

457

ORIENTACIONS SF.NSE ORIENT

humanes queden subsistents dintre d’una sublim unitat. Sant
Ignasi de Loiola escriví un llibret de bases per a rectificar
rorientació de l’home sempre que resultés pertorbada; aquell
petit llibre s'ha traduït a quasi totes les llengües i explicat
a tota condició de persones; des de que el Sant l’escriví han
canviat molt les idees i els costums en la societat, i, no obs¬
tant, el llibre continua essent d'una perpètua actualitat. És
una altra prova de la infinitat de l’orientació cristiana.

VIII

Jesucrist és l'Orient; fora d'Ell no hi ha orientació

No us deixeu, doncs, enganyar, estimats cristians, per fal¬
ses orientacions, predicades de vegades amb eloqüència mun¬
dana despertadora d'apetits, que costen menys d’excitar que
de satisfer. De mestre només n’hi ha un, que és el Crist, i
tots vosaltres sou germans, deia el diví Salvador Jesús . 1

Avui els mestres abunden, i el paper de mestre, d'orienta¬
dor de les multituds són molts els qui volen exercir-lo, i els
homes distrets no es recorden de la sublim paraula de Jesús:
de mestre només n’hi ha un, el Crist, tots els demés som
germans. I en nostres dies d'un desfrenat desig d’igualtat, els
homes no es recorden de la paraula del Mestre celestial: tots
sou germans. I la idolatria, l'adoració de l'home, la supersti¬
ció de l'Estat, la política usurpant el lloc de la religió, la nova
Sacra cesària majestat, l’Estat sóc jo, que del rei absolut ha
passat a l'absolutíssima República francesa, amenaça la lli¬
bertat de la consciència cristiana i la dignitat civil dels ciu¬
tadans, en aquestes nacions d'Europa que foren un dia filles
fidelíssimes de la santa Mare Iglésia i nobles amigues de la
llibertat. Sembla indubtable que es treballa per a entronitzar

I. Mateu, XXIII, 10.

458 J. TORRAS I BAGES

la tirania legal que es proposa ofegar en la societat, i, de
consegüent, en les famílies, i, per tant, en els ciutadans, la
vida religiosa; i com l'home, social per naturalesa, necessita
per a la seva formació la influència dels medis socials, per
això havem cregut convenient escriure la present Instrucció,
puix convé que els ciutadans espanyols qui professen la fe
catòlica i amen la llibertat i la dignitat de la vida, estiguin
en vigilància. Els conflictes, les confusions, les dificultats que
avui veiem en el poble francès, i la tirania de l'Estat sobre la
vida espiritual d’aquella noble nació que ara veu perduda la
llibertat que l’home més estima, són per a Espanya una elo¬
qüent lliçó. La religió entre nosaltres té drets que sols un
despotisme cec pot ignorar. La religió de Jesucrist té drets a
tot arreu del món, perquè és d'origen diví, perquè respecta
totes les formes polítiques i socials, i sap conciliar-se amb to¬
tes les situacions honestes de la humanitat; però a Espanya
posseeix drets especials i històrics, puix té una existència molt
més antiga que l'Estat, i l’amor i adhesió d'innombrables
generacions li han dat una existència jurídica que dins del
sistema dels drets humans és indubtable que té el lloc més
respectable. A Espanya, més que en altres nacions, la impug¬
nació de la Iglésia és la impugnació de la societat, i per això
porta l’amargura a les famílies, la desolació als pobles i la
divisió i la lluita entre els ciutadans, puix destrueix l'orienta¬
ció general del país, i així s'expliquen aquelles amargures,
desolacions i divisions, puix en la vida l'orientació és neces¬
sària, perquè donant una marxa progressiva i harmònica, si
es perd l'orientació, ve la confusió i el desordre, i la marxa
s'interromp; per lo qual les innovacions anticristianes, que
alguns somnien, tindrien una influència regressiva en la civi¬
lització espanyola.

Els espanyols qui volen viure independentment de les en¬
senyances i de les lleis de la Iglésia, no poden queixar-se
d’ella, puix per res els molesta, i oberta tenen la porta per a
sortir-se de la mateixa; i els qui es diuen catòlics i parlen
contra l'opressió clerical, si són catòlics ja saben que pels

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

459

mals espirituals no és a l'Estat a qui han d’acudir, que auto¬
ritats té la santa Mare Iglésia que escoltaran les queixes, i si
aquestes són raonables posarà la correcció convenient a l’a¬
bús denunciat; i si diuen que l’abús ve del Vaticà, qui vol
acaparar les funcions pròpies de l'Estat, els qui tal diuen ja
no són catòlics, perquè no creuen que el Papa sia el Vicari
de Jesucrist a la terra; són lo mateix que Enric VIII d'An*
glaterra, són lo mateix que els actuals governants francesos,
enemics de la jurisdicció universal en les coses religioses,
que respectant les sobiranies polítiques, establí el Verb de
Déu, a fi de formar de tots els pobles un sol poble, el poble
cristià, i així salvar la llibertat de la consciència humana con¬
tra les pretensions de l’Estat absolutista. Tota l’actual qües¬
tió francesa és aquesta: no voler reconèixer al Papa com a
cap de la Iglésia, que és igual que dir no voler reconèixer al
Cristianisme universal, orgànic, cosmopolita, o sia al catoli¬
cisme. Enric VIII d'Anglaterra, els actuals governants fran¬
cesos i els qui a Espanya diuen que volen imitar a aquests
últims, tots són iguals, vestits cadascun a son estil. Diuen
que no volen que el Papa se'ls fiqui en les coses de la nació,
com si el Papa fos estranger enlloc, com si el Papa no fos
l'únic home del món que és cosmopolita. Són homes aquests
d'esperit estret i que no comprenen l’horitzó amplíssim de la
vida humana, i senten gelosia de Déu, i en la seva ambició
volen legislar fins els actes més sagrats de l’home. No arriben
a comprendre la llibertat, i així s'explica que aquesta gelosia
de Déu, que aquesta aversió al Papa, no l'experimenten els
governs d'aquells pobles poderosos que en els temps moderns
passen justament com els més lliures del món civilitzat. Per¬
què són esperits amples que no senten gelosia de Déu, ni
tenen propensions idolàtriques, i amen de debò la llibertat.

Estem convençuts de que els mateixos qui avui enlairen
el laïcisme com la gran perfecció social, si reflexionen tran¬
quil·lament, veuran l'abisme a què s’encaminaria la societat
espanyola si se li treia l'orientació cristiana; i si tenen fe i
pensen en el tribunal de Jesucrist, davant del qual hem de res-

460

J. TORRAS I BAGES

pondre de les nostres accions, s’espantaran de la immensa
responsabilitat que els correspondria dificultant la salvació
de tantes ànimes com s’extraviarien dels camins de la Vida,
sobretot dels pobres i humils qui segueixen més fàcilment les
indicacions que els senyala la tutela de l’Estat, puix tenen
menys medis per a sostenir la independència de l’esperit da¬
vant de la suprema potestat política. Quan aquesta treu la
religió dels actes solemnes de la vida humana i de l'ense¬
nyança, els pobres i humils queden desorientats, de fet se'ls
posa fora del Cristianisme, puix la major part d’ells no tenen
ni iniciativa ni temps per a procurar-se la formació cristia¬
na. Les classes acomodades tenen una vida més indepen¬
dent de l’Estat i, de consegüent, poden prescindir de la seva
protecció amb menys dificultat; de manera que el laïcisme,
al dificultar la formació cristiana, va principalment contra els
pobres i humils; i, no obstant, molts dels defensors del siste¬
ma diuen que parlen en nom de la democràcia. El laïcisme
és una pura negació, vol dir la religió fora de la vida i en la
realitat dels fets significa un confinament del Cristianisme, i
si se’ls pregunta als qui volen imposar-lo a la força, un cop
tret el Cristianisme envers què s'ha d’orientar la vida, no
sabran dir-ho, per la raó de que és una orientació sense orient,
puix neguen, o almenys fan com si no existís, la realitat de
l’ideal; i tota orientació suposa un ideal viu i assequible, una
vida, que per nosaltres és la vida cristiana, començada en
aquest món per l'esforç de la voluntat i l’auxili de la grà¬
cia, i completada en l’altre amb la deïficació de l'eterna glò¬
ria. I si us diuen que tenen un ideal i que volen concretar-lo
i humanitzar-lo, no els cregueu. Aquesta és una empresa so¬
brehumana. La sabiduria i bondat infinita s’encarnà una sola
vegada, i el misteri de l’Encarnació que venerem profunda¬
ment els cristians és una obra divina. És la humanitat empel¬
tada a la Divinitat, i, de consegüent, elevada de potència
amb una llum i força que vénen de lo alt.

Que l'Esperit Sant, qui regeix les nostres vides, no ens
desempari, i que ens condueixi a tots, els qui estan ofuscats

ORIENTACIONS SENSE ORIENT

461

per l’error i els qui disfruten de la possessió de la veritat,
pels camins de pau i salvació al fi etern pel qual havem
sigut criats, que és la benaurança de la Glòria.

A qual objecte, caríssims, invoquem sobre vosaltres la pro¬
tecció del Senyor per mediació de la seva Virginal Mare, i us
donem la nostra pastoral Benedicció en nom del Pare t i del
Fill t i de l'Esperit Sant f. Amén.

Vic, festa del gran Sant Joan Crisòstom, gener de 1909.

L’AMOR TIPIC *

(Contra la secularització de TAmor)

Sumari

I. L’Amor és la vida cristiana.

II. El dimoni pretén secularitzar l’Amor.

III. El Laïcisme mata l’Amor; el Cristianisme el fa llei uni¬
versal.

IV. L’Amor cristià és més estètic i més humà.

V. L’Amor típic és el Cor de Jesús.

VI. El Cor de Jesús, Model de l'Amor nostre.

VIL Jesús, Mestre de l'Amor.

VIII. Jesús, Ordenador de l’Amor.

NÓS, EL DR. D. JOSEP TORRAS 1 BAGES,
PER LA GRÀCIA DE DÉU I DE LA SANTA
SEDE APOSTÒLICA BISBE DE VIC

Al Clero i fidels de la nostra Diòcesi, salut i pau
en Nostre Senyor Jesucrist.

Ordinavit in me charitatem.

«Posà en mi l'ordre de l'amor.»

(Càntics, II, 4.)

* Pastoral escrita en florida primavera (abril de l'any 1909), sobre
un tema a tot ésser primaveral: l’Amor. El laïcisme, que de tot s’apode¬
ra, no perdona aquest, que és el més noble dels sentiments humans, i
pretén atrofiar-lo. Aquesta pastoral el dignifica i vindica per a ell tots
els seus furs, tal com es desprèn de la contemplació del Cor de Jesús,
que és el model de l’amor de l'home.

l'amor típic

463

I

L’Amor és la vida cristiana

Caríssims:

Tot lo que existeix, tant en el cel com en la terra, té una
resplendor d'hermosura. Lo mateix l'animal més insignifi¬
cant que la planta més simple, els mateixos rudiments del
món despedeixen una llum que expressa la Llum sobirana,
Déu, qui els ha fet. Les obres de què Déu és autor són com
una lletra de la Sabiduria infinita, i per això cels i terra can¬
ten la glòria de l'Altíssim manifestada en el conjunt de sers
que formen l'univers de les criatures. És impossible que l’obra
de Déu no manifesti en un grau major o menor la sobirana
bellesa de son Autor; el fer coses lletges és un trist privilegi
de l'home quan se separa de son Criador. I tots anem cercant
la bellesa, de manera que la bellesa és el motor del món,
d'aquest món i de l'altre, del cel i de la terra. L'excitació que
produeix la bellesa en el cor de l'home és l'amor, i l’amor
és la vida universal, i si s'apagava el foc de l'amor, la vida es
quedaria glaçada, és a dir, la vida moriria. Fins en Déu, exis¬
tència, necessària, infinita, absoluta, independent, l’amor hi és
essencial. De consegüent, també en nosaltres, insignificants
criatures, però criades a sa imatge i semblança. Si en Déu
la vida i l’amor es confonen, és a dir, són una mateixa cosa,
també en nosaltres, i per això, segons la sabiduria cristiana,
aquell que no estima ja és mort; 1 i els graus d'amor assenya¬
len els graus de vida, i l'amor summe, perfet i pur indica la
vida excelsa, sobirana i felicíssima. Els sants, homes de virtut
heroica, qui viuen d’amor, no de conveniència o comoditat,
no d'amor propi o egoista, no de gustos pomp àtics o de l'ad¬
miració dels altres homes, qui viuen una vida intensa, com
ara diuen, perquè viuen de pur amor, dominen la vida, la

1. I Joan, III, 14.

464

J. TORRAS I BAGES

governen i regeixen sense obstacle, perquè l’amor quan s'e¬
leva circula sense cap impediment; i els sants viuen en aque¬
lla pau impertorbable que els és pròpia, perquè disfruten de
la llibertat de l’amor, que és una participació de l'amor de
Déu, impossible d’ésser impedit.

Tota la doctrina de l’Evangeli podem dir que es dirigeix
a ensenyar-nos aquest amor que forma la substància i l'essèn¬
cia de la llei cristiana, que és el camí de la pau i de la salvació
eterna; i per això deia el bon Jesús que Ell havia vingut per
encendre el món amb el foc del seu amor. 1

De manera que la vida d'amor entre els cristians no és
una prerrogativa pròpia solament d’aquells qui arriben al
cim de la muntanya de la perfecció, sinó que és pròpia de
tots els deixebles de la creu, puix la nostra sagrada religió
per l'amor s’introdueix en el cor de l'home, per l'amor hi
viu, i el terme d’ella, de la vida cristiana, és un amor etern.
Ningú abraça la religió si no l'estima, i aquells qui no l'esti¬
men, encara que semblin cristians, ja no ho són; si no amen
la religió, ja no la tenen al cor; ja l'han rebutjada, ja han
mort a la vida de la gràcia; però pels qui de debò amen, quan
el cos s'és mort i s'és podrit a la sepultura, l'amor immortal
del cristià encara viu i viurà eternament, puix és com l'essèn¬
cia de la vida.

Aquesta idea, estimats cristians, de que la nostra religió,
la nostra vida espiritual, la gràcia divina, la virtut cristiana,
no són altra cosa que manifestacions de l’amor sobrenatural
que Jesús portà al món i ensenyà als homes, sempre l'ha pro¬
fessada la santa Mare Iglésia, és com la substància de la teo¬
logia catòlica, ha sigut la matèria sobre què han predicat
tots els sants i constitueix la gran força de consolació que els
fills d'Adam sempre han trobat en la professió de la vida
cristiana; però avui